Uns éssers molt preuats

Quan encara anava a primària recordo que alguns companys feien col·leccions de cromos o de cartes i se’ls jugaven a cara o creu. Jo a part de fer aquest tipus de col·leccions també tenia un munt d’uns animalets ben petits que s’alimentaven de fulles de morera anomenats cucs de seda. No era ben bé una col·lecció però m’encantava criar-ne.

Recordo que vaig començar amb quatre cucs que em va donar el meu cosí i més endavant en vaig acabar tenint una pila. Ara sé que aquests cucs tenen metamorfosi completa, que el seu desenvolupament consta de quatre fases ben diferenciades: ou, eruga, crisàlide i adult. En canvi, quan era petit l’únic que veia era que els cucs creaven una mena de capoll de color groc i al cap d’uns dies en sortien unes papallones bastant diferents a les que estem acostumats a veure, unes papallones que veia lletges. Aquestes, tancades en una capsa de cartró anaven deixant molts ous i al cap de poc morien (era una mica fastigós de treure-les de la capsa). Dels ous sortien cucs molt petits que no superaven els tres mil·límetres de llargada, aquests es feien grans i el cicle es tornava a repetir.

Llavors encara vivia en un pis de Vilassar de Dalt i no podia tenir-hi els cucs, de manera que el meu pare els portà a la casa de camp del meu avi del qual ara en soc veí. Jo hi anava de tant en tant per celebrar festes dels meus cosins i aprofitava per observar els cucs i donar-los fulles de les moreres de casa l’avi. Va ser en una ocasió d’aquestes quan em vaig trobar que ja no tenia cucs; la dona de fer feines de casa el meu avi els va trobar mentre netejava i en veure’ls li van fer tan de fàstig que els va ruixar amb el producte de netejar vidres. En conclusió, no en va quedar ni un.

Ja us podeu imaginar la meva cara de sorpresa i perplexa en veure la caixa en aquell estat. Feia tant de temps que cuidava els cucs que em vaig posar a plorar com una magdalena. Des de llavors, mai més no n’he tornat a criar, no obstant, ara m’agradaria tenir-ne una caixa plena. Sembla mentida com pot influenciar a les persones la mort del que alguns denominarien “uns simples cucs”. Però per a mi no eren només uns cucs, eren éssers els quals havia estimat.

Xavier

Aquest article ha estat publicat en Aficions, Cucs de seda, Xavier Cañellas. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Uns éssers molt preuats

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Xavier,
    faig una pausa entre examen i examen i em trobo el teu escrit al bloc: Molt bo. M’ha agradat molt tant la història com la forma en què la presentes. No paris d’escriure, perquè tens molt a dir i pots fer-ho molt bé. Gràcies.
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *