Category Archives: Grec 1r

8M

El 8 de març de 2022 coincideix amb un dels moments històrics més rellevants del que portem de segle XXI. L’ascens de la dona en una escala social que cada vegada és més igualitària ha coincidit amb l’esclat definitiu de la guerra entre Ucraïna i Rússia, amb tot el que això comporta per la política i l’economia mundial (i sobretot europea).

D’aquesta manera, i tot i que sempre hi ha hagut guerres durant la història de la humanitat, ara la dona pot jugar un paper que fins ara no se li estava permès, el de soldat, tot i que aquest paper està agafat amb pinces i s’ha d’interpretar de diferents maneres segons la situació (i ho podem veure reflectit en com les dones poden escollir si marxen o no d’Ucraïna i els homes entre 18 i 60 anys tenen la obligatorietat, perla llei marcial, de quedar-se al país per servir com a soldats).

Els humans, siguin homes o dones, sempre han patit les conseqüències de la guerra, ja sigui com a soldats o com a civils. I centrant-nos en el paper de les dones en la guerra durant el transcurs de la història, veiem que, tot i que com a soldats no han tingut tanta importància com els homes (perquè no se’ls hi estava permès), com a civils han resultat ser essencials per a la pervivència de la vida i la societat, a més de ser un dels col·lectius que, sense portar una arma sota el braç, s’ha vist més perjudicat per les conseqüències i els problemes ocasionats pels conflictes bèl·lics.

Per parlar sobre els inicis de la dona en temps de guerra ens hem de remuntar als setges romans que s’imposaven sobre la població grega en temps de conflictes (i, especialment, sobre les dones), i podem entendre la situació femenina en aquells moments gràcies a escrits com el de Borja Antela-Fernández a “Vencidas, Violadas, Vendidas: Mujeres Griegas y Violencia Sexual en Asedios Romanos”, on l’autor explica la situació en què es trobaven les dones mentre els homes exercien de soldats.

“Vençudes, violades i venudes”. Així califica Antela-Fernández a les dones gregues mentre els romans imposaven un setge sobre les ciutats on vivien. Per la duresa de les paraules, podem interpretar la situació i els grans problemes que tenien les dones (la majoria indefenses) a l’hora de tractar d’evitar els crims que els romans aprofitaven per realitzar quan tothom estava pendent de la guerra.

Avui és un dia sempre important, avui és el dia de la dona, i de la mateixa manera que reivindiquem la pau entre Ucraïna i Rússia degut a tot allò que comporta per a nosaltres el conflicte bèl·lic, també reivindiquem la importància de la dona en la nostra societat, perquè també ens afecta a totes i a tots. Sense matisos, sense condicions i sense un sol “però”, amb totes elles avui i sempre.

Sergi López

2n Batxillerat

Per molts anys, llengua grega!

Lletres gregues fetes amb impressora 3D gràcies a la professora de Tecnologia  Cristina Blaya

Avui, 9 de febrer, es rendeix homenatge a una de les llengües parlades en l’actualitat i més antigues de la història de la humanitat: la nostra estimada llengua grega. 

Des de l’any 2017,   se celebra El Dia Internacional de la Llengua Grega amb la intenció de recordar al poeta nacional de la Grècia moderna, Dionís Solomós, autor de l’Himne a la llibertat, l’himne nacional grec. La iniciativa de celebrar aquest dia va partir el mateix any 2017 de la FCGI, la Federació de les Comunitats Gregues a Itàlia, associació que va proposar aquesta celebració com una forma d’honrar el gran deute que la civilització guarda amb la llengua grega.

I és que és així, la gran majoria de la societat es limita a parlar de la llengua grega i l’idioma grec, però el que ens ha deixat el grec antic va molt més enllà de simples paraules. El grec ens ha deixat conceptes, formes de pensar, d’escriure i d’expressar-nos, ja que, gràcies a la gran continuïtat que ha tingut la llengua (escrita des del segle XV aC) fins a l’actualitat.

La majoria dels alumnes de Grec 2 amb la nostra professora de Grec, la Margalida Capellà

Alumnes de Cultura Clàssica de 4t grup 3

Què faríem sense la llengua grega? Avui toca estar agraïts i felicitar-la com és degut. Nosaltres som afortunats. Podem fer fer Grec! 

 Moltes felicitats, llengua grega!

Sergi López

Grec IPM

Les principals peces gregues del museu d’Empúries

No és fàcil fer una selecció de les principals peces gregues del museu d’Empúries, perquè la importància del jaciment (que algú ha definit, ben encertadament, com l’ànima grega de Catalunya) està en consonància amb les troballes que s’hi han fet. Heus ací, doncs, una selecció de set peces excepcionals, que serveixen alhora per reinvindicar un cop més les arrels gregues de la nostra cultura. A aquestes set peces n’afegim una vuitena (el mosaic d’Ifigènia), que, tot i ser pròpiament romana, il·lustra la fascinació que van sentir sempre els romans per la cultura grega, que amb el seu esclat va acabar subjugant el seu ferotge conqueridor, en la famosa frase d’Horaci:  Graecia capta ferum victorem cepit et artis intulit in agresti Latio.

 

  ESTÀTUA GREGA D’ASCLEPI (segle II a.C.)

Estàtua de marbre, de 2’20 m. d’alçada, que representa una divinitat masculina amb barba i mantell, identificada tradicionalment amb Asclepi, déu grec de la medicina. Fou esculpida en dues parts que encaixen pel tors: la part inferior, amb el mantell i les sandàlies, és de marbre del mont Pentèlic (Atenes). La part superior, amb el bust nu, el cap i el braç dret, estan fets en marbre de l’illa de Paros, d’igual manera que l’avantbraç esquerre, fixat amb perns al cos. Procedeix d’un taller hel·lenístic de la Mediterrània oriental i hauria arribat a Empúries a les darreries del segle II a.C.

Les diverses parts es van trobar, a Empúries, l’any 1909, a la terrassa superior dels santuaris, situats al sud de la Neàpolis de la ciutat grega, juntament amb altres restes escultòriques. Els trets iconogràfics i, sobretot, el fet que es trobessin fragments de la representació d’una serp, van fer que s’identifiqués amb el déu grec Asclepi, l’Esculapi romà. També s’ha proposat que aquesta estàtua pugui representar una divinitat protectora de la ciutat (Agathos Daimon), o bé el déu alexandrí Serapis, el culte del qual està documentat a Empúries. L’estàtua formaria part d’un temple ubicat en un àrea sacra de la ciutat relacionada amb el culte a divinitats protectores i sanadores.


DRACMES EMPORITANES
(Segona meitat del segle III a.C.)

Empúries fou la primera ciutat de la Península Ibèrica que va encunyar moneda pròpia, la qual cosa constituïa un senyal de prestigi i d’identitat. Empúries va encunyar moneda de plata des del segle V a.C. fins al segle II a.C. A partir d’aleshores, només va emetre monedes de bronze seguint la metrologia romana, primer amb la llegenda ibèrica UNTIKESKEN i després amb la llatina MUNICI(PIUM) EMPORIA(E).

El període d’activitat més important de la seca grega d’Empúries va ser el segle III a.C. Les diferents emissions de dracmes emporitanes, amb els seus divisors, són d’una gran bellesa artística, fet que demostra la qualitat tècnica dels gravadors que treballaven a la seca. A partir de mitjan segle III a.C. resta fixada la simbologia representativa de la ciutat. A l’anvers, es representa el cap de la nimfa Aretusa envoltat per tres dofins. Al revers, es representa el Pegàs, el cavall mitològic alat, amb la llegenda grega EMPORITWN, que vol dir: “dels emporitans”.

Aquestes monedes, inspirades en encunyacions de la colònia grega de Siracusa (Sicília), van tenir una gran dispersió i acceptació tant a la Península Ibèrica com al sud de la Gàl·lia, com demostra la seva circulació i les nombroses imitacions identificades. La seva importància va ser fruit del resultat de les activitats econòmiques dels emporitans i del dinamisme del seu comerç, així com del paper polític que va desenvolupar Empúries al llarg del segle III a.C. en les relacions establertes entre cartaginesos i romans pel control de la Mediterrània.

  CARTA GREGA SOBRE PLOM (s. vi a.C.)

Carta comercial grega escrita amb incisions sobre làmina de plom. Es va trobar enrotllada i juntament amb materials ceràmics, durant les excavacions de l’any 1985, al sector nord de la Neàpolis d’Empúries, dins d’una habitació. És de forma rectangular i amb els dos costats molt malmesos, per la qual cosa es desconeix la llargada exacta que tenien les línies. La  part central, en canvi, es llegeix perfectament. La lectura de les 14 línies conservades ha permès poder afirmar que es tracta d’una carta privada de caràcter comercial en què un comerciant de parla jònia, dialecte de la zona de Focea o d’alguna de les seves colònies, encarrega la compra i el transport de determinades mercaderies al seu consignatari a Empúries. En definitiva, li dóna instruccions perquè directament ell o bé a través de tercers realitzi una sèrie d’operacions comercials. Hi surten citats per primer cop els emporitans, també una ciutat –probablement Sagunt (Saiganthe)– i un personatge ibèric (Basped).

La podem datar entorn al darrer quart del segle VI aC, per la qual cosa esdevé un document d’un interès excepcional per al coneixement de l’escriptura de la llengua jònica d’època arcaica i la seva influència sobre l’alfabet ibèric.
L’original es troba exposat al Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries i les seves dimensions són: 9,5 cm d’alçada, 14’2 cm d’amplada i 0’1 cm de gruix.


ÀMFORA CORÍNTIA (s. v-iv a.C).

Àmfora importada de Corint i utilitzada per al transport de vi.

Les àmfores —que van aparèixer per primera vegada al Líban i Síria fa més de tres mil anys— són recipients de terrissa de cos ovalat i coll estret flanquejat per dues nanses, usades per guardar-hi i transportar-hi productes agraris com els cereals o aliments manufacturats com oli, vi o salaons.

La forma de la base acabada en punta servia per clavar l’àmfora a la sorra o establir-la a les bodegues dels vaixells en suports de fusta amb forma d’anells. Les nanses facilitaven que es poguessin lligar amb cordes per tal de traslladar-les o manipular-les. Un cop plenes, podien superar els 50 quilos de pes, de manera que eren necessàries dues persones per transportar-les.

Sabem que Empúries fou un important centre de distribució d’oli i vi —procedents de diverses ciutats gregues com Lesbos, Quios, Atenes, Clazomene i la Magna Grècia, així com de Marsella— per tota la costa de la Península Ibèrica.

KERNOS (segle V a.C.)

Vas grec d’ofrenes o kernos (κέρνος o κέρχνος) trobat a les excavacions realitzades l’any 2008 al barri portuari de la ciutat grega d’Emporion.

Format per una base de ceràmica de forma anular, amb l’interior buit, a la qual s’afegeixen diversos vasets, destinats a rebre les ofrenes, que es comuniquen amb la base a través d’un forat situat al fons. Es tracta de representacions en miniatura de peces que formaven part del parament de la llar, en aquest cas tres hídries amb dues nanses horitzontals i una de vertical. També són freqüents les miniatures de craters o, més rarament, de representacions zoomorfes, antropomorfes o de motius vegetals. Tant la base com els vasets anaven decorats amb motius pintats de diversos colors.

Aquests vasos s’utilitzaven per fer libacions amb líquids com ara vi, aigua, oli, llet o mel, en funció de la disponibilitat i de la divinitat a qui s’adreçava el ritual. La troballa de nombrosos kernoi en aquest sector d’Empúries permet suposar l’existència d’una àrea de culte vinculada, probablement, a l’activitat marinera i comercial.

  CRATER ÀTIC DE FIGURES ROGES (s. v a.C)

Peça de ceràmica àtica de figures roges atribuïda a l’anomenat pintor d’Agrigent (460-450 a.C.), de 45’5 cm d’alçada. Era el tipus de recipient en què els grecs barrejaven l’aigua amb el vi abans de servir-lo, ja que no el bevien mai sol. Tot i que no es coneixen els detalls de la troballa, sembla haver-hi acord sobre la seva procedència emporitana. La peça, fabricada en els tallers ceràmics d’Atenes, va arribar a Empúries a través del comerç marítim. És d’una gran qualitat artística, plena de detalls decoratius. La vora i el coll presenten una decoració de sanefes formades per poncelles de lotus entrellaçades i per línies de petits punts. A les nanses hi ha ornamentació de palmetes i fulles d’heura. Destaca la decoració figurada de la seva part central, amb una escena a cada cara, emmarcada  per un fris amb petites llengües a la part superior, per sanefes de punts i ratlles als laterals, i per una línia horitzontal a la part inferior.

Les imatges representades estan relacionades amb escenes de festa i dansa (komós) en honor del déu del vi Dionís. A l’anvers, hi ha una dona, vestida amb quitó i himàcion (túnica), que toca la flauta doble. Al seu davant, hi ha un home ebri amb mantell que dansa i porta un bastó en una mà i una copa a l’altra. Darrera la dona, hi ha un altre home amb túnica que també porta un bastó i aixeca el braç com si volgués aturar els altres personatges. Al revers, hi ha una escena formada per tres joves vestits amb himàcion, dos dels quals porten bastó i un tercer aixeca una copa de vi amb la mà dreta.

FORNER DE TERRACOTA (segle V-IV a.C.)

Figura de terracota, de 10,7 cm d’alçada per 4,7 cm d’amplada, trobada l’any 2010 a la necròpolis del sud de la ciutat grega d’Empúries.
Aquesta terracota representa un forner assegut en un tamboret. Amb la mà dreta sosté el mànec d’una pala circular d’enfornar que recolza sobre el braç esquerre. La pala conté cinc panets rodons i una barreta que conserven restes de pintura blanca. En la figura són ben visibles els trets facials, ulls, nas i boca; té els cabells pintats de color negre, ha perdut una orella i conserva restes de pintura vermella als peus i al davantal.
Aquesta peça formava part del conjunt funerari d’una tomba d’una criatura grega. El conjunt estava format, a més, per una nina articulada i una gerra decorada amb bandes pintades.
És la primera vegada que es troba, a Empúries, una terracota amb representació d’oficis.
Aquest tipus de figures, habituals en època grega, s’anomenen terracotes beòcies i solen representar músics, forners amassant pa o enfornant-lo o dones fent la bugada, entre d’altres.

  MOSAIC DEL SACRIFICI D’IFIGÈNIA (s. i a.C.)

Emblema de mosaic, de 56’7  x 60 cms, trobat l’any 1849 en una casa de la ciutat romana que encara no ha estat excavada. Decorava el paviment central d’una de les sales de la casa destinada a celebrar-hi banquets (triclini). Està format per tessel·les de colors de petites dimensions (opus vermiculatum), que permeten obtenir grans qualitats pictòriques. Fou realitzat en un taller de la Mediterrània oriental. Es pot datar en el segle I a.C. i reprodueix una pintura grega, del segle iv a.C., que representa el mite del sacrifici d’Ifigènia, sobre el qual versa la tragèdia d’Eurípides Ifigènia a Àulide.

En el mosaic es representa l’escena culminant d’aquest mite: els grecs es troben en el port d’Àulide, al Peloponès, disposats a salpar per anar a a conquerir Troia, però no poden sortir del port per la falta de vents favorables. Agamèmnon, cap de l’exèrcit grec, havia ofès Àrtemis en ferir un cérvol consagrat a la deessa, la qual, per contrarestar aquella ofensa, havia decretat que fos sacrificada en honor seu Ifigènia, una de les filles d’Agamèmnon. El mosaic representa aquest moment concret del sacrifici, amb Ulisses, vestit amb una túnica marró i una llança a la mà, que condueix Ifigènia cap a l’altar de pedra situat en primer pla on serà sacrificada. A la seva esquerra, Agamèmnon, afligit pel dolor, es tapa la cara amb la mà dreta. Sobre la columna hom pot distingir les imatges d’Apol·lo i Atenea, i a l’angle superior dret apareix representada Àrtemis amb un cérvol destinat a substituir, en el darrer moment, Ifigènia com a víctima del sacrifici.

 Eusebi Ayensa Prat

Director del Camp d’Aprenentatge d’Empúries

La 1a setmana de la ciència i la tecnologia a l’IPM: La ciència bullia a l’antiga Grècia

Aquesta setmana hem presenciat la primera Setmana de la Ciència i la Tecnologia a l’Institut i hem assistit a la conferència “L’internet de les coses”. Aquest és un esdeveniment anual de divulgació de la ciència que se celebra a tot Europa i que fa anys que el celebrem a Cultura Clàssica, com també l’han celebrat enguany els alumnes de 4t de l’ESO. Del 12 al 21 de novembre, enguany tots els alumnes hem estat realitzant una sèrie de xerrades científiques. Però on en trobem les arrels?

Ens situem a l’antiga Grècia, la ciència antiga és la que defineix avui en dia a la ciència moderna. La cultura grega ha tingut una enorme influència en el desenvolupament científic. Per tant,  des del nostre punt de vista, el que cursem un batxillerat humanístic també podem aportar coneixement en aquests àmbits, ja que estem especialitzats en la cultura grecollatina, que és la precursora, i molts dels termes científics provenen d’aquestes.

Mural Setmana Ciència Grec de 1r i 2n de Batxillerat

Els alumnes de Grec 2 han col·laborat en el mural “La ciència bullia a l’antiga Grècia”

Molta  gent que pertany a l’àmbit de les ciències critica insistentment als que estudien a l’àmbit de lletres sense adonar-se de què la major part de l’etimologia dels seus estudis prové  del grec  i el llatí. Té sentit la dicotomia ciències i lletres?

