Category Archives: Grec 2n

L’Odissea d’Homer: El diccionari de la literatura occidental

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Fa uns dies vam treballar l’èpica grega, concretament l’obra d’Homer i tots els misteris que giren entorn a la seva persona i de si va existir realment. Per endinsar-nos més vam decidir llegir alguns fragments d’una de les seves obres més emblemàtiques, “L’ Odissea”. No hi ha millor manera per a conèixer un autor que llegint-lo. I així va ser, amb diferents traduccions al català i al castellà, vam poder ser testimonis d’alguns petits fragments d’aquesta epopeia sobre l’heroi Odisseu i les seves aventures. 

Per començar, un cop vam haver llegit i enregistrat per àudio algunes parts de l’epopeia, ens vam adonar de les grans diferències entre les traduccions i, sobretot, vam començar a apreciar l’art d’una bona traducció i la importància que té que encara avui en dia se segueixin traduint els grans clàssics del  nostre món occidental, els quals esdevenen un diccionari de la literatura i la major font d’inspiració que mai no ha existit. A més, tota la civilització i cultura se la devem a ells, i no hi ha cap altra manera de conèixer com eren que llegint el que escrivien i llegien.

Entre les traduccions que vam poder tenir la sort de conèixer, en destaquem la de Carles Riba, traduïda a un català excel·lent i d’un registre molt formal i vocabulari precís, que ens va fer adonar-nos de que ell era un mestre de la traducció i del món grec. Llegint els seus versos ens vam transportar al món de l’Odissea i dels viatges per Ítaca i Troia. 

Seguidament, també vam poder llegir a Luis Segalá y Estalella, que sentia un amor tan gran per traduir que va morir durant un bombardeig de la Guerra Civil, mentre estava immers en el món clàssic. En la seva traducció, al castellà, també podem endinsar-nos en les aventures d’Ulisses, tot i que la seva traducció és en prosa i, per tant no és en vers com els cants originals d’Homer. 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Per acabar, també vam conèixer els textos d’en Pau Sabaté, d’en Joan Alberich Mariné o d’algunes escriptores com Montserrat Ros que van contribuir al món de la traducció clàssica. En conclusió, hi ha moltes opcions per llegir a l’hora de voler ser coneixedors dels grans diccionaris de la nostra literatura, ja sigui des de traduccions en vers, en prosa, en còmic o visuals, i és molt important promoure aquest art per a que les paraules del nostre passat arribin a les mans de tothom.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

En el meu cas, voldria parlar sobre la meva experiència després d’haver llegit un petit fragment de l’Odissea, concretament el cant anomenat: “La consulta dels morts” (X, 476 – XII, 7), de l’esplèndida traducció al català de Carles Riba, va fer que la sorpresa fos immediata. Realment cada vers que compon aquest poema homèric conté una referència directa a qualsevol obra de la literatura universal. En aquest passatge, per exemple, Ulisses viatge a l’Hades i invoca l’esperit de la seva mare, amb la que enceta un diàleg. 

El que més em va sobtar, però, va ser que mentre llegia aquest fragment de l’Odissea, la meva memòria em recordà  una obra on també el personatge principal tenia un diàleg amb l’esperit del seu progenitor. Efectivament, aquesta era l’obra de Hamlet, del dramaturg anglès William Shakespeare, que vaig tenir l’oportunitat de llegir el primer curs de batxillerat com a lectura dins de la matèria de literatura universal. No només hi ha una casual connexió entre aquestes dues obres, sinó que també existeix una clara similitud entre l’essència del missatge de les respectives escenes. En Hamlet, concretament a l’escena IV del primer acte, Hamlet té un diàleg amb l’espectre del seu pare, que ha sigut assassinat cruelment pel seu germà. En aquesta escena, l’espectre revela la veritable causa de la seva mort i també com ha d’afrontar el futur el seu fill, igual que Odisseu demanant ajut a la seva mare, Anticlea. 

Tirèsias apareix a Ulisses durant el sacrifici, Henry Fuseli, 1780-1785.

Hamlet sorprès per l’aparició de l’esperit del seu pare.

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

Míriam Tomàs i Ivan Romero

Alumnes de Grec 2

Cosa parliamo quando parliamo di mito, ovvero una riflessione sul significato del mito classico oggi, conferència a càrrec d’Andrea Marcolongo

Andrea Marcolongo

El passat divendres 30 d’abril, convidada per la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Andrea Marcolongo va fer una videoconferència sobre el mite clàssic.

Nosaltres, occidentals del segle XXI, hem de fer un esforç per entendre què eren els mites clàssics. Segons Jean Pierre Vernant, són l’estadi salvatge, lliure, no domat, del pensament humà; per tant, Marcolongo insisteix que, per entendre’l, ho podem necessitar tot menys la racionalitat. Encara que ens pugui sorprendre, el mot mite no arriba a les llengües romàniques fins al segle XIX, com a préstec del grec clàssic. En llatí, se l’havia anomenat fabula “favola”, mot que en català ha evolucionat a “faula”. Però el mite no és una història, no té una data fixa. El mite no és religió, ni tampoc és llegenda com a superstició. El mite és la manera d’imaginar el món per part d’una societat.

Els grecs van crear un conjunt narratiu com a sistema de pensament, un gran patrimoni fet en poc temps, però d’una gran longevitat. Com s’ho van fer? Pensant en ells mateixos, amb una gran capacitat d’imaginar. Volien crear la seva societat i tots s’hi veien reflectits. El μῦθος, que en grec significava paraula, és l’horitzó del pensament grec, dona respostes sense proposar problemes. Els mites eren la manera d’imaginar el món per part de la societat grega, eren el que els cohesionava com a poble, diferent dels altres pobles.

Andrea Marcolongo em va descobrir aspectes que no sabia sobre els mites. Per començar, ja em va sorprendre que només fes 150 anys que la paraula mite existia en la nostra llengua. D’altra banda, em va fer veure els mites amb uns altres ulls. Des de petit me n’havien explicat i potser per això els veia com un conte, una història d’aventures. Ara he descobert que el mite és una manera de veure el món que es pot anar adaptant a les diferents societats. L’aventura és la part visible del mite, però al seu darrere hi ha la presentació d’una sèrie de valors i d’actituds humanes que les podem trobar en els nostres dies.

En la seva conferència de poc menys d’una hora, Andrea Marcolongo va mostrar els seus coneixements sobre el tema i l’interès d’apropar la cultura grega a l’actualitat, però sobretot, va transmetre amb les seves paraules la passió que sent pel món clàssic. Potser per això l’altre dia vaig anar a la llibreria a comprar-me un dels seus llibres, La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego.

 Gerard Balduzzi

Grec 1r Batxillerat

Institut Premià de Mar

La Guerra del Peloponès

Mapa on es mostren els diferents moviments estratègics dels dos blocs enfrontats l’any 431 aC.

La Guerra del Peloponès fou una guerra compresa des del 431 fins al 404 aC. Els escenaris principals de la guerra foren la península del Peloponès, la Magna Grècia (actual sud d’Itàlia i l’illa Sicília) i l’oest de la península d’Anatòlia. La guerra tingué diverses etapes, però totes estaven protagonitzades per l’enfrontament de dues polis principals: Esparta (Σπάρτα) i Atenes (Ἀθῆναι) amb tots els seus seguicis d’aliats respectius. La divisió dels bàndols té un component molt més transcendental. La Lliga de Delos – liderada per Atenes – tenia una tendència més demòcrata, oposada a la Lliga del Peloponès amb un sistema oligàrquic. Sabem d’aquesta contesa gràcies a l’historiador Tucídides (Θουκυδίδης) (460? – 390 aC?), que va relatar, essent ell contemporani, la Guerra del Peloponès en el seu relat historiogràfic conegut com a Història de la Guerra del Peloponès (431 aC).      

En l’illa jònica de Còrcira (Κέρκυρα) (actualment anomenada illa de Corfú) esdevenia una guerra civil entre seguidors d’un sistema oligàrquic enfrontats als partidaris demòcrates. El conflicte era merament intern, fins a l’any 453 aC on el bàndol oligàrquic demanà ajut a Corint (Κόρινθος)polis regentada pel mateix tipus de govern –. Corint com a resposta envià una flota a Còrcira, però fou rebutjada pels partidaris demòcrates. Corint emprenyada crea una de nova, molt més rellevant que l’anterior. El grup demòcrata demana auxili a Atenes (seu per excel·lència de la democràcia)  i aquesta envia una desena de vaixells. Novament el grup demòcrata guanya. Corint humiliada, influeix a la colònia de Potidea (Ποτίδαια), en la península Calcídica, a rebel·lar-se d’Atenes, però no donà un resultat fructífer. Corint enguixada demanà desesperadament l’assistència d’Esparta.

A Esparta hi reganava Arquidam II (Ἀρχίδαμος). Arquidam tenia una relació d’amistat amb Pèricles (Περικλη̂ς), cap dels atenesos. Aquest últim va prendre una actitud vacil·lant i ordenà un bloqueig comercial a Megara (Μέγαρα) , ciutat situada en la Magna Grècia i aliat feble d’Esparta, cal esmentar que Atenes era coneguda per la seva superioritat naval, al contrari d’Esparta, superior en infanteria terrestre. Megara cada vegada més debilitada (ja que depenia del comerç per subsistir) anava ofegant-se. Esparta sorpresa, l’any 431 aC declara la guerra a Atenes obertament, al·legant que Atenes havia trencat el pacte de no-intervenció en assumptes comercials, signat anys abans per Atenes i Esparta. Pèricles coneixia la superioritat terrestre de l’exèrcit espartà i decidí arraconar-se en les blanques muralles d’Atenes (coneguda com la muralla llarga). Els espartans per la seva part, varen atacar la regió de l’Àtica fustigant la producció d’aliments d’Atenes, debilitant-la progressivament. Però això no va arribar a bon port (mai millor dit), perquè Atenes com he dit abans, controlava el comerç marítim, per tant sempre arribaven aliments suficients a la polis, pel port d’El Pireu (Πειραιεύς). Al mateix temps la força naval de Pèricles podia bloquejar els ports de la coalició espartana, malmetent l’economia del bloc Peloponès. D’aquesta manera Atenes i les seves aliances varen sobreviure un any als atacs de la coalició espartana. En el 430 aC els espartans i els seus súbdits tornaren a atacar la regió d’Àtica, aquesta vegada una mortífera epidèmia de pesta, on un vint per cent de la població segons I. Asimov va sucumbir. Posteriorment I. Asimov esmenta “La població d’Atenes mai tornà a aconseguir (en l’antiguitat) el mateix nombre de població que havia tingut abans de la pesta “.  Pèricles, destituït dels seus càrrecs, morí de pesta l’any 429 aC.

Atenes necessitava un nou líder per governar la democràtica polis. Varen haver-hi dos candidats. Cleó (Κλέων) amb tendència bel·licosa i Nícias partidari de la pau. El poder finalment recaigué en el partidari bel·licós. Cleó va seguir la mateixa estratègia que Pèricles, continuà atacant els ports de la Lliga del Peloponès. L’any 425 aC l’almirall Demòstenes (Δημοσθένης) guanyà una important batalla on aconseguí el promontori de Pilos (Πύλος), plaça estratègicament situada al sud-oest de la península del Peloponès. Esparta com a represàlia assetja als atenencs conquerint l’illa d’Esfactèria (Σφακτηρία), paral·lela al port. Però els atenencs, tenien a prop una flota i posaren setge als espartans. En el grup dels ara assetjats espartans hi havia una gran quantitat de civils i els alts càrrecs espartans varen demanar la pau. Cleó acceptà el tractat de pau, però amb dures conseqüències cap a Esparta. Esparta rebotada no acceptà el tractat imposat ergo posteriorment declarà la guerra a Atenes.

L’any 425 aC se signà un tractat de pau anomenat: pau de Nícias. Aquest acord trigà fins al 415 aC, tot i que durant el tractat varen haver-hi alguns enfrontaments entre les dues lligues. Alcibíades (Ἀλκιβιάδης), un general atenenc, ideà una estratègia definitiva per acabar amb Esparta: que era envair la Magna Grècia (actual illa de Sicília). Una vegada les hosts estaven a  Sicília, els dirigents atenencs varen demanar la captura immediata d’Alcibíades (a causa d’un malentès religiós). Alcibíades pren l’extraordinària decisió de canviar-se de bàndol, i, a continuació, formà part del bloc del Peloponès. Gràcies al canvi de Lliga d’Alcibíades, els espartans aconseguirien informació privilegiada de la Lliga de Delos. Els espartans en tenir la informació, varen poder guanyar el setge de Siracusa, contundent victòria per al bàndol d’Esparta, deixant esquerdada la host atenesa.

L’última etapa de la guerra coneguda com: Guerra de Decelia (413 – 404 aC) tingué com a protagonista Esparta i la seva posterior victòria. Agis II (Ἄγις), rei d’Esparta, ideà una estratègia de bloqueig marítim i terrestre a Atenes, buscant l’enfonsament rotund de la polis. L’any 412 aC esdevingué un cop d’estat a Atenes provocant la caiguda de la particular democràcia atenenca, creant un règim oligàrquic conegut com a govern dels quatre-cents. Atenes ja quasi derrotada encara tenia la gran flota, derrotant més tard els espartans en la batalla de Symi. El fet més extraordinari de la batalla és que retornà un altre cop l’estrateg Alcibíades, encara estimat per l’exèrcit atenenc. Alcibíades aconseguí retornar la democràcia a Atenes i derrotà la flota espartana en la batalla de Cízic l’any 410 aC. Posteriorment començava a destacar un general espartà anomenat Lisandre (Λύσανδρος). Lisandre dirigí la malferida flota espartana a Hel·lespont (actual estret dels Dardanels), bloquejant la ruta comercial de cereals que indispensable per a Atenes. Els atenencs es varen veure obligats a enviar la seva flota per eliminar el bloqueig. Potser aquesta és una de les batalles més importants i decisives de tota la contesa: la batalla d’Egospòtam (405 aC). Aquest enfrontament amb resultat victoriós d’Esparta, gràcies a una excel·lent estratègia de Lisandre.

Finalment Atenes totalment bloquejada escull capitular per no ser destruïda per l’enemic. A conseqüència d’això perd la seva preuada flota, la seva gran muralla i totes les seves colònies, posant fi a l’hegemonia atenenca en tots els territoris.

Possiblement la Guerra del Peloponès junt amb les Guerres Mèdiques són potser, els enfrontaments bèl·lics més importants i influents de la història grega i donen punt final a una època d’esplendor hel·lè insuperable, mai més el poble grec tornà a recuperar-se d’aquesta fatídica guerra.

Ivan Romero

2n Batxillerat Grec

En resposta a Tales de Milet i Semònides d’Amorgos

Cartes amb codi QR contra Tales i Semònides d’Amorgos. Dia de la Dona

Amb motiu del dia de la dona, a classe de Grec de 2n de batxillerat de l’institut Premià de Mar hem llegit en català el poema Iambe de les dones de Semònides d’Amorgos, un poeta iàmbic que descrivia i insultava tots els tipus de dones que ell coneixia.

També hem comentat Tales de Milet (Θαλῆς ὁ Μιλήσιος), que tant agraïa a la deessa Fortuna haver nascut humà i no fera, home i no dona, grec i no bàrbar.

Evidentment, aquests versos s’han de contextualitzar en una societat profundament misògina, però per totes les dones que no van poder respondre a aquestes injúries, nosaltres hem escrit diatribes denunciant-les.

Us convidem a que les escolteu escanejant els codis QR a continuació:

 

Alumnes de Grec 1 contemplant el mural

Aixa Santamaria Sànchez

2n de Batxillerat Humanístic

Les grans batalles de l’antiguitat clàssica

Del 12 al 26 de gener de 2021 la fundació March ofereix en obert un interessant cicle de conferències sobre les grans batalles de l’antiguitat grega (Marató, Termòpiles i Gaugamela) i romana (Cannes i Pidna), coordinat per Fernando Quesada Sanz, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Madrid.

“El prat intacte. Hipòlit i altres traduccions” a càrrec de Maria Rosa Llabrés

El propassat divendres 15 de gener a les set del vespre la Societat Catalana d’Estudis Clàssics (SCEC) va organitzar en obert la videoconferència “El prat intacte. Hipòlit i altres traduccions” a càrrec de la traductora, poeta i assagista Maria Rosa Llabrés (vid. Maria Rosa Llabrés,HipòlitEls efectes de l’amor), cantat per Neus Gili a partir de la seva traducció de Cants de Safo

Per a Maria Rosa Llabrés traduir els clàssics és una experiència vital. I per a vosaltres?

“Les dones gregues no només filaven llana”, a càrrec de Margalida Capellà

El propassat dimarts 22 de desembre de 2020 a les quatre de la tarda,com a professora associada del Departament de ciències de l’antiguitat tardana vaig fer, en temps de pandèmia, la píndola “Les dones gregues no només filaven llana”

. Si us la vàreu perdre, aquí la teniu:

La cultura clàssica, forja d’occident

El proppassat dijous 21 de gener a les cinc, es va retransmetre en directe a través dels canals de Youtube, Facebook i Twitter la conferència “La cultura clásica, forja de Occidente” a càrrec de Marco Antonio Coronel Ramos, catedràtic de la Universitat de València. Amb aquest gest, la Facultat de Filosofia i LLetres de la Universitat de Granada va seguir mostrant el seu suport a la defensa de les matèries de Llatí i Grec en la nova Llei d’Educació (LOMLOE).

Què és per a tu la Cultura Clàssica? És una relíquia o un fonament?