Category Archives: Grec 2n

Xenofont d’Atenes i els deu mil

Xenofont, nascut a Atenes el 431a.C, i mort a Corint el 354a.C va ser filòsof, militar i historiador. Va ser deixeble  de Sòcrates i això el converteix en una autoritat respecte a la seva persona, en  el seu llibre Apologia de Sòcrates, aclareix algunes dades sobre el judici i execució d’ell.

Xenofont va néixer a la part àtica de Grècia i per tant parlava aquell dialecte. Va escriure els seus textos en forma de crònica, i participà en els esdeveniments històrics dels que divulgà informació, de manera que va fer una gran innovació en crear el subgènere historiogràfic de la vivència personal. La seva obra és fàcil de seguir i té un estil d’escriptura suau i agradable, tant que va arribar a ser conegut com “la musa àtica”.

L’obra més coneguda d’aquest autor és l’Anàbasi, que està narrada en tercera persona i relata la expedició dels deu mil, en què ell mateix va participar duent a terme un paper crucial. La paraula Anàbasi en grec es tradueix literalment com a “marxa a terra endins”.

En aquest episodi de la història Cir el jove vol arrebatar-li el tron de l’Imperi Persa al seu germà gran Artaxerxes. Cir ja es va revoltar en contra del seu germà quan aquest va heretar el tron al 404 a.C, les forces d’Artaxerxes el van derrotar, però de totes formes va ser perdonat. Cir no va desesperar del seu objectiu i el 401a.C va reunir un exèrcit de mercenaris comandats tots pel general espartà Clearc.

Aquest exèrcit estava format per 11.300 hoplites comandats per diferents generals;  2100 peltastes, també pertanyents a diferents faccions de mercenaris; i 200 arquers que ja eren de Clearc.  Els hoplites eren un tipus de soldat molt utilitzat ja que ells mateixos pagaven el cost del seu equipament i no eren massa difícils de mantenir. De totes maneres aquest equipament sí que era molt aparatós, arribava a pesar més de vint quilos, i només els soldats rics se’l podien permetre. Constava d’una armadura de bronze que simulava els músculs del tors, un casc que cobria fins les galtes i un escut circular anomenat aspis, que mesurava un metre de diàmetre. Les armadures eren úniques, fetes a mesura, i en l’escut cada soldat lluïa el símbol familiar, o bé els espartans lluïen la lletra Lamba, en honor al seu lloc d’origen: Lacedemònia. En quant a les armes, tenien una llança de dos metres i mig, la doru, i com a arma secundaria per si la doru es trencava tenien una espasa curta anomenada Xiphos, de doble tall i fulla recta. L’altre tipus de soldat que més s’utilitzà  va ser el peltasta:  aquests són originaris de Tràcia, i s’anomenen així per l’escut que utilitzaven, el pelte. Aquest escut era circular, amb un diàmetre aproximat de mig metre, i amb una escotadura semicircular en un costat, que donava una forma de mitja lluna. Les armes que utilitzaven els peltastes eren javelines, molt menys pesades i més curtes que les dels hoplites ja que era comú que les llancessin per atacar a distància. A més tampoc tenien cap armadura que destorbés a l’hora de moure’s.

Així doncs, els hoplites van ser el  que avui identificariem amb una infanteria pesada, amb molta força però poca mobilitat, servien per atacs més contundents. En canvi, els peltastes eren la infanteria més lleugera, amb una maniobrabilitat molt més avançada, però més dèbils en cada atac. Sovint es combinaven els dos tipus de soldats per fer formacions en les quals els peltastes avançaven territori en busca d’informació o protegien els flancs de l’estructura que creaven els hoplites quan es juntaven. 

Continuant amb la història de l’Anàbasi, les tropes de Cir van partir des de Grècia, amb Xenofont com un dels seus integrants documentant els fets. Al principi Clearc era l’únic que coneixia l’objectiu real de l’expedició, ja que Cir havia enganyat els seus mercenaris dient que anaven a sotmetre la regió rebel de Pisídia. Finalment, quan s’allunyaven cada cop més d’aquell territori, Cir va haver de revelar la veritat a tothom, i els mercenaris es van mostrar indignats, però això es va compensar amb la promesa d’una bona paga. Quan van arribar a escassos quilòmetres de Babilònia, es van trobar a l’exèrcit d’Artaxerxes i es va produir la Batalla de Cunaxa el 401 a.C. Aquesta batalla va ser una massacre, ja que les forces del rei persa eren molt superiors. Cir va morir en combat i Clearc, el següent en la cadena de comandament, va assumir el càrrec de tot l’exèrcit i va ordenar la retirada. Però a ell el van atrapar com a presoner i el van executar. En aquesta situació en què els líders principals de l’expedició estaven morts, Xenofont va ser un dels que van agafar la iniciativa i va motivar els soldats a una retirada cap al Mar Negre. Aquest fet es considera una gran gesta en la història militar grega ja que fins aquell moment ningú que hagués entrat en qualitat d’enemic en terres perses no havia aconseguit fugir. 

Segons explica Xenofont a l’Anàbasi, el viatge de retorn va ser una odissea i va durar mesos, durant el camí varen haver de passar per territoris hostils i lluitar contra altres pobles. Finalment,  arriben al Mar Negre, que tot i ser encara lluny de Grècia, representava una zona segura. És en aquest moment que els personatges històrics de l’expedició dels deu mil homes, que en aquell moment devien ser al voltant de sis mil, criden: «¡θάλασσα! ¡θάλασσα!, ¡Thalassa! ¡Thalassa!» és a dir: “El mar!. El mar!”, el mític crit que caracteritza aquesta obra. Arribats al seu destí, els mercenaris van seguir actuant com a tal, i Xenofont li cedí el comandament a Tibró.

L’Anàbasi és una font d’informació primària, escrita per un mateix participant d’aquesta expedició, d’aquesta obra podem extreure informació de les diferents tècniques de guerra de diferents regions, l’organització militar d’aquell temps i el relleu de les terres. Va ser una gran influència, per exemple, per a Alexandre el Gran, que setanta anys més tard, guiant-se per la informació que hi ha en aquest llibre va entrar a Pèrsia i la va prendre amb un exèrcit de només quaranta mil soldats. Fins i tot avui dia trobem paral·lelismes entre la nostra història contemporània i l’expedició dels deu mil, més de 24 segles més tard. Una prova més de que la història està feta de repeticions incessants: en el nostre país, a l’any 1936 va esclatar la Guerra Cívil, en la qual hi havia dos bàndols i dos possibles lideratges del país, els quals es van enfrontar. Després de la derrota del bàndol republicà, molts dels que defensaven els seus ideals públicament van haver de fugir exiliats, i per fer-ho van haver de passar per passos i camins no gaire fàcils. El que sentiren en sortir de la frontera d’Espanya va haver de ser per ells semblant a la sensació dels soldats liderats per Xenofont a l’Anàbasi quan van veure el mar per primer cop en mesos. Aquesta situació passa desgraciadament a multitud de llocs en els quals durant una guerra la població es veu obligada a fugir. L’exemple més recent d’això són els milers de refugiats ucraïnesos que marxen per evitar la imposició del govern rus.

En conclusió, Xenofont va entregar uns documents de valuosíssima importància a la cultura occidental, no només per la seva riquesa literària, sinó per la quantitat d’informació sobre el passat, i aprenentatge respecte al futur que contenen els texts historiogràfics.

David Fernández, grec 2

Què és Empúries?

Empúries és per a mi una part de la meva identitat cultural. Aquesta ciutat va ésser un centre de societats mixtes que convivien, fet que porta a una barreja de costums i formes de vida que han transcendit fins ara, dos mil anys més tard. Tot i que Empúries no té una gran extensió, la seva influència arriba a tota la Península Ibèrica, doncs és el primer contacte aquí amb una civilització molt més desenvolupada que la dels indigets ibers, de manera que van acollir amb els braços oberts tota la tècnica i coneixements que van aportar, i aquests sí que es van estendre per tot Espanya, essent tan innovadors i útils que els vam adoptar i molts elements culturals encara el conservem. Per això en cadascú de nosaltres hi ha una part grega, i Empúries és el lloc on es materialitza aquesta influència.

Els grecs que es van instal·lar a Empúries venen de la regió de Focea, a l’Àsia Menor. Allà tenien un problema de demografia ja que no podien mantenir a tanta població amb tants pocs recursos, a més hi havia una guerra de la qual era convenient fugir. Així doncs, els foceus migren a Massalia, l’actual Marsella, a principis del segle VI a.C amb intenció de trobar terres fèrtils i comerciar. Poc després arriben a Empúries. Primerament s’instal·len a un illot prop de la costa, l’actual Sant Martí d’Empúries, denominat Paleàpolis pels arqueòlegs, per veure si els natius són pacífics i estan disposats a comerciar. Sabem per una carta comercial escrita en plom que menciona a un natiu, que grecs i ibers comerciaven entre ells i tenien una bona relació. Els grecs anomenen la ciutat “Empòrion”, que vol dir comerç o mercat. 

Al segle III a.C, però, van arribar els romans a Empòrion, ja que volien tallar-li el pas a les tropes d’Anníbal, que havien de passar per allà en la segona Guerra Púnica. Aprofitant que estaven allà van decidir instalar-se i els grecs es van sotmetre a l’Imperi Romà. Van ser aliats, grecs i romans, i van establir bones relacions. Els grecs es van anar romanitzant i finalment se’ls va concedir la ciutadania romana. Al segle I a.C es funda el Municipium Emporiae, la ciutat que dividia Empòrion en tres: la part grega, la romana i la nativa. Per això ara coneixem el nom d’Empúries en plural.

Els grecs van aportar moltes coses a la cultura nativa: nova alimentació com el vi i l’oli d’oliva, que ara són tan presents en la nostra dieta; el seu coneixement filosòfic, que encara es conserva; eines com el torn, que facilitava la ceràmica; productes manufacturats, com joies; tècniques de navegació; van inspirar el desenvolupament d’un alfabet…

Reconstrucció de l’àgora d’Empúries

En la fotografia s’aprecien elements com la cisterna, la qual estava coberta, i recollia l’aigua que necessitaven per uns forats als costats; unes termes d’influència romana; la salaria de peixos, on conservaven sobretot tonyines; les vivendes on la gent pràcticament només dormia. El gran solar en el centre era l’àgora el lloc públic en què es reunia la gent per fer vida social, allà es parlava de matemàtiques, filosofia i es debatien qüestions sobre la polis, al costat de l’àgora hauria estat l’stoà, que era el lloc cobert on es resguardaven per poder continuar les seves activitats en cas de que plogués.

Avui dia Empúries és un jaciment que ens dona moltíssima informació de com vivien els grecs i dels nostres orígens culturals. Encara queda el 75% per excavar i cada any es fan nous descobriments.

David Fernández, Grec 2

8M

El 8 de març de 2022 coincideix amb un dels moments històrics més rellevants del que portem de segle XXI. L’ascens de la dona en una escala social que cada vegada és més igualitària ha coincidit amb l’esclat definitiu de la guerra entre Ucraïna i Rússia, amb tot el que això comporta per la política i l’economia mundial (i sobretot europea).

D’aquesta manera, i tot i que sempre hi ha hagut guerres durant la història de la humanitat, ara la dona pot jugar un paper que fins ara no se li estava permès, el de soldat, tot i que aquest paper està agafat amb pinces i s’ha d’interpretar de diferents maneres segons la situació (i ho podem veure reflectit en com les dones poden escollir si marxen o no d’Ucraïna i els homes entre 18 i 60 anys tenen la obligatorietat, perla llei marcial, de quedar-se al país per servir com a soldats).

Els humans, siguin homes o dones, sempre han patit les conseqüències de la guerra, ja sigui com a soldats o com a civils. I centrant-nos en el paper de les dones en la guerra durant el transcurs de la història, veiem que, tot i que com a soldats no han tingut tanta importància com els homes (perquè no se’ls hi estava permès), com a civils han resultat ser essencials per a la pervivència de la vida i la societat, a més de ser un dels col·lectius que, sense portar una arma sota el braç, s’ha vist més perjudicat per les conseqüències i els problemes ocasionats pels conflictes bèl·lics.

Per parlar sobre els inicis de la dona en temps de guerra ens hem de remuntar als setges romans que s’imposaven sobre la població grega en temps de conflictes (i, especialment, sobre les dones), i podem entendre la situació femenina en aquells moments gràcies a escrits com el de Borja Antela-Fernández a “Vencidas, Violadas, Vendidas: Mujeres Griegas y Violencia Sexual en Asedios Romanos”, on l’autor explica la situació en què es trobaven les dones mentre els homes exercien de soldats.

“Vençudes, violades i venudes”. Així califica Antela-Fernández a les dones gregues mentre els romans imposaven un setge sobre les ciutats on vivien. Per la duresa de les paraules, podem interpretar la situació i els grans problemes que tenien les dones (la majoria indefenses) a l’hora de tractar d’evitar els crims que els romans aprofitaven per realitzar quan tothom estava pendent de la guerra.

Avui és un dia sempre important, avui és el dia de la dona, i de la mateixa manera que reivindiquem la pau entre Ucraïna i Rússia degut a tot allò que comporta per a nosaltres el conflicte bèl·lic, també reivindiquem la importància de la dona en la nostra societat, perquè també ens afecta a totes i a tots. Sense matisos, sense condicions i sense un sol “però”, amb totes elles avui i sempre.

Sergi López

2n Batxillerat

Per molts anys, llengua grega!

Lletres gregues fetes amb impressora 3D gràcies a la professora de Tecnologia  Cristina Blaya

Avui, 9 de febrer, es rendeix homenatge a una de les llengües parlades en l’actualitat i més antigues de la història de la humanitat: la nostra estimada llengua grega. 

Des de l’any 2017,   se celebra El Dia Internacional de la Llengua Grega amb la intenció de recordar al poeta nacional de la Grècia moderna, Dionís Solomós, autor de l’Himne a la llibertat, l’himne nacional grec. La iniciativa de celebrar aquest dia va partir el mateix any 2017 de la FCGI, la Federació de les Comunitats Gregues a Itàlia, associació que va proposar aquesta celebració com una forma d’honrar el gran deute que la civilització guarda amb la llengua grega.

I és que és així, la gran majoria de la societat es limita a parlar de la llengua grega i l’idioma grec, però el que ens ha deixat el grec antic va molt més enllà de simples paraules. El grec ens ha deixat conceptes, formes de pensar, d’escriure i d’expressar-nos, ja que, gràcies a la gran continuïtat que ha tingut la llengua (escrita des del segle XV aC) fins a l’actualitat.

La majoria dels alumnes de Grec 2 amb la nostra professora de Grec, la Margalida Capellà

Alumnes de Cultura Clàssica de 4t grup 3

Què faríem sense la llengua grega? Avui toca estar agraïts i felicitar-la com és degut. Nosaltres som afortunats. Podem fer fer Grec! 

 Moltes felicitats, llengua grega!

Sergi López

Grec IPM

Les principals peces gregues del museu d’Empúries

No és fàcil fer una selecció de les principals peces gregues del museu d’Empúries, perquè la importància del jaciment (que algú ha definit, ben encertadament, com l’ànima grega de Catalunya) està en consonància amb les troballes que s’hi han fet. Heus ací, doncs, una selecció de set peces excepcionals, que serveixen alhora per reinvindicar un cop més les arrels gregues de la nostra cultura. A aquestes set peces n’afegim una vuitena (el mosaic d’Ifigènia), que, tot i ser pròpiament romana, il·lustra la fascinació que van sentir sempre els romans per la cultura grega, que amb el seu esclat va acabar subjugant el seu ferotge conqueridor, en la famosa frase d’Horaci:  Graecia capta ferum victorem cepit et artis intulit in agresti Latio.

 

  ESTÀTUA GREGA D’ASCLEPI (segle II a.C.)

Estàtua de marbre, de 2’20 m. d’alçada, que representa una divinitat masculina amb barba i mantell, identificada tradicionalment amb Asclepi, déu grec de la medicina. Fou esculpida en dues parts que encaixen pel tors: la part inferior, amb el mantell i les sandàlies, és de marbre del mont Pentèlic (Atenes). La part superior, amb el bust nu, el cap i el braç dret, estan fets en marbre de l’illa de Paros, d’igual manera que l’avantbraç esquerre, fixat amb perns al cos. Procedeix d’un taller hel·lenístic de la Mediterrània oriental i hauria arribat a Empúries a les darreries del segle II a.C.

Les diverses parts es van trobar, a Empúries, l’any 1909, a la terrassa superior dels santuaris, situats al sud de la Neàpolis de la ciutat grega, juntament amb altres restes escultòriques. Els trets iconogràfics i, sobretot, el fet que es trobessin fragments de la representació d’una serp, van fer que s’identifiqués amb el déu grec Asclepi, l’Esculapi romà. També s’ha proposat que aquesta estàtua pugui representar una divinitat protectora de la ciutat (Agathos Daimon), o bé el déu alexandrí Serapis, el culte del qual està documentat a Empúries. L’estàtua formaria part d’un temple ubicat en un àrea sacra de la ciutat relacionada amb el culte a divinitats protectores i sanadores.


DRACMES EMPORITANES
(Segona meitat del segle III a.C.)

Empúries fou la primera ciutat de la Península Ibèrica que va encunyar moneda pròpia, la qual cosa constituïa un senyal de prestigi i d’identitat. Empúries va encunyar moneda de plata des del segle V a.C. fins al segle II a.C. A partir d’aleshores, només va emetre monedes de bronze seguint la metrologia romana, primer amb la llegenda ibèrica UNTIKESKEN i després amb la llatina MUNICI(PIUM) EMPORIA(E).

El període d’activitat més important de la seca grega d’Empúries va ser el segle III a.C. Les diferents emissions de dracmes emporitanes, amb els seus divisors, són d’una gran bellesa artística, fet que demostra la qualitat tècnica dels gravadors que treballaven a la seca. A partir de mitjan segle III a.C. resta fixada la simbologia representativa de la ciutat. A l’anvers, es representa el cap de la nimfa Aretusa envoltat per tres dofins. Al revers, es representa el Pegàs, el cavall mitològic alat, amb la llegenda grega EMPORITWN, que vol dir: “dels emporitans”.

Aquestes monedes, inspirades en encunyacions de la colònia grega de Siracusa (Sicília), van tenir una gran dispersió i acceptació tant a la Península Ibèrica com al sud de la Gàl·lia, com demostra la seva circulació i les nombroses imitacions identificades. La seva importància va ser fruit del resultat de les activitats econòmiques dels emporitans i del dinamisme del seu comerç, així com del paper polític que va desenvolupar Empúries al llarg del segle III a.C. en les relacions establertes entre cartaginesos i romans pel control de la Mediterrània.