Alumnes de Grec 1 IPM

Alguns alumnes de Grec 1 IPM

Comentem Degenerats: feminisme i mitologia

El proppassat dilluns 15 de novembre a l’hora de Grec 1 ens vàrem connectar des de la biblioteca de l’IPM a la videoconferència Degenerats: feminisme i mitologia de la professora de llatí de l’escola Aula de Barcelona, Montse Bastons, dins el cicle Diàlogos 2, organitzat per l’APLEC de Clàssiques.

Entre tots, la volem comentar aquí ja que va tractar tòpics encara presents avui dia: els abusos sexuals, l’emmudiment de les víctimes, l’homosexualitat, la transsexualitat… Totes aquests temes que ens semblen tan actuals ja es troben fa 2.500 anys a Grècia. Les Metamorfosis d’Ovidi contenen diferents aspectes d’aquests tòpics, com hem treballat a partir de Narracions de mites clàssics a Metamorfosejats i a El vol de Cenis.

MITES DE-GÈNER (ats)

Alumnes de Grec 1 seguint la videoconferència i aprenent apunts

Malgrat que la majoria dels mites comentats en la videoconferència ja els coneixíem, ens va agradar tractar-los de nou, tot i que també ens hauria agradat que es haguessin explicat algun mite nou o diferent.

La xerrada va ser interessant, planera i amena. Les paraules en negreta per ajudar a seguir el tema eren força interessants. En tots els mites trobem paraules semblants: por, segrestada, viola, cos, plaer sexual, silenciar… Estan relacionades, fent referència a l’assetjament sexual, la discriminació, l’amenaça, l’emmudiment i el rapte.

Ovidi parla dels diferents assetjaments sexuals de Júpiter. Ara bé, ens va sobtar que la Montse Bastons s’hi referís amb el nom grec de Zeus.

Un dels mites més interessants que vam trobar va ser el d’Ifis i Iante. Aquest mite parla sobre el canvi de gènere. Sorprèn perquè al passat ningú no esmentava la transsexualitat. Ifis va ser una noia, però criada com a noi. La família va demanar al déu, un canvi de sexe per a la seva filla per així poder-la casar amb una noia per obtenir interessos que beneficiarien a la família. Tenim un paral·lelisme actual en l’exemple d’Afganistan, on les noies són venudes per la situació econòmica que hi ha al pais, ja que allà ser un noi significa tenir un privilegi i sovint s’han de fer passar per nois per poder estudiar.

El mite de Tereu i Filomena és molt gràfic i molt dur alhora. Ovidi ho explica, ho delata, no podem callar. Però no diu si està bé o no, no jutja. En aquest mite veiem la violència cap a la dona. Filomena broda el missatge, la seva violació, perquè li han tallat la llengua. Hi ha violència vicària, canibalisme, maten el fill, Itis, i li donen per menjar al violador Tereu. La pervivència d’aquest mite es veu reflectida en “The handmaid’s tale”. A la protagonista li claven claus a la boca perquè no parlés dels fets.

Del mite de Pigmalió i Galatea ens va sobtar el paral·lelisme actual com s’han anat creant nines per a poder complaure sexualment els homes.

Els grecs parlaven més obertament: cos humà, sexualitat… Les esglésies van cap enrere, les religions monoteistes. Ens ha sobtat l’avançament de pensament.

Casar-se amb algú del mateix sexe, per exemple, era malvist, era pecat, podies ser homosexual però el més important era tenir descendència.  No s’unien en matrimoni per amor, era un acord per tenir fills legítims.

En l’actualitat encara es veuen aquests temes de les violacions, el maltracte cap a les dones… És curiós que hi hagi mites que expliquin això, des de fa tant de temps. Ens ha agradat que ens expliqués la relació amb avui dia, que ho trobem present. I en un passat era normal, ara ens sobta quan passen aquestes coses.  La xerrada se’ns va plantejar des d’una perspectiva del segle XXI.

Ens va sorprendre el joc de paraules que feia amb la paraula rapte, en anglès rape significa violació. També que els temps han vanviat i en una escultura del  2019  Medusa de l’argentí Luciano Garbati  t’he agafat, davant el Tribunal Penal de Justícia de Nova York, el cap de Perseu, com si la història estigués explicada des del seu punt de vista arran del moviment Me too.

Des d’aquí volem agrair la xerrada a la Montse, l’organització del segon cicle Diàlogos a l’Aplec, l’hospitalitat a la nostra bibliotecària, la marta Cava, tot i que no anava bé ni la càmera ni el micròfon, i l’oportunitat a la nostra professora de Grec, la Margalida.

Cada setmana hauríem de tenir a l’institut una conferència!

Alumnes de Grec de 1r de Batxillerat

Per què la descoberta de l’alfabet encara avui és una genialitat?

Aríbal amb inscripció alfabètica (600 aC.). Corint, Museu Arqueològic

L’alfabet és un dels sistemes d’escriptura més utilitzats al món. El seu origen el trobem fa més de 3.500 anys. Els seus inventors són els fenicis. Més endavant, els grecs el van adoptar i modificar, i més tard els romans el van difondre per tot l’imperi. Aquell alfabet llatí és el que fem servir avui dia i, probablement, perdurarà durant la resta de l’existència de la humanitat.

L’alfabet té infinitat d’utilitats, està molt present al nostre entorn. Un exemple és l’ordre alfabètic. Diccionaris i arxius de tot tipus estan ordenats amb aquesta tècnica.

L’escriptura és una via de comunicació a distància, ens ha permès expressar els nostres pensaments, sentiments, coneixements, etc., i compartir-los amb altres persones.

Sense aquesta eina, no podríem escriure, això significa que no existirien els mètodes de comunicació que coneixem avui: cartes, correus electrònics, xat… Tampoc podríem llegir ni escriure: lectura, cultura, ciència, lleis, es veurien afectades sense aquest invent. Quelcom que considerem tan bàsic esdevé absolutament necessari per a l’evolució cultural, econòmica, social, científica i/o tecnològica.

Quan no existia el mòbil ni internet les persones escrivien cartes per a tot, relacions personals, relacions comercials, comunicats per escrit… Els aparells electrònics, els telèfons mòbils o internet no haurien estat possibles sense l’alfabet.

Estudiar, com ho faríem?

No disposaríem de llibres ni d’informació escrita, amb només la llengua oral no podríem retenir tota la informació necessària ni transmetre-la de generació en generació. 

Aquest treball mateix, per exemple, l’estic realitzant gràcies a l’alfabet. Tot i que no podem descartar la idea de que, molt probablement, s’hagués inventat quelcom per substituir-lo, no sabem si tindria la mateixa utilitat. 

I en un futur?

Probablement l’alfabet continuarà sent el sistema més pràctic per emmagatzemar informació. Encara que en un futur trobem l’alfabet en una pantalla, la funcionalitat d’aquesta eina continuarà sent una genialitat. 

Jana

1r Batx grec

Cosa parliamo quando parliamo di mito, ovvero una riflessione sul significato del mito classico oggi, conferència a càrrec d’Andrea Marcolongo

Andrea Marcolongo

El passat divendres 30 d’abril, convidada per la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Andrea Marcolongo va fer una videoconferència sobre el mite clàssic.

Nosaltres, occidentals del segle XXI, hem de fer un esforç per entendre què eren els mites clàssics. Segons Jean Pierre Vernant, són l’estadi salvatge, lliure, no domat, del pensament humà; per tant, Marcolongo insisteix que, per entendre’l, ho podem necessitar tot menys la racionalitat. Encara que ens pugui sorprendre, el mot mite no arriba a les llengües romàniques fins al segle XIX, com a préstec del grec clàssic. En llatí, se l’havia anomenat fabula “favola”, mot que en català ha evolucionat a “faula”. Però el mite no és una història, no té una data fixa. El mite no és religió, ni tampoc és llegenda com a superstició. El mite és la manera d’imaginar el món per part d’una societat.

Els grecs van crear un conjunt narratiu com a sistema de pensament, un gran patrimoni fet en poc temps, però d’una gran longevitat. Com s’ho van fer? Pensant en ells mateixos, amb una gran capacitat d’imaginar. Volien crear la seva societat i tots s’hi veien reflectits. El μῦθος, que en grec significava paraula, és l’horitzó del pensament grec, dona respostes sense proposar problemes. Els mites eren la manera d’imaginar el món per part de la societat grega, eren el que els cohesionava com a poble, diferent dels altres pobles.

Andrea Marcolongo em va descobrir aspectes que no sabia sobre els mites. Per començar, ja em va sorprendre que només fes 150 anys que la paraula mite existia en la nostra llengua. D’altra banda, em va fer veure els mites amb uns altres ulls. Des de petit me n’havien explicat i potser per això els veia com un conte, una història d’aventures. Ara he descobert que el mite és una manera de veure el món que es pot anar adaptant a les diferents societats. L’aventura és la part visible del mite, però al seu darrere hi ha la presentació d’una sèrie de valors i d’actituds humanes que les podem trobar en els nostres dies.

