No sóc molt d’aquests escrits malenconiosos cap a familiars que estan malalts, han mort o coses vàries però vist que porto ja uns dies amb un document en blanc o amb temes que no puc desenvolupar bé, he decidit fer-ho sobre això.
Aquest estiu tot anava bé, a l’agost teníem unes vacances al Marroc planejades que rarament, encara que fos la sisena vegada ja, em venien de gust. Però tot va canviar de sobte: el meu avi va contraure un càncer de pulmons a causa del seu mal costum de fumar tota la vida i consegüentment, el meu pare havia d’anar a la seva Tarragona natal per acompanyar-lo a l’hospital. Aquestes vacances estaven més anul·lades ja que en curs però, encara hi havia esperances que el meu avi es recuperés i de poder donar-nos un plaer en aquest estiu tan desanimat.
A pocs dies ja de partir cap a la terra musulmana, el meu pare es va posar malalt. Li feia molt mal l’estómac i no es podia moure del llit. Jo no hi vaig prestar molta atenció ja que tots pensàvem que seria una gastroenteritis i en un parell de dies se li passaria. Però ja eren tres els dies que passaven i vam pensar que era millor que anés al metge a veure què era el que li passava realment. Així que un dimecres al matí (ho recordo com si fos ahir) el meu pare va marxar de casa amb una broma de les seves, i jo vaig anar a la platja amb les meves amigues.
A l’hora de dinar vaig tornar a casa i el meu pare encara no havia tornat però vaig pensar que avui dia, estar tantes hores en un hospital d’urgències, per molt privat que sigui, és normal. Així que el meu dia va prosseguir normalment i sense preocupació fins que a la nit, en un sopar amb les meves amigues, la companya del meu pare em va trucar esfondrant el meu món en uns segons. El meu pare no tenia gastroenteritis sinó una apendicitis desbocada que li havia infectat els òrgans i els hi havien extirpat en poques hores. El meu pare va poder haver mort en el llit en aquells dies els quals jo no li prestava massa atenció o en la taula d’aquell hospital que tan lluny em quedava. Llavors va ser aquí on tot va donar un gir. Em vaig posar a plorar sense control. Com podia ser tan egoista? Què havia passat perquè jo solament em pari esment a la mi mateixa i no m’adoni que els altres necessiten la mateixa ajuda que jo demano?
| “vaig sentir una impotència dins meu que no em deixava respirar, resant a un ésser en el qual mai he cregut” |
En aquest moment vaig sentir una impotència dins meu que no em deixava respirar, resant a un ésser en el qual mai he cregut però en el qual vaig trobar una via de alliberament ja que ningú responia les meves trucades. A l’endemà el meu malson no va acabar, els tres germans ens vam reunir i vam anar a veure’l. Vaig arribar a la porta de l’habitació i en obrir-la tot va anar a pitjor. El meu pare estava ple de tubs i pàl·lid. No era ell. Li costava respirar i no podia parlar. Em vaig sentir aclaparada i vaig tenir la necessitat de sortir d’aquell lloc on el malestar i el rancor m’aguaitaven constantment. Afortunadament, aquesta situació no es va produir més (almenys en la meva presència) ja que en uns dies, el meu pare anava millorant i recuperant el seu color i sarcasme habitual.
Així que aquella nit em vaig adonar que avui dia ningú valora el que té, solament demanem més i més sense donar importància a aquests petits detalls o persones que tenim a prop. Una societat que consumeix cada vegada més tot el que al voltant té, i materialitza tot allò que toca. Però en qüestió de segons tot el que tens a la teva vida pot canviar i acabar.
Judith
