Tag Archives: Referents clàssics

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1

Chronos, el gran protagonista a “Lladres de temps”

El programa de TV3 Sense Ficció ha emès el documental “Lladres de temps” (“Time Thieves”), en què es pretén despertar entre els espectadors consciència de les moltes hores del nostre temps que regalem a executar processos productius de les diverses empreses amb què ens relacionem. En el reportatge la consultora en gestió del temps Magali Combal ens alerta que hem d’impedir caure en la dictadura del deu Cronos….

Podeu visionar el reportatge sencer a la pàgina del Sense Ficció

Qui són Chronos (en grec, Χρόνος), Kairós (en grec καιρός) i Aion (en grec, Αἰών)? Quina diferència hi ha entre ells? Qui representa el temps cronològic (present, passat i futur) o seqüencial? Qui representa un moment del temps indeterminat en què passa alguna cosa d’especial? Qui representa el temps il·limitat?

Quin déu del temps impera avui en dia i quins déus del temps ens caldria recuperar?

Llatí i grec a Mauthausen

Uns set mil cent vuitanta-nou republicans espanyols anaren a raure a Mauthausen, dels quals  cinc mil no en sortiren vius.

El llistat realitzat per Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis (Edicions 62, Barcelona, 2001 pàg. 319) permet copsar que no hi ha poble o poblet de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans on no hi hagi algun mort al camp de Mauthausen.

Aquest cap de setmana he anat a Mauthausen a la commemoració 73è aniversari de l’alliberament del camp el 5 de maig de 1945, i he vist inscripcions en grec i llatí. Què n’opineu?

Dic, hospes, Spartae nos te hic vidisse iacentes, dum sanctis patriae legibus obsequimur.

Dic, hospes, Spartae, nos te hic vidisse iacentes
dum sanctis patriae legibus obsequimur.

A partir de les Tusculanae Quaestiones 1.101 de Ciceró que emula l’epitafi als 300 espartatans morts a les Termòpiles de
Simònides de Ceos:

ὦ ξεῖν᾿, ἀγγέλλειν Λακεδαιμονίοις ὅτι τῇδε
κείμεθα τοῖς κείνων πειθόμενοι νομίμοις.

Isabel Carreras Odriozola
Professora jubilada de Clàssiques
Institut Serra de Marina, Premià de Mar

Un Sant Jordi de Clàssiques 2018

Enguany he decidit escriure un seguit de poemes per a celebrar Sant Jordi, aquesta festa tant catalana i especial. És el nostre deure commemorar tots els esforços que es varen fer en el seu moment per a recuperar les lletres catalanes. D’aquesta manera tots podem participar aportant escrits i poemes de collita pròpia. Us animo a unir-vos-hi i si pot ser amb referents clàssics!

Passió

Les dèbils guspires reviuen el foc,

el bategant cor esdevé roent.

El caliu embriaga poc a poc,

la sinuosa ànima, s’encén estrident.

L’ardent inconscient aflora,

afluent dels racons més profunds.

El sentiment de soledat no enyora,

renega, llençant-se al pou sense fons.

La sang, de rojos, brolla,

de vermells, el foc es tenyeix,

de corall, insinuen els llavis,

d’escarlata, l’au fènix reneix.

Inferno

La foscor s’apodera de la vista,

el cos esdevé com el gel,

la càlida llum s’apaga,

comença el viatge a l’infern.

Caront i la barca esperen,

la Llacuna Estígia, d’ànimes plena,

un cà de tres caps que vigilen,

guardià de temoroses ànimes en pena.

Un cel rogent i flamíger,

un terra erm i ardent.

Sulfurant, Hades fumeja,

torturant esperits, sàdicament.

Sense sortides la ment desespera,

la por, s’apodera del pensament,

ja res més alleugera,

eternament destinats al patiment.

Descriptio Puellae

Dorada, la sedosa cabellera, ondea,

llevada por la brisa primaveral.

Larga y rubia, rodea,

el bello rostro de porcelana oriental.

De finos rasgos, sus impávidos ojos interpelan.

Almendrados, sus pupilas de azabache esconden.

Chata, la pequeña nariz equilibra.

Suaves mejillas, calientes, se enrojecen.

Los tiernos labios húmedos, color coral,

presionados, un sinuoso beso ocultan.

Sonríe, dientes más blancos que el mármol.

Única, estos elementos la modelan.

