Des de fa unes setmanes he començat a pensar en tots els records que tenia de quan era petit. He estat mirant a àlbums de fotos i preguntant als meus pares i familiars de com era de petit, bàsicament per riure’m de les ximpleries que fèiem en aquells temps. També en el fet de comparar-me en com és la meva germana petita i en com sóc jo. Segons els meus pares, tot el que ara està fent la meva germana d’onze anys, jo no ho feia, i era més tranquil i relaxat.
Els records és quelcom que tenim tots dins i que, realment, els millors els volem guardar dins nostre. Jo segueixo pensant en els meus més íntims o importants que tinc, per tenir viva encara la vida de quan era petit.
Suposo que molta gent està com jo, pensant i intentant no oblidar les millors coses que ens han passat i ens han marcat la vida, i que ens han fet ser com som. Segurament, amb els pocs anys que he viscut, encara no tinc tots els records que vull tenir, però quan sigui més gran i estigui amb els amics de la infància, podré dir: recordes quan…
Ricard
Ricard
Tens raó. Diuen que som el que recordem (per això és tan dramàtic l’alzheimer!).
Alguna observació:
– A la primera línia: “records que tenia” o “records que tinc”?
– La tercera frase: “També en el fet de comparar-me en com és la meva germana petita i en com sóc jo” és una oració sense verb ni subjecte, i això no val! Hi ha un problema de redactat que cal revisar.
Molt interessant i força correcte.
Fins al proper escrit (recorda de revisar-lo a fons, però!)
Josep Maria