Durant els segles V i VI aC, a l’antiga Grècia es va crear el teatre. Al principi, s’utilitzava per fer ofrenes i càntics al déu Dionís, però eventualment va evolucionar fins als nostres dies, on el teatre s’ha convertit en una part molt important de la nostra societat.
En la cultura de l’antiga Grècia podem trobar diferents autors molt importants. En primer lloc està Aristòfanes, escriptor de la Lisístrata i Els Núvols, dues comèdies que van ser llegides a classe de Grec. Trobo que són importants, no només per la pervivència que ens ha deixat el teatre de l’època, sinó per als temes i les ensenyances de les obres. La Lisístrata ens parla de la força de les dones per afrontar una guerra pacíficament, sense violència, a través d’una vaga sexual. A Els Núvols, Aristòfanes ens parla, mitjançant una història d’un pare i un fill, la importància de l’oratòria i de les diferències entre el bé i el mal. Tots els temes esmentats anteriorment encara formen part de la nostra vida actual. Les dones encara fan vagues de sexe per aconseguir parar guerres i per aconseguir reformes de manera pacífica. El bé i el mal encara són temes que seguim discutint i estudiant per arribar a una societat millor.
Per una altra banda, tenim a Sòfocles, un altre autor important de l’època. Escriptor d’Antígona, una tragèdia llegida i comentada també a classe de Grec. Aquesta parla sobre com el destí té un futur guardat per nosaltres, que no es pot evitar ni canviar. Un altre dels grans temes actuals de la nostra societat. Hi ha gent que creu en el destí, hi ha gent que no hi creu, però sempre hi haurà aquest debat que mou masses. Pel que fa a Èdip rei, quin tema d’actualitat creieu que planteja?
Resumint, des de Aristòfanes a Shakespeare i fins a Buero Vallejo, el teatre ens acompanya en l’actualitat, tant en temàtiques com en fer-nos veure el món des de diferents punts de vista.
I vosaltres què n’opineu? Creieu que tenen vigència? Per què?
Núria Serra
2n Batx. grec
Personalment crec que la lectura d’aquestes obres en l’actualitat és indispensable. Sobretot pel paper de les seves protagonistes, Antígona i Lisístrata, les quals mostren ser dones amb coratge, valentia i que creuen de veritat en la seva causa. En aquestes obres es pot llegir sobre com elles aixequen la veu contra el sistema opressor de l’època i intenten canviar la realitat del moment. Ja no són les figures dòcils, obedients i adoctrinades per la violència invisible com els personatges de les obres d’Homer, per exemple, el paper d’aquestes no està completament subordinat a les figures masculines de les obres.
Crec que es pot arribar a establir un paral·lelisme entre les obres i l’actualitat, ja que en més d’una ocasió moltes joves hem sigut les Lisítrates que han intentat convèncer a altres dones d’unir-se al moviment feminista i a lluitar pels nostres drets. A més a més moltes de les nostres referents feministes s’han vist en la situació d’Antígona, lluitant soles contra un sistema sencer que la condemna. Per això crec que és important continuar amb la seva lectura, ja que no es poden considerar obres feministes però sí que compten amb unes protagonistes que ho són.
¡Bon treball Núria!
A Lisístrata es presenta les dones com si no poguessin pensar en res més que no sigui el sexe com si no fossin capaces d‘administrar-se perquè són tontes, això ho podem extreure de les escenes en les quals la Lisístrata intenta explicar el seu pla i convèncer a les seves companyes, aquestes, responen amb un caràcter còmic i superflu des de la perspectiva del moment, la perspectiva de la Lisístrata i de l’autor, amb el recurs còmic de parlar de temes explícits.
La Lisístrata, d’aquesta manera, critica les dones perquè li fa la sensació que no acaben d’implicar-se en el seu pla, dient (com penso, que, en part, diu l’autor) que les dones no són capaces d’implicar-se, però, finalment, s’uneixen i es rebel·len contra el poder patriarcal que les respon amb paraules nècies, rient-se que les dones puguin fer-se amb el sistema de Grècia, rebel·lant-se contra ells per acabar amb la guerra. Però, realment, això és el que finalment aconsegueixen.
Afirmar que aquesta obra és una obra feminista no és fàcil, doncs, sovint, es reflecteix la dona com si no fos capaç d’implicar-se com ho fa la Lisístrata, com he dit abans, això no acaba sent veritat doncs, a l’obra trobem que, un cop les dones decideixen avançar amb el seu propòsit es converteixen en una imatge molt poderosa, defensen els seus ideals i lluiten contra la injustícia, mentre, per altra banda, els homes les tracten malament, sexualitzant-les, rient-se d’elles i criticant la seva determinació. Actitud que encara trobem a la societat d’avui en dia.
