Category Archives: Grec 1r

La 1a setmana de la ciència i la tecnologia a l’IPM: La ciència bullia a l’antiga Grècia

Aquesta setmana hem presenciat la primera Setmana de la Ciència i la Tecnologia a l’Institut i hem assistit a la conferència “L’internet de les coses”. Aquest és un esdeveniment anual de divulgació de la ciència que se celebra a tot Europa i que fa anys que el celebrem a Cultura Clàssica, com també l’han celebrat enguany els alumnes de 4t de l’ESO. Del 12 al 21 de novembre, enguany tots els alumnes hem estat realitzant una sèrie de xerrades científiques. Però on en trobem les arrels?

Ens situem a l’antiga Grècia, la ciència antiga és la que defineix avui en dia a la ciència moderna. La cultura grega ha tingut una enorme influència en el desenvolupament científic. Per tant,  des del nostre punt de vista, el que cursem un batxillerat humanístic també podem aportar coneixement en aquests àmbits, ja que estem especialitzats en la cultura grecollatina, que és la precursora, i molts dels termes científics provenen d’aquestes.

Mural Setmana Ciència Grec de 1r i 2n de Batxillerat

Els alumnes de Grec 2 han col·laborat en el mural “La ciència bullia a l’antiga Grècia”

Molta  gent que pertany a l’àmbit de les ciències critica insistentment als que estudien a l’àmbit de lletres sense adonar-se de què la major part de l’etimologia dels seus estudis prové  del grec  i el llatí. Té sentit la dicotomia ciències i lletres?

Alumnes de Grec 1 IPM

Alguns alumnes de Grec 1 IPM

Comentem Degenerats: feminisme i mitologia

El proppassat dilluns 15 de novembre a l’hora de Grec 1 ens vàrem connectar des de la biblioteca de l’IPM a la videoconferència Degenerats: feminisme i mitologia de la professora de llatí de l’escola Aula de Barcelona, Montse Bastons, dins el cicle Diàlogos 2, organitzat per l’APLEC de Clàssiques.

Entre tots, la volem comentar aquí ja que va tractar tòpics encara presents avui dia: els abusos sexuals, l’emmudiment de les víctimes, l’homosexualitat, la transsexualitat… Totes aquests temes que ens semblen tan actuals ja es troben fa 2.500 anys a Grècia. Les Metamorfosis d’Ovidi contenen diferents aspectes d’aquests tòpics, com hem treballat a partir de Narracions de mites clàssics a Metamorfosejats i a El vol de Cenis.

MITES DE-GÈNER (ats)

Alumnes de Grec 1 seguint la videoconferència i aprenent apunts

Malgrat que la majoria dels mites comentats en la videoconferència ja els coneixíem, ens va agradar tractar-los de nou, tot i que també ens hauria agradat que es haguessin explicat algun mite nou o diferent.

La xerrada va ser interessant, planera i amena. Les paraules en negreta per ajudar a seguir el tema eren força interessants. En tots els mites trobem paraules semblants: por, segrestada, viola, cos, plaer sexual, silenciar… Estan relacionades, fent referència a l’assetjament sexual, la discriminació, l’amenaça, l’emmudiment i el rapte.

Ovidi parla dels diferents assetjaments sexuals de Júpiter. Ara bé, ens va sobtar que la Montse Bastons s’hi referís amb el nom grec de Zeus.

Un dels mites més interessants que vam trobar va ser el d’Ifis i Iante. Aquest mite parla sobre el canvi de gènere. Sorprèn perquè al passat ningú no esmentava la transsexualitat. Ifis va ser una noia, però criada com a noi. La família va demanar al déu, un canvi de sexe per a la seva filla per així poder-la casar amb una noia per obtenir interessos que beneficiarien a la família. Tenim un paral·lelisme actual en l’exemple d’Afganistan, on les noies són venudes per la situació econòmica que hi ha al pais, ja que allà ser un noi significa tindre un privilegi i sovint s’han de fer passar per nois per poder estudiar.

El mite de Tereu i Filomena és molt gràfic i molt dur alhora. Ovidi ho explica, ho delata, no podem callar. Però no diu si està bé o no, no jutja. En aquest mite veiem la violència cap a la dona. Filomena broda el missatge, la seva violació, perquè li han tallat la llengua. Hi ha violència vicària, canibalisme, maten el fill, Itis, i li donen per menjar al violador Tereu. La pervivència d’aquest mite es veu reflectida en “The handmaid’s tale”. A la protagonista li claven claus a la boca perquè no parlés dels fets.

Del mite de Pigmalió i Galatea ens va sobtar el paral·lelisme actual com s’han anat creant nines per a poder complaure sexualment els homes.

Els grecs parlaven més obertament: cos humà, sexualitat… Les esglésies van cap enrere, les religions monoteistes. Ens ha sobtat l’avançament de pensament.

Casar-se amb algú del mateix sexe, per exemple, era malvist, era pecat, podies ser homosexual però el més important era tenir descendència.  No s’unien en matrimoni per amor, era un acord per tenir fills legítims.

En l’actualitat encara es veuen aquests temes de les violacions, el maltracte cap a les dones… És curiós que hi hagi mites que expliquin això, des de fa tant de temps. Ens ha agradat que ens expliqués la relació amb avui dia, que ho trobem present. I en un passat era normal, ara ens sobta quan passen aquestes coses.  La xerrada se’ns va plantejar des d’una perspectiva del segle XXI.

Ens va sorprendre el joc de paraules que feia amb la paraula rapte, en anglès rape significa violació. També que els temps han vanviat i en una escultura del  2019  Medusa de l’argentí Luciano Garbati  t’he agafat, davant el Tribunal Penal de Justícia de Nova York, el cap de Perseu, com si la història estigués explicada des del seu punt de vista arran del moviment Me too.

Des d’aquí volem agrair la xerrada a la Montse, l’organització del segon cicle Diàlogos a l’Aplec, l’hospitalitat a la nostra bibliotecària, la marta Cava, tot i que no anava bé ni la càmera ni el micròfon, i l’oportunitat a la nostra professora de Grec, la Margalida.

Cada setmana hauríem de tenir a l’institut una conferència!

Alumnes de Grec de 1r de Batxillerat

Per què la descoberta de l’alfabet encara avui és una genialitat?

Aríbal amb inscripció alfabètica (600 aC.). Corint, Museu Arqueològic

L’alfabet és un dels sistemes d’escriptura més utilitzats al món. El seu origen el trobem fa més de 3.500 anys. Els seus inventors són els fenicis. Més endavant, els grecs el van adoptar i modificar, i més tard els romans el van difondre per tot l’imperi. Aquell alfabet llatí és el que fem servir avui dia i, probablement, perdurarà durant la resta de l’existència de la humanitat.

L’alfabet té infinitat d’utilitats, està molt present al nostre entorn. Un exemple és l’ordre alfabètic. Diccionaris i arxius de tot tipus estan ordenats amb aquesta tècnica.

L’escriptura és una via de comunicació a distància, ens ha permès expressar els nostres pensaments, sentiments, coneixements, etc., i compartir-los amb altres persones.

Sense aquesta eina, no podríem escriure, això significa que no existirien els mètodes de comunicació que coneixem avui: cartes, correus electrònics, xat… Tampoc podríem llegir ni escriure: lectura, cultura, ciència, lleis, es veurien afectades sense aquest invent. Quelcom que considerem tan bàsic esdevé absolutament necessari per a l’evolució cultural, econòmica, social, científica i/o tecnològica.

Quan no existia el mòbil ni internet les persones escrivien cartes per a tot, relacions personals, relacions comercials, comunicats per escrit… Els aparells electrònics, els telèfons mòbils o internet no haurien estat possibles sense l’alfabet.

Estudiar, com ho faríem?

No disposaríem de llibres ni d’informació escrita, amb només la llengua oral no podríem retenir tota la informació necessària ni transmetre-la de generació en generació. 

Aquest treball mateix, per exemple, l’estic realitzant gràcies a l’alfabet. Tot i que no podem descartar la idea de que, molt probablement, s’hagués inventat quelcom per substituir-lo, no sabem si tindria la mateixa utilitat. 

I en un futur?

Probablement l’alfabet continuarà sent el sistema més pràctic per emmagatzemar informació. Encara que en un futur trobem l’alfabet en una pantalla, la funcionalitat d’aquesta eina continuarà sent una genialitat. 

Jana

1r Batx grec

Cosa parliamo quando parliamo di mito, ovvero una riflessione sul significato del mito classico oggi, conferència a càrrec d’Andrea Marcolongo

Andrea Marcolongo

El passat divendres 30 d’abril, convidada per la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Andrea Marcolongo va fer una videoconferència sobre el mite clàssic.

Nosaltres, occidentals del segle XXI, hem de fer un esforç per entendre què eren els mites clàssics. Segons Jean Pierre Vernant, són l’estadi salvatge, lliure, no domat, del pensament humà; per tant, Marcolongo insisteix que, per entendre’l, ho podem necessitar tot menys la racionalitat. Encara que ens pugui sorprendre, el mot mite no arriba a les llengües romàniques fins al segle XIX, com a préstec del grec clàssic. En llatí, se l’havia anomenat fabula “favola”, mot que en català ha evolucionat a “faula”. Però el mite no és una història, no té una data fixa. El mite no és religió, ni tampoc és llegenda com a superstició. El mite és la manera d’imaginar el món per part d’una societat.

Els grecs van crear un conjunt narratiu com a sistema de pensament, un gran patrimoni fet en poc temps, però d’una gran longevitat. Com s’ho van fer? Pensant en ells mateixos, amb una gran capacitat d’imaginar. Volien crear la seva societat i tots s’hi veien reflectits. El μῦθος, que en grec significava paraula, és l’horitzó del pensament grec, dona respostes sense proposar problemes. Els mites eren la manera d’imaginar el món per part de la societat grega, eren el que els cohesionava com a poble, diferent dels altres pobles.

Andrea Marcolongo em va descobrir aspectes que no sabia sobre els mites. Per començar, ja em va sorprendre que només fes 150 anys que la paraula mite existia en la nostra llengua. D’altra banda, em va fer veure els mites amb uns altres ulls. Des de petit me n’havien explicat i potser per això els veia com un conte, una història d’aventures. Ara he descobert que el mite és una manera de veure el món que es pot anar adaptant a les diferents societats. L’aventura és la part visible del mite, però al seu darrere hi ha la presentació d’una sèrie de valors i d’actituds humanes que les podem trobar en els nostres dies.

En la seva conferència de poc menys d’una hora, Andrea Marcolongo va mostrar els seus coneixements sobre el tema i l’interès d’apropar la cultura grega a l’actualitat, però sobretot, va transmetre amb les seves paraules la passió que sent pel món clàssic. Potser per això l’altre dia vaig anar a la llibreria a comprar-me un dels seus llibres, La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego.

 Gerard Balduzzi

Grec 1r Batxillerat

Institut Premià de Mar

La Guerra del Peloponès

Mapa on es mostren els diferents moviments estratègics dels dos blocs enfrontats l’any 431 aC.

La Guerra del Peloponès fou una guerra compresa des del 431 fins al 404 aC. Els escenaris principals de la guerra foren la península del Peloponès, la Magna Grècia (actual sud d’Itàlia i l’illa Sicília) i l’oest de la península d’Anatòlia. La guerra tingué diverses etapes, però totes estaven protagonitzades per l’enfrontament de dues polis principals: Esparta (Σπάρτα) i Atenes (Ἀθῆναι) amb tots els seus seguicis d’aliats respectius. La divisió dels bàndols té un component molt més transcendental. La Lliga de Delos – liderada per Atenes – tenia una tendència més demòcrata, oposada a la Lliga del Peloponès amb un sistema oligàrquic. Sabem d’aquesta contesa gràcies a l’historiador Tucídides (Θουκυδίδης) (460? – 390 aC?), que va relatar, essent ell contemporani, la Guerra del Peloponès en el seu relat historiogràfic conegut com a Història de la Guerra del Peloponès (431 aC).      

En l’illa jònica de Còrcira (Κέρκυρα) (actualment anomenada illa de Corfú) esdevenia una guerra civil entre seguidors d’un sistema oligàrquic enfrontats als partidaris demòcrates. El conflicte era merament intern, fins a l’any 453 aC on el bàndol oligàrquic demanà ajut a Corint (Κόρινθος)polis regentada pel mateix tipus de govern –. Corint com a resposta envià una flota a Còrcira, però fou rebutjada pels partidaris demòcrates. Corint emprenyada crea una de nova, molt més rellevant que l’anterior. El grup demòcrata demana auxili a Atenes (seu per excel·lència de la democràcia)  i aquesta envia una desena de vaixells. Novament el grup demòcrata guanya. Corint humiliada, influeix a la colònia de Potidea (Ποτίδαια), en la península Calcídica, a rebel·lar-se d’Atenes, però no donà un resultat fructífer. Corint enguixada demanà desesperadament l’assistència d’Esparta.

