Sona el xiulet i la pilota roda pel terreny de joc. Jo agafo el meu mòbil i començo a twittejar, sí, estic bastant enganxada a aquestes coses. Obro el whatsapp, parlo amb amics de Girona i així vaig fent temps fins que arriba la mitja part. No sabeu com em comença a cansar el futbol, sempre el mateix, sempre la mateixa història, i això que jo sóc culer i pateixo com la que més a segons quins partits. Però a mi aquestes coses em van i em venen. La veritat, no sóc jo la que s’omple la butxaca de milions cada cop que fica un gol.
Avui, precisament es disputava la final de la Copa del Rey. L’aire estava carregat per tensió i l’emoció propia que acompanya un partit. Arran de la polèmica de l’Espe Aguirre el partit es presentava massa morbós. I els meus companys i jo, morbosos de per si, hem decidit que com sempre, quedaríem a casa d’un de nosaltres per veure’l plegats. Si us sóc sincera mai m’ha agradat veure un partit de futbol d’aquesta manera, però bé tampoc està gens malament quedar de tant en tant tots junts. A les 8:30 ja teníem pensades com compraríem les pizzes, imagineu-vos. I dit i fet, avui havíem de quedar. I ara, a aquestes alçades del text dic havíem perquè jo no hi he anat. He hagut de sacrificar les meves dues porcions de pizza. En sé d’un que dimarts m’ho agrairà.
Cal dir que tot i que estava a casa jo he seguit amb la meva rutina de sempre. M’he assegut al terra, he parlat amb els gironins, he menjat una pizza (aquest cop per mi sola) i he esperat amb ànsies la mitja part. No m’he immutat ni als gols. I he pensat moltíssim en el que feien els meus amics sense mi. Però sabent que el futbol cada cop em cansa més, a casa li presto més atenció i això seguint la mateixa rutina. Així que acabo plantejar-me unes qüestions, deu ser que rendeixo més quan menjo més de dues porcions de pizza, que no pas una sencera? O que la meva borderia es notablement visible cada cop que estic acompanyada de la colla? La borderia i l’interès cap al futbol van lligades?
Carolina
