La Berta és la meva germana. Té dotze anys, el cabell arrissat i els ulls foscos com el carbó. És una noia alegre, desperta i simpàtica, això sí, una mica pesada.
D’aspecte no ens assemblem en res però de caràcter encara menys. Ella és oberta i positiva, li agrada esquiar i xerrar, i la seva cantant preferida és la Shakira. Jo sóc tot el contrari. Estic contenta perquè el Barça li comença a agradar. Bé, més que el Barça, el David Villa.
La Berta sempre diu que estic massa sobre d’ella, que li faig massa preguntes i que no la deixo tranquil·la. És veritat que a vegades no la deixo respirar i la protegeixo però és el paper que em toca assumir, el de germana gran.
La setmana passada, la Berta va estar a l’hospital. Portava tres setmanes sense poder caminar sola i es marejava. La casa estava trista, necessitàvem la seva alegria i els seus crits perquè ens sentíem buids. Per sort, ara ja la tornem a tenir aquí. Ja tornem a tenir a la Berta pesada i cridanera, la que més m’agrada.
Aquest escrit li he volgut dedicar a la meva germana perquè encara que a vegades ens barallem, me l’estimo molt i no sé què faria sense ella.
Anna.