No heu tingut mai una cançó al cap durant molt de temps i no poder parar de cantar-la?
Que quan s’acaba la vols tornar a escoltar sense pensar-t’ho ni un sol instant.
Tancar els ulls i inevitablement passar-te milers d’imatges de moments bonics per la ment.
Aquella sensació d’estar escoltant-la i no voler dir ni una sola paraula per no interrompre la música.
Una cançó única, que la necessites escoltar per desconnectar dels teus dies grisos i que t’animi i et digui que tot sortirà bé, que al final del camí sempre hi ha una llum, i que per molt que moltes vegades sembli un punt i final, no és així i que és un punt i apart.
Una en la qual saps que pots confiar-hi.
Pensava que aquesta cançó ja no em transmetia res, era com si tot el seu valor ja no m’importés, però no és així, aquesta cançó encara continua dins meu i a recobrat tot el sentit o tota la màgia que la feia especial.
Sandra
Sandra, entenc el que vols expressar: els sentiments que van lligats a una música que per alguna raó ha esdevingut especial. M’ha agradat.
Però has escrit com si parlessis, i això no val. Són mitjans de comunicació molt diferents. Fixa’t:
– “No heu tingut mai una cançó al cap durant molt de temps i no poder parar de cantar-la?”
En aquesta primera frase hi ha dues oracions unides per un “i”, però els verbs no són equivalents i no es poden unir amb un “i”. Es podria dir, per exemple: “No us ha passat mai de tenir una cançó al cap durant molt de temps i no poder parar de cantar-la?” Ara la conjunció uneix dos termes equivalents (dos infinitius): “tenir” i “poder parar”.
– Al segon paràgraf, el subjecte “una cançó única” no té verb (encara que té molts complements)
– El tercer paràgraf, finalment, està ben estructurat: “pensava” és el verb principal (subjecte “jo” que no s’escriu), o “aquesta cançó” ara sí que té verb (“encara continua”).
Sandra, potser caldria que en parléssim, perquè no tinc clar que tot això es pugui entendre, què et sembla?
Sobretot, recorda que no pots escriure com si parlessis, d’acord? Fins al pròxim
Josep Maria