Arnau Torres Nadal 2n batx B

VI Lectura de Textos Clàssics Anna M. Saurí Font. Referents de la mitologia grecollatina en els monstres de Harry Potter al MAC-Empúries

Salvete, família clàssica i fans de Harry Potter!

Aquest dissabte 16 de desembre de 2017, els alumnes de batxillerat de Grec i de Llatí de l’INS El Pedró, l’INS Montgrí i l’INS Bellvitge participaran a la VI Lectura de Textos Clàssics Anna M. Saurí Font, professora de Clàssiques que va impulsar, amb el suport de la llibreria vitel·la de l’Escala, aquesta activitat durant les quatre primeres edicions i que, any rere any, continuem celebrant en honor seu.

Enguany, com a homenatge als 20 anys de la publicació de la primera edició de l’original anglès de “Harry Potter i la pedra filosofal” (J.K. Rowling, 1997), la lectura versarà sobre les criatures mitològiques de tradició clàssica que apareixen en la saga de Harry Potter, com ara el fènix, el basilisc, el griu, l’hipogrif, l’esfinx, el centaure… i molts més!

L’acte, que és obert a tothom i gratuït, tindrà lloc a les 11 del matí a la sala d’exposicions del Museu Arqueològic de Catalunya d’Empúries (av. Puig i Cadafalch, s/n), L’Escala), una ubicació immillorable per llegir, tot envoltats de patrimoni grecoromà, fragments de textos clàssics i potterians que parlaran d’animals fantàstics. És una oportunitat única i segurament irrepetible, així que no us la perdeu! A més a més, hi haurà sorpreses!

Berta Cantó, professora de Clàssiques de l’Ins Bellvitge (L’Hospitalet).

PS: A la tarda, els que venim de lluny (i qui s’hi animi) podríem aprofitar per visitar, si voleu, el jaciment arqueològic d’Empúries i veure l’antiga ciutat grega i romana, que recordeu que és matèria de les P.A.U. i caldrà tenir-la fresca.

Vacances a Tàrraco

El passat estiu, la meva parella i jo vam empendre l’aventura d’anar a passar uns dies a la ciutat de Tarragona, havent estudiat els dos el batxillerat humanístic i coneixent de sobres la ciutat romana de Tàrraco. La nostra intenció, de bon principi, va ser a més de passar uns dies junts, poder conèixer d’aprop tot allò que haviem vist per fotografies i que tants cops havíem estudiat a l’aula. Teníem molt d’interès en poder conèixer en directe les edificacions romanes que tanta importància van suposar per Tàrraco, així com per què era tan important dins d’Hispània.

El primer que vam visitar va ser l’amfiteatre. Va ser completament INCREÏBLE veure’l el directe. No vàrem poder veure’l per dins encara que, com a recompensa vam assistir des de lluny, a un espectacle de Tarraco viva on es feia una representació de com eren les lluites de gladiadors. Encara vam acabar més fascinats.

L'amfiteatre de nit. De lluny la representació de les lluites de gladiadors.

L’amfiteatre de nit. De lluny la representació de les lluites de gladiadors.

L'amfiteatre vist des de fora.

L’amfiteatre vist des de fora i de dia.

Aquell mateix dia, admirats per la magnificiència de les contruccions, vam visitar una maqueta, és a dir, una reconstrucció en miniatura de la ciutat de Tàrraco del segle II en escala 1:500, on vam poder observar com era en època romana, així com la manera en què vivien els romans, on es trobava cada edificació i quina era la seva funció. Va ser genial veure-la  ja que ens va ajudar a imaginar-nos la ciutat un cop anéssim visitant cada racó.

Representació de la Tárraco romana.

Representació de la Tárraco romana.

Tot seguit, vam visitar les restes romanes que queden del circ. Tant des de fora com de dins, ens va semblar magnífic, molt gran i ens va permetre imaginar-nos com era en la seva època.

Una de les quatre cantonades que regien el circ romà.

Una de les quatre cantonades que regien el circ romà.

Part del circ romà

Part del circ romà

Així mateix, vam tenir el plaer de visitar el pretori, és a dir, la  construcció que servía per comunicar el Circ romà amb el fòrum Provincial.

Part del pretori romà

Part del pretori romà

Part subterrània del pretori.

Part subterrània del pretori.

Per últim, però no menys important, vàrem visitar les muralles romanes i durant el recorregut vam anar trobant altres elements com ara alguns fragments d’una columna de l’època, gravats sobre pedra, parts de les torres que conformaven la muralla de la ciutat…

Part de la muralla romana.

