Tag Archives: Caront

Un Sant Jordi de Clàssiques 2018

Enguany he decidit escriure un seguit de poemes per a celebrar Sant Jordi, aquesta festa tant catalana i especial. És el nostre deure commemorar tots els esforços que es varen fer en el seu moment per a recuperar les lletres catalanes. D’aquesta manera tots podem participar aportant escrits i poemes de collita pròpia. Us animo a unir-vos-hi i si pot ser amb referents clàssics!

Passió

Les dèbils guspires reviuen el foc,

el bategant cor esdevé roent.

El caliu embriaga poc a poc,

la sinuosa ànima, s’encén estrident.

L’ardent inconscient aflora,

afluent dels racons més profunds.

El sentiment de soledat no enyora,

renega, llençant-se al pou sense fons.

La sang, de rojos, brolla,

de vermells, el foc es tenyeix,

de corall, insinuen els llavis,

d’escarlata, l’au fènix reneix.

Inferno

La foscor s’apodera de la vista,

el cos esdevé com el gel,

la càlida llum s’apaga,

comença el viatge a l’infern.

Caront i la barca esperen,

la Llacuna Estígia, d’ànimes plena,

un cà de tres caps que vigilen,

guardià de temoroses ànimes en pena.

Un cel rogent i flamíger,

un terra erm i ardent.

Sulfurant, Hades fumeja,

torturant esperits, sàdicament.

Sense sortides la ment desespera,

la por, s’apodera del pensament,

ja res més alleugera,

eternament destinats al patiment.

Descriptio Puellae

Dorada, la sedosa cabellera, ondea,

llevada por la brisa primaveral.

Larga y rubia, rodea,

el bello rostro de porcelana oriental.

De finos rasgos, sus impávidos ojos interpelan.

Almendrados, sus pupilas de azabache esconden.

Chata, la pequeña nariz equilibra.

Suaves mejillas, calientes, se enrojecen.

Los tiernos labios húmedos, color coral,

presionados, un sinuoso beso ocultan.

Sonríe, dientes más blancos que el mármol.

Única, estos elementos la modelan.

Arnau Torres Nadal 2n batx B

Els barquers del Cafè naveguen cap a la Viquilletra!

Nosaltres, els alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Issac Albéniz hem realitzat una sèrie de feines per participar a la Viquilletra. Aquestes han consistit en elaborar un seguit d’articles en els quals fem al·lusió a referents clàssics que trobem en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. Aquesta obra és una lectura obligatòria en l’assignatura de Llengua catalana d’enguany, a segon de batxillerat.

Jesús Moncada, autor de l’obra “El Cafè de la Granota”. Imatge extreta d’una presentació a l’obra.

Els membres del grup “Els barquers del Cafè” hem redactat un total de tres articles. En aquests articles veiem com l’autor, Jesús Moncada, fa referències a alguns mites clàssics que trobem reflectits dins petites històries d’un poble prop del riu, on solen succeir aventures de tota mena. Els mites que podem trobar en aquest llibre són dos, a més d’expressions que podem relacionar directament amb el llatí litúrgic.

  • El mite de Sísif, que trobem en la primera història titulada: “Un barril de sabó moll”. Aquesta conte tracta sobre com un pobre peó, en Florenci, puja amb condicions adverses un barril de sabó moll fins a la botiga de l’Adelaida, que es troba a dalt de tot d’un carrer. Però a causa de les males condicions, el barril se li va esmunyir de les mans i va acabar esclafat a baix del carrer. En el seu article, les nostres companyes Carla i Irene, han buscat referents històrics i mitòlogics relacionats amb aquesta història i amb el mite de Sísif.
  • El mite i la figura de Caront la podem trobar en la setena història “Senyora Mort. Carta de Miquel Garrigues”. Aquesta història ens presenta la carta d’un home que escriu el seu desig per després de la mort. El seu desig està relacionat amb la seva vida, ja que ell és barquer i en veure un quadre on es representa Caront, vol fer de barquer en el més enllà, però sense destituir Caront. En l’article de les nostres companyes Judith i Claudia, com molt bé diu la nostra professora de català, Montserrat Vilà, en els comentaris, “han contemplat totes les cares possibles del mite: la mitològica, la filològica, l’artística”. A més, han fet un gran treball, ja que han aconseguit apropar-nos la figura de Caront i ajudar-nos a adquirir coneixements sobre aquest.

Mapa del poble de Mequinensa fet pel propi Jesús Moncada

Mapa del poble de Mequinensa dibuixat pel propi Jesús Moncada. Imatge extreta del blog oficial de l’autor

A part dels dos mites clàssics, trobem en un dels petits contes del llibre titulat “Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana”, unes referències al llatí litúrgic, és a dir, el que s’utilitza en celebracions religioses. En aquest capítol, veiem la crítica social de l’autor, ja que ens relata uns fets que succeeixen paral·lelament, com són l’enterrament d’una de les persones més estimades del poble i un important partit de futbol que se celebren a la mateixa hora, i la gent del poble dubta a quin dels dos esdeveniments assistir. Al llarg del capítol, com veiem en l’article de les companyes Núria i Laura, trobem algunes expressions llatines relacionades amb l’àmbit litúrgic. No us perdeu el fantàstic article de les nostres companyes.

En conclusió, ens presentem al concurs Viquilletra amb ganes de incentivar la gent a fer recerca de mites i referències clàssiques en les seves lectures, ja que si ens posem a analitzar cada obra, de ben segur que trobem una infinitat de relacions clàssiques!
Esperem que els nostres articles us agradin i us convidem a emprendre la lectura del Cafè de la Granota amb una visió clàssica!

Roger Navarro
Daniel Martín
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

L’entrada al Tàrtar de l’Eneida

He decidit fer un article sobre aquest fragment de l’Eneida ja que m’agrada molt la història de la llaguna Estígia i del barquer Caront. Casualment dues alumnes de l’institut Albéniz de Badalona han fet també un article sobre Caront. Jo he triat aquest text de l’Eneida de Virgili del llibre VI (versos 295-330) que parla sobre quan Eneas descendeix al Tàrtar (món dels morts) amb la Sibil·la de Cumas per buscar Anquises. Allà van amb una branca d’or perquè Caront, el barquer que condueix les ànimes, els deixi pujar. Deixo aquí el fragment en llatí i més avall la traducció:

Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               
turbidus hic caeno vastaque voragine gurges
aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.
portitor has horrendus aquas et flumina servat
terribili squalore Charon, cui plurima mento
canities inculta iacet, stant lumina flamma,               
sordidus ex umeris nodo dependet amictus.
ipse ratem conto subigit velisque ministrat
et ferruginea subvectat corpora cumba,
iam senior, sed cruda deo viridisque senectus.
huc omnis turba ad ripas effusa ruebat,               
matres atque viri defunctaque corpora vita
magnanimum heroum, pueri innuptaeque puellae,
impositique rogis iuvenes ante ora parentum:
quam multa in silvis autumni frigore primo
lapsa cadunt folia, aut ad terram gurgite ab alto                
quam multae glomerantur aves, ubi frigidus annus
trans pontum fugat et terris immittit apricis.
stabant orantes primi transmittere cursum
tendebantque manus ripae ulterioris amore.
navita sed tristis nunc hos nunc accipit illos,               
ast alios longe summotos arcet harena.
Aeneas miratus enim motusque tumultu
‘dic,’ ait, ‘o virgo, quid vult concursus ad amnem?
quidve petunt animae? vel quo discrimine ripas
hae linquunt, illae remis vada livida verrunt?’              

 olli sic breviter fata est longaeva sacerdos:

‘Anchisa generate, deum certissima proles,
Cocyti stagna alta vides Stygiamque paludem,
di cuius iurare timent et fallere numen.
haec omnis, quam cernis, inops inhumataque turba est;               
portitor ille Charon; hi, quos vehit unda, sepulti.
nec ripas datur horrendas et rauca fluenta
transportare prius quam sedibus ossa quierunt.
centum errant annos volitantque haec litora circum;
tum demum admissi stagna exoptata revisunt.’

 

Traducció de Miquel Dolç:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides. S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals. Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Comentari:

Aquest fragment, ens parla del descens al Tàrtar d’Eneas juntament amb la Sibil·la.  Allà hi ha la llaguna Estígia que constituïa el límit entre la terra i el món dels morts, l’Hades. Els rius infernals que es nombren al fragment són els següents: l’Estígia o Estix  (riu de l’odi), el Flegetont (riu del foc), el Lete (riu de l’oblit), l’Aqueront (l’aigua del qual era gèlida), les corrents malèfiques (tenien propietats màgiques) i el Cocit (riu de les lamentacions) convergien en el seu centre formant una gran pantà. Popularment es creia que les ànimes dels difunts podien creuar l’Estigia en una barca guiada de vegades per Caront, conegut com el barquer que transportava les ànimes. Caront cobrava un pagament per viatge i, per això, als morts se’ls enterrava amb una moneda (òbol) sota la llengua. En aquest fragment, Eneas pregunta a la Sibil·la perquè el barquer permet a algunes ànimes passar i ad’altres no. Ella li respon que és perquè alguns cossos no han estat enterrats. Això, en certa manera, ens remet a la cèlebre obra d’”Antígona” de Sòfocles i a les seves versions com la d’Espriu, en les quals té lloc la mort d’Antígona per voler enterrar el seu germà Polinices. I és que per als antics era molt important donar sepultura als morts, precisament perquè temien el no poder passar amb la barca de Caront al món infernal i restaven condemnats a una eternitat de patiment.

Pervivència: trobem molta pervivència sobre el personatge de Caront, tant en la pintura, com en l’escultura, com en la música, la literatura i fins i tot en l’astronomia.

Pel que fa a l’art, trobem representat Caront com un home vell i lleig; porta un barret còmic i una barba. Transporta una barca amb una perxa. El trobem freqüentment en la sèrie de vasos funeraris àtics de finals del segle v a.C., acompanyat d’Hermes (Mercuri) que li proporciona els difunts. En la iconografia etrusca, Caront és més lleig i porta l’aparença d’un dimoni alat de nas llarg, amb un martell. Caront també apareix en representacions d’època moderna, on entra en colisió amb les figures de la mort cristianes.  Aquestes són algunes de les obres en les que apareix:

La barca de Caront, vas àtic del Louvre

Aquiles matant un presoner troià davant de Caront, ceràmica

Charon & Hermes Psychopompus, gods of the dead | Greek vase, Athenian red figure white-ground lekythos

Vas àtic que representa Caront, del museu metropolità de Nova York

Ceràmica etrusca que representa Caront, de MatthiasKabel

Moneda on es representa  la Sibil·la que entra a la barca de Caront amb Eneas

La barca de Caront, relleu de Giovanni Dall’Orto

Caront, escultura de Peter Oldekop

File:Jan Brueghel the Elder - Aeneas and the Sibyl in the Underworld.jpg

Eneas i la Sibil·la en el Tàrtar  

Caront transportant les sombres, de Pierre Subleyras

l’illa dels morts, d’Arnold Boecklin

Caront, un quadre infernal de Louis Garden.

Pel que fa a la música, trobem “L’illa dels morts” és un poema simfònic del compositor rus Rachmanioff compost el 1908 a Dresde i inspirat per el quadre d’Arnold Boecklin. Aquesta obra està considerada com un exemple de postromanticisme rus de principis de segle.

A més, trobem el grup de música de mètal gòtic finlandès, Charon que es va dissoldre  el 2011.

Caràtula del grup Charon

Pel que fa a la literatura, l’humanista Alfonso Valdés va escriure Dialogo entre Mercurio y Caronte en un clar intent de satiritzar l’ambient social de la seva època. Aquí teniu un petit fragment del text:

Guiará entre tanto mi lugarteniente la barca, y nosotros sentados en este prado podremos hablar y a las vezes reýrnos con algunas ánimas que vendrán a pasar” (vers 80).

 Pel que fa a l’astronomia, trobem que el satèl·lit Caront de Plutó, que Va ser descobert per l’astrònom estatunidenc James Christy el 1978.

Satèl·lit Caront

En conclusió, Caront és un personatge que té molta pervivència i que encara perviu entre nosaltres ja que trobem molts referents com el carrer Charon a França,  el bar de rock anomenat Caront, el llibre “El soborno de Caronte” de Manuel Garcia Viñó, etc.

Què us ha semblat? Sabríeu trobar més  referents de Caront?

