Category Archives: Grec 1r

Les grans batalles de l’antiguitat clàssica

Del 12 al 26 de gener de 2021 la fundació March ofereix en obert un interessant cicle de conferències sobre les grans batalles de l’antiguitat grega (Marató, Termòpiles i Gaugamela) i romana (Cannes i Pidna), coordinat per Fernando Quesada Sanz, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Madrid.

“El prat intacte. Hipòlit i altres traduccions” a càrrec de Maria Rosa Llabrés

El propassat divendres 15 de gener a les set del vespre la Societat Catalana d’Estudis Clàssics (SCEC) va organitzar en obert la videoconferència “El prat intacte. Hipòlit i altres traduccions” a càrrec de la traductora, poeta i assagista Maria Rosa Llabrés (vid. Maria Rosa Llabrés,HipòlitEls efectes de l’amor), cantat per Neus Gili a partir de la seva traducció de Cants de Safo

Per a Maria Rosa Llabrés traduir els clàssics és una experiència vital. I per a vosaltres?

“Les dones gregues no només filaven llana”, a càrrec de Margalida Capellà

El propassat dimarts 22 de desembre de 2020 a les quatre de la tarda,com a professora associada del Departament de ciències de l’antiguitat tardana vaig fer, en temps de pandèmia, la píndola “Les dones gregues no només filaven llana”

. Si us la vàreu perdre, aquí la teniu:

La cultura clàssica, forja d’occident

El proppassat dijous 21 de gener a les cinc, es va retransmetre en directe a través dels canals de Youtube, Facebook i Twitter la conferència “La cultura clásica, forja de Occidente” a càrrec de Marco Antonio Coronel Ramos, catedràtic de la Universitat de València. Amb aquest gest, la Facultat de Filosofia i LLetres de la Universitat de Granada va seguir mostrant el seu suport a la defensa de les matèries de Llatí i Grec en la nova Llei d’Educació (LOMLOE).

Què és per a tu la Cultura Clàssica? És una relíquia o un fonament?

Què suposa per a tu estudiar grec? Què n’esperes?…

Tot just acabes d’aprendre l’alfabet grec i ja llegeixes els primers textos de la literatura grega. Isop ens ensenya amb la faula del pagès i els seus fills que cal esforçar-se i treballar. Com altres estudiants de grec han deixat al blog les seves opinions i recomanacions sobre el fet d’estudiar grec, ara és el teu torn:

Què suposa per a tu estudiar grec? Què n’esperes? Com creus que és la llengua grega?…

Visiona el vídeo abans i veuràs què n’opina un grec actual, del professor i lingüista Georgios Babiniotis,  de la seva antiga i particular llengua:

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1

Del Liceo Classico a 1r de batxillerat a l’institut Premià de Mar

Durant les primeres setmanes de curs en què he passat a estudiar en aquest institut, he pogut trobar nombroses diferències amb el tipus d’estudis que he dut a terme a Itàlia i que a la tornada, després de Nadal, continuaré.

Mentre que a Espanya és rar començar l’estudi del llatí i del grec abans de l’inici del Batxillerat Humanista (tret de l’optativa Iniciació al llatí de 4t de l’ESO), a Itàlia s’estudia el llatí a partir dels 14 anys d’edat, l’inici del Liceo, en la majoria de les tipologies d’instituts.

A més, el sistema escolar italià funciona d’una manera diferent a l’espanyola: des dels 14 anys iniciem el Liceo, que dura 5 anys, fins als 19, i que segueix la possible universitat. El liceo classico, en què l’estudi del llatí s’estudia en profunditat i el del grec també està present, al seu torn es divideix en dues parts: els dos primers anys s’anomenen Ginnasio, mentre que els tres següents Liceo. Els primers dos anys, els estudiants se centren principalment en l’estudi complet de la gramàtica i la sintaxi, traduint versions diàries dirigides a consolidar les seves habilitats. En els tres anys següents, el coneixement s’aplica en canvi a l’estudi de la literatura: els autors s’estudien a partir de l’època arcaica fins a l’època imperial i es contextualitzen i aprofundeixen, i després passem a la traducció i l’anàlisi de passatges extrets d’obres de la literatura.

He trobat nombroses diferències entre els dos països pel que fa a l’aproximació d’aquests dos idiomes: aquí a Espanya és molt més vertical, de fet els estudiants matriculats al Batxillerat Humanístic segueixen seguint els estudis universitaris d’aquesta zona, mentre que a Itàlia, tot i que cursant un institut d’Humanitats, també es dóna importància a les assignatures científiques. Això permet que un estudiant de 14 anys, que estigui en procés de triar el tipus d’institució per matricular-se, tingui un coneixement sòlid del llatí i el grec com a assignatures científiques i, així, estigui preparat per realitzar una facultat que inclogui camps matemàtics de diversos tipus.

A Itàlia es dóna una especial rellevància a l’estudi del grec i del llatí: tots els alumnes, fins i tot els del Liceo Scientifico, estudien llatí, però l’estudi del grec està reservat només per als estudiants que trien el Liceo Classico, que en 5 anys de formació garanteix un coneixement complet de la gramàtica i literatura llatina i grega. Aquestes llengües no es veuen com a mortes, sinó com a eines per entendre el món que ens envolta i les bases de la nostra civilització i alhora s’utilitzen per aprendre a raonar.

Flavia Tomassini

1r de Batxillerat Grec

Institut Premià de Mar

N.B.: Mentre els alumnes de la meva classe de primer de batxillerat de l’institut Premià de Mar s’alfabetitzen a principi de curs en grec, jo tradueixo, segons m’ha dit la Margalida, un text d’Esquines Contra Ctesifont sobre els diferents règims polítics.