Tag Archives: literatura catalana

Referents clàssics a Bearn

Els alumnes de català de 2n de Batxillerat hem llegit el llibre de Bearn, novel·la escrita per l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Fou publicada per primera vegada, en castellà, el 1956 i el 1961, en la versió en llengua catalana. El 1964 va ser considerada una de les obres més importants de la literatura en llengua catalana del segle XX.

Com en molts casos, en la novel·la podem trobar clars referents clàssics, concretament mitològics. La primera part del llibre s’anomena “Sota la influència de Faust”, que fa referència al mite de Faust.

Aquest mite ens narra la història d’un mag anomenat Faust que pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. Això és condemnat per l’església, però la persona que prefereix la saviesa a la fe.

En certa manera, el pacte de Faust és el d’Hèrcules i Teseu en baixar al món dels morts; el viatge d’Orfeu a l’infern a la recerca de la seva estimada Eurídice amb l’ajut de la seva lira. A la vegada simbolitza els viatges esotèrics de Bacus, Hèrcules, Orfeu, Asclepi, Odisseu… que varen baixar a l’Avern per tornar a pujar a la terra.

”Lesseps projectava obrir un canal a Suez i Gounod preparava l’estrena de Faust a l’Òpera de París. Don Toni i la seva esposa havien viatjat i coneixien França i Itàlia.” Bearn o la sala de les nines, pàg. 70.

Podem trobar aquest mite en el personatge principal de la novel·la (don Toni), que ‘s’obsessiona’ a adquirir coneixement i en ser savi.

fausto-firma-el-pacto-con-su-misma-sangre

Seguidament, trobem diverses referencies a la Metamorfosis d’Ovidi i parla sobre el mite de Baucis i Filèmon i aporta el mateix final pels protagonistes: morir al mateix temps per no quedar-se sols.

Aquí trobem la part del suïcidi d’en Toni:
“La senyora ja no existia i les Memòries estaven acabades. La idea sel suïcidi se’m va imposar. (…) Hi va sa seva salvació eterna. Ha intentat suïcidar-se Vossa Mercè? (…) Ha pres Vossa Mercè un bombo de sa xemeneia? ” Part 2, pàg 267-268

300px-peter_paul_rubens17

“Júpiter i Mercuri a casa de Filemó i Baucis” de Peter Paulus Rubens

En definitiva, podem veure com les clàssiques han influenciat a molts autors!

Laia Costa,

2n de Batxillerat Humanístic

“Lucrècia, una tragèdia republicana”

Dins la XXV MOSTRA DE TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, l’obra  “Lucrècia, una tragèdia republicana”, del poc conegut menorquí Joan Ramis i Ramis, desgraciadament, no es va fer al Teatre Romà de Pol·lèntia com es tenia previst pel perill de pluja. L’escenificació hagués estat molt diferent: terra, pedres, fred, bon so, retorn absolut en aquella època…

“Lucrècia, una tragèdia republicana”, dirigida per Sergi Marí i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay, va ser seleccionada per l’Associació de Teatres i Auditoris Públics com a Millor espectacle de teatre del 2012.

Aquesta  obra, que tracta sobre l’honor i l’horror va ser interpretada, en mèrit, intentant ser fidel a l’original: en versos alexandrins sonava el català en què fou escrita. Malgrat que això dificultava tota la seva comprensió per a un públic general, l’escenificació i l’ alternança de crits (d’ira, plaer, venjança…) i xiuxiuejos (tristesa, deshonra…) deixaven ben clara la història: la virtuosa Lucrècia queda deshonrada i es mata per salvar el seu honor en un món tirà; com a conseqüència, Brutus provoca la revolta en favor de la República.

Encara que avui en dia el tema de l’honor i la virtut  ja no té aquesta importància, sí el té el fet de revoltar-se en contra de qui exerceixen un poder absolut de manera injusta.

Encertadament els actors, molts d’ells menorquins, en cap moment van abandonar el teatre de la vista dels espectadors. Després de cada escena baixaven i s’asseien en unes cadires posades en perpendicular a les del públic. El vestuari era senzill com l’escenari: quatre cadires (una de les quals va acabar rompuda per la ira de l’espòs de Lucrècia en saber el que li havia passat a la seva esposa) i uns llibres al damunt i al costat de les cadires que tant servien per llegir com per tirar en moments d’ira i deshonor!

Si en teniu oportunitat, no us deixeu perdre aquesta Lucrècia. A més, crec que s’hauria de veure a totes les escoles!

 Sònia
Mallorca

La pervivència de Medea

Medea

 

És possible que algú de vosaltres que faci història de l’art hagi vist aquesta obra del pintor francès Delacroix. Com podreu veure la figura central és una dona, Medea, que sosté els seus dos fills en braços, i també un punyal amb la mà esquerra. Mirant aquesta pintura la gent que no ha estudiat el mite de Medea pot arribar a pensar que la mare intenta protegir els seus fills d’algú altre, però realment no és així; els que estudiem clàssiques coneixem el mite de Medea i veient el salvatgisme que expressen els seus ulls i les cares dels nens ja sabem que és de la mare de qui han de tenir por.

Com heu pogut veure, el mite de Medea ha aconseguit sobrepassar la mitologia clàssica i arribar als nostres dies; no solament en l’art sinó també en altres àmbits.
Un d’aquests altres àmbits és el de l’escriptura. Hi ha escriptors que s’han inspirat en Medea en algunes de les seves obres, com és el cas de Mercè Rodoreda en la seva obra “Vint i dos contes”. Un d’aquests contes es titula “La sang”.  El conte tracta sobre un matrimoni que en un principi era feliç; estaven enamorats però no tenien fills, malgrat això tenien unes flors que cuidaven tal i com si ho fossin; eren unes dàlies precioses.  A mida que anaven envellint, la dona sentia que el seu marit perdria l’atracció que sentia cap a ella i temia que s’enamorés d’una caixera d’un bar on el seu home treballava. Finalment aquest fet acaba succeint i el matrimoni es trenca. La dona, furiosa per l’engany del seu marit, es va desfer de totes les coses que l’unien a ell, fins i tot de les dàlies, les quals cuidaven com si fossin els seus propis fills. Hi trobeu alguna semblança amb el mite de Medea?

Un altre aspecte que ens ha quedat de Medea és un fet no tant positiu com és l’anomenada síndrome de Medea:

És un complex que pateixen alguns pares o mares després de la separació amb els seus marits o mullers. Aquests pares abandonen, maltracten físicament  i psicològica els seus fills i, fins i tot, poden arribar a matar-los ja que creuen que són l’últim vincle que les uneixen amb les seves ex parelles. És un crim provocat per un desig de venjança. També hi ha casos en què un dels dos components del matrimoni separat mati els fills de l’altre, encara que no siguin seus i generalment després d’haver comès els assassinats se suïciden. També aquests pares tenen altres motius, a part de la venjança conjugal, com per exemple sentir repulsió i odi cap als fills, que tinguin defectes físics o alguna discapacitat, no tenir empatia amb ells, que siguin hiperactius o que tinguin un caràcter poc compatible amb els seus, entre d’altres. També hi ha casos de pares que per eludir les responsabilitats que tenen com a tal, prefereixen matar-los o  abandonar-los a la seva sort on la mort els acabarà atrapant. Aquests nens acostumen a ser petits i fins i tot recent nascuts.

Coneixeu algun cas d’algú que pateixi o hagi patit aquesta síndrome tan cruel que per desgràcia no té cura? Hi ha casos força famosos!

 

Cristina Álvarez Barraca

2n batxillerat C Llatí

Viquilletra MMXIII: Aloma, l’amor mític

Si a principi de curs els aràcnids de l’Institut Isaac Albéniz celebràvem els premis obtinguts a la passada edició de la Viquilletra pels grups L’ombra de l’Estuca i Versos d’ara i de sempre, que va omplir el bloc amb la seva tasca interdisciplinar sobre Nausica de Maragall i Antígona d’Espriu, arriba el moment que els clàssics de 4t iniciem la nostra tasca per a l’edició 2013.

