La passió del meu pare

Al meu pare sempre li ha agradat el futbol i des de ben petit que ho ha practicat. Recordo un dia que estavam a la terrassa de casa meva i em va començar a explicar el seu “passat futbolístic” i em va dir que el trobava molt a faltar.

Des dels 10 anys va veure que li agradava molt aquest esport i per això es va apuntar. Però com a la majoria de coses en aquesta vida, tot no és tan fàcil. Quan tenia 16 anys va haver d’escollir entre seguir estudiant o treballar i en aquell moment no tenia més elecció que treballar perquè havia de portar diners a casa seva.

Aquesta tria també el va fer abandonar el futbol perquè no disposava del temps que necesitava per anar als entrenaments, als partits, etc… i això el va fastiguejar molt; però com a tot “somni” que vols complir, ell volia arribar a una categoria important i millorar com a futbolista, i com a tot somni que es vol aconseguir, t’has de sacrificar. Ell anava a treballar corrents, encara que tenia cotxe i encara que tardés una mitja hora per arribar al lloc; per les nits es posava a casa a fer abdominals…

Finalment, va poder combinar el treball amb el futbol i jugà a un equip tarragoní, La Floresta. Després d’uns anys alguns “caçatalents” el van portar a un equip de millor categoria: el Gimnàstic. A ell el que realment li importava era jugar i aprendre i no tant en quina categoria estava. Estic molt orgullosa que arribés a jugar fins i tot a Segona Divisió, i més encara quan moltes persones a Tarragona, després de més de 30 anys, quan el veuen s’en recorden d’ell i sempre el criden amb un “Jareño, el del número 10”.

Les seves ganes i disfrutar, el van portar a ser entrenador d’alguns equips petits i després d’Alevins, Juvenils, Amaters… Recordo que sempre arribava a casa amb un somriure a la cara perquè l’entusiasmava molt ensenyar i dedicar-se a això.

Ara ja és més gran i l’han tornat a oferir que sigui entrenador d’un equip del poble, però amb el treball no ho pot fer. Quan em va comunicar la notícia que li havien dit un altre cop de ser entrenador però que no podia, li vaig notar als ulls una certa tristor perquè sé que li encantaria poder fer-ho.

Marta Jareño