Com cada estiu, paga la pena desempolsar els coneixements d’altres llengües i anar ampliant, amb la lectura, la competència lingüística en llengües estrangeres, per exemple, el francès. Una ràpida incursió a la biblioteca pública en va fer caure a les mans una col·lecció de llibres de novel·la negra d’Amélie Nothomb i, tot i que no sóc una amant d’aquest subgènere narratiu, vaig decidir agafar-ne un.

Aliena a la sorpresa que m’esperava entre les seves pàgines, vaig obrir el volum sense cap esperança de trobar-hi referències clàssiques i les primeres petges van sortir-me a l’encontre en altres títols de la mateixa autora publicats en la col·lecció Le Livre de Poche (Editions Albin Michel, 2009): Les Catilinaires, Mercure, Péplum. “Casualitats”, vaig pensar, “tot i que aprofitaré per demanar a l’alumnat el perquè del meu interès per aquests títols.“

Des de la primera pàgina, em surt a l’encontre un personatge torturat, de nom Zoïle, que es disposa a dur a terme un atemptat aeri més sonat que el de les torres bessones. Queda clar que tota la novel·la serà una explicació dels motius que l’han portat a aquest forassenyat propòsit, totalment allunyats de qualsevol fanatisme religiós.

Ben aviat descobreixo un desacostumat interès del protagonista per l’etimologia del seu nom i m’enlluerna la utilització del fantàstic tecnicisme hapax, que estaria bé que interpretéssiu etimològicament:

Ils [mes parents] trouvèrent Zoïle et me l’atribuèrent sans même s’intéresser a la signification de ce qui me condamnerait à être un hapax.

J’ai appris par coeur les six lignes consacrées à Zoïle dans le “Robert des noms propres”: “Zoíle (en grec Zôilos). Sophiste grec (Anphipolis où Éphese, ∼IV^e siècle). Fameux surtout pour sa critique passionée et mesquine contre Homère, il fut surnommé “Homeromastix” (le Fléau d’Homère). C’était, dit-on, le titre de son ouvrage, où il essayait de prouver, au nom du bon sens, l’absurdité du merveilleux homérique.

[…] Dans une encyclopedie de philologie, j’ai même appris que Zoïle serait mort lapidé par une foule de braves gens écoeurés par ses propos sur l'”Odyssée”

[…] Tant qu’à me donner le nom d’un sophiste, je n’aurais rien eu en contre de Gorgias, Protagoras ou Zénon. dont les intelligences n’ont pas fini d’intriguer. (pàg. 14)

Com podeu comprendre, aquest exhaustiu estudi etimològic que -sospito- es troba en la base del trastorn d’una ment torturada capaç de dirigir el personatge a la realització d’una acció execrable, desperta el meu interès per una lectura, en principi, poc “clàssica”. I encara més, quan, agafant el toro per les banyes, un Zoïle de catorze anys es proposa “retraduir” la Ilíada i l’Odissea, en un gest de rebel·lió contra el seu homònim i les seves teories en contra d’Homer. Evidentment, la frustració per no poder reeixir en aquesta ingent tasca i la indiferència dels companys d’institut en explicar-los les seves aventures filològiques (que n’hauríeu dit vosaltres?) agreugen la patològica frustració del nostre heroi. Pobret, mireu com descriu l’experiència gairebé mística que experimenta durant el seu retir d’ermità traductor:

Ma surexcitation survécut à l’écoulement des jours: la résistance du grec renouvelait “ad libitum” la sensation d’une conquête amourese de premier ordre. [pàg. 18]

Penseu-hi, quan el grec se us resisteixi, i penseu que es tracta d’una mena de conquesta amorosa. No obstant, si no us serveix de consol, aprofiteu per comentar totes les referències clàssiques presentades, així com el llatinisme que s’hi amaga.

Després d’aquests passatges tan intensos, difícils de superar, aquí us deixo d’altres fragments amb algunes de les moltes referències que, de manera ja més transversal, ens apropen, des de diferents àmbits, al món clàssic.

Aliénor [una escriptora discapacitada mental] parlait comme l’inspirée de Delphes et déversait cette prose pythique tour a tour lentement et convulsivement. (pàg. 70)

-J’essaie simplment de te montrer l’absurdité de ta régle.

-“Dura lex sed lex.”

-Rien ne t’empêche de changer cette loi. (pàg. 78. Parlen Zoíle i Astrolabe, la seva estimada)

Mais je serrerai les dents, ja n’écouterai pas cette effusion qui me pousse vers toi.[…] Et puis, je me suis juré de tenir. Ulysse ne cédant pas au chant de la sirène me comprendrait.(pàg 114. Zoîle parla a Astrolabe)

En fi, no us explicaré el final de la història, per si algú es decideix a llegir-la, però no em puc estar d’esmentar la paràfrasi que apareix a la darrera pàgina, a veure qui me la pot explicar.

Me voici à bord. Les stewards qui vont mourir me saluent.

TERESA