Tag Archives: Llatinismes

Ad maiora

Fa pràcticament un parell de mesos i, com a regal del meu divuit aniversari, vaig fer-me el meu primer tatuatge! No vaig tenir gaire complicació en decidir-me sobre el contingut que volia fer-me i que, per suposat, m’acompanyaria tota la vida. Ben cert és que saber a la perfecció el que tatuar-me no va ser qüestió de dos dies… (Per esbrinar-ho, haureu de llegir el pròxim paràgraf).

El darrer any, amb la realització del Treball de Recerca Iustitia vaig tenir l’oportunitat de conèixer infinitut de llatinismes que van obrir-me un ventall de nous coneixements els quals mai havia imaginat. Així doncs, un dia qualsevol fent recerca de nous mots per afegir a la Wiki, em vaig topar amb Ad maiora i trobant el significat, vaig descobrir que em sentia més identificada amb aquest concepte, que amb d’altres mots que havia treballat. Tanmateix, la contínua exploració d’aquest terme i l’interès que mostrava jo, va fer que poc a poc, començés a formar part de la meva vida, utilitzant-lo en determinats moments i davant determinades situacions.

Cal destacar, que per a mi, segon de Batxillerat va ser un curs ple de emocions bones i dolentes i potser, fins al moment, l’any que més he après en gairebé tots els aspectes i més he crescut com a persona. Volia marcar l’inici dels meus 18, i no vaig creure millor manera que amb aquella cita que m’havia acompanyat durant tot l’any i que considerava que s’apropava molt a la meva manera de pensar.

Ben bé, fa ja gairebé dos mesos que el porto, i tal com diuen, si et graves a la pell alguna cosa que estimes amb el cor, mai no te’n penediràs. I així, espero i crec que sigui el meu cas.

Tatuatge ad maiora.

Per cert, sabeu què significa Ad maiora, d’on prové i quan s’utilitza?
Quins altres llatinismes en tatuatges coneixeu?

Mireia Sanchez Cano

El llatí: és viu o mort?

10 Replies

Us convido a llegir amb molta atenció el text següent de JON FERNÁNDEZ publicat a La Vanguardia

Seguro que, a priori, muy poca gente levantaría la mano motu proprio ante la pregunta de si alguien sabe latín. Pero, de facto, todo quisqui utiliza el latín a diario, sin darse cuenta. No es ningún rara avis ni ningún esnob quien en sus conversaciones habituales menciona palabras y locuciones latinas como spa, referéndum, ultimátum, álbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, incluso, etcétera. La lista podría seguir ad infinítum y se podría alargar in sécula seculórum. Pero seguro que, a no ser que se quede in albis, no necesita ayuda ni de su alter ego ni del sursuncorda para entender todas y cada una de las palabras que acaba de leer en estas líneas. Aunque sea, en realidad, un totum revolutum de latín y castellano, y usted no haya estudiado mucho más latín que aquel ya lejano rosa, rosae.

Pues eso, que sin ser doctores honoris causa ni haber sacado notas cum laude, todos sabemos, o por lo menos manejamos con cierta soltura, el latín. Esa lengua tan antigua que, sin embargo, aún respira entre nosotros. Tanto el lenguaje culto como el popular contienen una gran cantidad de latinismos. Algunos han mantenido su significado original, como el famoso carpe diem (aprovecha el día o el momento) y otros han recibido nuevas connotaciones, como en el caso de versus. Originalmente quiere decir hacia en latín, pero los ingleses le dieron el significado de contrariedad, y lo hemos recibido con su nueva connotación de la mano del inglés.

“Es precisamente el inglés, una lengua no romance, la que más latinismos incorpora a su lenguaje y que por la influencia que ha tenido en el resto de lenguas ha transmitido muchos latinismos a las lenguas romances”, explica Emilio del Río Sanz, doctor en Filología clásica y profesor de la Universidad de La Rioja. Del inglés hemos recibido latinajos como máster (de magister), esnob (de sine nobilitate, sin nobleza), currículum vitae o ítem (del mismo modo). El profesor Del Río es un gran defensor de darle más importancia al latín en la enseñanza, y pone como ejemplo y referencia la educación inglesa y, especialmente, la alemana donde se estudian hasta cinco años de latín antes de llegar a la universidad. “No pretendo que sean cinco años en España, pero por lo menos uno o dos”, reivindica.

Del Río subraya que saber latín es un elemento básico de conocimiento para nuestras propias lenguas y nuestra cultura, que hunde sus raíces en el mundo latino. Con un mayor dominio de la antigua lengua de los romanos se nos abriría todo un mundo de curiosidades: sabríamos, por ejemplo, que la palabra salario viene de sal, porque en el mundo romano se pagaba el sueldo con sal, o que el saludo vasco agur proviene de augurium. Pero, sobre todo, utilizaríamos y pronunciaríamos mejor los latinismos, tal y como defiende Leonardo Gómez Torrego, doctor en Filología románica y miembro del consejo asesor de la Fundeu. “La persona que presume de culta con cierta frecuencia acude a los latinismos, pero hay otros que se usan popularmente y no se saben ni que provienen del latín como todo quisqui o el quid de la cuestión”, comenta. Según él, en muchas ocasiones se usan mal por desconocimiento del latín, y los errores suelen ser tanto de pronunciación como de estructura. Los castellanizamos de forma incorrecta: a grosso modo en lugar de grosso modo, motu propio en lugar de motu proprio, etcétera.

El latín ha sido una de las lenguas de referencia de la ciencia y la literatura por lo menos hasta el siglo XVIII, y de la iglesia hasta hace no muchas décadas. Por ello, cuando discutimos sobre economía hablamos con naturalidad del déficit, del superávit o de la renta per cápita. Cuando hablamos de salud mencionamos el spa (que viene, según algunas opiniones, de salute per aquam), de la fecundaciónin vitro, de la enfermedad de lupus (lobo), del delirium tremens o del famoso mens sana in corpore sano. Los abogados siguen utilizando términos como hábeas corpus, in dubio pro reo o de iure. En cuestiones de arte y música hablamos de la ópera prima de un autor, de escuchar unréquiem (literalmente descanso, porque se refiere a la música para difuntos), comentamos que la melodía va in crescendo o pedimos un bisen un concierto. Todos conocemos, además, organizaciones y empresas con nombre tan latinos como Cáritas, Sanitas, Secúritas Direct o Legálitas.

Y para más inri, tenemos los latinajos adquiridos mediante la Iglesia católica. La lista es muy larga, aunque el profesor Del Río defiende que la Iglesia no ha sido la mayor influencia a la hora de transmitir esta lengua. “Asimilar el latín a la Iglesia es reducirlo demasiado”, asevera. Pero la verdad es que nos ha dejado muchas expresiones: “Vienes hecho un eccehomo”, “estás hecho un adefesio” (de ad Ephesios, perteneciente a los efesios, un pueblo de la antigüedad al que san Pablo escribió unas cartas en la Biblia), “un funeral córpore insepulto (de cuerpo presente) o la bendición urbi et orbi (a la ciudad, Roma, y al mundo) del Papa. De hecho, se dio misa en latín hasta el concilio Vaticano II (1962-1965), en el que se decidió utilizar las lenguas de cada país. Tal fue el revuelo que el cardenalAntonio Bacci, del ala más conservadora, escribió en 1963 un diccionario para traducir los términos más modernos al latín y así poder mantener la antigua costumbre. Pero el papa Pablo VI no le hizo caso. Estas fueron algunas de las propuestas de Bacci: salivaria gummis (chicle), absurda symphonia (jazz), homo machina (robot) o follius pedunque ludus(fútbol)…

A día de hoy, el único Estado del mundo en el que el latín es lengua oficial es el Vaticano, aunque en la práctica trabajan en italiano y francés, y después traducen los documentos a la lengua oficial. Con todo, los papas han llevado el latín hasta la cúspide de la modernidad. Benedicto XVI fue el primero en abrir una cuenta en Twitter, lo hizo en muchas lenguas, entre ellas en latín. Lo mismo ha hecho el papa Francisco, y su cuenta en latín tiene más de 260.000 seguidores. Así reza la descripción de su perfil: “Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est “(Los muy esperados dichos breves del papa Francisco, que llegan para tí en una página pública). De ahí se podría deducir que Twitter se podría traducir como breviloquentor. Pero no es así, la traducción literal seria pipiatio, tal y como aclara el profesor Del Río.

Aunque no sólo los habitantes del Vaticano saben hablar latín. En todo el mundo y en varias ciudades de España existen círculos latinos en los que la gente se reúne para leer y hablar latín. Javier Ortiz, profesor de latín, es uno de ellos, puesto que es miembro del Circulus Latinus Barcinonensis. “Nuestro reto era llegar a la literatura clásica por el mero placer de leerla en su lengua original. Y muchos hemos llegado al latín vivo por esa vía”, comenta. Reivindican y utilizan formas más modernas y atractivas para estudiar latín como el método orberg (Culturaclasica.com/lingualatina/index.htm), y además de leerlo hablan de cualquier tema en esa lengua. “En latín hablamos poco sobre internet —reconoce Ortiz—, pero se puede. Para pendrive, yo propuse ferula electronica, porque Prometeo llevaba el fuego en la férula y me parecía que, como llevamos tanta información en el pendrive, la palabra férula podría servir”. Este tipo de neologismos latinos se pueden encontrar en el diccionario del Vaticano, pero también en el diccionario Galego-latinoeditado por la Xunta de Galicia en el año 2010. Ahí podemos toparnos con palabras como electrogramma (correo electrónico), folliludium mensale (futbolín) o pasta vermiculata (spaghetti).

También existen revistas de actualidad on line en latín como Ephemeris (Alcuinus.net/ephemeris/), y en la red se pueden ver conferencias enteras en latín. Uno de los conferenciantes que con mayor fluidez lo habla es el italiano Luigi Miraglia, y hay varios vídeos suyos en Youtube. Pero tranquilos que el quid de la cuestión no es saber hablarlo, sino ser conscientes de los latinismos que nos rodean. Es peccata minuta no dominar dicha lengua, pero se sigue diciendo que quien sabe mucho sabe latín. Por algo será. Sapere aude, como dirían los romanos: atrévete a saber.

El llatí segueix viu? On? Com? Per què?…

Quins llatinismes i expressions llatines heu trobat en aquest article? Quins llatinismes són participis? N’heu trobat de present? i de perfet passiu? Què és el neollatí?

‘Para bellum’

1 Reply

Què significa el llatinisme i amb quin sentit Marina Subirachs l’utilitza com a títol d’aquest article d’opinió publicat al diari Ara? Què n’opineu?….

L’exèrcit espanyol està duent a terme una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius

MARINA SUBIRATS ACTUALITZADA EL 16/09/2016 20:19

“Si vis pacem, para bellum”, deien els romans. I amb aquesta excusa van ocupar el continent a sang i a foc. Un bon sofisma per justificar la guerra i fomentar les actituds i valors guerrers. Segons aquest principi, per tenir pau el millor és crear la por suficient per legitimar la preparació de la guerra, amb la idea que si s’arriba a l’equilibri del terror ningú no s’atrevirà a usar les armes, perquè seria suïcida. I és cert que amb aquest principi el món occidental va aconseguir un llarg període de pau; però també es va propiciar el desenvolupament d’una indústria armamentista terrorífica, que ha exportat els conflictes bèl·lics cap a continents més pobres. Queda clar doncs: si prepares la guerra, acabaràs tenint-la en un lloc o altre, ja que molta gent estarà interessada que aquest objectiu no desaparegui.

La mili va ser durant molts anys el lloc d’ensinistrament dels homes per fer-los aptes per a la guerra. Ja fa uns 20 anys que molts dels joves van decidir que no volien fer-la, perquè ja no veien cap sentit a la instrucció que hi rebien. Va costar. Els objectors eren inicialment empresonats, se’ls volia dedicar a altres feines, humiliar-los… Va ser inútil, ells van aguantar i la mili va desaparèixer sense que passés res, i es va demostrar que no feia cap falta.

Ah, però no tothom ho veu així. L’exèrcit espanyol ha iniciat, fa un parell d’anys, una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius. Sona bé, oi? Un títol impecable. En els documents que en parlen, a la web, ja s’afegeix un altre terme, “defensa”, però l’explicació segueix sent molt curosa, molt políticament correcta. És quan alguna de les persones implicades en parla directament que veiem quins són els objectius reals: “Els nois d’avui no tenen sentit militar, el nostre país està rodejat de perills, cal que aprenguin a defensar-nos”, i així successivament. Uns perills que esmenten, esclar, però que senzillament no vull reproduir aquí.

Un entrenament de caràcter militar és just el contrari del que necessitem

Ha començat, doncs, l’educació militar a les escoles. Encara limitada, però amb tot un pla preparat per expandir-la. Es preveu anar molt lluny: campaments anuals perquè els nois aprenguin a exercitar les virtuts bèl·liques, manuals d’exaltació patriòtica, etc. Tot molt discret, de moment, perquè ja és evident que no serà molt ben rebut, però amb viril constància i “ empecinamiento ”. Fa un parell de cursos ja es va iniciar la preparació del professorat en algunes comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid. Sempre Castella. Diu en Salvat-Papasseit: “Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa: el braç és las i no el mena cervell”. I encara. Aturada en un passat guerrer que no ha pogut superar i que tracta de reproduir en tot moment bastint enemistats que justifiquin les preparacions per al conflicte, per poder mantenir l’espasa alta encara durant generacions i generacions.

De fet, ja hi ha hagut centres educatius que han objectat i que s’han declarat “Centres d’educació per a la pau i lliures d’educació militar”, i també, a començaments d’aquest any, hi va haver una iniciativa d’Esquerra Unida per a municipis que es volguessin declarar lliures d’educació militar. Així, pel que sembla, el projecte s’ha modificat una mica, i ara els militars es volen dirigir sobretot a les escoles privades i concertades, perquè temen que les públiques s’hi resisteixin. Tant de bo sigui així! Per sort, l’escola pública té encara una certa autonomia a l’hora de decidir què cal transmetre i què no, mentre que el professorat de la privada en molts casos s’ha de doblegar a fer el que toca.

En qualsevol cas, una educació i un entrenament de caràcter militar -encara que es camufli sota el nom de seguretat -és, des del meu punt de vista, just el contrari del que necessitem. Cada dia veiem els problemes que causa el bullying ; veiem com s’accelera el patiment dels nois i noies que són diferents, no són violents o no volen ser-ho. Veiem com segueixen predominant els valors masculins de l’agressivitat, n’hi ha prou d’observar els patis i els jocs que s’hi desenvolupen. Estimular en els nois el gust pel combat i per l’enfrontament és totalment contraproduent: vivim en un món on cal superar les actituds maniquees, els bons i dolents, ells i nosaltres, distincions que, en una societat plural i diversa com la nostra, van contra la convivència pacífica. ¿Ens podem permetre de retrocedir mil anys per tornar als enfrontaments de moros i cristians, fomentats des de l’escola? ¿És realment aquesta una educació per a la seguretat, o més aviat el que farà és garantir conflictes i destruccions?

Crec que caldrà prestar molta atenció a aquest tipus d’iniciatives, que un cop desenvolupades són molt difícils d’aturar.

Font: Diari Ara

Mercè Otero Vidal

A Català hem fet poemes de quatre versos d’Art Major amb locucions llatines

3 Replies

Alguns dels alumnes de 4t d’ESO que fem Llatí hem reunit voluntàriament en una tasca del Moodle de Llatí els poemes que vam fer el Dia Europeu de les Llengües per a la matèria de Català i ara els presentem aquí, a més de tenir-los exposats a les parets de les nostres aules. Si us agrada la idea, podeu incloure també els vostres en aquesta presentació ad hoc.

Alumnes de 4t d’ESO de Llatí

Inscripcions llatines a l’església de Premià de Mar!

1 Reply

No cal desplaçar-se molt lluny per trobar algun que altre referent o inscripció llatina, ( si és que estan a tot arreu! ). Per aquest motiu, Premià de Mar no és cap excepció. Doncs bé, resulta que avui, diumenge 5 d’abril, feia un dia massa esplèndid per romandre a casa sense fer res. M’he dirigit a l’església que està ubicada prop del Teatre l’Amistat.

Certament, tenia un feble record que allà dintre hi havia quelcom “clàssic”. I no m’equivocaba. Aquí adjunto les fotografies de la meva troballa:

Dit això, alumnes llatí, m’agradaria posar-vos a prova:

– Sé que estan un xic borrosses, però a la primera fotografia ( al retaule vermell ), podem apreciar la següent inscripció: Ego sum vitis, vos palmites. Sabeu quin és el seu significat?

– I per acabar, a l’última fotografia, es pot llegir Petro Paulo. Què significa?

No és molt difícil, oi?

Que acabeu tots de passar una molt bona Setmana Santa!

