Category Archives: General

Gran Glòria

Fa pocs dies vaig escriure un poema que es tracta de mitologia grega i romana. És fascinant saber el nostre passat, la nostra generació, per  saber qui som i d’on venim. La gent en general parlen que tant la mitologia com les llengües clàssiques estan oblidadess; però, per a mi no. Per a  mi viu al meu interior.

  GRAN GLÒRIA

No fallaré una altra vegada,

seré una guerrera,

una lluitadora de la pau.

Defensaré el bé,

et defensaré a tu.

Deixaré el meu nom.

El nom gravat pel món,

per les ciutats i pels pobles.

Defensaré la meva pàtria.

Seré Aquil·les, amb l’astúcia,

el seu coratge, el seu valor.

Amb la  fletxa clavada.

Seré Hèrcules,  la seva força

descomunal i amb la seva maça

faré els dotze treballs.

Seré Ulisses, la seva idea

enderrocà Troia,

i tots els seus habitants.

Seré Teseu, amb el fil,

travessaré el laberint,

i mataré el Minotaure.

Seré Atlas, el tità,

aguantaré el cel,

amb les meves pròpies mans.

Seré un gladiador, amb casc,

m’aplaudiran a l’amfiteatre,

tindré una gran glòria.

Conqueriré terres

les faré meves,

m’aniré expandint.

Jo no vull banquets,

no vull festes, no vull regals,

vull una gran glòria.

Soc una gran lectora, tinc un vocabulari bastant fluid. En aquest poema mostro alguns dels mites que he estudiat tant a Cultura Clàssica com a Llatí. Per a mi aquestes assignatures són molt importants.  I en un futur desitjo poder dedicar-me a les llengües clàssiques.

Confio que, entre tots farem  créixer aquestes llengües tan meravelloses que tenim.

Els romans i els grecs  van deixar una gran empremta a una bona part de la  terra. Nosaltres farem el mateix!

Martina Lloret

Cultura Clàssica i llatí 4t ESO

  

Els referents clàssics de “Les portes del món”. Cantània 2023

Benvolguts aràcnids, els alumnes de 5è A i B de l’escola Sa Forcanera de Blanes ens estrenem en aquesta col·laboració amb el bloc Aracne Fila i Fila en motiu de la trobada de referents clàssics a la Cantània. Aquest ha estat el segon any que hem participat en aquest projecte de la Cantània i hem interpretat a L’Auditori de Barcelona “Les portes del món”, una cantata amb música de Raquel García-Tomás i amb text de Bernat Castany.

La protagonista és la Sara, una nena cega que demana insistentment al seu pare que la porti de viatge. Davant la impossibilitat de fer aquest viatge, el pare s’empesca una juguesca: sortiran de casa i després d’agafar uns quants trens de rodalia, tornaran al mateix edifici on viuen però a casa d’uns veïns d’origen indi, on faran veure que han arribat a l’Índia. Aquest esquema es repetirà i així viatgen al Perú, a la Xina, etc. Cada vespre li expliquen un conte i en una ocasió versa sobre el viatge que fa un nen d’origen Africà per arribar a Europa, i l’autor el compara, en la forma i en la història, amb l’Odissea d’Homer. Finalment la Sara farà un viatge fantàstic en somnis fins a la Lluna, on coneixerà els selenites i quan torni a casa no quedarà gaire clar si la nena s’ha cregut del tot que ha fet aquest viatge però es donarà la paradoxa que ella, essent cega, haurà ensenyat a mirar el món d’una altra manera al seu pare.

L’autor ens proposa veure el viatge des de diferents punts de vista: el cultural (el tipus de viatge més evident), el social (que ens permet viatjar amunt i avall de l’escala social), l’existencial (cap a l’espai interior), el filosòfic (com una qüestió qualitativa, d’experiències) i finalment l’ontològic (vers les fronteres, els límits d’allò que creiem possible).

A la cançó El viatge de Keita l’autor vol homenatjar els immigrants i emigrants de tots els temps: massa sovint oblidem que Eneas i el seu poble eren refugiats expulsats de Troia. La cançó i la història intenta ser un petit homenatge a tots aquells veïns de la Sara que van haver de viure les seves pròpies odissees. En aquest cas s’explica el viatge que fa un nen procedent d’un país subsaharià per arribar a Europa i trobar-se amb la seva mare. Ell és Ulisses, i una mica Telèmac, perquè cerca la seva mare, que és Penèlope, però que també ha sigut Ulisses, perquè va haver de viatjar abans que ell ho fes. Circe serà una pastora del Marroc de la qual s’enamora però que abandonarà perquè vol continuar el seu viatge; Polifem és el focus de l’helicòpter que els persegueix als boscos de Gibraltar; etc. 

Un tema prou d’actualitat el mirem per on el mirem.

Us deixem aquí la lletra i el vídeo de la cançó: (Cerqueu el minut 17 amb 20 segons)

Gràcies a la Cantània els alumnes de 5è hem conegut l’existència i l’argument de l’Odissea d’Homer i hem pogut conèixer dos dels mites que s’esmenten a la cançó: el d’Escil·la i el de Caribdis, que us els expliquem a continuació: 

 

ESCIL·LA:

Escil·la era una bella donzella, plena de dolçor. Un dia que jugava alegrement a la platja, el déu marí Glauc la va observar i se’n va enamorar. Ella, però, el va rebutjar. 

Glauc, que no estava disposat a tolerar aquest desdeny, va acudir a la maga Circe per a assolir l’amor d’Escil·la mitjançant bruixeria. Circe però, no el volia ajudar perquè estava enamorada de Glauc i això suposaria perdre’l.

Tant va insistir Glauc que al final Circe accedí: li va lliurar una poció que, abocada a la cala on solia banyar-se Escil·la, va fer que aquesta notés com una gossada que començava a atacar-la. Espantada, va tractar de defensar-se, però aviat va observar horroritzada que aquests gossos partien dels seus malucs i que estava començant a transformar-se en un temible monstre. Quan Glauc va veure el què va passar, va perdre tot l’interès per ella i se’n va anar.

Així, Escil·la es va transformar en una criatura marina de sis caps: un monstre amb cap i cos de dona, encara que acabat aquest en forma de peix. Dels seus malucs en sortien els sis caps de gossos.

Aquesta figura mitològica apareix en les aventures d’Odisseu i actualment, a causa d’una nova transformació, és una roca que encara causa grans perills als navegants.

CARIBDIS: 

Caribdis era una bella donzella que durant la seva vida humana havia mostrat sempre una gran voracitat. Es diu que en una ocasió va robar un bou del ramat d’Hèracles i se’l va menjar. Per això Zeus va castigar-la i amb un llamp l’envià al mar on es va transformar en un monstre submarí d’aspecte indeterminat. 

Segons una altra versió Caribdis, abans de ser transformada per Zeus, era una nimfa marina que va inundar la terra per a poder ampliar el regne del seu pare, Posidó.

El monstre femení Caribdis absorbia tres cops al dia una gran quantitat d’aigua de mar, com un remolí, i s’empassava tot el que flotava, fins i tot les naus que hi havia per aquells indrets, i després escopia l’aigua beguda.

L’Odissea explica que quan Odisseu va creuar l’estret de Messina per primer cop va aconseguir esquivar el monstre, però quan després va naufragar, va ser arrossegat sobre el pal de la seva nau destruïda una altra vegada per l’estret. Al darrer instant va ser capaç d’agafar-se a una figuera que hi havia a l’entrada de la cova de Caribdis, i quan va tornar a sortir el pal vomitat per Caribdis, Odisseu s’hi va agafar i va continuar el viatge.

Els dos costats de l’estret estaven a l’abast d’una fletxa, tan propers que els mariners que intentaven evitar a Caribdis passaven massa prop d’Escil·la i viceversa. L’expressió «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar estar entre dos perills de manera que allunyar-se d’un fa que caigui en l’altre.

Tradicionalment, la ubicació de Caribdis a l’estret de Messina fa que se l’associï amb el remolí que formen els corrents que es troben a la zona, però rares vegades és perillós. Investigacions recents suggereixen una nova ubicació: el cap Skila, al nord-oest de Grècia.

FONT dels dos mites: VIQUIPÈDIA

Ens acomiadem amb uns versos que l’autor ha escrit per a la darrera cançó El viatge de la vida: “Si vols arribar ben lluny no portis gaire equipatge ni pensis molt en l’objectiu ja que cada pas és viatge. Si vols arribar ben lluny el millor destí és trobar-nos aquí i ara”. I és que aquesta temàtica del viatge dóna per molt… i com diu Teodor Suau al seu llibre homònim, més important que la meta és el camí.

Per molts anys de col·laboracions i viatges!!!

PD (opcional): si voleu col·laborar amb aquest article podeu fer-hi algun comentari, escriure’ns quan us heu trobat entre “Escil·la i Caribdis” a la vostra vida o alguna reflexió referent als viatges. Salutacions!

“Immortals” al certamen de Sant Jordi IPM i Premià de Mar 2023

Cartell guanyador Sant Jordi IPM 2023 de l’alumna de Llatí i de Cultura Clàssica de 4t Mariona Herrera de 4t B . L’enhorabona!

En el certamen literari de Sant Jordi d’enguany, tant a l’institut Premià de Mar com al  Certamen literari de Premià de Mar, ha resultat guanyador del segon premi de poesia categoria E el meu poema “Immortals”.

Martina Lloret “Immortals” en el lliurament de premis Sant Jordi Premià de Mar  2023 a L’Amistat

Lliurament de premis del Certamen de Sant Jordi 2023 de Premià de Mar

Títol: IMMORTALS
Grup: E
Modalitat: POESIA
Pseudònim: ..Llop………………….

IMMORTALS
Sobrevolo el cel,
amb el carro del sol.
Lluito com una àguila.
Domino el cel i el mar.
Faig créixer les plantes.
Porto una maça i una pell de lleó.
Les ànimes mortes em segueixen,
camino sol cap a l’inframon.
Sobrevisc com puc.
Titans sense cor.
La pau ha desaparegut,
guerres sense límit ni control.
Ho embruten tot.
Ni arc ni casc.
Amb els peus alats,
volo
sense destí que em concreti.
I tot de colors,
màgia poderosa,
Envolta
l’Olimp.

També vaig tenir l’honor de llegir-lo al programa Escoles de Lola Busquets de Ràdio Premià de Mar:

Ja sabeu quin llibre de lectura de Cultura Clàssica hem llegit enguany?

Martina LLORET

Cultura Clàssica 3r ESO

Les alumnes de Cultura Clàssica 3r visitem l’exposició “CAPUT AUT NAVIS” al MEP

El dia 15 de desembre el grup de Cultura clàssica de 3r ESO vam poder gaudir d’una sortida al Museu de l’Estampació de Premià de Mar. El nostre guia va ser en Ramon Coll. Allà vam aprendre un munt de coses.

Primer el Ramon ens va fer una breu explicació de l’exposició Caput aut navis.

«Caput aut navis. A cara o creu» era el nom d’un dels jocs més populars en l’antiguitat, un joc amb el qual encara ens entretenim avui dia.  A través de 72 peces del fons del Museu de Granollers, l’exposició us convida a fer un passeig pel món del joc en temps antics. Aquest conjunt de peces de petit format, que normalment reposen en caixes als magatzems, prenen un nou protagonisme i ens expliquen com es jugava des dels temps dels ibers i dels romans fins a l’època medieval; però no només els infants jugaven sinó també els adults, que interessant!

Les alumnes de Cultura Clàssica 3r a l’exposició Caput aut navis amb en Ramon Coll

Després de contemplar els objectes de les peces de joc romanes, en Ramon ens va fer una explicació de l’exposició permanent del museu amb objectes trobats a les excavacions del jaciment de Can Ferrerons. Tot seguit, vàrem pujar al seu estudi  i vam poder tocar objectes  romans autèntics (com per exemple una moneda, una tros d’àmfora).

Ara, a avui en dia estem acostumats al fet que els adults només treballin, però en aquella època no, era l’habitual jugar i passar-ho bé.

Els comentaris de les alumnes i companyes de Cultura clàssica de 3r són aquests:

-Hola, soc la Martina, ha estat  divertit  perquè ens han explicat sobre coses antigues i hem jugat a jocs.

  Hola soc la Irene, la meva opinió sobre la sortida és que va ser molt interessant. I crec que he après molt sobre els jocs i les moltíssimes coses que ens va explicar en Ramon. La part que em va agradar més va ser jugar al jocs romans, sobretot al gronxador (el meu joc).

-Hola, sóc la Carla, la meva opinió sobre la excursió del museu és que em va agradar molt aquesta experiència, ja que he après nous jocs antics, i n’hem practicat alguns.Hi ha hagut coses que ens ha explicat en Ramon Coll que no esperava però m’han agradat bastant i tornaria a escoltar una explicació com aquella. La part que he disfrutat més ha sigut quan hem fet l’estona de practicar els jocs romans.

Hola, sóc la Jainabu i la meva opinió de la excursió del museu ha sigut una nova experiència que no m’he perdut gràcies a la insistència de la nostra professora, encara que no he entès molt bé el que ens han explicat però m’ha agradat molt. La part que més m’ha agradat ha sigut quan hem jugat els jocs.

Hola sóc la Maria, la sortida em va agradar molt va ser molt interessant i vaig aprendre molt, sobre temes que m’agraden, el que més em va sobtar va ser els ossets amb els que es jugava antigament per la quantitat de jocs que es poden fer amb tan poca cosa i an comentar-ho al meu pare em va dir que ell també hi jugava, però amb pedretes.

Hola sóc la Roberta i  la meva valoració és que la sortida va ser prou interessant i ens van explicar moltes dades sobre els jocs que no sabíem i vam obtenir informació sobre un tema que esta infravalorat.

Hola sóc l’Helena i la meva opinió sobre la sortida al museu es que ha sigut molt entretinguda i he après com jugaven el romans en aquella època. Tots els jocs han sigut molt diverits i ha sigut la meva part preferida.

Hola, soc la Sara i la meva opinió sobre la sortida és que va ser molt interessant i vam rebre molta informació, bona i important.

Hola soc l’Olivia, crec que la sortida va ser interessant i que ens van explicar molt detalladament  tota la informació. La part que em va agradar més és la dels nostres jocs, ja que va ser molt divertit!

Hola, sóc l’Ona i m’ha agradat anar d’excursió. Encara que en alguns moments on en Ramon explicava història, em vaig avorrir una mica, però va ser interessant poder tocar aquelles peces antigues. Quan vam jugar a jocs ja acabada la visita al museu, em va agradar molt i m’ho vaig passar molt bé.

Hola, soc la Paula i la meva opinió sobre la sortida al museu és que va ser molt interessant. Havia parts que es feien molt llarges, però vaig aprendre moltes coses.El que més em va agradar va ser jugar als jocs, va ser la millor part i m’ho vaig passar molt bé.Tornaria a anar, però no faria tan llarga l’explicació.

Hola, sóc la Marina i crec que va ser molt interessant i entretingut, em va agradar bastant. Va ser una sortida diferent a les altres.

I la meva és que el Ramon ho ha fet possible!

Al final, després de l’exposició, a fora, com que feia un dia assolellat, a la placeta, vam jugar els jocs romans, que uns dies abans els vam plantejar i ens van repartir.

Aquests són uns dels jocs que vam explicar i jugar.

Cinc ossos

Aquest joc és pot jugar de moltes maneres, es juga amb tabes, uns ossos de les cabres amb forma rectangular. Aquest joc és molt antic,i hi jugava la gent de camp, com els fills dels pastors.

 Es juga amb un petit grup de 3 a 5 persones encara que poden ser més, els jugador es posen en rotllana i comença un i agafa les cinc tabes, les tira a l’aire i posa la mà a sota i intenta que les tabes li caiguin a sobre,  si cau alguna li toca al següent fins que algú aconsegueix agafar totes.

Harpastum, també conegut com a harpustum, era una forma de joc de pilota durant l’Imperi Romà. Els romans també li donaven el nom a la bola petita amb què es jugava. La bola usada era petita (no pas gran com al paganica, o futbol) i dura, probablement de la mateixa mida i solidesa que la de softbol. La paraula harpastum és la llatinització del grec el neutre d’Aquest joc era pel que sembla una versió romanitzada versió d’un joc grec joc anomenat phaininda o d’un altre joc grec, Implicava una considerable velocitat, agilitat i esforç físic.

Poc se sap sobre les regles exactes del joc, però les fonts indiquen que era un joc violent i els jugadors sovint acabaven a terra. A Grècia, un espectador (de la forma grega del joc) podia acabar amb una cama trencada si quedava atrapat al mig del joc.

Hi jugaven els legionaris romans a la Bretanya l’any 43 dC

El terreny de joc era un rectangle delimitat amb cordes, l’objectiu del joc consistia a portar una pilota a l’altre extrem del camp, utilitzant tota la violència que fos necessària, excepte matar. El “punt o gol” es feia quan la pilota tocava la corda, llavors acabaven les baralles entre els jugadors. Aquest mètode d’entrenament enfortia el legionari, no el deixava pensar per ell mateix, sinó com una unitat conjunta, i l’obligava a una estricta disciplina, bàsica a les legions.

D’aquest esport deriva el calcio storico florentins, amb 27 jugadors per equip. Al joc romà n’hi havia 4 o 6 per equip, oficials contra soldats

Caput aut navis: Cara o creu

Ens agrupem en parelles. Una persona té una moneda i les dues han d’escollir si volen cara o creu. Tiren la moneda cap amunt i l’agafen sense que es vegi el resultat, per després destapar-ho i que es vegi si ha sortit cara o creu. Guanya la persona que ha escollit a l’inici la mateixa cosa que surt a la moneda.

 

Ocellatis: Bales

Va  sobre fer un cercle de 50cm i allà has de posar unes bales de fang a sobre i amb unes altres bales de fang has d’intentar que surtin del cercle i les que surten te les quedes i això es juga de 3 a 5 persones.

Digitis micare/ morra

El joc tracta sobre esbrinar el número que la teva parella està amagant a la seva esquena. Hem de fer parelles, i una d’elles ha de fer un número amb les mans, i l’altre l’ha d’esbrinar.

ANDABATE/ A QUI HE TOCAT?

El joc tracta que vàries persones amb els ulls tancats han de buscar una persona i si la reconeix ha d’aixecar la mà i, si endevina la persona, guanya el joc i es converteix en àrbitre.

La mosca de bronze:

ORBIS O TROCHVS / CÈRCOL

Aquest joc tracta de saber controlar un cercle.

S’ha de tirar el cercle de forma que torni a tu, i que no s’escapi. Pot semblar una tasca fàcil però no ho és pas.

 
S A L T A R   A   L A   C O R D A
 

Aquest joc romà és un de molt antic i es coneix encara avui en dia. És el joc de saltar a la corda.  L’origen és desconegut, però es creu que els nens i nenes d’aquella època es divertien saltant a cordes formades per trenes.

 
Els materials que es necessiten són molt simples; una corda (bastant llarga).
 
El joc comença amb dues persones a cada extrem de la corda, donant-li voltes, prou grans per què la gent pugui saltar i no es doni amb el cap, a un costat hi ha una fila de persones preparades per entrar. Quan decideixin, entra la primera persona corrents i es posa a saltar, quan porti uns quants salts, pot entrar el següent, i així fins batre el rècord de persones saltant.
 
Atenció! Si algú para la corda, es torna a començar de nou.
 
Funem traere / estirar la corda 

Es tracta  d’estirar la corda, ens repartim en dos equips. Cada persona es prepara per tirar la corda, per veure quin equip és el guanyador es pinta el terra amb 3 línies, una per saber la meitat de la corda i les altres dos per saber fins on en d’estirar la corda i qui atravessi la segona línia guanya.

 Llançament de disc. Vaig portar un frisbee, ja que un disc de bronze podia causar molts problemes i ho vaig substituir. La màxima distància va ser 29 metres.
Després vam jugar al pica paret. Fer el joc va ser fàcil de fer, ja que encara avui en dia es fa. Només calia portar de material un guix. Ens ho vam passar bé i va ser molt divertit.

 Tactere et devenire    Tocar i parar 

L’objectiu d’aquest joc és no ser l’últim a arribar a la paret.

El joc consisteix a anar saltant fins a la paret i intentar no ser l’últim a arribar.

Els jugadors es posen en una filera en línia recta i van saltant fins a la paret mentre canten “Serà rei el que ho faci bé i el que no ho faci, no ho serà”. Hi ha una persona que para i els hi contesta “La pesta prendrà al darrer en arribar”. Després el que para es gira i si veu algú que es mou, ha de dir el seu nom i al que li han dit ha de tornar cap enrere. L’últim a arribar ha de parar a la següent ronda. 

 

 

I com diu Plató «Es coneix més a una persona amb una hora de joc que en un any de conversa». 

Martina Lloret

Cultura clàssica 3r ESO.

Intercanvi de postals en llatí, noves coneixences!

Un dia va venir la Margalida a classe de Cultura Clàssica de tercer i ens va proposar de fer un intercanvi a cegues de felicitacions de Nadal. Nosaltres encara no fem Llatí; però vàrem aprendre com els romans es felicitaven l’any nou i com encara avui en dia hi ha gent que es felicita en llatí per Nadal. També vàrem voler saber com era Bon Nadal en grec modern.

Aquestes varen ser les nostres postals. Ens va costar una mica, però amb empeny i amb molt amor, van quedar espectaculars!!!

L’últim dia de classe va ser el dia de la sortida al Museu de l’Estampació de Premià de Mar on vàrem poder visitar l’exposició permanent d’època romana amb els objectes trobats a Can Ferrerons, avui Museu Romà de Premià de Mar, l’exposició de joguines romanes Caput aut naves i un taller de comerç de materials antics i vàrem poder tenir a les mans objectes romans. Quina emoció!  Després vàrem jugar a jocs romans, cadascuna de nosaltres en va proposar un. Ens ho vàrem passar molt bé, però molt bé! I finalment, oh sorpresa!, vàrem rebre de part de la nostra professora aquesta postal. A l’Olimp també estaven de festa! Eren vacances!

A la tornada de vacances ja no recordàvem ni esperàvem les postals del suposat intercanvi. Llavors a la primera classe de Cultura clàssica vàrem tenir la magnífica sorpresa de rebre cadascuna de nosaltres una postal en llatí dels alumnes de Llatí de 4t de l’escola Aula de la professora Montse Bastons i la nostra magistra tampoc es va quedar sense!

Ens va agradar escriure-les i dibuixar-les.  Ens va fer molta il·lusió poder compartir les postals amb altres persones de la nostra edat; però ens va agradar encara més rebre-les i que no ens fessin només una felicitació anònima sinó que aquesta fos nominal amb tota una carta escrita en llatí. No cal dir que vàrem necessitar l’ajut de la nostra professora per entendre el que ens deien. Cal saber llatí! Ens varen posar el seu insta i algunes hem pogut intercanviar missatges i conèixer-nos una mica més.

Algunes de les companyes de Cultura Clàssica amb la felicitació rebuda.

Ara coneixem persones d’altres llocs, ens podem comunicar, parlar… etc.

Sincerament ha sigut un treball magnífic!!!

I espero, que les altres escoles s’hi animin!

Algunes de les meves companyes de classe de Cultura Clàssica 3r m’han fet arribar la seva valoració:

OPINIÓ DE LES POSTALS DE NADAL

Hola, sóc l’Olivia, l’intercanvi de postals em va agradar molt i crec que és molt divertit fer i enviar postals a gent que no coneixem. A part, és interessant interactuar amb altres escoles, instituts, etc. I crec que ho hauríem de fer més sovint.

Hola, soc la Sara i jo opino que la meva postal ha estat molt original m’havia semblat molt estrany que m’hagués preguntat sobre la universitat que volia anar, però m’ha agradat igualment.

Luna :Personalment m’ha agradat molt escriure i dibuixar la postal. També m’ha semblat molt divertit rebre’n una, l’únic que no m’ha agradat és que després no he pogut parlar més amb la persona que me l’ha escrit.

Hola, soc la Marina i la meva opinió sobre la postal és que va ser molt guai, ja que està bé intercanviar coses amb altra gent que no coneixem.

Paula: M’ha semblat una activitat molt divertida.
Gràcies a aquesta activitat he conegut a persones d’un altre lloc de Barcelona i tots són molt bona gent.
Ho tornaria a fer sense dubtar-lo.

Va ser molt divertit fer les postals, també va ser molt divertit rebre la felicitació dels déus i rebre la carta en llatí. Tot va estar tot molt bé. Esther

Les postals m’han agradat molt, ha sigut una activitat super curiosa i m’ha encantat!

Hola, sóc l’Ona. Em va agradar molt fer les postals, va ser molt entretingut crear la meva postal, i rebre’n una també em va agradar, sobretot perquè vaig parlar amb la noia de la meva postal.

Martina Lloret
Cultura Clàssica 3r ESO

De viatge amb referents clàssics a Madrid

Aquestes festes he viatjat a Madrid i tant de cercar referències clàssiques i pervivència dels mites a Llatí i a Cultura Clàssica, m’he passat tot el viatge amb referents clàssics.

  • Què opineu dels referents  clàssics que vaig trobar al viatge de Madrid?
  • Algú sap més referents clàssics que es puguin trobar a Madrid?

Erika Tomás 4tC

Llatí i Cultura Clàssica 4t

Nous temors

A cultura clàssica de 3r vam decidir que totes nosaltres faríem un conte de por, uns molts aterradors i altres de més misteriosos. Una altra vegada hem aconseguit fer una tasca col·lectiva.

A les primeres paraules de cada conte ens tremolaven les dents, l’ambient canviava radicalment a un de més obscur, i cada vegada canviava a un de més misteriós.

Vols submergir-te en aquest ambient? Sentir la por per les venes? Doncs… Jo sí!

 

 

Apologia de Sharon 

Els moretons que ell va pintar en el seu rostre eren com l’obra d’un artista primerenc: sense exactitud, sense idea, però amb tota la intenció. Ell arribaria a prop de les onze, amb la seva màscara de borratxera i frustració, exigint el seu sopar amb despotisme, llançant queixes a la intempèrie: una cullera bruta, una sopa freda, una cadira mal posicionada. Si trobava un pretext enginyós, segur la colpejaria. Avui seria l’última vegada… «Bon dia, amor meu, ¿estan molt ajustades aquelles cordes? Perdona’m per amarrar-te, és només que no vull que surtís corrents. T’he emmordassat només per precaució, les teves paraules podrien obstruir els meus pensaments, i en aquest punt. 

Necessito claredat. La teva roba està planxada, la taula neta i el meu cor trencat. Solia creure que estava boja per tu, com en realitat, d’enlaire a causa teva. No és el mateix, ho he meditat tota la nit. 

Ell va passejar els ulls per l’habitació, lligat de peus i mans. Quan per fi va desxifrar l’escena, el pànic li va mossegar el coll. 

Ella taral·lejava una cançó aparentment trista mentre regava liquiditat sobre el llit. Immediatament, ell va olorar un perfum àcid que raspava el seu nas: era gasolina. 

Es va desfer una estampida de ximpleries indesxifrables des d’un parell de llavis immobilitzats. Els ulls de Sharon projectaven la mirada d’un canell farta de ser assotada. I aquests mateixos ulls humits i tremolosos, en el punt més dramàtic, s’hi van posar, en recerca de comprensió, en espera d’algun signe de penediment. Però aquell home no va poder captar el missatge. I això ho destruiria. 

“Per què he aguantat tants anys al seu costat?”. Per amor. Aquest era un argument viable, i alhora, l’excusa més cobejat. 

La mort es va parar darrere d’ella, va sostenir la seva mà delicadament, i el va ajudar a encendre un fòsfor. 

EL JOVE SUÏCIDI

La noia conduïa, però els quilòmetres no l’allunyaven dels seus pensaments. La nit s’estava menjant el camí, les llums del seu acte li revelaven el pròxim tram del camí, i el desert li llençava en frontal la mort de la seva germana.

Si hi hagués ficat al llit, si li hagués dit que era bonica, irreemplaçable, que l’opinió d’altres cabia en un pot d’escombraries. Si hagués fet de costat les ternes anys que els separaven, si hagués parat menció a la seva manca d’apetit, al seu constant desig de dormisquejar, a la seva ullada absent. Si ens hagués burlat d’ella quan el trencarà de la Natasha, la noia habitual del seu col·legi, i de les extenuants i pesades bromes que li jugava juntament amb les seves amigues.

Si li hauria lliurat salpa paraula, casc abraçada, peülla espurnejava autoestima. Aleshores potser la seva germana hauria viscut més enllà dels catorze anys.

Tots aquests hi hauria se li clavaven al pèl, la tristor li besava l’esquena, el camí no deia animal i el passat cridava eufòric.

L’acte va passar per casc corba i el moviment la va portar a l’escena que intentava fugir la tarda silenci quan els seus parells no estaven a habitatge, els passos d’ascens per les escales, el grinyol de la porta, el cos de la seva germana penjat a la seva habitació, els ostenta que va deixar anar mentre li acariciava el cap.

Fallat, voldria aventurar amb tu al pati com quan érem nens, però altar els teus ulls només tenen color a les fotografies

Va desentendre’s l’autopista i es va internar en un segment franc del desert. Va deixar anar les llàgrimes que li pesaven i en va deixar algunes per al retorn. Sortirà de l’acte amb els punys endurint-se lentament. Va obrir la caixola aquí seguia Natasha, lligada i emmordassada. La foscor li va impedir veure els seus ulls d’apel·lació , en aquella posa semblava un bell ocell indefens. La va sostenir dels cabells i la va treure amb brutalitat.

Va tensar la mà dins de la caixola i va aconseguir el bat de Beisbol. No havia jugat des que era nena, però aquesta nit practicaria penya mica.

Conte de por

Una vegada hi havia un poble perdut per la muntanya, en aquell poble hi vivien 205 persones, entre aquestes persones es trobava Emily. Emily era una jove de divuit anys, tenia els cabells negres com la foscor i els ulls verds . Ella ve d’una família rica, i els seus pares la voleien casar amb un home ric, ja que en aquells temps això era normal. Van decidir casar amb John un home molt ric i guapo, però era misteriós i callat i a Emily no li va fer gaire gràcia, però com ella no tenia opinió es van acabar casant.

El dia de la boda era un dia de pluja, Emily ja estava vestint per la boda, aquell dia ella havia parlat amb John al matí i se’l veia diferent i distint, però això no li va importar gaire a Emily. Després de preparar-se ella va decidir que era bona idea anada a parlar amb la seva mare, ella va anar caminant al pis d’adalt, ja que all ara on dormen els seus pares però al entrada es va trobar amb el con de el seu mara tirat per terra tota plena de sang i amb mínim 10 punyalades, ella va cridar i va sortir corrent, no hi havia ningú a casa només ella els seus paràs i… John. Emily va anar a l’habiracio de John per dir-li el que havies però no estava, va sentir un crit del seu pare però desopte van parar i escoltaven les passes d’una persona corrent ella es va espantar i va de sobte es fa un silenci, ella pensava que seria bona idea intentar parlar amb en John -John, no em matis, he de fer moltes coses abans de morir, no vull morir així- Ell li respon- Emily ho sento, ho sento de veritat però no em puc casar amb tu no vull i no veig altre solució- Ell es comença a apropar a ella- John va si us plau- -ho sento Emily de veritat que ho sento- després de les seves paraules li va pegar a l’emily i la va retirar al terra i després es va tirar sobre ella i la va escanyar fins que la va matar. Després John se’n va suïcidar i els van trobar 3h més tard a tots morts.

Conte de por

Estava amb els meus amics en un parc que freqüentment anem, i mentre esperàvem que els nostres pares vinguessin, ens gronxàvem i ens llençàvem pels típics tobogans de tub. Vaig decidir tirar-me per un, mai no ho havia fet per la meva claustrofòbia. Quan vaig sortir del tobogan, em vaig adonar que seguia estant al parc, però els meus amics no hi eren. A més, ara era de nit, tot era fosc i hi havia molta humitat. El parc era il·luminat per només un fanal, i no es veia el final del carrer. Vaig començar a caminar mentre trucava als meus amics, no hi havia resposta, de manera que vaig pensar que m’estarien fent una broma. Al cap d’una estona, comenceu a sentir sorolls venint d’un arbust. Penso que hi serien els meus amics, però com més em feia, més anava distingint el soroll i l’anava associant com una alarma, tipus tsunami. A poc a poc començo a distingir dins de tota aquesta foscor una figura extremadament prima, com més m’acostava, més gran es feia. Vaig calcular que fa més o menys de 5 metres. De la por que vaig agafar, no em vaig poder moure, aleshores, va ser el torn que aquesta cosa es fes cara a mi. Vaig obrir els ulls i tornava a ser on abans, amb els meus amics envoltant-me per saber que m’havia passat.

Un event Inesperat

Una noia a classe escoltant a la professora, ella li pregunta a la professora si pot anar al lavabo, aquesta li diu que sí. La noia s’aixeca i va al passadís, però se sentia rara, incòmoda, sentia que l’observaven. A mig camí sent com algú està darrere seu, està agostada i el seu estómac tremolava de la por junt amb les seves dents, no se sentia còmoda. Ella gira el cap lentament cap enrere, no veu res, però la seva mirada i els seus pensaments no la deixen tranquil·la. Caminant lentament cap al lavabo aquell neguit que sent no se’n va, quan hi arriba se’n va a l’últim lavabo darrere de tot, específicament el cinquè. Ja al lavabo treu el paquet de cigarros que té a la butxaca juntament amb l’encenedor, es posa un cigarro a la boca, però, un altra vegada aquest sentiment de neguit que fa que li tremolin les cames, ella obre una mica la porta del lavabo on ella està, no veu res, sospira alleujada, però encara sent aquesta molèstia dins seu, a la noia li cau l’encenedor, però quan s’ajup a agafar-lo sent la porta dels lavabos obrir-se, aquell neguit torna a ella, aquest cop, encara més fort, li tremolen les dents, tots els ossos del cos, no pot reaccionar, pum, escolta ella, aquell ser misteriós acaba d’obrir el primer lavabo, ella s’ajup fins a tindre el cap pegat a terra, no veu res, no hi ha ningú, però els lavabos se’n van obrint sols, un, dos, els cops se senten cada vegada més a prop, tres. Ara li toca el seu… PUM!

— T’he trobat.

Li diu el ser amb aquella cara deformada plena de sang somrient… 

Klauss Klugg i el misteri de la casa abandonada de Maria Cuesta

Mila Mansilla Cultura Clàssica 3r

Xenofont d’Atenes i els deu mil

Xenofont, nascut a Atenes el 431a.C, i mort a Corint el 354a.C va ser filòsof, militar i historiador. Va ser deixeble  de Sòcrates i això el converteix en una autoritat respecte a la seva persona, en  el seu llibre Apologia de Sòcrates, aclareix algunes dades sobre el judici i execució d’ell.

Xenofont va néixer a la part àtica de Grècia i per tant parlava aquell dialecte. Va escriure els seus textos en forma de crònica, i participà en els esdeveniments històrics dels que divulgà informació, de manera que va fer una gran innovació en crear el subgènere historiogràfic de la vivència personal. La seva obra és fàcil de seguir i té un estil d’escriptura suau i agradable, tant que va arribar a ser conegut com “la musa àtica”.

L’obra més coneguda d’aquest autor és l’Anàbasi, que està narrada en tercera persona i relata la expedició dels deu mil, en què ell mateix va participar duent a terme un paper crucial. La paraula Anàbasi en grec es tradueix literalment com a “marxa a terra endins”.

En aquest episodi de la història Cir el jove vol arrebatar-li el tron de l’Imperi Persa al seu germà gran Artaxerxes. Cir ja es va revoltar en contra del seu germà quan aquest va heretar el tron al 404 a.C, les forces d’Artaxerxes el van derrotar, però de totes formes va ser perdonat. Cir no va desesperar del seu objectiu i el 401a.C va reunir un exèrcit de mercenaris comandats tots pel general espartà Clearc.

Aquest exèrcit estava format per 11.300 hoplites comandats per diferents generals;  2100 peltastes, també pertanyents a diferents faccions de mercenaris; i 200 arquers que ja eren de Clearc.  Els hoplites eren un tipus de soldat molt utilitzat ja que ells mateixos pagaven el cost del seu equipament i no eren massa difícils de mantenir. De totes maneres aquest equipament sí que era molt aparatós, arribava a pesar més de vint quilos, i només els soldats rics se’l podien permetre. Constava d’una armadura de bronze que simulava els músculs del tors, un casc que cobria fins les galtes i un escut circular anomenat aspis, que mesurava un metre de diàmetre. Les armadures eren úniques, fetes a mesura, i en l’escut cada soldat lluïa el símbol familiar, o bé els espartans lluïen la lletra Lamba, en honor al seu lloc d’origen: Lacedemònia. En quant a les armes, tenien una llança de dos metres i mig, la doru, i com a arma secundaria per si la doru es trencava tenien una espasa curta anomenada Xiphos, de doble tall i fulla recta. L’altre tipus de soldat que més s’utilitzà  va ser el peltasta:  aquests són originaris de Tràcia, i s’anomenen així per l’escut que utilitzaven, el pelte. Aquest escut era circular, amb un diàmetre aproximat de mig metre, i amb una escotadura semicircular en un costat, que donava una forma de mitja lluna. Les armes que utilitzaven els peltastes eren javelines, molt menys pesades i més curtes que les dels hoplites ja que era comú que les llancessin per atacar a distància. A més tampoc tenien cap armadura que destorbés a l’hora de moure’s.

Així doncs, els hoplites van ser el  que avui identificariem amb una infanteria pesada, amb molta força però poca mobilitat, servien per atacs més contundents. En canvi, els peltastes eren la infanteria més lleugera, amb una maniobrabilitat molt més avançada, però més dèbils en cada atac. Sovint es combinaven els dos tipus de soldats per fer formacions en les quals els peltastes avançaven territori en busca d’informació o protegien els flancs de l’estructura que creaven els hoplites quan es juntaven. 

Continuant amb la història de l’Anàbasi, les tropes de Cir van partir des de Grècia, amb Xenofont com un dels seus integrants documentant els fets. Al principi Clearc era l’únic que coneixia l’objectiu real de l’expedició, ja que Cir havia enganyat els seus mercenaris dient que anaven a sotmetre la regió rebel de Pisídia. Finalment, quan s’allunyaven cada cop més d’aquell territori, Cir va haver de revelar la veritat a tothom, i els mercenaris es van mostrar indignats, però això es va compensar amb la promesa d’una bona paga. Quan van arribar a escassos quilòmetres de Babilònia, es van trobar a l’exèrcit d’Artaxerxes i es va produir la Batalla de Cunaxa el 401 a.C. Aquesta batalla va ser una massacre, ja que les forces del rei persa eren molt superiors. Cir va morir en combat i Clearc, el següent en la cadena de comandament, va assumir el càrrec de tot l’exèrcit i va ordenar la retirada. Però a ell el van atrapar com a presoner i el van executar. En aquesta situació en què els líders principals de l’expedició estaven morts, Xenofont va ser un dels que van agafar la iniciativa i va motivar els soldats a una retirada cap al Mar Negre. Aquest fet es considera una gran gesta en la història militar grega ja que fins aquell moment ningú que hagués entrat en qualitat d’enemic en terres perses no havia aconseguit fugir. 

