La majoria de gent pensa que la fama aporta en general poder, atenció, i sobretot riquesa. Cada dia veiem fotos de famosos somrient, caminant per llargues catifes vermelles i assistint a grans festes. Presentat d’aquesta manera, és veritat que quasi tothom desitjaria ser una celebritat.
Però no crec que tot sigui tan bonic. Primer de tot, ha de ser realment difícil viure en un món on tothom t’assenyala i et critica per a qualsevol detall, ja sigui per la teva aparença o bé per les teves relacions. A més, estàs rodejat de gent que no necessàriament han de ser amics teus. És possible que estiguin amb tu per simple interès, perquè ets un centre d’atenció i beneficis. I és aquest dilema de no saber qui és realment amic teu el que trobo més angoixant de tot plegat. Al final, tot això et porta a una situació on desconfies de tothom, i possiblement t’acabes aïllant totalment de la societat. Però tot això no s’acaba aquí. Sovint aquesta fama acaba afectant tard o d’hora la teva personalitat. Sembla que l’arrogància i la mala educació, tan característiques d’alguns famosos, sigui el camí per arribar al més alt de la indústria de l’entreteniment. I el més greu és que alguns famosos fins i tot s’obliden de com es porta una conversa “normal”, sent un mateix sense fingir ser una persona que en realitat no ets. En resum, els famosos tendeixen a ser uns éssers constantment vigilats i que sempre estan a la defensiva.
I en cap cas res d’això és una raó prou convincent per sentir pena per les celebritats, ja que s’ho han buscat ells, sent o no conscients del vertader preu de la fama. Podríem dir que tot plegat és una gran paradoxa, i és que tot i que coneixem quasi tots el desavantatges de la fama encara tendim a pensar que és desitjada per tothom. No obstant, us puc assegurar que aquest no és el meu cas. No canviaria la meva privacitat per res del món.
Laura