Part de la muralla romana.

Gravat reconstruit de la ciutat de Tárraco en nomenclatura romana.

Gravat reconstruït de la ciutat de Tàrraco en nomenclatura romana.

Restes de la torre de Minerva

Restes de la torre de Minerva

En resum, va ser una experiència molt excitant i molt única, en la qual vam poder gaudir de ben a prop el passat romà. Animo a tothom a qui l’interessi que hi vagi que, de ben segur, no es decebrà. Ens varen faltar moltes coses per a visitar, per això no descartem tornar-hi l’any vinent i seguir mantenint viva l’essència que varen deixar-nos els nostres avantpassats romans.

22497091_10212601486245185_475364120_o

Mireia Sánchez Cano

Exalumna de Llatí i Grec de l’institut Premià de Mar

Cantània 2017: “La nit dels malsons”

Benvolguts aràcnids,

Col·laborem un any més amb vosaltres perquè els alumnes de 5è de l’Escola Bergantí de El Masnou tornarem a participar en el projecte de L’Auditori de Barcelona anomenat “Cantània”. Enguany uns 42.000 nens i nenes d’escoles de primària cantarem la cantata “La nit dels malsons” composada per l’Àlex Martínez i amb lletra de la dramaturga Marta Buchaca. Com és habitual i era d’esperar hi hem sabut trobar els referents clàssics que sempre hi són.

Si l’any passat la Mimí viamalsonstjava arreu del món i part de l’univers buscant el seu amant, aquesta vegada farem un viatge interior i de proximitat dins els propis malsons i els d’aquells qui ens envolten, guiats per la Guardiana de la Por, una dona que exerceix aquest ofici vetllant per tal que la por no desaparegui del món, entenem-nos: en un sentit bo, perquè… tots sabem que la por té un cantó bo, oi?

La por (Del llatí pavor, derivat del verb pavēre «tremolar») és una emoció que serveix per a avisar-nos d’un possible perill i va sorgir per qüestions adaptatives. És evident que des d’aquest punt de vista la por ens ha permès sobreviure com a espècie. Però…

… la por també pot ser un problema…

– preocupacions
– terror (por extrema)
– pànic (por terrible i intensa, però passatgera)
– fòbies (pànic terrible que se sent davant un fet concret)

… que afecta el nostre cos canviant els nostres…

– pensaments (manca de concentració…)
– comportaments (agressivitat, paràlisis, evitació)
– sentiments (inquietud, desesperació, angoixa…)
– o creant símptomes físics (tremolor, afogament, suor freda…)

Per això i per evitar mals majors és tant important una bona educació emocional que englobi el conjunt de les emocions bàsiques: felicitat, tristesa, ràbia, sorpresa, por i disgust.

A la cantata, l’acció comença la nit abans que en Lluc, el protagonista poruc de mena, marxi de colònies amb l’escola quinze dies i catorze nits. Ell no hi vol anar perquè haurà de fer moltes activitats que l’espanten. Quan a mitjanit entra a la seva cambra la Guardiana de la Por, el portarà a viatjar pels diferents malsons dels seus éssers estimats (familiars, amics, ídols…) i farà que conegui diferents tipus de pors (a la foscor, a l’abandó, a engreixar-se, a allò desconegut, escènica, al ridícul, a quedar-se sense feina…). En Lluc aprendrà que tothom, d’alguna manera o altra, té por i que, més que un defecte, la por és necessària per viure. També veurà que hi ha pors que ens impedeixen viure amb plenitud. Després d’aquesta experiència, en Lluc decidirà anar de colònies i aquest fet es convertirà en una experiència extraordinària per ell.

phobos-cantaniaEn la mitologia grega, Fobos (en grec antic Φόϐος, ‘pànic ’) fou una divinitat que personificava la por i el terror i era fill d’Ares (deu de la guerra) i d’Afrodita (deessa de l’amor). El seu equivalent en la mitologia romana és Timor. Fobos acompanyava el seu pare Ares a la batalla juntament amb el seu germà Deimos i la deessa Enió, i incitava els combatents a fugir. Els dos germans eren els aurigues del seu pare. La figura de Fobos sovint és representada com si tingués un lleó o un cap de lleó i aquells que l’adoraven sovint feien sacrificis en el seu nom. El seu temple principal estava a Esparta i els espartans hi pregaven abans d’anar a la batalla

És interessant saber que el déu de la guerra romà és Mart i que, quan l’astrònom estatunidenc Asaph Hall (1829-1907) va descobrir les llunes d’aquest planeta, les va anomenar Fobos i Deimos: el nom dels seus dos fills.

