Durant els segles V i VI aC, a l’antiga Grècia es va crear el teatre. Al principi, s’utilitzava per fer ofrenes i càntics al déu Dionís, però eventualment va evolucionar fins als nostres dies, on el teatre s’ha convertit en una part molt important de la nostra societat.
En la cultura de l’antiga Grècia podem trobar diferents autors molt importants. En primer lloc està Aristòfanes, escriptor de la Lisístrata i Els Núvols, dues comèdies que van ser llegides a classe de Grec. Trobo que són importants, no només per la pervivència que ens ha deixat el teatre de l’època, sinó per als temes i les ensenyances de les obres. La Lisístrata ens parla de la força de les dones per afrontar una guerra pacíficament, sense violència, a través d’una vaga sexual. A Els Núvols, Aristòfanes ens parla, mitjançant una història d’un pare i un fill, la importància de l’oratòria i de les diferències entre el bé i el mal. Tots els temes esmentats anteriorment encara formen part de la nostra vida actual. Les dones encara fan vagues de sexe per aconseguir parar guerres i per aconseguir reformes de manera pacífica. El bé i el mal encara són temes que seguim discutint i estudiant per arribar a una societat millor.
Per una altra banda, tenim a Sòfocles, un altre autor important de l’època. Escriptor d’Antígona, una tragèdia llegida i comentada també a classe de Grec. Aquesta parla sobre com el destí té un futur guardat per nosaltres, que no es pot evitar ni canviar. Un altre dels grans temes actuals de la nostra societat. Hi ha gent que creu en el destí, hi ha gent que no hi creu, però sempre hi haurà aquest debat que mou masses. Pel que fa a Èdip rei, quin tema d’actualitat creieu que planteja?
Resumint, des de Aristòfanes a Shakespeare i fins a Buero Vallejo, el teatre ens acompanya en l’actualitat, tant en temàtiques com en fer-nos veure el món des de diferents punts de vista.
I vosaltres què n’opineu? Creieu que tenen vigència? Per què?
Els alumnes de català de 2n de Batxillerat hem llegit el llibre de Bearn, novel·la escrita per l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Fou publicada per primera vegada, en castellà, el 1956 i el 1961, en la versió en llengua catalana. El 1964 va ser considerada una de les obres més importants de la literatura en llengua catalana del segle XX.
Com en molts casos, en la novel·la podem trobar clars referents clàssics, concretament mitològics. La primera part del llibre s’anomena “Sota la influència de Faust”, que fa referència al mite de Faust.
Aquest mite ens narra la història d’un mag anomenat Faust que pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. Això és condemnat per l’església, però la persona que prefereix la saviesa a la fe.
En certa manera, el pacte de Faust és el d’Hèrcules i Teseu en baixar al món dels morts; el viatge d’Orfeu a l’infern a la recerca de la seva estimada Eurídice amb l’ajut de la seva lira. A la vegada simbolitza els viatges esotèrics de Bacus, Hèrcules, Orfeu, Asclepi, Odisseu… que varen baixar a l’Avern per tornar a pujar a la terra.
”Lesseps projectava obrir un canal a Suez i Gounod preparava l’estrena de Faust a l’Òpera de París. Don Toni i la seva esposa havien viatjat i coneixien França i Itàlia.” Bearn o la sala de les nines, pàg. 70.
Podem trobar aquest mite en el personatge principal de la novel·la (don Toni), que ‘s’obsessiona’ a adquirir coneixement i en ser savi.
Aquí trobem la part del suïcidi d’en Toni: “La senyora ja no existia i les Memòries estaven acabades. La idea sel suïcidi se’m va imposar. (…) Hi va sa seva salvació eterna. Ha intentat suïcidar-se Vossa Mercè? (…) Ha pres Vossa Mercè un bombo de sa xemeneia? ” Part 2, pàg 267-268
“Júpiter i Mercuri a casa de Filemó i Baucis” de Peter Paulus Rubens
En definitiva, podem veure com les clàssiques han influenciat a molts autors!
“Mare, torna a la teva habitació, a les teves tasques amb el teler i el fus, aquest discurs serà un assumpte d’homes”, va dir Telèmac a l’Odissea. Això va ser el primer manifest sexista que la coneguda escriptora MaryBeard va llegir en la literatura clàssica.
MaryBeard va estudiar Clàssiques a Cambridge i és coneguda com la divulgadora del món romà al Regne Unit per excel·lència. Tot i que el veritable motiu de la seva fama va ser el programa de documentals de la BBC, Meetthe Romans. El crític televisiu AAGill va dir que el seu aspecte físic no estava al nivell de la petita pantalla. L’autora, en canvi, no es va quedar de braços plegats i va dir: “Com el senyor Gill no va anar a la universitat, mai no va aprendre el rigor d’argumentació intel·lectual, simplement creu que pot insultar amb enginy. Massa lletja per a la televisió? No, massa intel·ligent per a homes que tenen por de les dones amb cervell.”
Mary Beard
En castellà trobem llibres seus com: En ‘Pompeya: vida ymuerte en una ciudad romana’ (2010), ‘Conoce a losromanosconMaryBeard‘ (2012), ‘Pompeya: nuevossecretosrevelados por MaryBeard‘ (2016) y ‘UltimateRome‘ (2016), que combinen el feminisme a l’antiga Roma amb la divulgació. Per aquesta raó, els seus llibres són ‘best sellers’ i fa poc va ser guardonada amb el premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials.
Ha estat sempre una gran defensora del paper que les llengües clàssiques a l’ensenyament. “No volem oblidar el que som. Europa no només ve de Roma o Grècia, està formada per moltes més influències, però seria molt greu que perdéssim la capacitat de llegir a Virgili en llatí, perdríem una cosa molt profunda si això ocorregués”, afegeix.
Les seves obres són importants perquè parla de temes nous i actuals, però amb un punt de misteri. Sempre explica allò que sabem, però també allò que ignorem o allò que hauríem de conèixer. Per exemple, sobre la figura de Calígula ens porta a una conclusió: ¿Va ser deposat perquè era un mal emperador i un assassí, o perquè els seus successors necessitaven justificar el cop i per això ho van descriure com un sàdic assassí quan en realitat no era pitjor que altres governants?
L’escriptora ens apropa al món romà, però també al present. Ella diu: ” Les comparacions directes entre Roma i nosaltres no tenen sentit, és un món molt diferent en massa sentits. Però, d’altra banda, crec que si un pensa per exemple en la forma en què Roma va debatre problemes com les llibertats civils, el concepte de ciutadania, el terrorisme o els drets de l’individu crec que si enriqueix la forma en què mirem al present. ”
L’objectiu de Beard era evidenciar que la diferència entre els comportaments misògins de l’antiguitat amb els de l’actualitat no és tan àmplia. Les metamorfosisd’Ovidi li van servir per fer un salt en l’actualitat i denunciar casos de masclisme exprés.
En algun moment o altre, segur que ens hem preguntat d’on prové alguna paraula. A mi personalment, aquest tema sempre m’ha interessat molt, des que era petita que he preguntat sempre el per què d’aquella expressió utilitzada. Així doncs, una de les coses que trobo més interessants de l’assignatura de llatí és adonar-me que realment el llatí és aplicable a la vida actual.
Bé doncs, un dia, comentant a classe l’etimologia d’alguna paraula em va venir a la ment que la meva mare feia poc s’havia comprat el llibre Palabralogía de Virgilio Ortega. Vaig pensar que estaria bé compartir-ho amb els meus companys ja que jo ja m’havia mirat el llibre i l’havia trobat realment interessant. Al dir-ho, la professora em va dir que ella s’havia guardat la contra de La Vanguardia on feien una entrevista a Virgilio Ortega i on li preguntaven pel seu nou llibre. Curiosament, era el mateix article que la meva mare s’havia guardat per recordar-se de comprar el llibre! Així doncs, el proper dia el vaig portar a classe i entre tots vam fullejar-lo una estona.
Virgilio Ortega
Finalment, vull animar a tots els interessats,com jo, en l’etimologia de les paraules a comprar-se aquest llibre. Cal tenir en compte que no és per a gent entesa en el tema, és a dir la meva mare, que no ha estudiat cap filologia sinó dret, el troba apassionant i amè a l’hora de llegir-lo. Crec que Virgilio Ortega ha plasmat molt bé el perquè de cada paraula, explicant-hi tant la part històrica com la part tècnica. És realment curiós com les paraules tenen tant a veure amb la història i els pensaments de les persones i com han anat evolucionant al pas del temps. Sabíeu, doncs, que la paraula: ministre (en llatí minister) prové del nom que rebia l’esclau romà de menor categoria? Fets curiosos com aquest, els podreu trobar al llibre Palabralogía de Virgilio Ortega.
L’adaptació de Xavier Serrahima és una adaptació juvenil i es tracta d’un dels exemples més clars de novel·la romana. Narra la història d’un jove, Luci, transformat en ase, i les seves desventures. Podeu trobar més informació aquí.