En la seva conferència de poc menys d’una hora, Andrea Marcolongo va mostrar els seus coneixements sobre el tema i l’interès d’apropar la cultura grega a l’actualitat, però sobretot, va transmetre amb les seves paraules la passió que sent pel món clàssic. Potser per això l’altre dia vaig anar a la llibreria a comprar-me un dels seus llibres, La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego.

 Gerard Balduzzi

Grec 1r Batxillerat

Institut Premià de Mar

La Guerra del Peloponès

Mapa on es mostren els diferents moviments estratègics dels dos blocs enfrontats l’any 431 aC.

La Guerra del Peloponès fou una guerra compresa des del 431 fins al 404 aC. Els escenaris principals de la guerra foren la península del Peloponès, la Magna Grècia (actual sud d’Itàlia i l’illa Sicília) i l’oest de la península d’Anatòlia. La guerra tingué diverses etapes, però totes estaven protagonitzades per l’enfrontament de dues polis principals: Esparta (Σπάρτα) i Atenes (Ἀθῆναι) amb tots els seus seguicis d’aliats respectius. La divisió dels bàndols té un component molt més transcendental. La Lliga de Delos – liderada per Atenes – tenia una tendència més demòcrata, oposada a la Lliga del Peloponès amb un sistema oligàrquic. Sabem d’aquesta contesa gràcies a l’historiador Tucídides (Θουκυδίδης) (460? – 390 aC?), que va relatar, essent ell contemporani, la Guerra del Peloponès en el seu relat historiogràfic conegut com a Història de la Guerra del Peloponès (431 aC).      

En l’illa jònica de Còrcira (Κέρκυρα) (actualment anomenada illa de Corfú) esdevenia una guerra civil entre seguidors d’un sistema oligàrquic enfrontats als partidaris demòcrates. El conflicte era merament intern, fins a l’any 453 aC on el bàndol oligàrquic demanà ajut a Corint (Κόρινθος)polis regentada pel mateix tipus de govern –. Corint com a resposta envià una flota a Còrcira, però fou rebutjada pels partidaris demòcrates. Corint emprenyada crea una de nova, molt més rellevant que l’anterior. El grup demòcrata demana auxili a Atenes (seu per excel·lència de la democràcia)  i aquesta envia una desena de vaixells. Novament el grup demòcrata guanya. Corint humiliada, influeix a la colònia de Potidea (Ποτίδαια), en la península Calcídica, a rebel·lar-se d’Atenes, però no donà un resultat fructífer. Corint enguixada demanà desesperadament l’assistència d’Esparta.

A Esparta hi reganava Arquidam II (Ἀρχίδαμος). Arquidam tenia una relació d’amistat amb Pèricles (Περικλη̂ς), cap dels atenesos. Aquest últim va prendre una actitud vacil·lant i ordenà un bloqueig comercial a Megara (Μέγαρα) , ciutat situada en la Magna Grècia i aliat feble d’Esparta, cal esmentar que Atenes era coneguda per la seva superioritat naval, al contrari d’Esparta, superior en infanteria terrestre. Megara cada vegada més debilitada (ja que depenia del comerç per subsistir) anava ofegant-se. Esparta sorpresa, l’any 431 aC declara la guerra a Atenes obertament, al·legant que Atenes havia trencat el pacte de no-intervenció en assumptes comercials, signat anys abans per Atenes i Esparta. Pèricles coneixia la superioritat terrestre de l’exèrcit espartà i decidí arraconar-se en les blanques muralles d’Atenes (coneguda com la muralla llarga). Els espartans per la seva part, varen atacar la regió de l’Àtica fustigant la producció d’aliments d’Atenes, debilitant-la progressivament. Però això no va arribar a bon port (mai millor dit), perquè Atenes com he dit abans, controlava el comerç marítim, per tant sempre arribaven aliments suficients a la polis, pel port d’El Pireu (Πειραιεύς). Al mateix temps la força naval de Pèricles podia bloquejar els ports de la coalició espartana, malmetent l’economia del bloc Peloponès. D’aquesta manera Atenes i les seves aliances varen sobreviure un any als atacs de la coalició espartana. En el 430 aC els espartans i els seus súbdits tornaren a atacar la regió d’Àtica, aquesta vegada una mortífera epidèmia de pesta, on un vint per cent de la població segons I. Asimov va sucumbir. Posteriorment I. Asimov esmenta “La població d’Atenes mai tornà a aconseguir (en l’antiguitat) el mateix nombre de població que havia tingut abans de la pesta “.  Pèricles, destituït dels seus càrrecs, morí de pesta l’any 429 aC.

