– Sorry, are we in Amposta?
– Yes
Aquestes van ser les primeres paraules que vaig dirigir-li al famós ”guiri mimao”, tot i que van ser falses. No érem a Amposta, sino a l’Atmetlla, i encara quedaven dues parades més per arribar a la seva destinació. Va baixar del tren, creient-se el que jo li havia dit, i va tornar a pujar ràpidament justificant la seva tornada amb un: ”is the next one”. Jo li havia respós que si perquè no havia escoltat bé el que m’havia dit, i respondre que sí sempre queda bé. La següent parada era l’Ampolla, i allà vam baixar nosaltres. I ell també.
Era juliol i amb les amigues haviem anat a passar uns dies al poble de l’Ampolla, a Tarragona. Pel matí vam decidir anar a passar el dia a Salou i, després de disfrutar del sol la costa de Tarragona i de les botiguetes que hi ha per el passeig, vam tornar a casa. Al tren, vam conèixer a l’Alex, un americà de 23 anys que anava a Benicàssim de festa.
Com ja he dit, ell va baixar també a l’Ampolla, ja que un guàrdia de l’estació de l’Atmetlla li va dir que era la seguent. Només baixar del tren, i just quan aquest va continuar la seva marxa cap a Amposta, vam girar-nos i vam veure a l’Alex (que aleshores encara no sabiem com es deia) que pronunciava repetidament la seguent frase: ”Oh, shit!”. Com vam poguer, amb un anglés no massa bo, vam preguntar-li què li passava, i ens va contestar que allà no volia baixar, que se li acabava d’escapar l’últim tren i que, si en deu minuts no era a Amposta, perdia el tren per arribar a Benicàssim i ja no n’hi havia cap més fins al dia seguent.
Durant una estona li vam plantejar solucions com la d’anar en taxi o en autobús, pero ell, molt decidit, va dir-nos que volia quedar-se a dormir a casa nostra. El primer que vaig pensar va ser: ”tendrá morro el tío…”. De totes maneres, va venir a dormir i, les que ja havien anat cap a la casa mentres les altres intentavem donar-li solucions, no sabien que es quedaria a dormir a casa, i més d’una va quedar sorpresa quan va entrar per la porta.
.”..li vam plantejar solucions com la d’anar en taxi o en autobús, pero ell, molt decidit, va dir-nos que volia quedar-se a dormir a casa nostra” |
El noi era molt simpàtic. Ens va explicar que tenia una casa amb deu habitacions, que ens convidava a totes quan volguéssim però que no sabia si hi cabriem totes, ja que la casa era ”petita”. També va dir-nos que havia estat fent un Erasmus a Praga, i que com que havia fet amics per tot Europa ara se n’havia anat a passar uns dies a casa de cadascú. El que més li agradava era la festa, sobretot la de Pamplona, que durant les festes de San Fermín s’havia passat nit i dia bevent. Com ell deia: “Pamplona is muy loca. Un dia más y muerte”.
De seguida vaig posar-li el nom de ”guiri mimao” i, com que ell no entenia el que deiem en català, anava dient-li ”mimao” tota l’estona. I raó no em faltava. El primer dia vam muntar el llit imflable, barallant-nos per veure qui inflava, ja que ningú volia fer-ho. Amb el seu llit, va passar tot el contrari, tothom volia ajudar-lo. Amb el tema de rentar els plats va passar exactament el mateix, li van prohibir rentar-los i vaig acabar fent-ho jo. En tota la setmana, no havíem matinat, i a les sis del matí totes estavem despertes per acompanyar-lo a l’estació. És o no és un guiri mimat?
Camí a l’estació ell anava lent, volia perdre el tren i quedar-se més dies amb nosaltres. Nosaltres li ho prohibíem. UN DIA MÉS NO, SIUSPLAU! I ara, pensant en aixó, m’adono que el trobo a faltar… I espero que algun dia ens vingui a veure el famós ‘guiri mimao’, o anar-lo a veure nosaltres a Charlesttone.
Mercè