Perquè hi ha dies en què res sembla que vagi normal, ja no sé que he de contestar davant d’un “com estàs?” Bé? Malament? Res fora del normal. En general, tendim a anar a lo negatiu, cap al got mig buit, no ploraré perquè no tinc motius per fer-ho, però tampoc seré feliç si no tinc motius per somriure. Tampoc és necessari fer molt per canviar això, només amb un petit detall n’hi ha prou, però a vegades, ni tan sols el més mínim detall apareix, i et quedes esperant, esperant que el telèfon soni, encara que sigui per equivocació, que t’intentin vendre una enciclopèdia o et vulguin fer una assegurança. És simplement la necessitat de sentir una veu, una veu que no sigui la teva, una veu diferent, que no siguin els “a sopaaaaar”, “recull la teva habitació” o el “bona nit” de cada dia, alguna cosa que surti de la normalitat, que surti de la monotonia. Alguna cosa que et faci sospirar, que et doni un toc d’atenció, una empenta, una cosa que et faci despertar d’això, de la teva vida, de la rutina. A vegades n’hi ha prou amb un petit incident pel carrer, una picada d’ullet
| Assegut al sofà, davant de l’ordinador o dormint, el més interessant que et pot passar és que et caigui una gotera al cap, et trobis una pipa rància, o se’n vagi la llum |
d’algun xaval, una ensopegada inesperada que et faci riure, alguna anècdota per explicar, alguna cosa que faci que aquest dia sigui diferent, sigui especial. Que quan creixis, amb els anys tinguis alguna cosa per explicar, una cosa bonica o una alguna cosa trista, alguna cosa.
És fàcil queixar-se pel que no tens, perquè les coses mai són com un vol però… Saps com no apareixeran? Assegut al sofà, davant de l’ordinador o dormint, perquè així, el més interessant que et pot passar és que et caigui una gotera al cap, et trobis una pipa rància, o se’n vagi la llum. No ho sé, la veritat és que de petita no m’imaginava la meva vida així, aspirava a més, m’imaginava una vida plena d’aventures, cada dia un regal amb milers de sorpreses per descobrir, milers de petites coses que, en ajuntar-se, en feien una molt gran, enorme. Coses com equivocar-te de tren, que un cotxe t’esquitxi, que algú amb una pinta rara et persegueixi i hagis de sortir corrent, simplement… viure aquests petits detalls, perquè al cap i a la fi, són els que ens fan VIURE.
Estefi