Atenes necessitava un nou líder per governar la democràtica polis. Varen haver-hi dos candidats. Cleó (Κλέων) amb tendència bel·licosa i Nícias partidari de la pau. El poder finalment recaigué en el partidari bel·licós. Cleó va seguir la mateixa estratègia que Pèricles, continuà atacant els ports de la Lliga del Peloponès. L’any 425 aC l’almirall Demòstenes (Δημοσθένης) guanyà una important batalla on aconseguí el promontori de Pilos (Πύλος), plaça estratègicament situada al sud-oest de la península del Peloponès. Esparta com a represàlia assetja als atenencs conquerint l’illa d’Esfactèria (Σφακτηρία), paral·lela al port. Però els atenencs, tenien a prop una flota i posaren setge als espartans. En el grup dels ara assetjats espartans hi havia una gran quantitat de civils i els alts càrrecs espartans varen demanar la pau. Cleó acceptà el tractat de pau, però amb dures conseqüències cap a Esparta. Esparta rebotada no acceptà el tractat imposat ergo posteriorment declarà la guerra a Atenes.

L’any 425 aC se signà un tractat de pau anomenat: pau de Nícias. Aquest acord trigà fins al 415 aC, tot i que durant el tractat varen haver-hi alguns enfrontaments entre les dues lligues. Alcibíades (Ἀλκιβιάδης), un general atenenc, ideà una estratègia definitiva per acabar amb Esparta: que era envair la Magna Grècia (actual illa de Sicília). Una vegada les hosts estaven a  Sicília, els dirigents atenencs varen demanar la captura immediata d’Alcibíades (a causa d’un malentès religiós). Alcibíades pren l’extraordinària decisió de canviar-se de bàndol, i, a continuació, formà part del bloc del Peloponès. Gràcies al canvi de Lliga d’Alcibíades, els espartans aconseguirien informació privilegiada de la Lliga de Delos. Els espartans en tenir la informació, varen poder guanyar el setge de Siracusa, contundent victòria per al bàndol d’Esparta, deixant esquerdada la host atenesa.

L’última etapa de la guerra coneguda com: Guerra de Decelia (413 – 404 aC) tingué com a protagonista Esparta i la seva posterior victòria. Agis II (Ἄγις), rei d’Esparta, ideà una estratègia de bloqueig marítim i terrestre a Atenes, buscant l’enfonsament rotund de la polis. L’any 412 aC esdevingué un cop d’estat a Atenes provocant la caiguda de la particular democràcia atenenca, creant un règim oligàrquic conegut com a govern dels quatre-cents. Atenes ja quasi derrotada encara tenia la gran flota, derrotant més tard els espartans en la batalla de Symi. El fet més extraordinari de la batalla és que retornà un altre cop l’estrateg Alcibíades, encara estimat per l’exèrcit atenenc. Alcibíades aconseguí retornar la democràcia a Atenes i derrotà la flota espartana en la batalla de Cízic l’any 410 aC. Posteriorment començava a destacar un general espartà anomenat Lisandre (Λύσανδρος). Lisandre dirigí la malferida flota espartana a Hel·lespont (actual estret dels Dardanels), bloquejant la ruta comercial de cereals que indispensable per a Atenes. Els atenencs es varen veure obligats a enviar la seva flota per eliminar el bloqueig. Potser aquesta és una de les batalles més importants i decisives de tota la contesa: la batalla d’Egospòtam (405 aC). Aquest enfrontament amb resultat victoriós d’Esparta, gràcies a una excel·lent estratègia de Lisandre.

Finalment Atenes totalment bloquejada escull capitular per no ser destruïda per l’enemic. A conseqüència d’això perd la seva preuada flota, la seva gran muralla i totes les seves colònies, posant fi a l’hegemonia atenenca en tots els territoris.

Possiblement la Guerra del Peloponès junt amb les Guerres Mèdiques són potser, els enfrontaments bèl·lics més importants i influents de la història grega i donen punt final a una època d’esplendor hel·lè insuperable, mai més el poble grec tornà a recuperar-se d’aquesta fatídica guerra.

Ivan Romero

2n Batxillerat Grec