Aquesta edició va introduïda per un breu estudi de l’obra i la vida de l’autor realitzada per la Margalida Capellà. Podeu trobar notes a peu de pàgina i una guia de lectura per facilitar la lectura als joves. També hi ha il·lustracions fetes per Carles Arbat.
Argument
El llibre ens explica les aventures de Luci, un jove grec que fa un viatge cap a Tessàlia, a la Grècia septentrional, i després de sentir històries de màgia i bruixeria s’atura a Hípata. A casa del seu amfitrió, Miló, s’enamora d’una criada, a qui demana que l’introdueixi en les arts màgiques de la seva senyora, que es veu que és bruixa: Luci acaba convertit en un ase i brama en comptes de parlar. La mateixa nit que això passa entren uns lladres a robar i després de saquejar la casa, s’emporten en Luci pensant que era un ase.
Qui era Apuleu? Us agradaria llegir L’ase d’or? almenys no us perdeu les bruixes de la posada?
Les metamorfosis d’Ovidi és una obra que ha estat molt recreada a tot arreu al llarg de la història; podem trobar obres d’art, musicals, literatura basada en l’obra… En aquest article recopilem les recreacions que han creat els alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Albéniz de Badalona, que arran de la lectura del llibre, han fet d’artistes i han deixat anar la seva imaginació per fer la recreació del mite ovidià que més els ha agradat.
El llibre de Narracions de mites clàssics, ha estat la font principal per fer aquest treball; aquest llibre és un recull adaptat de les metamorfosis, agrupades en tres apartats: personatges transformats en animals, en plantes i en pedres.
Tal com diu la introducció de Narracions de mites clàssics, les Metamorfosis és el poema més important d’Ovidi. Enllestit l’any 7dC, Ovidi volia que fos immortal i ha esdevingut l’obra mestra de la poesia narrativa universal. Aquesta obra laformen un conjunt de quinze llibres, escrits en hexàmetres, amb unes dues-centes cinquanta llegendes mitològiques que se succeeixen en el temps, sense pausa i per imperatiu literari, des dels orígens del món fins a l’apoteosi i transformació de l’ànima de Juli Cèsar en estel. Segons Ovidi, les Metamorfosis és una obra inacabada. Considerava que el text no estava prou polit, fins el punt que va decidir cremar el manuscrit de l’obra abans de partir cap a l’exili. El poema es va poder publicar a partir de les còpies que els seus amics n’havien conservat.
Ovidi (en un gravat) amb una corona triomfal. [Font: wikimedia]
El nostre treball constava de tres parts:
Els mites: en aquest apartat realitzàvem el qüestionari de les Narracions… assignades a cada grup. A partir d’aquí havíem de triar el mite que més ens inspirés per fer els dos següents punts.
Pervivència: aquesta part del treball era recopilatòria. Un punt d’aquest apartat consistia a cercar articles dels blogs aràcnids i fer un recull comentat de la metamorfosi triada vista de maneres diferents. L’altre punt era més artístic i consistia en fer un recull comentat de manifestacions de tota mena (obres d’art, pel·lícules, cançons…).
“Las hilanderas”, de Velázquez, és un exemple de pervivència del mite d’Aracne. [Font: wikimedia]
Recreació: l’última part del treball depenia molt de la nostra imaginació; havíem de fer reviure el mite triat de la manera que més ens agradés.
L’apartat de pervivència va tenir un pes molt important en la recreació, el recull de diverses recreacions del mite va ser molt útil per fer l’últim punt del treball. Cercant informació detallada del mite s’obtenen diferents punts de vista d’aquest, i arriba la inspiració necessària per saber a quin públic està dirigit la recreació i què es vol fer veure en el mite, per així no equivocar-se a l’hora de recrear-lo: quins ambients són els ideals per gravar en el cas d’un vídeo, ficar-se a la ment d’un déu per fer una entrevista, els colors d’un dibuix per expressar sensacions… El temps emprat i la dedicació d’aquest apartat va tenir premi a la celebració de Sant Jordi del nostre institut, els guanyadors van ser els autors d’una audició radiofònica amb l’entrevista al déu Pan, que podreu escoltar a l’article sobre les creacions radiofòniques.
Les recreacions fetes es poden agrupar en els següents apartats amb els articles fets per altres aràcnids:
Audicions radiofòniques: en aquest apartat trobem dues entrevistes radiofòniques acompanyades d’efectes sonors i la flauta de Panen directe. Per fer aquesta recreació s’havia de tenir en compte la manera de pensar egocèntrica que caracteritzava els déus i parlar amb la seguretat de ser un d’ells.