  CARTA GREGA SOBRE PLOM (s. vi a.C.)

Carta comercial grega escrita amb incisions sobre làmina de plom. Es va trobar enrotllada i juntament amb materials ceràmics, durant les excavacions de l’any 1985, al sector nord de la Neàpolis d’Empúries, dins d’una habitació. És de forma rectangular i amb els dos costats molt malmesos, per la qual cosa es desconeix la llargada exacta que tenien les línies. La  part central, en canvi, es llegeix perfectament. La lectura de les 14 línies conservades ha permès poder afirmar que es tracta d’una carta privada de caràcter comercial en què un comerciant de parla jònia, dialecte de la zona de Focea o d’alguna de les seves colònies, encarrega la compra i el transport de determinades mercaderies al seu consignatari a Empúries. En definitiva, li dóna instruccions perquè directament ell o bé a través de tercers realitzi una sèrie d’operacions comercials. Hi surten citats per primer cop els emporitans, també una ciutat –probablement Sagunt (Saiganthe)– i un personatge ibèric (Basped).

La podem datar entorn al darrer quart del segle VI aC, per la qual cosa esdevé un document d’un interès excepcional per al coneixement de l’escriptura de la llengua jònica d’època arcaica i la seva influència sobre l’alfabet ibèric.
L’original es troba exposat al Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries i les seves dimensions són: 9,5 cm d’alçada, 14’2 cm d’amplada i 0’1 cm de gruix.


ÀMFORA CORÍNTIA (s. v-iv a.C).

Àmfora importada de Corint i utilitzada per al transport de vi.

Les àmfores —que van aparèixer per primera vegada al Líban i Síria fa més de tres mil anys— són recipients de terrissa de cos ovalat i coll estret flanquejat per dues nanses, usades per guardar-hi i transportar-hi productes agraris com els cereals o aliments manufacturats com oli, vi o salaons.

La forma de la base acabada en punta servia per clavar l’àmfora a la sorra o establir-la a les bodegues dels vaixells en suports de fusta amb forma d’anells. Les nanses facilitaven que es poguessin lligar amb cordes per tal de traslladar-les o manipular-les. Un cop plenes, podien superar els 50 quilos de pes, de manera que eren necessàries dues persones per transportar-les.

Sabem que Empúries fou un important centre de distribució d’oli i vi —procedents de diverses ciutats gregues com Lesbos, Quios, Atenes, Clazomene i la Magna Grècia, així com de Marsella— per tota la costa de la Península Ibèrica.

KERNOS (segle V a.C.)

Vas grec d’ofrenes o kernos (κέρνος o κέρχνος) trobat a les excavacions realitzades l’any 2008 al barri portuari de la ciutat grega d’Emporion.

Format per una base de ceràmica de forma anular, amb l’interior buit, a la qual s’afegeixen diversos vasets, destinats a rebre les ofrenes, que es comuniquen amb la base a través d’un forat situat al fons. Es tracta de representacions en miniatura de peces que formaven part del parament de la llar, en aquest cas tres hídries amb dues nanses horitzontals i una de vertical. També són freqüents les miniatures de craters o, més rarament, de representacions zoomorfes, antropomorfes o de motius vegetals. Tant la base com els vasets anaven decorats amb motius pintats de diversos colors.

Aquests vasos s’utilitzaven per fer libacions amb líquids com ara vi, aigua, oli, llet o mel, en funció de la disponibilitat i de la divinitat a qui s’adreçava el ritual. La troballa de nombrosos kernoi en aquest sector d’Empúries permet suposar l’existència d’una àrea de culte vinculada, probablement, a l’activitat marinera i comercial.

  CRATER ÀTIC DE FIGURES ROGES (s. v a.C)

Peça de ceràmica àtica de figures roges atribuïda a l’anomenat pintor d’Agrigent (460-450 a.C.), de 45’5 cm d’alçada. Era el tipus de recipient en què els grecs barrejaven l’aigua amb el vi abans de servir-lo, ja que no el bevien mai sol. Tot i que no es coneixen els detalls de la troballa, sembla haver-hi acord sobre la seva procedència emporitana. La peça, fabricada en els tallers ceràmics d’Atenes, va arribar a Empúries a través del comerç marítim. És d’una gran qualitat artística, plena de detalls decoratius. La vora i el coll presenten una decoració de sanefes formades per poncelles de lotus entrellaçades i per línies de petits punts. A les nanses hi ha ornamentació de palmetes i fulles d’heura. Destaca la decoració figurada de la seva part central, amb una escena a cada cara, emmarcada  per un fris amb petites llengües a la part superior, per sanefes de punts i ratlles als laterals, i per una línia horitzontal a la part inferior.

Les imatges representades estan relacionades amb escenes de festa i dansa (komós) en honor del déu del vi Dionís. A l’anvers, hi ha una dona, vestida amb quitó i himàcion (túnica), que toca la flauta doble. Al seu davant, hi ha un home ebri amb mantell que dansa i porta un bastó en una mà i una copa a l’altra. Darrera la dona, hi ha un altre home amb túnica que també porta un bastó i aixeca el braç com si volgués aturar els altres personatges. Al revers, hi ha una escena formada per tres joves vestits amb himàcion, dos dels quals porten bastó i un tercer aixeca una copa de vi amb la mà dreta.

FORNER DE TERRACOTA (segle V-IV a.C.)

Figura de terracota, de 10,7 cm d’alçada per 4,7 cm d’amplada, trobada l’any 2010 a la necròpolis del sud de la ciutat grega d’Empúries.
Aquesta terracota representa un forner assegut en un tamboret. Amb la mà dreta sosté el mànec d’una pala circular d’enfornar que recolza sobre el braç esquerre. La pala conté cinc panets rodons i una barreta que conserven restes de pintura blanca. En la figura són ben visibles els trets facials, ulls, nas i boca; té els cabells pintats de color negre, ha perdut una orella i conserva restes de pintura vermella als peus i al davantal.
Aquesta peça formava part del conjunt funerari d’una tomba d’una criatura grega. El conjunt estava format, a més, per una nina articulada i una gerra decorada amb bandes pintades.
És la primera vegada que es troba, a Empúries, una terracota amb representació d’oficis.
Aquest tipus de figures, habituals en època grega, s’anomenen terracotes beòcies i solen representar músics, forners amassant pa o enfornant-lo o dones fent la bugada, entre d’altres.

  MOSAIC DEL SACRIFICI D’IFIGÈNIA (s. i a.C.)

Emblema de mosaic, de 56’7  x 60 cms, trobat l’any 1849 en una casa de la ciutat romana que encara no ha estat excavada. Decorava el paviment central d’una de les sales de la casa destinada a celebrar-hi banquets (triclini). Està format per tessel·les de colors de petites dimensions (opus vermiculatum), que permeten obtenir grans qualitats pictòriques. Fou realitzat en un taller de la Mediterrània oriental. Es pot datar en el segle I a.C. i reprodueix una pintura grega, del segle iv a.C., que representa el mite del sacrifici d’Ifigènia, sobre el qual versa la tragèdia d’Eurípides Ifigènia a Àulide.

En el mosaic es representa l’escena culminant d’aquest mite: els grecs es troben en el port d’Àulide, al Peloponès, disposats a salpar per anar a a conquerir Troia, però no poden sortir del port per la falta de vents favorables. Agamèmnon, cap de l’exèrcit grec, havia ofès Àrtemis en ferir un cérvol consagrat a la deessa, la qual, per contrarestar aquella ofensa, havia decretat que fos sacrificada en honor seu Ifigènia, una de les filles d’Agamèmnon. El mosaic representa aquest moment concret del sacrifici, amb Ulisses, vestit amb una túnica marró i una llança a la mà, que condueix Ifigènia cap a l’altar de pedra situat en primer pla on serà sacrificada. A la seva esquerra, Agamèmnon, afligit pel dolor, es tapa la cara amb la mà dreta. Sobre la columna hom pot distingir les imatges d’Apol·lo i Atenea, i a l’angle superior dret apareix representada Àrtemis amb un cérvol destinat a substituir, en el darrer moment, Ifigènia com a víctima del sacrifici.

 Eusebi Ayensa Prat

Director del Camp d’Aprenentatge d’Empúries

La 1a setmana de la ciència i la tecnologia a l’IPM: La ciència bullia a l’antiga Grècia

Aquesta setmana hem presenciat la primera Setmana de la Ciència i la Tecnologia a l’Institut i hem assistit a la conferència “L’internet de les coses”. Aquest és un esdeveniment anual de divulgació de la ciència que se celebra a tot Europa i que fa anys que el celebrem a Cultura Clàssica, com també l’han celebrat enguany els alumnes de 4t de l’ESO. Del 12 al 21 de novembre, enguany tots els alumnes hem estat realitzant una sèrie de xerrades científiques. Però on en trobem les arrels?

Ens situem a l’antiga Grècia, la ciència antiga és la que defineix avui en dia a la ciència moderna. La cultura grega ha tingut una enorme influència en el desenvolupament científic. Per tant,  des del nostre punt de vista, el que cursem un batxillerat humanístic també podem aportar coneixement en aquests àmbits, ja que estem especialitzats en la cultura grecollatina, que és la precursora, i molts dels termes científics provenen d’aquestes.

