L’invent imprescindible en la meva vida quotidiana és el mòbil; d’ell, en faig ús durant tot el dia. Tant per a mi com per a milions de persones, aquest aparell reuneix un gran varietat d’aplicacions que ens fan el dia a dia una mica més fàcil. Entre aquestes en trobem d’algunes tan bàsiques i senzilles com la calculadora o l’alarma. Però hi ha altres com el Whatsapp que són més complexes; aquesta aplicació ens permet comunicar-nos amb qualsevol persona que la disposi, i tot això, en pocs segons i per pocs diners. No obstant, no ens oblidem que el mòbil també truca! I he decidit anomenar aquesta característica perquè considero que durant els últims anys s’han creat nous aparells amb els quals pots fer gairebé qualsevol cosa, però en canvi sembla que ningú (excepte la meva avia i la meva mare) se’n recorda que també es poden fer trucades des d’ell.
La tecnologia actual permet que puguis controlar les càmeres de vigilància de casa teva o també que engeguis l’aspirador del menjador encara que estiguis a l’altre banda del món, entre d’altres. A mí aquestes coses em semblen fascinants, sobretot sí em paro a pensar que ho fem mitjançant un dispositiu que pesa pocs grams.
Tots estarem d’acord en que aquest és un dels millors invents, però segur que també ho estarem en destacar el seu major inconvenient: l’addició ens provoca. Personalment, em passo des de que em llevo fins que marxo a dormir amb el mòbil, no ho puc evitar; sempre hi ha algun missatge, una nova noticia, un nou comentari… no té fi. I sóc conscient de que molta més gent està en la mateixa situació que jo. Per això, crec que hem de començar a saber utilitzar el mòbil responsablement, i no veure únicament els seus avantatges sinó també els inconvenients. Ja que la tecnologia del segle XXI ens ha proporcionat un gran avenç, utilitzem-ho bé!
Marta Montoya
Marta, tens tota la raó en això dels perills de quedar esclavitzat pels mòbils. Els artefactes que haurien de servis per millorar la vida acaben fent que un es pregunti: qui està al servei de qui? qui mana?
M’ha agradat. No paris.
Josep Maria