Tot va començar un dissabte en el qual les meves amigues i jo varem decidir sortir de festa per desconnectar de l’aclaparament constant de segon de batxillerat. A una discoteca, jo inconscient de com la meva visió de la vida canviaria radicalment.
Estàvem a la terrassa, feia molt de fred i les meves amigues i jo fèiem broma de tot el que podíem; però de repent em vaig quedar parada, no escoltava ni veia res més que a una persona. El cor em va fer un salt i feia molt de temps que no sentia una cosa així. Ens varem apropar i vam estar parlant una bona estona però jo estava en un altre món, em perdia en la seva mirada i no em podia concentrar en res més. Quan em mirava em sentia molt petita. Tot semblava genial fins que va trencar la il·lusió d’una noia que havia perdut la fe en l’amor.
| “El cor em va fer un salt i feia molt de temps que no sentia una cosa així…” |
Jo pensava que res podria canviar, que ell no havia de ser el que em fes sentir com feia temps que ningú ho feia, especial. Però per un cop el destí va estar a favor meu i va resultar que sí, que era ell el que feia temps esperava. No m’ho podia creure, abans em despertava sense il·lusió, sense ganes de conèixer gent nova ja que creia que tots els nois eren iguals, fins que el vaig conèixer a ell; el que em va fer veure que si lluites ho aconsegueixes.
Tenia ganes de voler estar tota la nit amb algú o el simple fet de que es preocupin per tu i sentis aquella il·lusió que mica en mica t’han anat trencant.
Ja ho deien, quan deixes de buscar apareix en el moment que menys t’ho esperis.
Anna.