Sara Bernad

2n de Batxillerat Humanístic

Magna celebratio AD MMXV: Nou curs… nova Magna

26 Replies

Heu llegit l‘article d’El Fil de les Clàssiques en què la Margalida us convidava a afegir-vos a la Magna Celebratio 2015? Segur que sí, perquè el nombre de respostes confirma que molts de vosaltres ja heu sentit el tret de sortida que donava aquesta entrada.

Allà s’anuncava aquest apunt en què us plantejaré les novetats d’enguany. Els que ja fa cinc anys que participem activament en aquestes Jornades de reconstrucció històrica de Badalona sempre hem tingut clar que cada edició hem de fer un pas endavant, per tal que l’experiència sigui enriquidora per a alumnes i professors. L’any 2010 vam començar amb els Ludi, però ben aviat vam veure que se’ns quedaven curts. Què podíem fer, doncs? La solució era clara: no érem alumnes i professors de centres educatius? No n’hi havia també a l’antiga Baetulo? Doncs faríem de nosaltres mateixos; no ens caldria fingir gaire, perquè el nostre sistema educatiu no és tan diferent del romà. I així, el 2011 va nèixer l’Schola, que vam combinar amb els Ludi a partir d’aquell moment.

L’edició del 2012, potser l’aposta més ambiciosa per part nostra, vam tenir dos col·laboradors de luxe: Albert Anglès, amb un taller sobre les tauletes de Vindolanda, i Josep Fuentes, que ens va ensenyar a fer papirs.

La del 2013 va ser una edició especial, ja que la visita de la pluja ens va obligar a aixoplugar-nos als espais interiors del museu. La veritat és que les inclemències del temps ens van permetre viure una experiència inoblidable: ludi a sobre mateix del decumanus, ludus rhetoricus a la vora del peristil de Quint Licini… Tot un luxe, irrepetible, sumat a un guió nou de trinca on, a proposta d’una alumna, la Júlia, es potenciava la tasca de la presentadora i la demostració oratòria del ludus Rhetoricus quedava reduïda a mínima expressió.

I el curs passat ens vam plantar al 2014, amb continuïtat de guió, però amb més moviment, ja que les conductores esdevenien una mena de cicerone, conduint el públic per les diferents etapes del nostre espai de recreació.

ludus rhetoricus 2014

Després d’aquest recorregut, ¿no ens aturarem pas, ara, oi? Πάντα ῥεῖ…, efectivament, com deia Heraclit, tot flueix i res no roman quiet, així doncs, en la nostra sisena participació hi ha previstes novetats:

Ens hem proposat fer un material didàctic ad hoc, per apropar millor les llengües clàssiques als nens i nenes. Els alumnes de Grec de l’Albéniz ja hem començat a fer unes targes grans amb cadascuna de les lletres de l’alfabet, que contenen majúscula, minúscula, un substantiu que la tingui com a inicial i el dibuix il·lustratiu corresponent. Tenim una coordinadora i tot (oi Anna?) que vetallarà pel la cohesió de totes les fitxes. Esperem que tot surti com esperem, a patir de les decisions que prenem entre tots.
A partir del que vam parlar amb el Jordi, estaria bé que els tripulants del Vaixell d’Odisseu féssin un cartell gran amb les lletres per tal de penjar-lo a la zona del ludus grammaticus com a complement del joc de targes que utilitzarem a la taula. N’heu parlat?
D’altra banda, què us semblaria als de llatí, als de 4ESO per exemple, confeccionar també targes amb llatinismes o expressions llatines, potser partits per proposar de completar-los? És una altra de les possibilitats que vam contemplar a la reunió del museu. Aquest material romandria als centres i també es podria utilitzar a classe. Ja sabeu, qualsevol proposta de confecció de material didàctic per al tallers serà benvinguda!
Pel que fa al contingut de la presentació, tenim dues alumnes interessades pel Dret, l’Alba i la Cristina, que han proposat integrar a la nostra escola alguna activitat relacionada amb l’ius Romanum, com a mitjà per aprofundir elles mateixes en els orígens de la disciplina a què es volen dedicar. L’explicació del ludus rhetoricus ens ha semblat el lloc ideal, ja que l’oratòria era important no només en l’àmbit polític, com escenificàvem fa uns anys, sinó també en el judicial. A hores d’ara tenen endegada una proposta de diàleg, que completarà l’explicació de la darrera etapa educativa. O sigui que ja sabeu, futurs advocats/advocades…, esperem els vostres oferiments per interpretar el paper dels alumnes participants a la controvèrsia.
Es probable que, per complementar la dramatització oferim un petit taller de llatinismes i aforismes jurídics amb un format semblant al que demanàvem als de 4t. Coneixem la bona tasca de les autores del De iure, si us voleu involucrar en tot l’aspecte jurídic, ens ho comenteu en aquest mateix article i ho podem gestionar amb la Margalida.
Per acabar de reblar aquesta darrera proposta, tenim la sort de gaudir de l’assessorament de Francesc Sánchez, advocat i estudiós del dret romà, aficionat a la reconstrucció històrica i difusor de la cultura clàssica a través de l’associació Arraona Romana de Sabadell.
La ubicació de les nostres carpes també ha canviat d’un any a l’altre, ja sigui per raons alienes a la nostra voluntat en uns casos (la pluja del 2013), o per intentar trobar el lloc més confortable i adient per a la nostra activitat. De l’asfalt de la plaça Assemblea de Catalunya vam passar eventualment al subsòl del museu, per traslladar-nos sota els arbres de davant de Correus. Enguany continuarem en la mateixa zona, però allunyats de l’aigua de la font que l’any passat dificultava l’accés a la zona.

