Tots quan erem petits i ens preguntaven què és el que voliem ser de grans, quasi tots dèiem vull ser astronauta, bomber, cantant, veterinari, actor, etc… Però quan creixes te’n adones de que no és tant fàcil aconseguir-ho. Jo no dic que sigui impossible aconseguir-ho, simplement és complicat, i no tothom pot arribar a ser el que vol, però sí a ser feliç.
Quan em pregunten què vull ser ara de gran em queda un buit i no sé què dir, jo no sé què fer quan sigui gran, però sé que les decisions que prengui ara són per tota la vida, i el camí que triï també, i per això jo trio el cant, és una cosa que des de petita m’ha apassionat, i amb 40 anys em veig casada amb fills i dedicant-me a la música, m’és igual ser famosa o no, l’únic que vull és ser feliç fent el que m’agrada. Jo als 40 anys vull aixecar-me un bon dia del llit, i poder anar a cantar a davant de gent perquè ells també comparteixin el meu somni, o al menys el desfrutin, vull tenir una bona casa, una bona vida, i sobretot una bona família.
En aquests moments és difícil aconseguir les coses que et proposes ja que la crisi et dificulta i molta gent creu que en el que es vol dedicar i els agrada és quedarà només amb un somni, però com a consell els diria que segueixin lluitant, pot ser que altres vegades ja ho hagin sentit però és el millor consell que et poden donar, que per molt que la gent no et cregui i no et recolzi, pots seguir endavant si realment t’ho proposes i et veus capaç.
Mireia
Mireia, fas un article encantador, tot reflexionant sobre el teu propi futur. Està molt ben escrit (encara que he esmenat una colla de “sé” que estaven sense accent a “no sé què fer quan sigui gran, però sé…”, per exedmple. Has de vigilar!).
M’ha agradat. No paris!
Josep Maria