L’altre dia vaig llegir a la premsa: “S’ha de castigar el nen de quatre anys que dóna un cop de peu a l’àvia quan s’acosta a saludar-lo?” En aquest article un psicòleg especialitzat en infància recolzava la idea que el càstig és un dret del menor. “Si no el sancionem es queden sense referents, sense límits i finalment es converteixen en un problema greu”. Deia aquest. En canvi un psicòleg i pedagog, opina que els càstigs poden provocar més mal que benefici i ens alerta que els efectes per eliminar una mala conducta no són permanents.
Són necessaris els càstigs, com posar el nen de cara a la paret? Càstigs com aquests només, com censurar en públic… Són càstigs humiliants que provoquen molt mal emocional. I fa que la víctima generi més por i inseguretat, a la vegada ansietat. I d’aquesta manera tampoc corregeix la conducta.
També tenim el típic pare estressat per l’actitud del seu fill i per demostrar la seva virilitat es decanta per la bufetada a la cara, o un cop al cul. És de veritat necessari i sa, per l’actitud i sentiments dels fills i alumnes? Això és realment humiliant i no té ni punt de comparació amb la falta que hagi pogut fer un nen. Aquesta mena de càstigs només fan augmentar l’agressivitat.
Per sort vivim en un temps on els càstigs exagerats, sobretot els corporals s’estan deixant de banda. I que la violència o el tracte incorrecte dels pares sobre els fills o el mestre sobre l’alumne no passa de nivells baixos. Però el que més fa decréixer l’autoestima i fa augmentar l’odi és la humiliació.
Per tant la meva conclusió és que la personalitat es forja en aquella època, quan cada cinc de gener ens anem a dormir pensant en el Reis Mags i encara se’ns pot modelar a l’“edat del pavo”. Per això hem de donar uns bons exemples als nostres fills i a la vegada instruir amb càstigs basats en la comunicació, sense ser aplicats amb venjança ni rancor, i tampoc ha de dependre de l’estat d’ànim del adult; el nen ha de saber per què se’l castiga, per tenir així una finalitat educativa.
Maria
