Palau de la Música

Fa uns dies vaig anar al Palau de la música i vaig veure una parella molt gran que aprofitava els minuts abans de que comencés l’actuació per mirar-se la sala. Vaig suposar que eren marit i muller i a més a més em vaig fixar en que ella era cega. Anava tota l’estona agafada del braç d’ell i de tant en tant s’aturava i passava la mà per les escultures de la paret. No mirava enlloc en concret però feia molta cara de concentració, ben bé com si estigués fent l’esforç d’imaginar-se tot l’espai. Després d’acompanyar-la a tocar una columna decorada al peu amb una estàtua de cavall, es van dirigir a poc a poc una mica més al centre, entre les butaques. L’home va començar a parlar mentre senyalava el sostre, l’escenari, tot. Ella l’estava escoltant molt quieta, no podia veure res però podia imaginar-s’ho. Van estar-se més de cinc minuts allà, ell no callava, segur que li estava parlant de cada detall, de les roses enganxades i el vitrall del sostre, la llum esplèndida que entrava pels finestrals, les fades del final de tot a l’escenari, potser de la gent també, no ho sé. Jo només veia que tots dos feien cara d’estar molt contents de ser allà, i estava admirada per la calma amb que l’home gran acompanyava aquella dona i compartia amb ella tot el que veia.

Em va semblar un detall molt bonic i molt humà.

Júlia