Tant va agradar l’aportació del nostre institut als organitzadors d’aquest projecte compartit impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya, que ens van demanar que els expliquéssim el procés que havíem seguit per dur-ho a terme. El resultat va ser un vídeo que apareix a la pàgina d’inici de la Viquilletra 2013.

Imatge de previsualització de YouTube

Els companys de l’Alternativa a la religió dedicada a aquesta activitat porten un trimestre treballant la novel·la Aloma, d’una altra de les grans icones de la literatura catalana: Mercè Rodoreda. Amb l’enginyós i ben trobat nom de Badaloma, aquest grup de 4t ESO, sota la direcció de la professora de català Montse Vilà i amb la col·laboració d’una servidora, ja ha publicat la seva primera activitat. Després de l’atenta lectura de l’obra, l’alumnat ha triat fragments i temàtiques al voltant de l’amor, l’anàlisi dels quals s’ha materialitzat en un recull d’articles al bloc Racó d’escriptura, muntat de manera visual en el vídeo de presentació de l’activitat.

Ara és l’hora, nois i nois de clàssiques, de participar en aquesta activitat tot aportant els vostres coneixements mitològics i la sensibilitat envers la interpretació mítica de realitat. El grup de Viquilletra compta amb la inestimable presència del Rubén, la Clàudia, la Melani i l’Andrea, alumnes també de Llatí, però necessiten les aportacions de tots vosaltres per dur a bon port el seu projecte de Vides paral·leles. M’explico. Dels punts d’interès delimitats en la primera activitat, tots ells relacionats amb l’amor, en volem confeccionar diàlegs paral·lels entre personatges literaris de la novel·la estudiada i figures mitològiques clàssiques. Els companys de Viquilletra, després d’amarar-se en la lectura de l’obra, tenen molt clar els seus protagonistes, però cal que els ajudem a trobar els personatges mitològics paral·lels més adients. Vosaltres, que heu treballat déus, monstres, Muses, Faunes… i esteu llegint les Narracions de mites clàssics inspirades en Ovidi, segur que podreu donar-ne les claus interpretatives que necessiten els vostres companys.
Aquesta és la llista que han confeccionat fins al moment:

  • L’amor ve del mar: Imatge de l’espera pacient de la donzella, atenta a l’amor que arriba de lluny. Tant és remot aquest amor que sovint no és reconegut quan arriba.

  • Estimat, molt estimat: La il·lusió d’amor viu en les cartes; les lletres dels amants acullen missatges de passió i de somni, de confessió íntima, que sovint s’estronquen en el viure quotidià. Per aquesta raó, la carta d’amor es dreça com un gènere en la literatura de tots els temps (cartes que travessen el mar, com les d’Aloma a un Robert més somiat que real).

  • “Cada noia té promès / i duu violetes”: L’amor té l’encís de la flor més fràgil; tant, que ben aviat esdevé dol i pena. Com la minúscula aranya, que teixeix amb delit el vel que l’ha de protegir, i un cop de mà l’abat sense misericòrdia: així la felicitat d’amor, feble com la violeta, que es marceix lluny de l’herba i l‘aire que l’han vist néixer.

  • “i després és un dogal”: Qui no vol atrapar la felicitat d’amor? No forma part, però, de la seva naturalesa ser perdurable. Per això, tan bon punt s’institueix en forma de matrimoni, comença a esquerdar-se per dintre i, trontollant, arriba que s’enfonsa. Joan i Anna; els Vidal; Mercè, l’amiga d’Aloma. No hi pot haver matrimoni feliç quan tots han esdevingut un dogal.

  • “ella és més maca que tu”: Aloma viu amb l’ombra de la rivalitat de la dona més bonica, més atractiva i més desitjada de totes, Coral. Ella captiva el cor dels homes, que sucumbeixen als seus encants com en una trampa ben parada. Però la bellesa s’alia amb la crueltat i el gest despòtic de Coral no coneix límits. Entre la seducció i la condemna fatal se situa l’enigmàtica Coral de Rodoreda. Potser recorda també la maga que va encisar aquell mariner grec?

  • “morir és tornar-se estrella”: Essent novel·la d’iniciació, l’amor és temàtica essencial d’Aloma; no ho és menys, però, la mort, que esdevindrà un dels motius centrals de tota la narrativa de Rodoreda. I la mort pren forma en la figura dels infants-joves: Daniel i Dani. És aquest darrer, el nen de la família, que parla amb Aloma poc abans de morir, i ho fa amb el lirisme que pren volada en alguns dels moments més dramàtics de les novel·les de Rodoreda: autèntic catasterisme modern, el de la criatura convertida en cos celestial; autèntic poema en prosa el diàleg Dani-Aloma, que al·ludeix a la llum eterna i brillant dels estels del firmament.

En tots els casos hi haurà un diàleg entre un personatge rodoredià i un de l’imaginari mitològic grecollatí sobre el tema apuntat. Feu suggeriments tot indicant el nom del que suggeriu, explicant-ne la història i especificant el motiu que us ha portat a la identificació. A partir dels vostres comentaris, els companys de l’alternativa començaran a bastir el diàleg, per al rodatge del qual necessitaran tota mena de col·laboració: vestuari, gravació, muntatge, il·lustracions…

Entre tots podem tornar a aspirar a crear una activitat reconeguda i premiada!
TERESA

Premi Viquilletra 2012: Ruta literària per Sarrià

Durant el curs 2011-12, els Clàssics de 2n de batxillerat de l’Albéniz, de la mà de  la matèria de Literatura catalana i la seva professora Montse Vilà, vam participar per primera vegada al concurs Viquilletra, organitzat per la UOC. I ho vam fer amb tanta fortuna, que el nostre equip Versos d’ara i de sempre va guanyar el premi al Millor grup! De retruc, l’alegria va ser doble, perquè els companys de tercer d’ESO, el grup Shalom, van obtenir el guardó de l’Activitat multimèdia millor realitzada.

Satisfets i amb tota la il·lusió del món, el divuit de juny passat vam desplaçar-nos a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona a rebre el veredicte, conscients de la feina realitzada amb precisió, però amb el dubte de la decisió final del jurat. Havíem fet un gran esforç amb Nausica i ens havíem apassionat amb Antígona, per acabar comentant detalladament un muntatge publicitari sobre Tirant lo Blanc. A part del diploma que hi vam rebre, els organitzadors van anunciar que el premi en espècies consistiria en una ruta literària per la ciutat comtal, que tindria lloc previsiblement a principis de setembre.

I vet-nos aquí, un plujós 19 de setembre, embarcats (i no és broma perquè en algun moment va diluviar) proa al barri de Sarrià per seguir les passes de poetes contemporanis com Foix, Casasses, Vinyoli, Brossa i, anant més enrerre, el nostra admirat Carles Riba, del qual vam visitar la tomba al cementiri del barri.

D’entre tots els poemes que la companyia Els Pirates teatre va representar per a nosaltres, destaco Súnion del mateix Riba, l’únic que va ser recitat a la manera clàssica, al davant del sepulcre on el poeta descansa amb la seva esposa Clementina Arderiu, també tocada per les Muses.

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,                     7
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Aquest poema està inclòs en el llibre Les elegies de Bierville (1943), un volum publicat en el retorn a Barcelona de Carles Riba, que va ser professor de Grec a la Universitat. Està inspirat en la visió del temple de Súnion, que, per a Carles Riba, és el símbol de la cultura clàssica grega. Què us sembla el poema? Sabeu ubicar el topònim?

Apa, gaudiu del petit muntatge que he muntat com a record de l’experiència passada, responeu les qüestions que us hi plantejo, i prepareu-vos, que enguany n’hi haurà més!

TERESA