Els dies de pluja

Quan era petita m’encantava sortir al carrer els dies que hi havia pluja. Només llevar-me em vestia amb roba adequada i anava a casa de la meva cosina que és dos anys més gran que jo. Ens agradava saltar a dins dels bassals d’aigua per esquitxar-nos a nosaltres i a la gent que passava pel nostre costat. La meva mare s’enfadava amb mi i em renyava dient-me que plena de fang semblava una rodamón i que no podia anar així pel món, a la qual cosa jo contestava que m’ho passava bé i, amb la meva cosina, seguíem saltant. Desprès teníem força feina per poder entrar a casa ja que les mares no volien que ho embrutéssim tot.

Una altra cosa que també m’agradava molt d’aquests dies era anar pel carrer corrent i fer el que es diu un ‘derrape’. No sempre em sortien bé i més d’un cop vaig acabar al CAP amb un canell o un turmell torçat.

Quan arribava l’hora de dormir i seguia plovent, m’agradava deixar la persiana de l’habitació oberta per poder veure la pluja com queia i així anar-me adormint. La pluja em tranquil·litzava i, igual que ara, em feia pensar.

Avui, quan m’he llevat i he vist la pluja el primer que he pensat a sigut en la roba que m’hauria de posar per no mullar-me i planejar alguna cosa per no relliscar per el camí al insti. Ara els dies de pluja ja no son una petita aventura per mi, ara els veig tristos, grisos i desanimats. Tot i així, segueixen sent uns dies en els que les reflexions ocupen el meu cap.

Mercè

 

Aquest article ha estat publicat en Mercè Garcia, Pluja, Records. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *