Tag Archives: Religió

Els sacrificis en El viatge dels Argonautes

4 Replies

“L’Argo”, de Lorenzo Costa

Després d’estudiar a classe de grec la religiositat grega, els cicles mítics i de llegir el llibre El viatge de Jàson i els argonautes, lectura de grec, he decidit obrir apunt sobre un tema el qual es tracta bastant en el llibre, els sacrificis.

Sacrifici, en llatí, és sacrum facere que vol dir “fer sagrat”. En el llibre, apareixen diversos sacrificis, els quals preparen els argonautes per fer banquets als déus en agraïment a l’ajuda que els donen al llarg del viatge.

Bàsicament, em centraré en els sacrificis que ha de fer Jàson, com per exemple, quan Medea l’ajuda, per tal que guanyi la prova que li imposa el rei Eetes, pare de Medea, per poder aconseguir el velló d’or que ha anat a buscar a la Còlquida.

En aquest sacrifici, Medea diu a Jàson que ha de banyar-se dins d’un riu d’aigües inesgotables; embolcallar-se amb una capa negra i excavar un forat. Dins d’aquest forat, preparar-hi una foguera i tot seguit, degollar una ovella i deixar que la seva sang corri i el seu cos es cremi en la foguera. Abans de marxar, li diu que invoqui  Hècate, i un cop invocada, que marxi sense mirar enrere, ja que si no, moriria.

La veritat és que aquest és el que més em va cridar l’atenció, ja que era com una mica misteriós el fet aquest de no girar-se i fer-ho tot perfecte… Ha de ser difícil fer-ho tot bé a la primera per tal que tot surti tal com ha de sortir. Tot i això, Jàson ho va aconseguir i a l’hora de fer la prova, res el va poder aturar.

Que en penseu d’aquests sacrificis? Quin és l’altre sacrifici d’aquest tipus que s’explica en el llibre?

Us ha agradat la lectura del Viatge dels argonautes?  El recomanaríeu? Us atreviu a fer un booktrailer o un booktuber? Què n’opineu?…

Mar Cruz, 1r batx. B humanístic

 

Kahoot Religió i jocs grecs

1 Reply

La Sandra Mendoza i jo, la Laia Costa, de 1r de Batxillerat Humanístic hem fet un petit kahoot sobre la religió i els jocs atlètics a l’antiga Grècia.

Espere’m que us agradi i no dubteu en participar! I si encara en voleu més, us animem a participar en altres: com el de la nostra companya Irene o el de la Mireia.

kahooot

Sandra Mendoza i Laia Costa,

1r de Batxillerat humanístic

De itinere: Els clàssics a la província de Jaén

4 Replies

Aquesta Setmana Santa hem fet una ruta per la província de Jaén. Ens hem instal·lat a la ciutat d’Úbeda, que té un centre renaixentista, declarat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat des de 2003. Des d’allà, hem visitat alguns punts interessants de la zona; comencem per la mateixa Úbeda. És un nucli historicoartístic de gran unitat, ja que la majoria de monuments pertanyen al renaixement. D’aquesta manera, les referències clàssiques hi són abundants. Passejant pel casc antic, es pot veure la representació d’atlants, muses i divinitats en les façanes dels palaus. Però destaca especialment en el conjunt l’església de Sant Salvador, que va manar construir Francisco de los Cobos, secretari d’estat de Carles V. De los Cobos va fer l’encàrrec de la construcció a l’arquitecte Diego de Siloé, però el va acabar executant un altre arquitecte, deixeble seu, Andrés de Vandelvira. El secretari de l’emperador Carles era un home culte i amant de l’antiguitat clàssica, que va voler edificar una capella funerària tota plena de referències a la vida eterna. És molt interessant veure com, en el renaixement, el concepte d’eternitat es lliga, d’una banda, a la fe cristiana en la resurrecció, i, de l’altra, a l’antiguitat clàssica, que és vista com un model de pervivència en el temps. Aquesta fusió d’elements es pot observar només d’entrar a l’interior de l’església. El retaule, dedicat a la Transfiguració de Crist, és impressionant. Les figures són monumentals: representen el moment en què Jesús mostra la seva divnitat als deixebles que l’acompanyen. Aquest caràcter sobrenatural permet entendre la resurrecció de Crist, i és el motiu de la seva consideració com a Salvador dels homes. Entre els deixebles es troba Pere, que se situa a primer pla del retaule, amb una expressió de sorpresa extrema que el fa caure a terra, admirant la transfiguració de Crist. La seva imatge, segons els experts, recorda la de Laocoont en les seves diverses representacions artístiques. Al costat de Pere s’hi troba Mateu i també hi apareixen dues figures de l’Antic Testament, Moisès i Isaïes. Aquest darrer és un dels profetes que havia anunciat el naixement de Jesús.