En fi, ja veieu que els aràcnids i els tripulants del Vaixell d’Odisseu, no sabem estar-nos quiets i volem que cada nova edició de l’Schola sigui una nova travessa. De vosaltres depèn que superem les dificultats, eludim els cants de les sirenes i arribem a bon port. Si encara no t’hi has enrolat, t’animes a acompanyar-nos?

TERESA

El poder de la paraula

7 Replies

En algun moment o altre, segur que ens hem preguntat d’on prové alguna paraula. A mi personalment, aquest tema sempre m’ha interessat molt, des que era petita que he preguntat sempre el per què d’aquella expressió utilitzada. Així doncs, una de les coses que trobo més interessants de l’assignatura de llatí és adonar-me que realment el llatí és aplicable a la vida actual.

Bé doncs, un dia, comentant a classe l’etimologia d’alguna paraula em va venir a la ment que la meva mare feia poc s’havia comprat el llibre Palabralogía de Virgilio Ortega. Vaig pensar que estaria bé compartir-ho amb els meus companys ja que jo ja m’havia mirat el llibre i l’havia trobat realment interessant. Al dir-ho, la professora em va dir que ella s’havia guardat la contra de La Vanguardia on feien una entrevista a Virgilio Ortega i on li preguntaven pel seu nou llibre. Curiosament, era el mateix article que la meva mare s’havia guardat per recordar-se de comprar el llibre! Així doncs, el proper dia el vaig portar a classe i entre tots vam fullejar-lo una estona.

Virgilio Ortega

Finalment, vull animar a tots els interessats,com jo, en l’etimologia de les paraules a comprar-se aquest llibre. Cal tenir en compte que no és per a gent entesa en el tema, és a dir la meva mare, que no ha estudiat cap filologia sinó dret, el troba apassionant i amè a l’hora de llegir-lo. Crec que Virgilio Ortega ha plasmat molt bé el perquè de cada paraula, explicant-hi tant la part històrica com la part tècnica. És realment curiós com les paraules tenen tant a veure amb la història i els pensaments de les persones i com han anat evolucionant al pas del temps. Sabíeu, doncs, que la paraula: ministre (en llatí minister) prové del nom que rebia l’esclau romà de menor categoria? Fets curiosos com aquest, els podreu trobar al llibre Palabralogía de Virgilio Ortega.

Σπεῦδε βραδέως / Festina Lente. Una recomanació ben vigent

7 Replies

Χαίρετε.
I per als qui no entengueu el grec: Salvete omnes!

Aquest article tracta de la pervivència d’una expressió grega, després llatina i, finalment, europea. L’expressió és: Σπεῦδε βραδέως.

Grec: Σπεῦδε βραδέως.	Llatí: Festina lente.	Català: Qui més corre, fa més tard
		Castellà: Vísteme despacio, que tengo prisa.
		Anglès: More haste, less speed.