 Andrea Balart

2n. Batx.C

Caront, el conductor d’ànimes

Qui és Caront?

Caront és un personatge de caràcter mitològic. Era fill de Nyx i d’Erebus. El seu nom fa referència als seus ulls grisos i pot ser considerat un eufemisme per a la mort. L’historiador Diodorus Siculus creu que Caront i el seu nom té origen a Egipte. Es coneix per la seva aparició a l’Eneida, epopeia llatina escrita per Virgili. Les característiques físiques d’aquest són la seva aparença d’home vell, amb barba blanca, molt lleig i que sempre portava una túnica trencada.

Caront sempre viatjava sobre una barca amb l’ajuda d’un pal per poder desplaçar-se. En aquesta barca el que transportava eren les ànimes a l’Hades travessant el riu Aqueront.

Per arribar al món dels morts, les ànimes havien d’introduir-se a l’interior de la terra a través d’una cova, a més de passar per la llacuna Estígia amb una barcassa, cosa de la qual es feia càrrec aquest personatge, Caront. Ell les portava fins a les portes dels inferns a canvi que li donessin un òbol.

Només les ànimes que havien havien rebut sepultura podien ser transportades per Caront. Pel contrari, la gent que no estava enterrada anava sense rumb durant cent anys per les aigües de la llacuna.

Font d’informació: Wikipedia

José Benlliure. La barca de Caront (1919). València, Museu de Belles Arts

Font de la imatge: Clàssics a la romana

Aquí us deixem un vídeo sobre un text de Lord Dunsany titulat precisament amb el nom d’aquest personatge mític.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=5truVEMjhXA[/youtube]

Aparició de Caront a l’Eneida, en llatí

El personatge de Caront apareix en el sisè llibre de l’Eneida quan Eneas necessita l’ajuda de Caront per entrar al món dels morts. Eneas, a diferència de la resta d’ànimes, no paga a Caront, sinó que el convenç perquè el porti gràcies al branquilló d’or que duia. Concretament apareix al següent fragment (VI, 295-301).

                           ”Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               295

turbidus hic caeno vastaque voragine gurges

aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.

portitor has horrendus aquas et flumina servat

terribili squalore Charon, cui plurima mento

                    canities inculta iacet, stant lumina flamma,               300

sordidus ex umeris nodo dependet amictus.”

[Font del text: The Latin Library]

Traducció al català

”D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espesa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu.”

(Traducció de Joan Bellès)

Pervivència de Caront en l’art

Caront és un personatge mitològic que no ha tingut massa presència en l’art actual, és a dir, el podem trobar en diverses pintures però no tenim constància d’ell en cap altre àmbit artístic, com pot ser l’escultura.

Selecció d’obres pictòriques on apareix aquest personatge mitològic:

patinir31.jpg

Patinir. El pas de la llacuna Estígia (1520-24). Madrid, Museu del Prado

[Font de la imatge: La túnica de Neso]

Miguel Ángel. Capella Sixtina. Detall del Judici Final (1536-41)

[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]

Spencer Stanhope. Caront i Psique (1890)

[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]

Conclusió

En fer aquesta investigació sobre el personatge mitològic que apareix a l’Eneida de Virgili, hem arribat a la conclusió que Caront està representat com un personatge que té un aspecte físic molt envellit i que exerceix la funció de transportar ànimes per mitjà d’una barca pel riu infernal Aqueront.

Després d’haver buscat diferents fonts a Internet sobre la pervivència de Caront en l’art a l’actualitat hem trobat que no hi ha massa representacions artístiques sobre aquest personatge, només hem trobat algunes obres pictòriques.

  • Aprofitant els teus coneixements sobre l’Eneidasabries dir qui acompanya Eneas al món de morts?
  • Al llibre El Cafè de la Granota, al conte ”Senyora mort, carta de Miguel Garrigues”, apareix aquest personatge mitològic. Quins elements trobes en aquest capítol que facin referència a Caront? Quin ús fa Jesús Montcada del mite?
  • Pel que fa a les representacions gràfiques, comenteu-les en funció de la fidelitat al text presentat.
  • Què us ha semblat el text del vídeo i la versió que fa del personatge aquest autor de principis de segle XX? Busca’n informació.

Judith Consentino i Claudia Gómez

2.2 Batxillerat