Estic aquí, asseguda al banc. Mentre redacto aquest escrit per al blog de filosofia sento el sol penetrant sobre la meva pell. Penso que encara estem a febrer, però. Vaig amb màniga curta. Tot i que fa un sol increïble, el vent bufa lleuger, amb continuitat, marcant així la diferència amb un dia de mitjans d’agost. Sembla que fa fresca, però l’escalfor del sol em manté calenta.
Miro a la meva esquerra i la immensitat verda dels pins mediterrànis em transporta a la natura. Aquella excursió amb l’esplai on ens vam perdre però, com sempre, vam sapiguer trobar el camí enmig del bosc.
A la dreta, unes canàstes de bàsquet plantades sota el sol, descansant pel bombardeig de pilotes que a la tarda rebran per part de desenes de nens i nenes que tan sols busquen diversió un cop acabada l’escola.
I entre raig de sol i ràfaga de vent, penso en l’estiu. Encara queden uns pocs mesos, bastantes setmanes, molts dies. Tinc ganes de que arribi. Però, alhora, faig un pensament cap al passat i m’adono que aquesta nova estapa, la que em feia tanta por començar, m’ha passat en un obrir i tancar d’ulls. Ara ja només queda la meitat del curs, però sé que no per això haig d’abaixar la guait. Ara, més que abans, he de seguir amb les piles posades i esforçar-me al màxim.
Sí, finalment aquest escrit m’ha fet adonar de que he de gaudir de cada moment, sigui estiu o hivern, faci sol o faci tormenta i, sobretot, que cap factor extern ha d’alterar el meu rendiment escolar.
Berta
Berta, l’escrit reflecteix una estona de benestar plàcid. Directe i clar, va lligant les sensacions del bon temps amb les reflexions entorn dels estudis. M’ha agradat (hi ha alguna pífia ortogràfica/lèxica que calia revisar, però).
No deixis d’escriure, que tens molt a dir!
Josep Maria