Muntatges audiovisuals: com el vídeo d’ Apol·lo i Coronisen què es relata el mite comparant-lo amb la història d’Enric VIII i Anna Bolena acompanyat de l’òpera Anna Bolena de Gaetano Donizetti, o el curtmetratge adaptat a l’actualitat del mite d’Orfeu i Eurídice amb diferents escenaris i diversos personatges. D’altres companyes també van fer muntatges audiovisuals sobre Europa, i Atalanta i Hipòmenes.
Muntatges adreçats al públic infantil: per exemple una obra on es representa el mite de Narcís explicat amb titelles de paper per tal que els més petits també puguin gaudir de l’obra d’Ovidi, un karaoke on s’aprèn jugant i cantant el mite de Píram i Tisbe, oun conte amb il·lustracions que ajuden a entendre què passa a la història d’Aracne.
Còmics: que també ens narren el mite d’una manera diferent; ja sigui amb dibuixos o amb obres d’art agafades del punt de la pervivència, de totes maneres acabarem sabent el motiu del nom, estat, origen… de qualsevol flor, animal o pedra.
L’heliotropi és la flor en què es converteix Clítie. [Font: wikimedia]
Els companys i companyes de quart hem pogut veure alguns dels resultats finals d’aquest treball i, sens dubte, s’ha de felicitar a tots per la imaginació i la dedicació emprada en aquest treball. Ja sigui il·lustrant o actuant, aquests alumnes tenen una qualitat especial que ens ha permés gaudir d’aquestes mostres de pervivència ovidianes, espero que a vosaltres també us hagin agradat aquestes idees.
Tot seguit us convido a respondre aquestes qüestions sobre Ovidi i les Metamorfosis:
Què té a veure el títol amb el treball? Feu la recerca que calgui per trobar-ho.
En quin context històric es va crear el llibre de Les Metamorfosisd’Ovidi? Creus que hi té res a veure?
A quin mite fa referència l’enllaç de la línia dos?
Tria algun dels mites esmentats o enllaçats al llarg d’aquest article i desenvolupa’l. Algun n’hi ha d’haver que pertanyi al grup dels que us va tocar llegir…
Nosaltres, els alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Issac Albéniz hem realitzat una sèrie de feines per participar a la Viquilletra. Aquestes han consistit en elaborar un seguit d’articles en els quals fem al·lusió a referents clàssics que trobem en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. Aquesta obra és una lectura obligatòria en l’assignatura de Llengua catalana d’enguany, a segon de batxillerat.
Jesús Moncada, autor de l’obra “El Cafè de la Granota”. Imatge extreta d’una presentació a l’obra.
Els membres del grup “Els barquers del Cafè” hem redactat un total de tres articles. En aquests articles veiem com l’autor, Jesús Moncada, fa referències a alguns mites clàssics que trobem reflectits dins petites històries d’un poble prop del riu, on solen succeir aventures de tota mena. Els mites que podem trobar en aquest llibre són dos, a més d’expressions que podem relacionar directament amb el llatí litúrgic.
El mite de Sísif, que trobem en la primera història titulada: “Un barril de sabó moll”. Aquesta conte tracta sobre com un pobre peó, en Florenci, puja amb condicions adverses un barril de sabó moll fins a la botiga de l’Adelaida, que es troba a dalt de tot d’un carrer. Però a causa de les males condicions, el barril se li va esmunyir de les mans i va acabar esclafat a baix del carrer. En el seu article, les nostres companyes Carla i Irene, han buscat referents històrics i mitòlogics relacionats amb aquesta història i amb el mite de Sísif.
El mite i la figura de Caront la podem trobar en la setena història “Senyora Mort. Carta de Miquel Garrigues”. Aquesta història ens presenta la carta d’un home que escriu el seu desig per després de la mort. El seu desig està relacionat amb la seva vida, ja que ell és barquer i en veure un quadre on es representa Caront, vol fer de barquer en el més enllà, però sense destituir Caront. En l’article de les nostres companyes Judith i Claudia, com molt bé diu la nostra professora de català, Montserrat Vilà, en els comentaris, “han contemplat totes les cares possibles del mite: la mitològica, la filològica, l’artística”. A més, han fet un gran treball, ja que han aconseguit apropar-nos la figura de Caront i ajudar-nos a adquirir coneixements sobre aquest.
