Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones, “De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO