Author Archives: consent_judht

Caront, el conductor d’ànimes

Qui és Caront?

Caront és un personatge de caràcter mitològic. Era fill de Nyx i d’Erebus. El seu nom fa referència als seus ulls grisos i pot ser considerat un eufemisme per a la mort. L’historiador Diodorus Siculus creu que Caront i el seu nom té origen a Egipte. Es coneix per la seva aparició a l’Eneida, epopeia llatina escrita per Virgili. Les característiques físiques d’aquest són la seva aparença d’home vell, amb barba blanca, molt lleig i que sempre portava una túnica trencada.

Caront sempre viatjava sobre una barca amb l’ajuda d’un pal per poder desplaçar-se. En aquesta barca el que transportava eren les ànimes a l’Hades travessant el riu Aqueront.

Per arribar al món dels morts, les ànimes havien d’introduir-se a l’interior de la terra a través d’una cova, a més de passar per la llacuna Estígia amb una barcassa, cosa de la qual es feia càrrec aquest personatge, Caront. Ell les portava fins a les portes dels inferns a canvi que li donessin un òbol.

Només les ànimes que havien havien rebut sepultura podien ser transportades per Caront. Pel contrari, la gent que no estava enterrada anava sense rumb durant cent anys per les aigües de la llacuna.

Font d’informació: Wikipedia

José Benlliure. La barca de Caront (1919). València, Museu de Belles Arts

Font de la imatge: Clàssics a la romana

Aquí us deixem un vídeo sobre un text de Lord Dunsany titulat precisament amb el nom d’aquest personatge mític.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=5truVEMjhXA[/youtube]

Aparició de Caront a l’Eneida, en llatí

El personatge de Caront apareix en el sisè llibre de l’Eneida quan Eneas necessita l’ajuda de Caront per entrar al món dels morts. Eneas, a diferència de la resta d’ànimes, no paga a Caront, sinó que el convenç perquè el porti gràcies al branquilló d’or que duia. Concretament apareix al següent fragment (VI, 295-301).

                           ”Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               295

turbidus hic caeno vastaque voragine gurges

aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.

portitor has horrendus aquas et flumina servat

terribili squalore Charon, cui plurima mento

                    canities inculta iacet, stant lumina flamma,               300

sordidus ex umeris nodo dependet amictus.”

[Font del text: The Latin Library]

Traducció al català

”D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espesa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu.”

(Traducció de Joan Bellès)

Pervivència de Caront en l’art

Caront és un personatge mitològic que no ha tingut massa presència en l’art actual, és a dir, el podem trobar en diverses pintures però no tenim constància d’ell en cap altre àmbit artístic, com pot ser l’escultura.

Selecció d’obres pictòriques on apareix aquest personatge mitològic:

patinir31.jpg

Patinir. El pas de la llacuna Estígia (1520-24). Madrid, Museu del Prado

[Font de la imatge: La túnica de Neso]

Miguel Ángel. Capella Sixtina. Detall del Judici Final (1536-41)

[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]

Spencer Stanhope. Caront i Psique (1890)

[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]

Conclusió

En fer aquesta investigació sobre el personatge mitològic que apareix a l’Eneida de Virgili, hem arribat a la conclusió que Caront està representat com un personatge que té un aspecte físic molt envellit i que exerceix la funció de transportar ànimes per mitjà d’una barca pel riu infernal Aqueront.

Després d’haver buscat diferents fonts a Internet sobre la pervivència de Caront en l’art a l’actualitat hem trobat que no hi ha massa representacions artístiques sobre aquest personatge, només hem trobat algunes obres pictòriques.

  • Aprofitant els teus coneixements sobre l’Eneidasabries dir qui acompanya Eneas al món de morts?
  • Al llibre El Cafè de la Granota, al conte ”Senyora mort, carta de Miguel Garrigues”, apareix aquest personatge mitològic. Quins elements trobes en aquest capítol que facin referència a Caront? Quin ús fa Jesús Montcada del mite?
  • Pel que fa a les representacions gràfiques, comenteu-les en funció de la fidelitat al text presentat.
  • Què us ha semblat el text del vídeo i la versió que fa del personatge aquest autor de principis de segle XX? Busca’n informació.

Judith Consentino i Claudia Gómez

2.2 Batxillerat

Clàudia i la deessa Cíbele IV: L’estàtua

Fuente de Cibeles - 05Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà  estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia  la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra  la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat