Tag Archives: Competència literària

Creta (Montse Bastons)

Laberint de Creta

 Minotaure:

 Tinc el cos d’home i el cap de toro,

de dia bramo i de nit ploro,

voraç em jalo, forçosament,

tothom que creua la meva porta:

ningú m’aporta

altre aliment!

 Qui va donar-me aquesta vida?,

la meva mare per què m’oblida?,

quan em trauran del laberint?

Inquietants, denses, difuntes

són les preguntes

que em faig sovint.

De nit em fixo en les estrelles,

jo sóc tan lleig i elles tan belles,

valdrà la pena seguir vivint

si estic sol, cobert de cossos

trencats a trossos

i ple d’esplín?

Només espero que algú d’Atenes,

un gran guerrer valent de venes,

no fugi en veure’m i sense por

se m’aproximi i em clavi una arma

per deslliurar-me

de tant dolor.

Teseu:

Jo, fill d’Egeu, emprenc la gesta

desfent la troca, l’espasa llesta

per matar el monstre i retornar.

I, tanmateix, de mica en mica

tot es complica,

tot és menys clar:

cada cruïlla em desconcentra,

cada cadàver m’esventra el ventre,

la sang se’m gela, em trem el braç,

a cada tomb, una amenaça,

a cada passa,

sóc menys audaç.

La seva ombra és tan immensa,

negre el seu bram: com el puc vèncer?

I alço l’espasa ferma a la mà

i ell somrient em ve de cara,

m’ulla i es para

i em fa dubtar:

si és un monstre, per què no lluita?

La meva espasa, però, s’acuita

a penetrar dins del seu cor.

I contra el terra del cop va caure

el Minotaure

sagnant i mort.

 

Un Sant Jordi de Clàssiques 2018

Enguany he decidit escriure un seguit de poemes per a celebrar Sant Jordi, aquesta festa tant catalana i especial. És el nostre deure commemorar tots els esforços que es varen fer en el seu moment per a recuperar les lletres catalanes. D’aquesta manera tots podem participar aportant escrits i poemes de collita pròpia. Us animo a unir-vos-hi i si pot ser amb referents clàssics!

Passió

Les dèbils guspires reviuen el foc,

el bategant cor esdevé roent.

El caliu embriaga poc a poc,

la sinuosa ànima, s’encén estrident.

L’ardent inconscient aflora,

afluent dels racons més profunds.

El sentiment de soledat no enyora,

renega, llençant-se al pou sense fons.

La sang, de rojos, brolla,

de vermells, el foc es tenyeix,

de corall, insinuen els llavis,

d’escarlata, l’au fènix reneix.

Inferno

La foscor s’apodera de la vista,

el cos esdevé com el gel,

la càlida llum s’apaga,

comença el viatge a l’infern.

Caront i la barca esperen,

la Llacuna Estígia, d’ànimes plena,

un cà de tres caps que vigilen,

guardià de temoroses ànimes en pena.

Un cel rogent i flamíger,

un terra erm i ardent.

Sulfurant, Hades fumeja,

torturant esperits, sàdicament.

Sense sortides la ment desespera,

la por, s’apodera del pensament,

ja res més alleugera,

eternament destinats al patiment.

Descriptio Puellae

Dorada, la sedosa cabellera, ondea,

llevada por la brisa primaveral.

Larga y rubia, rodea,

el bello rostro de porcelana oriental.

De finos rasgos, sus impávidos ojos interpelan.

Almendrados, sus pupilas de azabache esconden.

Chata, la pequeña nariz equilibra.

Suaves mejillas, calientes, se enrojecen.

Los tiernos labios húmedos, color coral,

presionados, un sinuoso beso ocultan.

Sonríe, dientes más blancos que el mármol.

Única, estos elementos la modelan.

Arnau Torres Nadal 2n batx B

Un apunt personal

S’acaba el curs pels estudiants de 2n de Batxillerat, ha sigut un curs intens i dur, tot s’ha de dir! Hem passat moltes hores a l’aula de llatí i ja són dos anys aprenent de la mà de la Lida i aquest trimestre en la tasca d’apunt personal he decidit dedicar-li i regalar-li un poema amb un “toc” d’humor  sobre una part del que hem treballat de literatura llatina, espero que el gaudiu com jo he gaudit escrivint-lo.

 

Estic buscant la millor forma de començar,

però només penso en què ja vull acabar.

És així sí, però la professora de llatí no em para de repetir :

– “Tens el qualificador que em fa patir”.

I després va afegir:

-“Fes un apunt personal, et pots lluir”.

Demano ajuda a la meva mare:

-Saps fer poemes, busca sistemes.

Busca solucions, compleix les teves obligacions!

D’acord, em diuen que haig de fer un poema

Però jo no se què fer, I em poso a pensar el tema

Uf, el cap em crema!

– Suspendràs i llavors, sí que tindràs un problema!

Mirant ahir el llistat de llatí de la selectivitat,

vaig mirar totes les lectures les quals m’he d’examinar

I com que aquest poema és molt sincer,

m’ha vingut una idea al cap, Lida, ja sé què fer:

Hem treballat Miles Glouriosus,

no t’he fet cap article, la veritat: se’m dona fatal;

però ara et faré un resum com cal

– Una obra dividida en 5 actes?

I de les més famoses?

-Sí, però no de les més animoses.

– De què tracta l’obra?

Pirgopolinices, el soldat fanfarró, del qual tots d’ell es burlaven.

El mateix que rapta més tard Filocomàsia,

una jove enamorada de Pleusicles,

el qual intentarà salvar-la,

més ben dit, recuperar-la….

Però no explico més, hi ha més obres que comentar,

-“Va per feina, que s’ha de treballar!”

La següent obra a comentar:

L’Eneida, impossible d’oblidar!

Els fragments escrits en prosa que tant hem traduït

– “Agafa el diccionari, fes alguna cosa de profit”.

Ostres! Quina feinada de lectures,

ara em projecta a la pantalla Ars amandi d’Ovidi,

Uf, quina mandra!

Abans em llegeixo la filosofia d’Anaximandre!

– “Tranquils, anem a fer un kahoot!”.

Uf! Gràcies Lida, quin ensurt!

Claudia Pérez

2n de Batxillerat B

Si heu arribat al final del poema, us haureu adonat que és un poema molt senzill però he volgut buscar i donar-li una mica d’humor al llatí, espero que l’hagis gaudit!

Fortunam Secundam!selectivitat1

Diari personal d’una dona a l’antiga Grècia

La ceràmica retrata alguns aspectes de la nostra vida i potser serà el que passarà a la posterioritat. Tanmateix, he decidit deixar per escrit la meva història en forma de diari personal, la protagonista d’aquest li he posat el nom d’Aglaia, una dona modesta i cansada de les diferències socials.

Aquest diari l’escric explicant el meu dia a dia i reivindicant-me així una mica, ja que per via oral no ho puc fer i aprofito aquest diari que serà el confident dels meus secrets més íntims, i, si algun dia algú el troba es pugui fer una idea del paper que ocupava la dona de la meva època.

Dia 1: Sóc l’Aglaia mare d’una de les famílies d’una població grega. Desperto de nou i sóc allà, un dia més contemplo les vistes al mar i com cada matí segueixo la meva rutina diària. Primer de tot serveixo al meu marit i als meus cinc fills l’esmorzar que els hi pertoca i si en queda esmorzo jo, a casa per aquest àpat  ἀκρατισμός mengem una espècie de pa de cibada mullat en vi pur, és deliciós sempre que puc m’hi atipo. Som una família modesta i encara no hem aconseguit reunir diners suficients per a poder instal·lar a casa un petit quarto de bany com hi tenen algunes famílies amb banyeres de fang ornamentades les quals són precioses! Així doncs m’endinso cap als camins de grava que em porten al mar. De fet, podria assajar-me als banys comuns però sempre he preferit el mar, aprofito per desconnectar i per anar a buscar aigua pura a la font del poble.

Les rutines em maten, a mi m’agrada improvisar i viure el moment. Després que el meu pare firmés el contracte amb el meu marit, assegurant que passava a ser propietat seva, no he volgut tornar a saber res d’ells. Sempre he pensat que pertanyo a una època futura, on les dones juguin un paper més important. M’encantaria no ser eternament menor d’edat i poder entrar en l’ordre públic, estic segura que podria aportar una nova visió de la societat. Com canviarien les coses…I tant que canviarien!
Després d’aquesta petita reivindicació, segueixo explicant. La meva filla Adònia va curta de roba, així que avui em tocarà teixir alguna cosa de roba i un cop acabi preparar el dinar que si no en Agatone, el meu marit s’enfadarà. Sempre al seu servei, sempre… N’estic ben tipa!

Un cop arriben els meus fills fem una mica de safareig a l’entrada tot i que discretament per tal que no em vegi gaire gent. Ells aprofiten també, per jugar, tenen una joguina amo una base rodona la qual l’enrotlla un fil i la van fent pujar i baixar. Aconsegueixen fer virgueries. Un dia, vaig somiar que l’any 2017 d’aquí milers d’anys encara existirien i s’anomenarien “ioios”. El meu fill mitjà té un gran do amb els jocs de taula, és una autèntica màquina.

Sec al terrat i veig la caiguda del sol… Reflexiono i me’n torno a adonar que no sóc feliç, si nos fos pels meus fills de ben segur que jo, no hi seria aquí. Sort que puc escriure i pintar! Sóc una dona afortunada!

Aina Blanch (text) i Anto Cerdà (il·lustracions), 1r de batxillerat humanístic

Una dona grega

d2

Gineceu, il·lustració Grec 2 unitat 1 pàg. 16 (Editorial Teide)

Una dona grega

El dia s’aixeca, i jo amb ell.

La rutina comença amb el so de l’estornell.

M’aixeco i hores m’hi passo, davant el nítid mirall.

La cabellera amb una trossa em recullo,

suaus ungüents pel sensible rostre m’escampo,

amb el delicat quitó de lli em vesteixo,

fermalls i un cinyell me l’acomoden,

si tinc fred amb un bonic himàcion em cobreixo.

De la casa me’n cuido,

magnífics vestits teixeixo,

pa i conserves preparo,

dinar i sopar, jo cuino.

Els meus preciosos fills alleto,

al gineceu els porto,

per la meva filla nines confecciono,

al meu fill un io-io li dono.

Feliç Dia Mundial de la Poesia!

Arnau Torres Nadal

1r Batxillerat Grec

 

¿En donde está lo que piensas?

“Un hombre que no arriesga nada por sus ideas…
O no valen nada sus ideas
O no vale nada el hombre.” Platón

Cuenta la historia que el hombre, ese hombre lleno de buenos ideales, con defectos como cualquiera pero con los ideales que cualquier dios pudo nacer en la mente de algún sabio, amaba.
Amaba con pasión a aquella mujer que nunca conoció. Nunca la conoció por temor a su rechazo.
Se lo pensaba mil y una noches si hablarle o no, pero ese miedo, ese temor a lo desconocido de su palabra lo alejaba de ella.
Cuando pasaba por su lado y sentía su aroma perdía la noción del espacio y tiempo, flotaba sin conformarse.
En su mente rondaba la mitología del amor, la verdad, y la lealtad a uno mismo, pero nunca lo demostró. Quizás sus ideales eran falsos, quizás nunca los sintió de verdad.
El llegó a pensar que a veces nunca es justa la felicidad, y que lo que el sentía no tenía lugar en ninguna parte.
Un día distinto a cualquiera, sintió que aplaudían afuera de su casa. Era un aplauso que invitaba a salir.
Salió corriendo como para dar bienvenida y buena recepción a tal aplauso, y se encontró con lo peor que le pudieron haber contado.
Un mensajero de aquel tal pueblo estaba contando por todo el lugar una trágica noticia…
Y esa noticia era que…
Esa mujer que el amaba con locura y pasión, había fallecido.
Había muerto por esperar el amor que nunca llegó, había muerto por no recibir el trasfondo que tanto soñó…
Que tanto soñó al igual que ese hombre que tanto la deseó, que tanto la quiso sin decirselo, que tanto la esperó sin buscarla.
Y con ella se fue él, se fue al fin, en busca de ell. Se fue a buscar al fin el amor a su espacio, al nuevo hogar de ambos.

