Nimfa Egèria. Parc del Laberint (Barcelona)

Un home de la ciutat de Barcelona avisa els medis que ha presenciat últimament coses poc usuals. Aquest home assegura que el passat 5 de novembre, a prop del Parc del Laberint d’Horta, ha vist cossos mig despullats deambulant per la nit amb aparença de fantasmes. La policia no ha cregut el seu testimoni i no es farà càrrec. Han demanat ajuda psiquiàtrica per l’home, perquè podria patir esquizofrènia o altres malalties mentals.
“El Periòdico”, 9 de novembre

– Mare, has llegit aquest article del diari? És impressionant, pobre senyor.
-Sí pobret, però, ja fa molts anys, el meu pare m’explicava moltes històries relacionades amb aquest parc. Sempre s’ha dit que és una mica fantàstic. Però això són tot llegendes. No creus Júlia?
(…) Júlia?
– Digues?
– En què estaves pensant?
– En no res.
Això em va fer pensar molt. I si aquell home tenia raó? Em picava massa la curiositat per deixar-ho córrer. Vaig decidir enviar la notícia i una invitació per mail per anar aquella mateixa nit a visitar el Parc.
Els meus amics van acudir a la meva crida i a les 12 en punt vam quedar a la porta del parc. Alguns s’ho prenien a broma, estaven cent per cent d’acord que aquell home era boig i que jo anava pel mateix camí. Cap d’ells sabia què significava aquest parc. Jo sé, pel que hem estudiat a l’institut, que inclou un jardí neoclàssic i un jardí romàntic, on podem trobar ple de peces escultòriques, algunes amb motius de la mitologia grega i d’altres amb motius rústics, així com un gran nombre de fonts, brolladors i basses d’aigua. Ja havia visitat algunes vegades aquell parc i sabia bastant bé com estava distribuït.
Vam passar per l’entrada al laberint, on hi ha un relleu de mabre amb Ariadna i Teseu.
– On és el relleu d’Ariadna i de Teseu?
Semblava com si els dos personatges mitològics haguéssin desaparegut.
– Ai Júlia! que paranoica que ets! Seguim.
Vam pujar a la terrassa on teòricament es troben les estàtues de Dànae i Ariadna.
– On són les estàtues? Ara també són imaginacions meves? M’esteu dient que sóc boja com el senyor de la notícia?
– AAAAAAH! Correu!
– Per què crideu? Què passa?
De cop i volta tots els meus amics van desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls. Em vaig girar ràpidament per saber què passava.
– La nimfa Egèria! No em facis mal si us plau! Ja marxava!
Egèria, molt bella, em va parlar.
– No pateixis, no et faré mal. Tots els humans fan com els teus amics, quan ens veuen surten corrents.
A les nits, quan no ens veu ningú. Tots nosaltres tenim la necessitat de sortir i comunicar-nos amb altres divinitats. Pel matí la gent s’espantaria i no visitaria el parc. Però m’has de prometre que ningú no ho sabrà mai. Ens pots venir a visitar totes les nits que vulguis, però ha de ser un secret. Si no el respectes, el teu futur pot ser desastrós! Algun déu et podria fer patir una metamorfosi i ser com qualsevol de nosaltres, és a dir, viure només de nit.
– Tot això m’ho estàs dient de debó? És clar que no diré res! És un privilegi per mi saber aquest secret, moltes gràcies Egèria, encara no em crec que estigui parlant amb un personatge mitològic. Moltes gràcies per la invitació, ja m’aniré passant per conèixer els altres! Ara marxo, és massa tard.
– Fins a una altra! I gràcies per guardar el secret.
L’endemà vaig estar parlant amb la meva mare sobre el tema. Encara no m’ho creia però era veritat. Tenia un secret amb les divinitats. Era una noia afortunada.
– Al final vau trobar alguna cosa ahir? Et veig molt contenta.
– Que va! M’ho vaig passar molt bé amb els amics, res més. Ah i pel que fa a la de la notícia, aquell home era completament boig, al parc no vam trobar cap fet estrany.
– Ja t’ho vaig dir! Només són llegendes. Oi Júlia? (…) Júlia? Ja hi som, en què estaves pensant?
– En no res.

Jéssica Llavero

1r batxillerat IES Isaac Albéniz