Mapa del poble de Mequinensa dibuixat pel propi Jesús Moncada. Imatge extreta del blog oficial de l’autor
A part dels dos mites clàssics, trobem en un dels petits contes del llibre titulat “Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana”, unes referències al llatí litúrgic, és a dir, el que s’utilitza en celebracions religioses. En aquest capítol, veiem la crítica social de l’autor, ja que ens relata uns fets que succeeixen paral·lelament, com són l’enterrament d’una de les persones més estimades del poble i un important partit de futbol que se celebren a la mateixa hora, i la gent del poble dubta a quin dels dos esdeveniments assistir. Al llarg del capítol, com veiem en l’article de les companyes Núria i Laura, trobem algunes expressions llatines relacionades amb l’àmbit litúrgic. No us perdeu el fantàstic article de les nostres companyes.
En conclusió, ens presentem al concurs Viquilletra amb ganes de incentivar la gent a fer recerca de mites i referències clàssiques en les seves lectures, ja que si ens posem a analitzar cada obra, de ben segur que trobem una infinitat de relacions clàssiques!
Esperem que els nostres articles us agradin i us convidem a emprendre la lectura delCafè de la Granota amb una visió clàssica!
Roger Navarro
Daniel Martín
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz
Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.
El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)
El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.
Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.
La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.
“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”
La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.
“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”
Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?
Caront és un personatge de caràcter mitològic. Era fill de Nyx i d’Erebus. El seu nom fa referència als seus ulls grisos i pot ser considerat un eufemisme per a la mort. L’historiador Diodorus Siculus creu que Caront i el seu nom té origen a Egipte. Es coneix per la seva aparició a l’Eneida, epopeia llatina escrita per Virgili. Les característiques físiques d’aquest són la seva aparença d’home vell, amb barba blanca, molt lleig i que sempre portava una túnica trencada.
Caront sempre viatjava sobre una barca amb l’ajuda d’un pal per poder desplaçar-se. En aquesta barca el que transportava eren les ànimes a l’Hades travessant el riu Aqueront.
Per arribar al món dels morts, les ànimes havien d’introduir-se a l’interior de la terra a través d’una cova, a més de passar per la llacuna Estígia amb una barcassa, cosa de la qual es feia càrrec aquest personatge, Caront. Ell les portava fins a les portes dels inferns a canvi que li donessin un òbol.
Només les ànimes que havien havien rebut sepultura podien ser transportades per Caront. Pel contrari, la gent que no estava enterrada anava sense rumb durant cent anys per les aigües de la llacuna.
Aquí us deixem un vídeo sobre un text de Lord Dunsany titulat precisament amb el nom d’aquest personatge mític.
Aparició de Caront a l’Eneida, en llatí
El personatge de Caront apareix en el sisè llibre de l’Eneida quan Eneas necessita l’ajuda de Caront per entrar al món dels morts. Eneas, a diferència de la resta d’ànimes, no paga a Caront, sinó que el convenç perquè el porti gràcies al branquilló d’or que duia. Concretament apareix al següent fragment (VI, 295-301).
”Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas. 295
”D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espesa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu.”
(Traducció de Joan Bellès)
Pervivència de Caront en l’art
Caront és un personatge mitològic que no ha tingut massa presència en l’art actual, és a dir, el podem trobar en diverses pintures però no tenim constància d’ell en cap altre àmbit artístic, com pot ser l’escultura.
Selecció d’obres pictòriques on apareix aquest personatge mitològic:
Patinir. El pas de la llacuna Estígia (1520-24). Madrid, Museu del Prado
En fer aquesta investigació sobre el personatge mitològic que apareix a l’Eneida de Virgili, hem arribat a la conclusió que Caront està representat com un personatge que té un aspecte físic molt envellit i que exerceix la funció de transportar ànimes per mitjà d’una barca pel riu infernal Aqueront.
Després d’haver buscat diferents fonts a Internet sobre la pervivència de Caront en l’art a l’actualitat hem trobat que no hi ha massa representacions artístiques sobre aquest personatge, només hem trobat algunes obres pictòriques.
Aprofitant els teus coneixements sobre l’Eneida, sabries dir qui acompanya Eneas al món de morts?
Al llibre El Cafè de la Granota, al conte ”Senyora mort, carta de Miguel Garrigues”, apareix aquest personatge mitològic. Quins elements trobes en aquest capítol que facin referència a Caront? Quin ús fa Jesús Montcada del mite?
Pel que fa a les representacions gràfiques, comenteu-les en funció de la fidelitat al text presentat.
Què us ha semblat el text del vídeo i la versió que fa del personatge aquest autor de principis de segle XX? Busca’n informació.
