Excusez moi

Primer de tot, les meves disculpes per no haver escrit en tant de temps. Sincerament no sé com ha estat, simplement ha desaparegut de la meva ment, com desapareix la xocolata de casa en una tarda d’estudi o com desapareixen les meves ungles un dia abans d’un examen de “mates”. Reiteradament, ho sento.

En tot aquest temps no ha passat res fora del que se suposa que és normal; exàmens, exàmens, algun que altre més examen,… Ah! Sí, i unes 300 pràctiques de química, a part d’exàmens. Una mica estressant, però he procurat no espantar-me molt ja que, segons el que no para de repetir-me la resta de la humanitat, encara em queda el pitjor.

A més a més dels exàmens (no sé si els havia anomenat) he descobert coses que potser sempre havien estat davant dels meus “morros” però mai m’havia dedicat a observar-les amb més detall. He descobert que discutir és gratificant, dintre del que cap, però veure discutir a algú és tot al contrari, horrible. Que les persones marxen per començar la seva pròpia vida i l’única opció que et queda és alegrar-te encara que sigui  des de lluny. Que no sé què faria sense les meves amigues ni sense els bancs del Sorli i, que la gent de dos metres no fan por, al contrari. Que no es pot viure pensant en el passat ni capficant-se pel futur. També, que tinc els turmells laxes, la qual cosa significa que me’ls torço un cop per setmana (no us estranyeu si em veieu amb crosses per l’institut). Ah! I que el cabell curt no em queda tan malament com creia!

Bé doncs, desprès d’aquest petit escrit resumint el meu llarg període sense escriure en l’Enraonar, ja no em sento tan malament, he fet quelcom útil en tota la setmana santa!

Andrea