Tot i que la figura de la Lisístrata i la mobilització que les dones aconsegueixen crear entre elles és una figura molt empoderada, els personatges femenins de l’obra es troben en un context on els homes les tracten malament, en una desigualtat total política i social on els propis ideals que les dones mostren i, en part, també, els prejudicis que la Lisístrata mostra en vers les altres dones, sobretot en un principi, mitjançant l’escriptura d’Aristòfanes, atempta contra elles i la presa seriosa del que és la dona, del que pot arribar a assolir. Per això és important el feminisme, vivim en un context social, on molts cops, aprenem conductes que van a la nostra contra, però no és culpa nostra, simplement és important i interessant aprendre, dialogar i entendre’ns entre nosaltres, figura que aconsegueix representar la unió de les dones per a acabar amb la guerra.
Als núvols, obra, com Lisístrata, d’Aristòfanes, es fa una crítica als sofistes, encapçalats per Sòcrates, qui va ser el seu major representant. En aquesta obra es valora als filòsofs com a persones que amb molta xerrameca podien aconseguir convèncer a qualsevol, encara que els seus arguments no fossin els més assenyats.
A l’obra, Aristòfanes planteja als sofistes com aquells que, amb el seu qüestionament dels costums i les formalitats tradicionals han causat l’origen d’una nova educació, sota la qual els joves s’erigeixen com persones vulgars i irrespectuoses.
Estrepsíades vol anar a visitar a Sòcrates i els seus deixebles per a aprendre a convèncer a la gent, empès pel fet que necessita aquest talent per a poder guanyar un judici pel qual se l’acusa de tenir diferents deutes, deguts a l’afició del seu fill a les apostes hípiques. De fet, primer, Estrepsíades intenta convèncer al seu fill perquè sigui ell qui es presenti al pensatori, però aquest s’hi nega dient que els sofistes són uns matats que només diuen cabòries, havent de ser Estrepsíades qui vagi. Estrepsíades rebrà alguns coneixements i Sòcrates aconseguirà convèncer-lo que els déus no existeixen i que la pluja, el llamp i el tro no són enviats per Zeus, sinó que és dels núvols d’on provenen, però a causa de la seva gran edat no podrà retenir gaire més, per aquesta raó, el seu fill Fidípides es veurà obligat a anar. Aprendrà a argumentar de manera que pugui guanyar tant les causes justes com les injustes i d’aquesta manera, mitjançant l’argumentació, es rebel·la contra el pare, dient que: igual com els pares poden pegar als fills quan són petits i encara estan aprenent (segons els pares, perquè volen el millor per als seus fills i volen que aprenguin), d’aquesta manera, guiant-nos per aquest argument que Estrepsíades, el seu pare, ha seguit en algun punt de la vida de Fidípides, els fills haurien de poder pegar als pares quan fan coses equivocades, doncs els pares són grans i ja haurien d’haver après. Fidípides gràcies a l’art dels sofistes de guanyar amb els arguments injustos pegarà al pare. A l’obra, Aristòfanes planteja als sofistes com aquells que, amb el seu qüestionament dels costums i les formalitats tradicionals han causat l’origen d’una nova educació, sota la qual els joves s’erigeixen com persones vulgars i irrespectuoses.
Des del punt de vista d’Aristòfanes sobre els sofistes podem parlar del fet que alguns cops, en molts àmbits de la vida actual, hi ha persones a les quals no seguir el camí més net els hi serveix per arribar al mateix punt al qual arriba una persona que fa la seva feina bé, amb respecte i amor, i, poder, inclús, els permet arribar de manera més fàcil. En tot cas, des d’un punt de vista personal, penso que val més haver seguit els teus ideals, encara que de vegades aquest fet no sempre sembli el camí més fàcil o segur, fer les coses amb respecte.
D’altra banda aquesta obra critica la figura dels filósofos, tenint, en específic, com a representant, Sòcrates, sent l’obra un exemple del rebuig que hi havia en aquella època cap a la figura del filòsof.
En aquella època, els filòsofs eren jutjats per a plantejar-se els fonaments en els quals la humanitat havia viscut de manera segura. Sòcrates, per exemple, anava per les ciutats dialogant amb les autoritats i diferents membres de la polis, fent-los plantejar conceptes que són presents en el nostre dia a dia o en el nostre imaginari com a humans i com a societat: conceptes com la justícia, la bellesa…. El poble no va rebre amb bons ulls aquest fet i, de manera democràtica, va decidir la condemna a mort de Sòcrates.
Com es planteja a Els núvols, l’oratoria, important per als sofistes, mai hauria de servir per a justificar la violència, però, Aristòfanes, justament, utilitza aquesta situació entre pares i fils per a relacionar Sòcrates amb el nou estil de vida dels joves, volent insinuar que és aquest qüestionament dels fonaments, que havien construït una societat ordenada, allò que fa que els joves siguin irrespectuosos.
Avui en dia el fet de plantejar-nos el nostre imaginari com a societat encara troba algunes barreres. D’aquesta manera, podem veure com, per exemple, recentment un jutge ha autoritzat a l’Ajuntament de Castelló retirar els llibres LGTBI dels instituts amb el suport del consistori i, a Espanya, alguns partits polítics proposen fer lleis per a prevenir les escoles dels anomenats lobbys LGTB, lleis que ja s’apliquen a Múrcia on les escoles es veuen obligades a tenir un consentiment dels pares per a impartir o no activitats que es vulguin fer dintre de l’horari escolar.
Quant a Èdip rey, d’Eurípides, l’obra ens planteja com la nostra vida pot arribar a estar influenciada per a factors que no depenen de nosaltres, veiem com Èdip va ser abandonat pels seus pares, Lai i Jocasta, després que aquest fossin informats per l’oracle que el seu fill estava destinat a matar al pare, Lai, i casar-se amb la seva mare Jocasta. El rei Pòlip i la reina Mèrope el van acollir. Quan Èdip va ser més gran va descobrir la profecia que l’oracle destinava per a ell i, pensant aquest que els seus pares eren els reis de Corint, va fugir lluny de Corint per a evitar amb totes les seves forces que això passès. Durant la seva travessia té una baralla amb uns transeünts, on acaba matant d’entre ells, sense saber que aquest ho era, al seu pare biològic, Lai. Havent matat a l’Esfinx, és coronat rei de Tebes, com a resposta al seu acte heroic, casant-se amb la reina de Tebes, qui era vídua doncs el seu marit Lay havia mort. Dona qui era també, sense ell ni ella saber-ho, pensant Èdip que els seus pares eren Pòlip i Mèrope, la seva mare biològica.
Édip rei ens planteja l’existència del destí i com aquest pot influir en la nostra vida de manera predestinada.
Antígona, obra també de Sòfocles, és com Lisístrata una mostra d’un personatge protagonista femení empoderat que es rebel·la contra allò dictat, posant en perill la seva vida, doncs desitjar el millor per al seu germà suposa, molt probablement, la seva condemna a mort.
Antígona és filla d’Èdip qui, després d’assabentar-se que ha comès incest i un assassinat parricida es desterra de Tebes, i de Jocasta qui es suïcida en enterar-se que Ha comés incest casant-se, sense saber-ho, amb el seu fill. Quan Èdip s’autodesterra, el tro es debat entre els germans d’Antígona, fills d’Èdip: Etèocles i Polinices. Etèocles el fill petit, es posa a governar Tebes i Polinices, renegat d’aquest fet, porta una tropa a Tebes per a combatre amb el seu germà. Els dos moriran en la batalla i el tiet d’Antígona, Creont, passarà a ser el rei. Un cop Creont arriba al tron decideix sepultar al seu nebot Etèocles mentre decideix no sepultar a Polinices per haver portat la guerra a Tebes. Perquè l’ànima del seu germà pugui passar al món dels morts, tal com diuen els déus que s’ha de fer, Antígona vol sepultar d’amagat al seu germà, anant en contra del designi del rei.
Veiem en aquesta obra també, com a Lisístrata, el conflicte entre aquell qui vol tirar endavant amb el pla proposat i aquell qui no s’acaba de llançar a fer-ho, en aquest cas, ho veiem justificat per la por de la seva germana, Ismene, al fet que pugui ser condemnada a mort per Creont si sepulta al seu germà. Prefereix no oposar-se al rei, argumentant que és millor que unes noies joves com elles no s’anteposin a ell.
Veiem en aquesta obra el dilema entre escollir fer allò més just, encara que pugui suposar la teva condemna a mort o, per contra, renunciar de fer-ho i seguir vivint.
¿Què en creieu?
Molt Bon treball Núria!
Personalment, crec que aquestes obres ens han portat fins a on som actualment. La cultura grega ha tingut una influència massiva en la nostra cultura actual, i aquest tipus d’obres són especialment importants perquè puguem veure d’on venim i com pensava la gent fa tants anys.
Els temes que tracten aquestes obres són molt interessants, i podrien ser tractats en una obra de teatre actual. Tenen una visió més antiga, ja que la mentalitat dels escriptors coincideix amb l’època en la qual vivien, tot i això són obres que ens poden ensenyar moltes coses, i que trobo molt rellevant que continuïn essent llegides actualment.
Emma Castellà
La Lisísrata mostra a les dones d’una menra que mai s’havien mostrat en la literatura. Ens presenta unes dones capaces de ignorar les paraules dels seus marits i rebelar-se contra ells, cosa que mai haviem vist i això demostra que aquesta obra ha sigut el fil conductor per arribar on estem ara (les dones) en la societat.
Gràcies a aqquesta obra, també, podem veure la gran influència que té la cultura i sobre tot la literatura grega en la nostra societat.
El tema de l’obra va ser molt revolucionari per l’època en la que es va fer, podriem tractar-la com una obra que ja comença a ser, mes o menys, feminista. Aquesta obra ens pot ensenyar moltes coses actualment, però sobretot va tenir un gran impacte en la societat antiga,
És important que no es deixin de llegir.
Molt bon treball Núria,
Crec que alhora de parlar d’obres com L’Antígona i la Lisístrata em de donar importància al poder que va adquirir el paper femení dins d’elles, tot i que les dones encara eren descrites de manera despectiva i tractades d’una forma inferior que a els homes… cal tenir en compte que totes dues van ser escrites per homes.
Podríem parlar que les dones d’aquestes obres comencen a agafar un rol molt més feminista però les obres en si no ho són.
Per a mi aquestes obres són molt importants tant l’Antígona com la Lisístrata, ja que avui dia el paper de la dona durant tota la seva història ha sigut un paper molt inferior a la dels homes i elles haurien de tenir la mateixa importància i gràcies a aquesta evolució avui en dia les dones hi tenen la importància que es mereixen tenir des de fa molt de temps. Encara que aquestes obres han sigut escrites per homes.
Me’n enorgulleix que les dones hagin pogut tenir aquest protagonisme que sempre s’han merescut.
Les obres d’Aristòfanes i Sòfocles tenen vigència perquè plantegen temes lligats estretament a la manera de ser, de pensar i d’actuar de l’ésser humà: les desigualtats entre home i dona i la lluita d’aquesta per aconseguir un paper en la societat (Lisístrata), els conflictes entre pares i fills i la dificultat de trobar el model correcte d’educació (Els núvols), la fidelitat en defensa d’unes idees encara que això comporti la mort de l’individu (Antígona) i la força del destí inamovible (Èdip rei).
Molt bon artícle Nuria, jo crec que hi han obres d’Aristofanes i Sòfocles tenen una gran vigencia ja que plantejen uns temes molt estrets a com pensen i actuen els essers humans
Personalment crec que aquestes obres són molt importants tant per a Antígona com per a Lisístrata, perquè el paper de la dona avui en dia i en la seva història, és molt menor que el de l’home, i haurien de ser igualment importants. I les obres d’Aristòfanes i Sòfocles tenen vigència ja que plantegen temes lligats estretament a la manera de ser, de pensar i d’actuar de l’ésser humà. Per al desenvolupament actual, les dones tenen la importància que necessiten a llarg termini, tot i que aquestes obres van ser escrites per homes.
Les noies han de tenir el mateix paper i condicions que tenen els homes ja que faríem d’aquest món un més just i evitaríem conflictes que ens trobem en el nostre dia a dia per culpa d’aquestes diferències.
Crec que aquestes obres han adquirit una importància major que fa 100 anys, estem en una societat ón és important parlar de temes com el masclisme o el paper del feminisme en la nostra societat, és per això que obres com la Lisístrata s’haurien de llegir avui en dia, penso que si algú no sap de cultura ni literatura grega fins i tot pot arribar a pensar que la Lisístrata és una obra del segle XXI per la importància que adquireix la dona. Pe això crec que hauriem de llegir obres gregues, perquè ens consciencien de temes actuals.
Les obres gregues com la lisístrata son molt importants, ja que aquestes no només son una part important de l’origen i l’història de la nostra literatura, sinó que a més, el tenir la possibilitat de entrar en contacte amb aquest tipus de literatura en una etapa important de l’aprenentatge com es el batxillerat, aporta una varietat de punts de vista sobre costums, formes de pensar, formes d’actuar… de la gent d’una època precedent. Això realment dona lloc a una perspectiva mes profunda i a gent mes cultivada literàriament en el futur, aspecte molt important en la vida adulta. Per tant crec que és molt important que lectures com Aristofanes i la Lisístrata continuïn a les aules, no només per poder entrar en contacte amb el passat, sinó també per poder avançar literària i filosòficament d’una manera mes concisa i que els futurs adults tinguin unes bases establertes mes sòlides.