(Dibuix dels satèl·lits i Mart de Calvin J. Hamilton)

Parlant de fòbies, amics aràcnids, potser vosaltres, de tant en tant, sentiu una por intensa i ansietat quan us enfronteu a alguna cosa o situació. S’estima que al voltant d’un 10% de la població en pateix alguna. O potser simplement teniu pors sense que hi hagi un trastorn emocional. Sigui com sigui us animo a fer-les públiques en aquest fòrum per tal que d’aquesta manera veiem com ens assemblem els uns als altres i com ens fan témer les mateixes coses o situacions. Us pot ajudar saber que hi ha centenars de fòbies diferents i les podeu trobar amb el seu nom científic a les següents pàgines clicant aquí i aquí.

Potser sou com els valents Napoleó o Alexandre el Gran que tenien por als gats (ailurofòbia) o bé com en Walt Disney que en tenia als ratolins (musofòbia). O bé penseu que aquest article enllaçat per la Margalida pot tenir raó: “No hay tantas fobias como te quieren hacer creer”. Podeu investigar més sobres les fòbies a la pàgina corresponent de la Viquipèdia o en el bloc tant interessant de “L’univers clàssic dels nostres mots”. També hi ha un article molt interessant de Vilaweb que es diu. Fòbies: quan una por no ens deixa viure.

Us deixo amb la darrera cançó de la cantata que es diu “Viu la vida sense por” a ritme de Happy funk i de Gòspel desenfrenat que si l’hem d’interpretar bé ens aconsella que deixem de banda aquella por que no ens deixa viure i que ens fa patir i estressar-nos… per tal de poder viure feliços la vida lliure que decidim: amb passió, color i somriures. Així doncs fem com en Lluc i “vivim la vida”. Ara és el moment!

[youtube]https://youtu.be/9HsGi1dYE9I[/youtube]

Xavi de música

La Maison Carrée a Nîmes

5.0.3

La Maison Carrée a Nîmes (França)

La civilització romana ha deixat una gran petjada en diferents àmbits de la nostra societat actual, un d’ells és l’art.

Les civilitzacions grega i romana van crear uns models artístics (art clàssic), especialment en arquitectura i en escultura, que s’han mantingut i recuperat al llarg del temps. L’art clàssic romà és una barreja d’elements i influències artístiques de diferents procedències. Això va ser gràcies al contacte cultural del poble romà amb els diferents pobles, i està especialment influït per l’art etrusc i l’art grec, dels quals van prendre alguns elements artístics.

Avui parlarem d’un temple que encara conservem avui en dia a la ciutat francesa de Nimes: la Maison Carrée.

Es tracta d’un temple edificat l’any 16 aC, és a dir, en temps de l’emperador Octavi August. En aquell moment ocupava un lloc en l’antic fòrum romà, la zona comercial de la ciutat, just en la confluència dels dos carrers principals: el cardo i el decumanus. Tanmateix, actualment se situa al centre de la ciutat.

El seu autor és desconegut però sabem que va ser construït per ordre del governador Agripa, que era la mà dreta d’August. Aquest temple és una mostra de les intencions d’Octavi August de romanitzar tot l’imperi que havia aplegat sota el seu poder. A banda de temples va fer construir edificacions civils com aqüeductes, teatres, amfiteatres, arcs de triomf… D’altra banda era una bona manera d’impressionar a altres pobles conquerits per demostrar el poder i la grandesa dels nous amos.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=tgDGYfCEes8[/youtube]

La Maison Carrée és una obra d’influència grega tal com podem veure en la seva planta rectangular, l’ús del sistema arquitravat o els ordres arquitectònics clàssics a la qual s’hi van incorporar elements innovadors, propis de la tradició etrusca, com ara el podi elevat. Aquesta construcció, al mateix temps, seria un referent per al temple de l’Ara Pacis de Roma (13-9 aC) i segles més tard per al Renaixement i el Neoclàssic pel que fa la importància del pòrtic i l’ordre corinti emprat. EX: Església de La Madeleine de París (1807-1842).

Laia Costa,

2n de Batxillerat Humanístic