Según la mitología Griega, los seres humanos fueron creados originalmente con cuatro brazos, cuatro piernas y una cabeza con dos caras.
Temiendo su poder, Zeus los dividió en dos seres separados, condenándolos a pasar el resto de sus vidas en busca de su otra mitad.
Quizás solo haya que aprender a buscar. Lo bello es difícil y nada viene solo.

Joako

El brindis grec

1309_-_Catania_-_Castello_Ursino_-_Cratere_attico_con_scena_di_Simposio,_400-390_aC_-_Foto_Giovanni_Dall'Orto_2-Oct-2006Ceràmica amb una escena d’un simposi grec ( 400/390 a.C.). Ubicada al museu Castello Ursino (Catania, Sicília) [Font: Wikimedia  Giovanni Dall’Orto]

Un cop vam acabar de prendre l’àpat principal i el sopar, començava l’hora del simposi. Aquesta vegada em va tocar el lloc situat al fons, al costat de la cantonada i contra la paret, el pitjor de tots perquè t’atenguin o escoltin. De totes maneres, va començar a arribar la beguda en mans d’una esclaves que, en acabar de servir també el vi, es van posar a ballar i delectar-nos amb música relaxant. Xerràvem dels temes de sempre, i com era normal, tots es creien experts en política i filòsofs diplomats, però la veritat és que l’únic que feien era dir el que tothom vol sentir sense arriscar-se a compartir veritablement el que pensen, si és que tenen opinió pròpia. L’únic que volien era demostrar que eren més intel·ligents i que la seva ocupació era millor que les dels altres i a mi tot això, m’avorria en excés. L’únic que fèiem era exposar els coneixements propis sense entrar en cap mena de polèmica, que per mi, seria el que faria la cosa més interessant. Ja era l’hora de la libació en honor de Dionís, els esclaus van retirar i van netejar els mobles i així, per fi, me’n podia anar a casa.

Aquí teniu la meva composició sobre un moment de la vida quotidiana a Grècia. Ara us proposo un joc d’imaginació. Poseu, cara, ulls i sobretot i identitat al personatge que així reflexiona. Definiu el seu perfil psicològic i la visió que té dels altres. No hi ha cap resposta exacta, segur que tots hi podreu dir la vostra.

Irene Ruiz
1r de Batxillerat Grup 1.2
INS Isaac Albéniz

Entrevista a una poetessa: Maria Roser Llopart i Trias

El passat 21 de març va ser el dia de la Poesia. Per celebrar-ho he pensat que estaria bé fer una petita entrevista a una poetessa, la meva àvia.

Mª Roser Llopart i Trias

Ella és la Mª Roser Llopart i Trias, nascuda a Esparreguera.

Ha escrit cinc llibres, quatre de poesies: Viu i Somriu, Somnis de Poeta, Que no mori la Tendresa i La Força de Viure (on podem trobar poesies, contes, pensaments i paraules que ens faran pensar) i també un llibre de contes d’aventures, Històries de la iaia Lila.

Ha estat guardonada en diferents certàmens literaris i Jocs Florals, tant en narrativa com en poesia, i també com a poeta i rapsoda a El Masnou, en Diumenge amb Lletres entre altres llocs.

Entre ells estan els Premis dels Jocs Florals de poesia a Vilassar de Mar (2001, 2003 i 2005), en Narrativa a Cabrera de Mar (2003), en el Premi de Sant Jordi amb poesia a Cabrils  (2008, 2009 i 2010), en els Premis de Poesia a Mataró (2001, 2005, 2007, 2011 i 2013).

Fa 15 anys que la podeu escoltar per la ràdio a través del programa Pàgines de Ràdio de Cultura i Poesia a Mataró Ràdio i Vilassar Ràdio.

Podeu saber més d’ella i els seus llibres a la seva web.

Acostuma a escriure poesies per a dies concrets, com ara el del dia de la dona.

 

DONA

Dona, tu te n’adones que ets un ésser molt especial¿

tens tendresa, tens coratge, sents el que no sent ningú

veus el que d’altres no veuen, mires molt més lluny de tu.

És que ets dona i això comporta un treball del més feixuc

tu, amb la teva dolcesa i el pensament al més enllà

has portat a aquesta terra, l’art de ensenyar a estimar.

 

M. Roser Llopart i Trias

 

Aquí sota hi trobareu una entrevista que vaig fer a la meva àvia.

1. Quan va començar a escriure?

-Aproximadament quan tenia 15 anys.

2. Com aconsegueix una persona ser un bon poeta?

– Mirant la vida amb uns altres ulls.

3. Creu que és molt difícil publicar poesia en paper?

-No és difícil, de vegades és costós, doncs, econòmicament no hi ha ajudes. Però amb perseverança tot es pot aconseguir, no deixis mai de tirar endavant i algun dia el més segur és que puguis publicar el teu llibre.

4. Quins poetes recomana llegir als lectors?

-A mi personalment m’agrada molt Miquel Martí Pol, Jacint Verdaguer. Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit… Però tot depèn de la persona i dels gustos.

5. En quin moment va decidir passar-te a la narrativa amb “La iaia Lila”?

-Des de jove que escric en narrativa, en algun dels meus llibres de poesia podeu trobar algunes històries, així que vaig decidir convertir una història en un llibre.

6. Quin consell donaria als joves poetes que estan començant?

-Que escriguin amb el cor, és això el més important a la poesia.

7. Ha aconseguit alguns premis literaris. Creus que aquests poemes que en el que vas ser guanyadora van ser els seus millors poemes?

-És cert, he aconseguit alguns premis en els Jocs Florals i diferents certàmens literaris i també he estat premiada en narrativa. Si, alguns d’ells crec que eren els que més m’agraden.

8. Quin consell li donaria als joves poetes?

-Que no es desanimin per molts problemes que els fiqui la vida i que escriguin els seus sentiments.

9. En algun poema fa servir algun referent clàssic? (Ja sigui mitologia, com referències a algun autor antic romà o grec…)

-Sí, en algun poema m’he referit a les dones de fa temps, però tot i així els meus referents són més actuals que beuen alhora en els clàssics grecs i llatins. Per exemple Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Patriotes Catalans…

 Com eren les dones a l’antiga Grècia? Quines diferències hi ha entre les dones actuals i les avantpassades? Dones, vosaltres, com preferiu viure? Creieu que una dona de l’antiga Grècia podria haver expressat el sentiments a través de la poesia i publicar-ne el resultat?

 Abril Ramos,

1r Batxillerat Humanístic

Demos, viure en democràcia

Avui he anat al Museu d’Aqueologia de Catalunya (Barcelona) a veure una exposició sobre els orígens de la democràcia, on s’explicava el context, els impulsors i en què consistia aquest règim polític creat per Clístenes (570 a. C.-507 a. C.), un aristòcrata atenenc descontent amb el sistema polític del moment, quan els tirans i els oligarques dominaven Atenes.  Aquest es va fer amb el poder el 508 a.C., amb el suport del poble. En aquest moment es produeix un canvi substancial en les institucions i s’integra el poble dins les noves estructures democràtiques.

Bust de Clístenes

El nom de democràcia (δημοκρατία) està format per composició dels mots “δῆμος” (poble) i “κράτος” (poder, sobrania) i designava un sistema polític en què la sobirania era en mans d’una assemblea composta per tots els ciutadans. Aquí teniu un fragment de la Història de la Guerra del Peloponnès, de Tucídides:

 “La nostra forma de govern no ha d’envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d’altres. De nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans, no d’uns pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer servei a l’Estat, no li és destorb la seva obscura condició social […]. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers particulars que dels públics […]. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil”. Tucídides II 37, 1; 40, 2; traducció de Jaume Berenguer, Barcelona, Fundació Bernat Metge

Per acabar, proposo un qüestionari que vaig trobar a l’exposició per saber si tu tindries dret a vot si a Premià (o Badalona) hagúessim de complir els mateixos requisits per a votar que els atenesos del segle V aC:


Naturalment, us animo a visitar aquesta exposició, que seguirà oberta fins el 28 de juny al Museu d’Arqueologia de Catalunya, on podreu aprendre sobre els orígens del nostre sistema polític d’una manera visual i entretinguda. Un exemple d’això és que repartides per les parts de l’exposició hi havia televisions on es mostraven escenes de diferents obres de teatre que tant coneixem, com “Lisístrata” o “Antígona“, a més de projectar-se en una altra pantalla l’explicació de com funcionava la democràcia atenesa en forma de telenotícies.

Per cert, em podríeu dir què signifiquen aquestes paraules?

Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat C

Càsina parla

Un plató il·luminat per milers de bombetes i seients ben còmodes és el que necessitem per a parlar amb qui conversarem el dia d’avui, però abans de res em presentaré. Sóc la veu del vostre cap que us recita tot el que llegiu en la vostra vida, potser vosaltres no em coneixereu en el llarg del vostre cicle vital, però jo cada vegada aprenc més de tots els que m’utilitzeu. No busqueu cap sentit al que us dic en aquest moment, doncs acabareu amb una idea molt diferent a la meva finalitat didàctica.

Acabat aquest petit parèntesi, us dono la benvinguda a un diàleg o entrevista, com preferiu nombrar a aquest experiment totalment real amb uns personatges ficticis, però reals, creats per la mà de Déu i dotats d’intel·ligència i voluntat creadora. No us pregunteu de què parlo, només llegiu-me, parleu-me sense stop ni play, utilitzeu-me per a entendre aquests símbols anomenats lletres. Doncs, no sóc res més que una part de vosaltres i dels vostres ulls.

– Amb tots vosaltres, Lisídam, el vell verd de la vil·la d’aquí el costat gaudirà de la nostra presència, vine, asseu-te al meu costat, si no et fa res.

– Hola a tots i a totes, sobretot a vosaltres, petites nimfes creades per a fer gaudir els meus ulls melancòlics, jutjats per una vella tancada de cames de per vida.

– Et donem la benvinguda, tots i totes, potser notes una certa absència de dones en aquest espai tan gran i ben il·luminat, però que no t’estranyi, elles et defugen com una gallina fuig d’un llop afamat.

Els riures reboten entre les parets de la sala, sembla que l’ancià es proposa dir unes quantes paraules més:

– No passa res home! Només em fan falta uns somriures per aquí i per allà i totes vindran com cotxes, tremolant de l’emoció.

– Què tenim aquí, una mica de mal context històric? Els únics vehicles que pots arribar a conèixer, home de poca pena, són cavalls i troncs en forma de rodes.

– No passa res! És un diàleg fictici, dic cotxes com puc dir aeronaus espacials de motor v-500, propulsats per una barreja insana d’energia nuclear i vapor d’aigua.

Els riures es repeteixen contínuament. Si vols, tu també pots riure, lector, però no fa falta, tothom sap que una imatge val més que deu mil paraules, així que espera’t a que s’estreni aquesta gran obra, potser no en teatres luxosos ni barats, potser es representa en un carrer, ple de brutícia, però ja saps, val més això que res.

– Anem a l’entrevista en qüestió, doncs l’apunt es fa massa llarg. Com podies pensar que tenies alguna possibilitat amb aquella bellesa invisible que rep el nom de Càsina? Potser la volies enganyar amb aquestes dents negres teves?

– Per encantar no fa falta enganys ni veritats, només encant. Orgull, pena i una barba masculina em converteixen en un déu per a elles. Ni Zeus es compara amb mi. Ell potser té múscul, però jo posseeixo els ulls més masculins de tota la vil·la.

– Ja n’hi ha prou, vell depravat sense escrúpols ni consciència. T’acomiadem amb una cordial petada al cul.

Ara et preguntaràs moltes coses, i poques relacionades amb aquest relat sense caps ni peus. No importa, continuem amb el següent, o més ben dit, la següent convidada. Amb tots vosaltres, us prego que rebeu amb un gran aplaudiment a ella, la immillorable Cleòstrata!

Tots vosaltres aplaudiu amb gran èmfasi, però mentalment, per favor, que veure una persona que mou les mans davant una pantalla és d’allò més estrany.

– Benvinguda, Cleòstrata!

– Moltes gràcies per convidar-me.

– Moltes gràcies a tu, però el temps és or i falten molts personatges per entrevistar. Gràcies per la teva presència i fins un altre.

– Però.

– No, res més que afegir- El següent és un personatge molt especial, coneguda pels diàlegs tan profunds i sentimentals, tan, que ens trenca el cor només de tenir-la entre nosaltres. Amb tots vosaltres, Càsina!

El furor envaeix tota la sala, els crits omplen les boques de tots vosaltres.

– Hola Càsina, no fa falta que parlis, ho sabem tot sobre tu. La teva bellesa ens petrifica i ens converteix en esclaus teus. No, no parlis, la teva veu és massa preciada com per a què l’escoltem nosaltres, uns simples mortals. Ens ha agradat molt tenir la teva presència aquí,

– No, abans d’anar-me’n, de no tornar a tastar les vostres paraules amables i plenes de confort i seguretat, haig de parlar. Plaute em va donar el paper, sí, vaig acceptar-lo, també és veritat, em va pagar amb grans riqueses que em suportarien la resta de la meva vida, però haig de dir la veritat, encara que aquesta destrossi tot el que conec.

– Això podrà esperar fins al proper capítols, doncs el temps s’acaba i encara falten dos personatges més.

– Però hi haurà més entregues?

– Clar que no. Una salutació cordial i fins un altre. Els pròxims invitats són ja els últims (gràcies a Zeus). Amb tots vosaltres, els immillorables Olimpió i Calinus!

– Gràcies per invitar-me, o més ben dit de res per donar-vos la meva gloriosa presència, però no entenc perquè està “l’altre” també entre nosaltres.

– Continua, si continua amb les teves “palabras” plenes de fang i cucs “asquerosos”, res m’importen  homosexual de les cataplasmes.

– Oh, un altre cop, no suporto tanta vulgaritat en un sol home, si et puc anomenar home, clar, més bé sembles un simi que ha aprés a caminar sobre dues potes, perquè tan pelut que ets, et confonc cada dos per tres amb un gos del carrer.

– Calma, senyors, com a opinió personal crec…

– A qui li importa l’opinió d’un home que vesteix roba que brilla més que el punyeter sol, aprèn de mi, que elegeixo cada  color amb gran precaució.

– “Eso eso”, no ets més que un “palurdo” més, fuig com les cabretes fan, cabreta!

– El que faltava, quan la ignorància i la “saviesa tot poderosa” s’uneixen, no hi ha qui suporti tal tortura. Bé, això és tot el que tenim per avui, esperem que no hi hagin continuacions d’això, doncs no és ni experiment ni hòsties, només un conjunt de frases i oracions. Ens ha agradat molt tenir la vostra atenció durant…

– Parla per tu, jo ni tan sols surto.

– Mírrina, aquí secundaris no volem, gràcies i adéu.

Així es tanca el teló, encara que no n’hi hagi, ja m’enteneu (espero).

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Arran de la lectura de Càsina de Plaute i després de la seva representació al Teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat

Dia Internacional del Teatre