A Esparta hi reganava Arquidam II (Ἀρχίδαμος). Arquidam tenia una relació d’amistat amb Pèricles (Περικλη̂ς), cap dels atenesos. Aquest últim va prendre una actitud vacil·lant i ordenà un bloqueig comercial a Megara (Μέγαρα) , ciutat situada en la Magna Grècia i aliat feble d’Esparta, cal esmentar que Atenes era coneguda per la seva superioritat naval, al contrari d’Esparta, superior en infanteria terrestre. Megara cada vegada més debilitada (ja que depenia del comerç per subsistir) anava ofegant-se. Esparta sorpresa, l’any 431 aC declara la guerra a Atenes obertament, al·legant que Atenes havia trencat el pacte de no-intervenció en assumptes comercials, signat anys abans per Atenes i Esparta. Pèricles coneixia la superioritat terrestre de l’exèrcit espartà i decidí arraconar-se en les blanques muralles d’Atenes (coneguda com la muralla llarga). Els espartans per la seva part, varen atacar la regió de l’Àtica fustigant la producció d’aliments d’Atenes, debilitant-la progressivament. Però això no va arribar a bon port (mai millor dit), perquè Atenes com he dit abans, controlava el comerç marítim, per tant sempre arribaven aliments suficients a la polis, pel port d’El Pireu (Πειραιεύς). Al mateix temps la força naval de Pèricles podia bloquejar els ports de la coalició espartana, malmetent l’economia del bloc Peloponès. D’aquesta manera Atenes i les seves aliances varen sobreviure un any als atacs de la coalició espartana. En el 430 aC els espartans i els seus súbdits tornaren a atacar la regió d’Àtica, aquesta vegada una mortífera epidèmia de pesta, on un vint per cent de la població segons I. Asimov va sucumbir. Posteriorment I. Asimov esmenta “La població d’Atenes mai tornà a aconseguir (en l’antiguitat) el mateix nombre de població que havia tingut abans de la pesta “.  Pèricles, destituït dels seus càrrecs, morí de pesta l’any 429 aC.

Atenes necessitava un nou líder per governar la democràtica polis. Varen haver-hi dos candidats. Cleó (Κλέων) amb tendència bel·licosa i Nícias partidari de la pau. El poder finalment recaigué en el partidari bel·licós. Cleó va seguir la mateixa estratègia que Pèricles, continuà atacant els ports de la Lliga del Peloponès. L’any 425 aC l’almirall Demòstenes (Δημοσθένης) guanyà una important batalla on aconseguí el promontori de Pilos (Πύλος), plaça estratègicament situada al sud-oest de la península del Peloponès. Esparta com a represàlia assetja als atenencs conquerint l’illa d’Esfactèria (Σφακτηρία), paral·lela al port. Però els atenencs, tenien a prop una flota i posaren setge als espartans. En el grup dels ara assetjats espartans hi havia una gran quantitat de civils i els alts càrrecs espartans varen demanar la pau. Cleó acceptà el tractat de pau, però amb dures conseqüències cap a Esparta. Esparta rebotada no acceptà el tractat imposat ergo posteriorment declarà la guerra a Atenes.

L’any 425 aC se signà un tractat de pau anomenat: pau de Nícias. Aquest acord trigà fins al 415 aC, tot i que durant el tractat varen haver-hi alguns enfrontaments entre les dues lligues. Alcibíades (Ἀλκιβιάδης), un general atenenc, ideà una estratègia definitiva per acabar amb Esparta: que era envair la Magna Grècia (actual illa de Sicília). Una vegada les hosts estaven a  Sicília, els dirigents atenencs varen demanar la captura immediata d’Alcibíades (a causa d’un malentès religiós). Alcibíades pren l’extraordinària decisió de canviar-se de bàndol, i, a continuació, formà part del bloc del Peloponès. Gràcies al canvi de Lliga d’Alcibíades, els espartans aconseguirien informació privilegiada de la Lliga de Delos. Els espartans en tenir la informació, varen poder guanyar el setge de Siracusa, contundent victòria per al bàndol d’Esparta, deixant esquerdada la host atenesa.

