Pòlio

La pòlio és una malaltia que paralitza, normalment, les extremitats de la víctima però fins i tot ho pot fer d’una bona part del tronc, robant així la infantesa i l’adolescència de la persona afectada. Impedint que pugui dur a terme qualsevol activitat que la resta de persones poden fer.

Durant la dictadura franquista, la malaltia estava completament controlada a la resta d’Europa, però Franco va negar l’existència de l’epidèmia en el nostre Estat per tal d’evitar els costos econòmics de les vacunes. Milions de nens i nenes van patir-ne les conseqüències i molts d’ells, en els casos més extrems, van morir. Van ser gairebé cinc anys amb una forta mortaldat fins que, finalment, va arribar la vacuna a Espanya.

Els més rics, durant aquesta època, podien comprar la vacuna a l’estranger (a Andorra, per exemple) per tal de prevenir la malaltia. Els hospitals, però, eren plens d’infants afectats sotmesos a unes dures conductes que les monges hospitalàries els imposaven.

Actualment, alguns dels supervivents d’aquesta terrible epidèmia pateixen el síndrome post-pòlio. És a dir, els efectes de la malaltia els tornen a aparèixer, amb més força, després d’anys de portar una vida amb normalitat. Val a dir, però, que aquests casos són només algunes excepcions de supervivents, i que avui en dia la malaltia està completament eradicada a Espanya.

Ara per ara, uns dies després de néixer es posa la vacuna anti-pòlio als infants, de manera que la malaltia està controlada. Hi ha un cas excepcional, l’últim cas de pòlio a Espanya, que uns dies després de néixer va contraure una forta febrada abans d’haver-li posat la vacuna.

Aquest cas és un gran exemple de superació, un model a seguir. Estic parlant d’un noi d’uns 30 anys que viu a Bellver de la Cerdanya. Es diu Ramonet. Aquest cap de setmana passat en vaig saber la seva història i vaig compartir dos dies genials amb ell. En el seu cas, la malaltia va començar per paralitzar-li les cames, però li va anar pujant fins que només tenia mobilitat en un braç. Últimament, però, nota com aquesta última extremitat mobible se li va paralitzant també. Està espantat, perquè sap que li queden pocs anys de vida. I justament aquest és el motiu de la seva força i alegria.

Durant tota la seva vida, en Ramonet ha viscut amb la filosofia Carpe Diem. És a dir, aprofitar cada moment com si fos l’últim. El seu esperit de superació és tan gran que actualment, després de trenta anys de conviure amb la malaltia, ha fet coses que ni tan sols moltes de les persones normals han fet mai. I no és just parlar de persones normals titllant-lo així a ell com a anormal, ja que un cop el veus, no et provoca cap sentiment de pena, de compassió… al contrari, ell actua completament com una persona sense minusvalia, i així ho transmet als altres.

Durant la seva vida, en Ramonet ha anat a desenes de partits de futbol, fruit de la seva passió barcelonista, animant tant o més que qualsevol altre aficionat. També s’ha tirat des d’uns 1.500 per volar amb paravent. Ha esquiat en diverses ocasions. Actualment és el segon entrenador de l’equip de futbol sala del seu poble. I du a terme moltes altres activitats que no són pròpies d’una persona amb minusvalia.

Tan sols amb dos dies, en Ramonet m’ha demostrat que malgrat els obstacles que et posa la vida, amb un gran somriure acompanyat d’una enorme força de voluntat, sempre pots tirar endavant. Crec que ha sigut una bona experiència personal, ja que a partir d’ara valoraré molt més tot el que la vida m’ha donat, i no m’enfonsaré per qualsevol cosa que no mereix la pena. Penso que tothom hauria de tenir una bona paraula preparada sempre a la boca, com ell, i veure sempre la part positiva de les coses.

Gràcies, Ramonet.

Berta