Si us hi fixeu, totes les expressions juguen amb l’antítesi ràpid-lent, que crea un efecte d’estranyesa, ja que atempta contra les lleis de la lògica. La voluntat és captar l’atenció del lector sobre la necessitat de no apressar-se en l’execució dels nostres actes.

Suetoni, en la seva obra De vitis duodecim Caesarum, i més concretament en l’apartat Divus Augustus, 25.4, menciona l’ús d’aquesta expressió llatina per part del primer emperador romà. El text mostra les idees d’August sobre com s’ha d’actuar davant les diverses situacions de la vida:

nihil autem minus inperfecto duci quam festinationem temeritatemqueconuenire arbitrabatur. crebro itaque illa iactabat: σπεῦδε βραδέως:
ἀσφαλὴς γάρ ἐστ᾽ ἀμείνων ἢ θρασὺς στρατηλάτης et: ‘sat celeriter fieri quidquidfiat satis bene.’ proelium quidem aut bellum suscipiendum omninonegabat, nisicum maior emolumenti spes quam damni metus ostenderetur. nam minimacommoda non minimo sectantis discrimine similes aiebat esse aureo hamopiscantibus, cuius abrupti damnum nulla captura pensari posset.

Suetoni, Cròniques de Nuremberg

Aquí podem observar la traducció d’aquest text al català, duta a terme per Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals (100 llatinismes més vius que mai), 2014.

[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes: afanya’t amb lentitud, és millor un general prudent que no un d’intrèpid i es fa prou de pressa tot el que es fa bé. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs. Perquè deia que aquells que persegueixen guanys ínfims amb un gran perill s’assemblen als que pesquen amb un ham d’or: certament, la captura de cap presa no compensaria l’amenaça del dany causat si el fil es trenqués.

Suetoni no és l’únic autor que ens explica la preferència que August tenia per la llengua grega, considerada de cultura a l’Imperi. A les Noctes Atticae, 10.11.5, Aulus Gel·li ens mostra un altre context on l’emperador va fer servir aquesta expressió.

Aquest és el fragment en llatí d’Aulus Gel·li:

[5] Illud vero Nigidianum rei atque verbi temperamentum divos Augustus duobus Graecis verbis elegantissime exprimebat. Nam et dicere in sermonibus et scribere in epistulis solitum esse aiunt σπεῦδε βραδέως, per quod monebat ut ad rem agendam simul adhiberetur et industriae celeritas et diligentiae tarditas, ex quibus duobus contrariis fit “maturitas”.

I aquí la traducció en català, a partir de la traducció a l’anglès de John C. Rolfe.

Aquella restricció de la paraula, i de l’acció per ella sola, que va ser feta per Nigidi fou molt elegantment expressada pel deïficat August amb dues paraules gregues; car diuen que ell solia utilitzar en la conversa, i escriure en les seves cartes, σπεῦδε βραδέως, expressió amb què ell recomanava que, per aconseguir un resultat, caldria utilitzar al mateix temps la immediatesa de l’energia i la dilatació de la precaució, dues qualitats oposades a partir de les quals arriba aquella “perfecció”.

Una edició prerenaixentista de les Noctes Atticae. Data de l’any 1483. A dalt, a l’esquerra, podem observar una miniatura on està representat Aulus Gel·li.

Quina altra sèrie d’obres de Suetoni ens ha arribat fins a l’actualitat?
Per què les Noctes Atticae porten, precisament, aquest adjectiu?
I, finalment, les alumnes de Grec de 2n de Batxillerat podríeu fer l’anàlisi morfosintàctica de Σπεῦδε βραδέως?

Pau Molar Vilà
1.2 Grec i Llatí

Referències del llatí litúrgic a El Cafè de la Granota

4 Replies

Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.

[Font: lletra.uoc.edu]

El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)

Mequinensa [Font: Bloc Camí de sirga]

El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.

Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.

La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.

“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”

La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.

“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”

Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?

Laura López i Núria Fernández.

2.2 Batxillerat INS Isaac Albéniz

Llatinismes molt “Optimistes” a Catalunya Ràdio

14 Replies

Sovint, podem escoltar llatinismes i mencions clàssiques a “Els Optimistes”, el concurs de Catalunya Ràdio que cada dia amenitza l’antenna d’una a dues del migdia, presentat pels showmans Manu Guix i Àngel Llàtzer. Un exemple ben recent, el tenim en el programa de dijous 13 de març:

Gaby