L’última etapa de la guerra coneguda com: Guerra de Decelia (413 – 404 aC) tingué com a protagonista Esparta i la seva posterior victòria. Agis II (Ἄγις), rei d’Esparta, ideà una estratègia de bloqueig marítim i terrestre a Atenes, buscant l’enfonsament rotund de la polis. L’any 412 aC esdevingué un cop d’estat a Atenes provocant la caiguda de la particular democràcia atenenca, creant un règim oligàrquic conegut com a govern dels quatre-cents. Atenes ja quasi derrotada encara tenia la gran flota, derrotant més tard els espartans en la batalla de Symi. El fet més extraordinari de la batalla és que retornà un altre cop l’estrateg Alcibíades, encara estimat per l’exèrcit atenenc. Alcibíades aconseguí retornar la democràcia a Atenes i derrotà la flota espartana en la batalla de Cízic l’any 410 aC. Posteriorment començava a destacar un general espartà anomenat Lisandre (Λύσανδρος). Lisandre dirigí la malferida flota espartana a Hel·lespont (actual estret dels Dardanels), bloquejant la ruta comercial de cereals que indispensable per a Atenes. Els atenencs es varen veure obligats a enviar la seva flota per eliminar el bloqueig. Potser aquesta és una de les batalles més importants i decisives de tota la contesa: la batalla d’Egospòtam (405 aC). Aquest enfrontament amb resultat victoriós d’Esparta, gràcies a una excel·lent estratègia de Lisandre.

Finalment Atenes totalment bloquejada escull capitular per no ser destruïda per l’enemic. A conseqüència d’això perd la seva preuada flota, la seva gran muralla i totes les seves colònies, posant fi a l’hegemonia atenenca en tots els territoris.

Possiblement la Guerra del Peloponès junt amb les Guerres Mèdiques són potser, els enfrontaments bèl·lics més importants i influents de la història grega i donen punt final a una època d’esplendor hel·lè insuperable, mai més el poble grec tornà a recuperar-se d’aquesta fatídica guerra.

Ivan Romero

2n Batxillerat Grec

Les grans batalles de l’antiguitat clàssica

Del 12 al 26 de gener de 2021 la fundació March ofereix en obert un interessant cicle de conferències sobre les grans batalles de l’antiguitat grega (Marató, Termòpiles i Gaugamela) i romana (Cannes i Pidna), coordinat per Fernando Quesada Sanz, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Madrid.

“El prat intacte. Hipòlit i altres traduccions” a càrrec de Maria Rosa Llabrés

El propassat divendres 15 de gener a les set del vespre la Societat Catalana d’Estudis Clàssics (SCEC) va organitzar en obert la videoconferència “El prat intacte. Hipòlit i altres traduccions” a càrrec de la traductora, poeta i assagista Maria Rosa Llabrés (vid. Maria Rosa Llabrés,HipòlitEls efectes de l’amor), cantat per Neus Gili a partir de la seva traducció de Cants de Safo

Per a Maria Rosa Llabrés traduir els clàssics és una experiència vital. I per a vosaltres?

“Les dones gregues no només filaven llana”, a càrrec de Margalida Capellà

El propassat dimarts 22 de desembre de 2020 a les quatre de la tarda,com a professora associada del Departament de ciències de l’antiguitat tardana vaig fer, en temps de pandèmia, la píndola “Les dones gregues no només filaven llana”

. Si us la vàreu perdre, aquí la teniu:

La cultura clàssica, forja d’occident

El proppassat dijous 21 de gener a les cinc, es va retransmetre en directe a través dels canals de Youtube, Facebook i Twitter la conferència “La cultura clásica, forja de Occidente” a càrrec de Marco Antonio Coronel Ramos, catedràtic de la Universitat de València. Amb aquest gest, la Facultat de Filosofia i LLetres de la Universitat de Granada va seguir mostrant el seu suport a la defensa de les matèries de Llatí i Grec en la nova Llei d’Educació (LOMLOE).

Què és per a tu la Cultura Clàssica? És una relíquia o un fonament?