Retaule de l’església del Salvador, a Úbeda, amb Sant Pere en primer pla. [Font: Joan Molar].

El detall que comento és important perquè tot just uns metres més enllà del retaule trobem la porta d’entrada a la sagristia, que és considerada una meravella arquitectònica, per la seva complexa concepció de l’espai. Fixeu-vos en la imatge, i veureu com la porta ha de resoldre el problema d’orientació de les sales per permetre el pas de l’església a la sagristia.

Porta d’entrada a la Sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar]

Ara bé, el que em va cridar més l’atenció és que, dalt de la porta, hi ha representada una escena de la Llegenda Àuria, presidida per la Verge d’Araceli. Aquesta sosté el Nen Jesús a la seva falda. A la dreta, hi té l’emperador Octavi August; a l’esquerra, la Sibil·la Cumana (de Cumes; Cumae: colònia grega a la Magna Grècia). Allò que vol explicar als fidels el grup escultòric és el següent: segons la Llegenda, August va preguntar a la Sibil·la si hi havia hagut, hi havia o hi hauria algú en el món amb més poder que ell. L’endevina de Cumes li respongué amb una paràfrasi de la profecia d’Isaïes sobre l’arribada de Crist; és a dir, li digué que un nen havia de ser el sobirà més poderós de tots; i, en la seva revelació, la imatge de la Verge es mostra asseguda en un tron d’or (justament per aquest detall, la tradició parla de Llegenda Àurea) i sostenint el nen Jesús. La profetessa va dir a August que aquell nen superaria el seu poder, va assenyalar-li el tron d’or i li ordenà: -“Aquest és l’altar del cel (Ara coeli). Adora’l”.

Representació de la Llegenda Àuria, a l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

En el relleu, l’emperador August, agenollat davant de Jesús i Maria, porta una capa i el Toisó d’Or. La capa recorda molt la de Carles V, ja que aquest la va donar, com a present, al seu secretari, i de los Cobos la va fer guardar a la sagristia de l’església, on es va utilitzar com a capa pluvial fins el segle XIX. Encara hi ha un detall important i revelador: la porta és sostinguda per la imatge de dues cariàtides, a banda i banda, que representen l’antiguitat clàssica, considerada un dels fonaments de la civilització cristiana. Aquestes estàtues, esveltes i nues de cintura cap amunt, criden l’atenció en un espai de culte religiós com és una església. No és un atreviment, sinó la fusió de models clàssics i cristians en una concepció al·legòrica de la vida i de l’eternitat.

Això es pot veure clarament representat en la sagristia, una capella que presenta una distribució de l’espai dels murs en tres franges: la primera correspon al món clàssic; sobre aquest reposa el món cristià, que s’eleva fins a Déu. Si seguim aquesta escala graduada, en el primer tram trobem novament cariàtides i imatges mitològiques (poc identificades); en el segon, figures de l’Antic i del Nou Testament; en el tercer, l’anunci del Judici Final segons l’Apocalipsi (ἀποκάλυψις) de Sant Joan; és a dir, amb àngels que fan sonar les seves trompetes per avisar els homes que arriba la fi del món. En un estadi intermedi, situades en els marges dels arcs de la sagristia, hi trobem les figures de les sibil·les que, amb diverses inscripcions, van indicant el seu origen i la seva edat; elles també s’associen a la profecia de la fi dels temps. Fixeu-vos que en la fotografia podem llegir la procedència de cada una de les sibil·les, que venien a ser una mena de sacerdotesses.

Una de les sibil·les en la sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

La conclusió que traiem de la visita a la capella funerària de Francisco de los Cobos a Úbeda és que la síntesi dels mons cristià i clàssic era una característica pròpia del Renaixement. També es va valer del món clàssic per parlar de mort i d’eternitat el condottiero Colleoni en la magnífica capella funerària que es va fer construir a Bèrgam.

Cap als afores de la ciutat, trobem un altre edifici bonic: l’Hospital de Santiago, que fou fundat a mitjans del segle XVI pel nebot de Francisco de los Cobos, Diego de los Cobos, bisbe de Jaén. La construcció, tot i que té una funció d’hospitalitat, també fou destinada a capella funerària, ja que el seu fundador s’hi féu enterrar. Vandelvira s’encarregà de donar-li tot l’esplendor de l’estil renaixentista que ja havia donat a l’església del Salvador. Els frescos, les columnes, la decoració en marbre són mostres del gust classicitzant de l’arquitecte i del fundador. Vaig fixar-me sobretot en algunes inscripcions que ara us reproduiré. Crec que sintetitzen la voluntat de construir un conjunt majestuós per enaltir la glòria de Déu:

Inscripció en la volta de la nau de l’Hospital de Santiago d’Úbeda. [Font: Joan Molar]

Si coeli coelorum non te capiunt, quanto magis domus ista quam aedificavi, 2. Par.

ANÀLISI GRAMATICAL:

Oració principal: quanto magis domus ista [te capit]. Com que el conjunt verb-pronom ja ha aparegut en la proposició subordinada condicional, ara, en la principal, se sobreentén.

Oració subordinada adverbial condicional: Si coeli coelorum non te capiunt.

Oració subordinada adjectiva o de relatiu (depenent de domus): quam aedificavi.

Si coeli coelorum:  Si és una conjunció subordinant adverbial condicional. Coeli coelorum: SN (Subjecte), el nucli del qual està en nominatiu plural masculí: coeli; i l’acompanya un complement nominal, en genitiu plural masculí: coelorum (Coelus-i: 2a decl.).

non te capiunt: Adv. de negació + pronom personal en 2a pers. plur: Acus. (funció de CD) + Verb en 3a persona del plural: present d’IA (capio cepi captum, 3a conj.).

quanto magis domus ista: Quanto magis és una locució adverbial de quantitat. Domus ista: Sintagma nominal, integrat per un substantiu i un determinant demostratiu, ambdós en nominatiu singular femení.

quam aedificavi: Pronom relatiu (quam), que introdueix una oració subordinada adjectiva. El pronom correspon a l’Acusatiu singular femení (formes de relatiu: qui quae quod) i concorda en gènere i nombre amb el seu antecedent: domus. El relatiu quam fa funció de CD de aedificavi, que és el verb de l’oració subordinada adjectiva: tercera persona del singular del tema de perfectum: pretèrit perfet d’IA (aedifico: 1a conj.).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Si els cels dels cels no et contenen, com [et pot contenir] aquesta casa que he edificat.

Sobre la font del text: 2 Par. significa: II Paralipòmens: Amb aquest nom es coneixen uns dels llibres bíblics, de l’Antic Testament. Παραλειπομένων (Paralipomenōn) «A propòsit del que s’ha omès». És a dir, els Paralipòmens són complement d’altres llibres, també de l’Antic Testament: I, II Reis.

Un cop vam haver visitat a fons la ciutat d’Úbeda, ens vam traslladar a Jaén. Hi vam estar tot un dia per conèixer-la a fons. El que més destaca és la seva catedral, també d’estil renaixentista i obra, entre d’altres arquitectes, d’Andrés de Vandelvira, com el primer monument d’Úbeda que he comentat. L’arquitectura amb motius clàssics (fris, cornisa, columnes dòriques, casetons a les voltes) omple tota la catedral, des de la façana exterior, fins a la nau interior. Un cop a dins, i admirant els detalls, em vaig fixar en algunes inscripcions que es podien llegir en les capelles laterals i en el cor. Vegeu aquesta imatge:

Inscripció en una làpida del cor de la catedral de Jaén. [Font: Joan Molar].

