Des de petita que vull trobar el meu príncep blau. L’home perfecte que em farà sentir especial. Sé que per trobar-lo he de passar per moltes granotes però cada cop són més i més complicades.
Hi ha nois, que et fan creure i veure una cosa que no són (potser perquè estan molt insegurs de si mateixos) però sóc jo la que cau en la trampa de creure’m el conte que em fan veure. Solen dir que les noies som les que trenquem els cors als nois. Però com més et preocupis per ells, més mal parada acabes sortint. No deixis que t’utilitzin ni que ells portin el control sobre tu.
Suposo que és el que toca a aquesta edat. No pretenc trobar el meu príncep blau ara, però no penso permetre que un parell de nois immadurs, insegurs i que no saben què fer amb la seva miserable vida m’afectin a mi. Estic farta de nois que, per molts anys que tinguin més que jo, facin i pensin igual que el meu cosí de 4 anys.
Em nego a viure més males experiències per culpa de aquest ser anomenat home. Sé que hi ha nois que valen molt la pena, però a partir d’ara m’ho pensaré dos cops abans d’actuar precipitadament.
Anna
Anna,
Pobres granotes, mira que comparar-les amb segons qui! El teu sembla l’escrit d’algú que està molt, però molt enfadada amb una (o unes) granotes (millor gripaus?), encara que potser és ficció (no ho puc saber pas, t’ho he de preguntar quan et vegi).
L’escrit està a mig fer, és com un esbós. Segur que si te’l rellegeixes notaràs que es pot fer més entenedor, més sòlid, més ben estructurat… És una primera fase.
Bé, que tinguis sort amb els gripaus i fins al proper escrit (però recorda deixar reposar i revisar a fons l’escrit abans de donar-lo per bo).
Josep Maria