Sorpresa

Aquest estiu he hagut d’anar un parell de cops al consolat del Marroc a Barcelona per fer-me el carnet d’identitat marroquí. Un d’aquests cops, un matí normal, la mare i jo hi vam anar per portar uns documents que faltaven, però que en realitat tenien ells i no els donava la gana de buscar donada la seva incompetència, però això ja és un altre tema..

Amb les presses no vaig tenir temps d’esmorzar a casa i quan estàvem esperant a que ens atenguessin (i sabent que la rapidesa dels treballadors llueix per la seva absència, podíem estar allà un parell d’hores perfectament), la mare em va dir que anés a esmorzar al bar del costat. I així ho vaig fer. Aquell dia no em trobava gaire bé i quan vaig entrar, vaig seure a la barra, i res del que m’oferia el cambrer em convencia, aleshores, un home que estava assegut al costat em va dir: “Coge la tortilla de patatas que está muy buena” i jo li vaig respondre: “Uf.. es que no me encuentro muy bien y ahora no me apetece, cogeré otra cosa, mejor”, al final vaig decidir-me per un suc de taronja natural i un tros de coca. Com he dit abans no tenia un bon dia i vaig al bany a rentar-me la cara per veure si em refrescava una mica.

En tornar, vaig veure que l’home que seia al meu costat ja no hi era, però no li vaig donar importància. En acabar d’esmorzar li vaig preguntar al cambrer quant li devia i ell em va respondre amb un: “Nada mujer, si el hombre que estaba aquí te lo ha pagado”; jo em vaig quedar al·lucinada, mai m’havia passat alguna cosa així, i sorpresa li vaig preguntar: “¿Lo dices en serio?” i ell, entre riures va respondre: “Sí, sí, además me ha dicho que te diga que eres muy guapa y simpática”.

Finalment, vaig marxar del bar i quan vaig tornar al consolat, com era d’esperar, la meva mare encara estava esperant el seu torn, i jo tota contenta li vaig explicar el que m’havia passat feia una estona i ella també va quedar molt sorpresa i vam estar parlant-ho una estona.

Amb tot això que m’havia passat, vaig estar reflexionant i em va venir al cap aquella frase que diu “Todavía queda un poco de fe en la humanidad”. Un home que no em coneixia de res, m’havia pagat l’esmorzar perquè li havia semblat molt simpàtica, sense esperar res a canvi.

Nabila.