Sicut misit me Pater et ego mito vos.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura de l’oració.

Oració principal: [Et] ego mito vos.

Oració subordinada adverbial comparativa: Sicut misit me Pater.

Nexes correlatius: sicut… et.

Sicut misit me pater: Sicut és conjunció subordinant adverbial comparativa d’igualtat; misit és el verb en tercera persona del singular: pretèrit perfet d’IA (mitto misi missum: 3a conj.); me és pronom, en primera persona del singular: està en cas Acusatiu i fa funció de CD. Pater: Nominatiu singular masculí (pater, -tris. 3a decl.). Funció de Subjecte de l’oració subordinada.

et ego mito vos: et és un adverbi correlatiu de sicut: introdueix la segona oració, que és la principal. Ego és pronom de primera persona del singular. Cas Nominatiu. Funció de Subjecte de l’oració principal. Mit[t]o: Verb en primera persona del singular: Pretèrit perfet d’IA (mitto); és el verb de l’oració principal i du com a CD el pronom vos: segona persona del plural. Cas Acusatiu.

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Sobre la font del text: Es tracta d’una citació extreta de l’Evangeli de Joan, XX, 21. S’ha de relacionar la imatge del birret cardenalici amb el text, que fa referència a la missió d’apostolat que Jesús va encomanar als seus deixebles. Els cardenals i els bisbes en són els continuadors.

Jaén té, a més, uns banys àrabs magnífics, molt ben conservats i considerats els més grans d’Espanya. És curiós comprovar com el sistema de calefacció de l’aigua (per hipocaustum) i la distribució de les estances (caldarium, tepidarium, frigidarium) recorda la de les thermae romanes.

Abans de marxar de la província, vam visitar el parc natural de Sierra de Cazorla i vam dedicar un altre dia, complet, a conèixer el poblat iberoromà de Castulo. Vam tenir la sort que el nostre guia va ser el director de les excavacions, i ens va explicar, amb tot luxe de detalls, l’estat de la recerca arqueològica. Per això deixaré aquest tema per a un altre article.

Finalment vam abandonar la província de Jaén. Vam marxar d’Úbeda i ens vam dirigir cap a la província de Ciudad Real. Vam fer parada a la ciutat de Viso del Marqués. El seu nom i la seva fama provenen del Marqués de Santa Cruz, don Álvaro de Bazán, que va ser un almirall famós del segle XVI. Ell dirigí l’armada espanyola que va guanyar la batalla de Lepant. Convertit ja en marquès pels seus mèrits, es va fer edificar un palau en el municipi del Viso. Es tracta d’un edifici d’estil renaixentista que actualment té la funció d’Arxiu de la Marina espanyola. El Marqués de Santa Cruz era un home culte i coneixedor del renaixement italià; féu venir arquitectes d’aquell país per construir un palau elegant i refinat. El pati, les sales, les escultures i les inscripcions són plenament classicitzants, molt del gust de l’època. Tot just pujant al primer pis, destaquen dues escultures monumentals a banda i banda de l’escala, que es bifurca en dos braços. A la dreta, contemplem la imatge d’Ares (Ἄρης) / Mart (Mars), amb els seus atributs característics de guerrer.

Representació d’Ares, déu de la guerra. [Font: Joan Molar]

A mà esquerra, l’escultura representa Posidó (Ποσειδών) / Neptú (Neptunus), déu dels mars. D’aquesta manera, el propietari sintetitzava les seves dues vocacions i professions: la guerra i la navegació.

Representació de Posidó, déu del mar. [Font: Joan Molar].

Enmig del pati, trobem inscripcions ben visibles que al·ludeixen a les virtuts del soldat que s’ha de fer a la mar. En la sala central, s’hi observen pintures de tema clàssic, com el rapte de Prosèrpina, filla de Zeus (Ζεύς) / Júpiter (Iuppiter) i Demèter (Δημήτηρ) / Ceres (Ceres), deessa de l’agricultura. La llegenda mitològica serveix per il·lustrar el cicle de la natura (seqüència de les estacions) i, per tant, el pas del temps que afecta tots els éssers vius. Fixeu-vos en la imatge.

El rapte de Prosèrpina [Font: Joan Molar]

Qüestions:

  • Qui era i què va fer Laocont?
  • Quin paper té la Sibil·la de Cumes, en l’Eneida, segons la versió adaptada que hem llegit?
  • Podeu anotar i traduir la llegenda que acompanya la sibil·la que s’observa en la fotografia?
  • Com es relaciona el rapte de Prosèrpina amb el cicle de la natura?

Pau Molar Vilà. 1.2 Batxillerat

De itinere: Castulo

14 Replies

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principal: Castulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulo: urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

El guanyador de la gran cursa

5 Replies

Tots es troben reunits en la sala il·luminada per desenes d’espelmes, penjades en les quatre grans parets que els envolten, doncs així tots es veuen les cares felices i plenes de goig i orgull. N’Aegisthus parla a tots els seus convidats:

– Avui, amics i amigues, ens ocupa una victòria, potser no la més neta i legal, però al cap i a la fi, victòria. Sempre han dit el mateix, “Qui són aquells cabells bruts?” o “Un altre cop han vingut els detestables”. Hem caminat amb el cap baix, respirem fluix per tal que no ens escoltin… . Això s’ha acabat, els riures ompliran l’andrón aquesta nit i els nostres enemics ploraran llàgrimes en forma de déus rabiosos per la seva derrota absoluta.

Després de parlar Aegisthus, la seva muller, l’Agàlia, continua les paraules de benvinguda:

– L’Acestes, el nostre estimat fill de tota la vida, ha vençut els seus contrincants sense suar ni una sola gota, però ja parlarem de tot el que ha passat en aquest gloriós dia després de prendre els nostres merescuts aliments de la nit, doncs, d’aquesta manera podrem posar més èmfasi al nostre diàleg. Comenceu i gaudiu d’aquest àpat pagat per nosaltres, no us preocupeu, hi ha menjar per 400.

I així ho van fer, tots van començar a engolir els plats que descansaven davant seu sobre la gran taula de roure, tan rodona com la lluna mateixa en els dies de màxima esplendor. Uns reien i cantaven mentre d’altres comentaven el succés esportiu ocorregut hores abans. Al cap de mitja hora, tots ja bevien el vi en honor de Dionís i els seus germans i pares, passant-se les copes contínuament. El pare del vencedor va decidir dir algunes paraules:

– Abans de continuar aquesta festa meravellosa faré rei i sobirà d’aquesta reunió al meu fill, sense ell, aquí no estaria ni l’aire que respirem, vols dir algunes paraules, fill meu?

L’Acestes ja havia tancat els ulls fa estona, producte de la gran quantitat beguda d’alcohol minuts abans. En veure’l, va dir la seva mare:

– Ara que dorm hem  de parlar. Ningú no li explicarà què hem invocat per a que guanyés la gran cursa, ell no ho ha de saber, el seu cor és massa noble per acceptar-ho i donar les gràcies.

El marit continua les ordres:

– Tal i com ha dit la meva estimada Agàlia, no parlareu d’aquest tema ni entre vosaltres, ni tan sols pensareu sobre aquesta victòria, així no s’escaparan les paraules de les vostres boques massa grans.

El silenci va regnar la sala durant deu segons molt llargs, fins que una veu que provenia de la porta s’alçà en aquella casa sense soroll:

– Us treuré un pes de sobre.

Llampecs i trons ompliren tot l’andrón i, sense saber ningú com, l’Acestes va desaparèixer. Des d’aquell dia funest, ple d’alegria i pena, ningú no va tornar a veure el guanyador de la gran cursa.

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Els misteris d’Eleusis

21 Replies

Sens dubte, els misteris Eleusins foren uns rituals de caire religiós increïblement populars, dedicats a la deessa Demèter, que reuniren un nombrós grup d’adeptes. Els misteris estaven basats en el mite de Persèfone, en els quals es buscava l’eptopeia i es consumia κυκεών (Existien les drogues a l’antiga Grècia?).

Quin paper tenien els misteris Eleusins a Grècia? En què consistien, qui hi participava? Coneixes algun referent clàssic relacionat amb els misteris? De ser grecs, com viuríem l’aspecte religiós? Quan tenien lloc (vid. calendari de les festes àtiques)? Podria tenir alguna relació amb la Candelera?

Marc Arquillo Quintana, 1D

Batxillerat Humanístic

De itinere. La petjada grega a la Llombardia

14 Replies

Aquest Nadal hem passat uns dies a la Llombardia; hem fet estada a Milà (Mediolanum), i, des d’allà, hem visitat alguns nuclis importants: Bèrgam, Brescia, Parma, Pavia i, naturalment, el paisatge dels Alps italians, ben nevat, i, en alguns indrets, amb uns llacs bellíssims: el Llac Major, Como, Orta. Un entorn preciós per rebre el nou any 2015.

Imatge del Llac Major, en l’entorn dels Alps italians.

La veritat és que no pensava pas trobar senyals d’influència grega en aquest terreny, però alguns detalls em van sorprendre i els exposaré en aquest article.

El primer element de sorpresa el vaig trobar a la ciutat de Bèrgam, una població propera a Milà, i molt important per la seva història i riquesa artística. La ciutat alta, que és on es concentren els monuments, reuneix les principals obres d’interès que cal visitar: la catedral, la basílica de Santa Maria la Major, el baptisteri i la capella Colleoni. Precisament en aquesta capella, adossada a la basílica, hi vaig poder observar la influència de la civilització grega.

Imatge de la basílica i la capella Colleoni, a Bèrgam. [Font: Joan Molar]

La capella, que fou construïda entre 1470 i 1476, conté el mausoleu monumental de Bartolomeo Colleoni, un condottiero de la ciutat. Un condottiero era un cabdill de tropes mercenàries que estava al servei de les ciutats-estat italianes, durant els segles XV i XVI.

En la capella funerària que es va fer construir, Colleoni, un home del Quattrocento, es va envoltar de símbols clàssics. Ell mateix es comparava amb Hèrcules, pel valor heroic del personatge, i afirmava descendir d’aquest. Justament a la façana es poden veure alguns relleus amb escenes de la vida d’Hèrcules (Ἡρακλῆς -έους ὁ): Hèrcules i Anteu, Hèrcules i la Hidra (Ὕδρα -ας ἡ), Hèrcules i el toro de Creta (Κρήτη -ης ἡ) i Hèrcules contra el lleó de Nèmea.

Ja a dins de la capella es pot admirar l’arquitectura i la pintura del conjunt, plenament renaixentistes.

Imatge del sepulcre de Bartolomeo Colleoni. [Font: Joan Molar]

És en aquest espai interior on em vaig fixar en un altre detall. Es tractava del mausoleu de la filla de Colleoni, que estava situat al costat del del seu pare. Es tracta d’un sepulcre molt ben ornamentat, d’estil renaixentista. El que em va cridar l’atenció, però, no va ser la tècnica constructiva, sinó que el condottiero Colleoni havia posat a la seva filla el nom de Medea (Μήδεια). Medea és un personatge ben conegut de la cultura grega, però gens exemplar segons la moral catòlica. Ja sabeu que Medea va matar els fills que havia tingut amb Jàson (Ἰάσων -ονος ὁ) quan aquest la va abandonar, i que és considerada una mica bruixa o maga. No hem d’oblidar que Medea era neboda de Circe (Κίρκη -ης ἡ), la fetillera.