Mural Setmana Ciència Grec de 1r i 2n de Batxillerat

Els alumnes de Grec 2 han col·laborat en el mural “La ciència bullia a l’antiga Grècia”

Molta  gent que pertany a l’àmbit de les ciències critica insistentment als que estudien a l’àmbit de lletres sense adonar-se de què la major part de l’etimologia dels seus estudis prové  del grec  i el llatí. Té sentit la dicotomia ciències i lletres?

Alumnes de Grec 1 IPM

Alguns alumnes de Grec 1 IPM

La vigència de les lectures recomanades de teatre grec

Durant els segles V i VI aC, a l’antiga Grècia es va crear el teatre. Al principi, s’utilitzava per fer ofrenes i càntics al déu Dionís, però eventualment va evolucionar fins als nostres dies, on el teatre s’ha convertit en una part molt important de la nostra societat.

En la cultura de l’antiga Grècia podem trobar diferents autors molt importants. En primer lloc està Aristòfanes, escriptor de la Lisístrata i Els Núvols, dues comèdies que van ser llegides a classe de Grec. Trobo que són importants, no només per la pervivència que ens ha deixat el teatre de l’època, sinó per als temes i les ensenyances de les obres. La Lisístrata ens parla de la força de les dones per afrontar una guerra pacíficament, sense violència, a través d’una vaga sexual. A Els Núvols, Aristòfanes ens parla, mitjançant una història d’un pare i un fill, la importància de l’oratòria i de les diferències entre el bé i el mal. Tots els temes esmentats anteriorment encara formen part de la nostra vida actual. Les dones encara fan vagues de sexe per aconseguir parar guerres i per aconseguir reformes de manera pacífica. El bé i el mal encara són temes que seguim discutint i estudiant per arribar a una societat millor.


Per una altra banda, tenim a Sòfocles, un altre autor important de l’època. Escriptor d’Antígona, una tragèdia llegida i comentada també a classe de Grec. Aquesta parla sobre com el destí té un futur guardat per nosaltres, que no es pot evitar ni canviar. Un altre dels grans temes actuals de la nostra societat. Hi ha gent que creu en el destí, hi ha gent que no hi creu, però sempre hi haurà aquest debat que mou masses. Pel que fa a Èdip rei, quin tema d’actualitat creieu que planteja?

Resumint, des de Aristòfanes a Shakespeare i fins a Buero Vallejo, el teatre ens acompanya en l’actualitat, tant en temàtiques com en fer-nos veure el món des de diferents punts de vista.

I vosaltres què n’opineu? Creieu que tenen vigència? Per què?

Núria Serra

2n Batx. grec

L’Odissea d’Homer: El diccionari de la literatura occidental

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Fa uns dies vam treballar l’èpica grega, concretament l’obra d’Homer i tots els misteris que giren entorn a la seva persona i de si va existir realment. Per endinsar-nos més vam decidir llegir alguns fragments d’una de les seves obres més emblemàtiques, “L’ Odissea”. No hi ha millor manera per a conèixer un autor que llegint-lo. I així va ser, amb diferents traduccions al català i al castellà, vam poder ser testimonis d’alguns petits fragments d’aquesta epopeia sobre l’heroi Odisseu i les seves aventures. 

Per començar, un cop vam haver llegit i enregistrat per àudio algunes parts de l’epopeia, ens vam adonar de les grans diferències entre les traduccions i, sobretot, vam començar a apreciar l’art d’una bona traducció i la importància que té que encara avui en dia se segueixin traduint els grans clàssics del  nostre món occidental, els quals esdevenen un diccionari de la literatura i la major font d’inspiració que mai no ha existit. A més, tota la civilització i cultura se la devem a ells, i no hi ha cap altra manera de conèixer com eren que llegint el que escrivien i llegien.

Entre les traduccions que vam poder tenir la sort de conèixer, en destaquem la de Carles Riba, traduïda a un català excel·lent i d’un registre molt formal i vocabulari precís, que ens va fer adonar-nos de que ell era un mestre de la traducció i del món grec. Llegint els seus versos ens vam transportar al món de l’Odissea i dels viatges per Ítaca i Troia. 

