Ja fa més d’un any que tinc ganes de treure’m la llicència de moto. Però els meus pares no me la deixaven treure fins als setze anys, tal i com van fer amb els meus germans grans.
Aquest setembre, els vaig dir que quan en tingués setze (els faig al novembre), m’agradaria treure’m la llicència de moto, però que no volia gastar-me gairebé tots els meus diners pagant-la. Ells em van dir que estaven d’acord i que m’esperés a tenir 16 anys. I el dia del meu aniversari em van regalar un val per pagar-me la llicència de moto. Quan ho vaig veure, vaig estar molt content perquè feia temps que ho esperava.
Crec que quan pugui conduir moto tindré molta més llibertat que ara, perquè no dependré dels meus pares o dels meus germans a que em portin als llocs. A més, ja no hauré d’anar caminant a l’institut, ni tampoc quan vagi pel poble. En resum, tinc moltes ganes de treure’m la llicència.
David
David, mira que ets pesat, amb això que no saps de què escriure! com si no parlessis de res amb ningú! Doncs d’això es tracta. No cal cercar “tema”. Qualsevol anècdota quotidiana pot donar peu a una descripció-reflexió per escrit (sense més, ni menys pretensions que la de comunicar correctament per escrit, que no és poc).
El tema de la llicència de moto, per exemple, però també “l’arròs que fa la mare” o “les bambes que ja em van petites i no voldria haver de canviar”, què sé jo! Tan sols cal aturar-se una estona.
L’escrit està bé, encara que caldria buscar la manera de no repetir tant “llicència de moto”. Segur que es pot substituir per algun pronom, de manera que no soni repetitiu.
Aviam si no et bloqueges buscant “grans temes” doncs!
Fins aviat
Josep Maria