Imatge del sepulcre de Medea, la filla de Bartolomeo Colleoni. [Font: Joan Molar]

No obstant això, s’ha de considerar que, en la Itàlia del segle XV, es va produir un redescobriment de la cultura clàssica, intensificat per la desaparició de l’Imperi Bizantí, que va provocar l’exili de nombrosos erudits des de Constantinoble, capital imperial, cap a l’Occident d’Europa. Justament va ser Bizanci l’hereva de la cultura grega i oriental; des d’allà es va expandir la influència de la cultura hel·lènica. No hem d’oblidar que els sants Ciril i Metodi, d’origen bizantí, van evangelitzar i alfabetitzar els pobles eslaus.

Precisament d’estil bizantí és la cúpula de la basílica de Sant Ambròs de Milà. En la cúpula, que data del segle XIII, podem observar, escrits en l’alfabet grec, els noms dels arcàngels Miquel (ΜΙΧΑΗΙΛ) i Gabriel (ΓΑΒΡΙΗΛ).

Imatge de la cúpula bizantina de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]

Hem de tenir present que, a mitjans del segle VI, un exèrcit dirigit per Narsès, general bizantí, va conquerir Milà per a l’emperador Justinià I. Milà seria bizantí fins l’any 568. Cal dir que, en la cúpula, es poden observar altres inscripcions en alfabet grec, però no són gaire intel·ligibles per a nosaltres.

Qüestions

  • Fixeu-vos en els treballs d’Hèrcules que surten esmentats a l’article. Situeu-los en el mapa de la Grècia antiga. Digueu per quines raons és famosa Nèmea. 
  • Desenvolupeu les referències mitològiques que trobeu en l’article.
  • Escriviu en minúscula, mantenint la majúscula inicial, el nom dels arcàngels que apareixen en la cúpula bizantina de Sant Ambròs de Milà.

Χαίρετε!

Pau Molar. 1r de batxillerat

Calendari de festes àtiques

25 Replies

[youtube]https://youtu.be/xX4a1WqQ6b8[/youtube]

El calendari àtic en vigor a Atenes a l’Antiguitat clàssica, és el més conegut dels calendaris grecs. És de tipus lunisolar. L’any atenenc es componia de 10 mesos lunars. Al principi, cada mes tenia 30 dies. En conseqüència, es va fer un ajust amb el cicle lunar, alternant un mes de 29 dies i un de 30 dies. Això dóna un any de 354 dies, és a dir 11 dies menys en relació amb l’any solar. Per posar-hi remei es van afegir 2 mesos de 30 dies, gamelió i antesterió (gener-febrer i febrer-març).

De viure a l’antiga Grècia, en quin mes et casaries?…Què t’ha semblat que el calendari marqui les festivitats religioses? Qui les marca avui dia? Quin mes t’agrada més? En vols saber més?…

Marina Cañas
Batxillerat Humanístic

La religió al món romà

22 Replies

He fet aquest apunt, perquè la religió és un tema que em crida molt l’atenció, a més, tenia molta informació d’altres anys i l’he pogut aprofitar per fer aquest treball. Per acabar amb l’apunt, he fet una comparativa amb la religió grega. Espero que us sigui d’utilitat! Per cert, per què creieu que la religió romana era tan pragmàtica? Va aconseguir un sincretisme religiós? Coneixeu algun temple romà? Quin encara està en actiu?…

La religió romana és de caràcter polític?

[youtube width=”550″ height=”450″]https://youtu.be/orl9Z4Me6gE[/youtube]

Per què creieu que els estats encara tenen interès en controlar la religió?

Clara Serrano Jiménez
2n de batxillerat C.

De ser grecs com viuríem l’aspecte religiós?

36 Replies

Després d’estudiar les unitats del llibre de Grec 1 (ed. Teide) Aspectes de la religió grega. Els jocs atlètics i el Teatre, ens vàrem adonar que el poble grec era, a diferència de nosaltres, profundament religiós i hem intentat descriure els aspectes més importants, al nostre entendre, de la religió grega i, a continuació, tots o gairebé tots hem fet una recreació sobre com l’haguéssim viscut de ser grecs de l’antiga Grècia.

Quina recreació us ha agradat més? Per què? Quims aspectes en destaqueu? Què us ha sobtat més de la religiositat de l’antiga Grècia? Què sabeu de les festes religioses del calendari àtic?…

Alumnes de Grec 1