Seguidament, també vam poder llegir a Luis Segalá y Estalella, que sentia un amor tan gran per traduir que va morir durant un bombardeig de la Guerra Civil, mentre estava immers en el món clàssic. En la seva traducció, al castellà, també podem endinsar-nos en les aventures d’Ulisses, tot i que la seva traducció és en prosa i, per tant no és en vers com els cants originals d’Homer. 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Per acabar, també vam conèixer els textos d’en Pau Sabaté, d’en Joan Alberich Mariné o d’algunes escriptores com Montserrat Ros que van contribuir al món de la traducció clàssica. En conclusió, hi ha moltes opcions per llegir a l’hora de voler ser coneixedors dels grans diccionaris de la nostra literatura, ja sigui des de traduccions en vers, en prosa, en còmic o visuals, i és molt important promoure aquest art per a que les paraules del nostre passat arribin a les mans de tothom.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

En el meu cas, voldria parlar sobre la meva experiència després d’haver llegit un petit fragment de l’Odissea, concretament el cant anomenat: “La consulta dels morts” (X, 476 – XII, 7), de l’esplèndida traducció al català de Carles Riba, va fer que la sorpresa fos immediata. Realment cada vers que compon aquest poema homèric conté una referència directa a qualsevol obra de la literatura universal. En aquest passatge, per exemple, Ulisses viatge a l’Hades i invoca l’esperit de la seva mare, amb la que enceta un diàleg. 

El que més em va sobtar, però, va ser que mentre llegia aquest fragment de l’Odissea, la meva memòria em recordà  una obra on també el personatge principal tenia un diàleg amb l’esperit del seu progenitor. Efectivament, aquesta era l’obra de Hamlet, del dramaturg anglès William Shakespeare, que vaig tenir l’oportunitat de llegir el primer curs de batxillerat com a lectura dins de la matèria de literatura universal. No només hi ha una casual connexió entre aquestes dues obres, sinó que també existeix una clara similitud entre l’essència del missatge de les respectives escenes. En Hamlet, concretament a l’escena IV del primer acte, Hamlet té un diàleg amb l’espectre del seu pare, que ha sigut assassinat cruelment pel seu germà. En aquesta escena, l’espectre revela la veritable causa de la seva mort i també com ha d’afrontar el futur el seu fill, igual que Odisseu demanant ajut a la seva mare, Anticlea. 

Tirèsias apareix a Ulisses durant el sacrifici, Henry Fuseli, 1780-1785.

Hamlet sorprès per l’aparició de l’esperit del seu pare.

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

Míriam Tomàs i Ivan Romero

Alumnes de Grec 2

Cosa parliamo quando parliamo di mito, ovvero una riflessione sul significato del mito classico oggi, conferència a càrrec d’Andrea Marcolongo

Andrea Marcolongo

El passat divendres 30 d’abril, convidada per la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Andrea Marcolongo va fer una videoconferència sobre el mite clàssic.

Nosaltres, occidentals del segle XXI, hem de fer un esforç per entendre què eren els mites clàssics. Segons Jean Pierre Vernant, són l’estadi salvatge, lliure, no domat, del pensament humà; per tant, Marcolongo insisteix que, per entendre’l, ho podem necessitar tot menys la racionalitat. Encara que ens pugui sorprendre, el mot mite no arriba a les llengües romàniques fins al segle XIX, com a préstec del grec clàssic. En llatí, se l’havia anomenat fabula “favola”, mot que en català ha evolucionat a “faula”. Però el mite no és una història, no té una data fixa. El mite no és religió, ni tampoc és llegenda com a superstició. El mite és la manera d’imaginar el món per part d’una societat.

Els grecs van crear un conjunt narratiu com a sistema de pensament, un gran patrimoni fet en poc temps, però d’una gran longevitat. Com s’ho van fer? Pensant en ells mateixos, amb una gran capacitat d’imaginar. Volien crear la seva societat i tots s’hi veien reflectits. El μῦθος, que en grec significava paraula, és l’horitzó del pensament grec, dona respostes sense proposar problemes. Els mites eren la manera d’imaginar el món per part de la societat grega, eren el que els cohesionava com a poble, diferent dels altres pobles.

Andrea Marcolongo em va descobrir aspectes que no sabia sobre els mites. Per començar, ja em va sorprendre que només fes 150 anys que la paraula mite existia en la nostra llengua. D’altra banda, em va fer veure els mites amb uns altres ulls. Des de petit me n’havien explicat i potser per això els veia com un conte, una història d’aventures. Ara he descobert que el mite és una manera de veure el món que es pot anar adaptant a les diferents societats. L’aventura és la part visible del mite, però al seu darrere hi ha la presentació d’una sèrie de valors i d’actituds humanes que les podem trobar en els nostres dies.

En la seva conferència de poc menys d’una hora, Andrea Marcolongo va mostrar els seus coneixements sobre el tema i l’interès d’apropar la cultura grega a l’actualitat, però sobretot, va transmetre amb les seves paraules la passió que sent pel món clàssic. Potser per això l’altre dia vaig anar a la llibreria a comprar-me un dels seus llibres, La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego.

 Gerard Balduzzi

Grec 1r Batxillerat

Institut Premià de Mar