Segons explica Xenofont a l’Anàbasi, el viatge de retorn va ser una odissea i va durar mesos, durant el camí varen haver de passar per territoris hostils i lluitar contra altres pobles. Finalment,  arriben al Mar Negre, que tot i ser encara lluny de Grècia, representava una zona segura. És en aquest moment que els personatges històrics de l’expedició dels deu mil homes, que en aquell moment devien ser al voltant de sis mil, criden: «¡θάλασσα! ¡θάλασσα!, ¡Thalassa! ¡Thalassa!» és a dir: “El mar!. El mar!”, el mític crit que caracteritza aquesta obra. Arribats al seu destí, els mercenaris van seguir actuant com a tal, i Xenofont li cedí el comandament a Tibró.

L’Anàbasi és una font d’informació primària, escrita per un mateix participant d’aquesta expedició, d’aquesta obra podem extreure informació de les diferents tècniques de guerra de diferents regions, l’organització militar d’aquell temps i el relleu de les terres. Va ser una gran influència, per exemple, per a Alexandre el Gran, que setanta anys més tard, guiant-se per la informació que hi ha en aquest llibre va entrar a Pèrsia i la va prendre amb un exèrcit de només quaranta mil soldats. Fins i tot avui dia trobem paral·lelismes entre la nostra història contemporània i l’expedició dels deu mil, més de 24 segles més tard. Una prova més de que la història està feta de repeticions incessants: en el nostre país, a l’any 1936 va esclatar la Guerra Cívil, en la qual hi havia dos bàndols i dos possibles lideratges del país, els quals es van enfrontar. Després de la derrota del bàndol republicà, molts dels que defensaven els seus ideals públicament van haver de fugir exiliats, i per fer-ho van haver de passar per passos i camins no gaire fàcils. El que sentiren en sortir de la frontera d’Espanya va haver de ser per ells semblant a la sensació dels soldats liderats per Xenofont a l’Anàbasi quan van veure el mar per primer cop en mesos. Aquesta situació passa desgraciadament a multitud de llocs en els quals durant una guerra la població es veu obligada a fugir. L’exemple més recent d’això són els milers de refugiats ucraïnesos que marxen per evitar la imposició del govern rus.

En conclusió, Xenofont va entregar uns documents de valuosíssima importància a la cultura occidental, no només per la seva riquesa literària, sinó per la quantitat d’informació sobre el passat, i aprenentatge respecte al futur que contenen els texts historiogràfics.

David Fernández, grec 2

Què és Empúries?

Empúries és per a mi una part de la meva identitat cultural. Aquesta ciutat va ésser un centre de societats mixtes que convivien, fet que porta a una barreja de costums i formes de vida que han transcendit fins ara, dos mil anys més tard. Tot i que Empúries no té una gran extensió, la seva influència arriba a tota la Península Ibèrica, doncs és el primer contacte aquí amb una civilització molt més desenvolupada que la dels indigets ibers, de manera que van acollir amb els braços oberts tota la tècnica i coneixements que van aportar, i aquests sí que es van estendre per tot Espanya, essent tan innovadors i útils que els vam adoptar i molts elements culturals encara el conservem. Per això en cadascú de nosaltres hi ha una part grega, i Empúries és el lloc on es materialitza aquesta influència.

Els grecs que es van instal·lar a Empúries venen de la regió de Focea, a l’Àsia Menor. Allà tenien un problema de demografia ja que no podien mantenir a tanta població amb tants pocs recursos, a més hi havia una guerra de la qual era convenient fugir. Així doncs, els foceus migren a Massalia, l’actual Marsella, a principis del segle VI a.C amb intenció de trobar terres fèrtils i comerciar. Poc després arriben a Empúries. Primerament s’instal·len a un illot prop de la costa, l’actual Sant Martí d’Empúries, denominat Paleàpolis pels arqueòlegs, per veure si els natius són pacífics i estan disposats a comerciar. Sabem per una carta comercial escrita en plom que menciona a un natiu, que grecs i ibers comerciaven entre ells i tenien una bona relació. Els grecs anomenen la ciutat “Empòrion”, que vol dir comerç o mercat. 

Al segle III a.C, però, van arribar els romans a Empòrion, ja que volien tallar-li el pas a les tropes d’Anníbal, que havien de passar per allà en la segona Guerra Púnica. Aprofitant que estaven allà van decidir instalar-se i els grecs es van sotmetre a l’Imperi Romà. Van ser aliats, grecs i romans, i van establir bones relacions. Els grecs es van anar romanitzant i finalment se’ls va concedir la ciutadania romana. Al segle I a.C es funda el Municipium Emporiae, la ciutat que dividia Empòrion en tres: la part grega, la romana i la nativa. Per això ara coneixem el nom d’Empúries en plural.

Els grecs van aportar moltes coses a la cultura nativa: nova alimentació com el vi i l’oli d’oliva, que ara són tan presents en la nostra dieta; el seu coneixement filosòfic, que encara es conserva; eines com el torn, que facilitava la ceràmica; productes manufacturats, com joies; tècniques de navegació; van inspirar el desenvolupament d’un alfabet…

Reconstrucció de l’àgora d’Empúries

En la fotografia s’aprecien elements com la cisterna, la qual estava coberta, i recollia l’aigua que necessitaven per uns forats als costats; unes termes d’influència romana; la salaria de peixos, on conservaven sobretot tonyines; les vivendes on la gent pràcticament només dormia. El gran solar en el centre era l’àgora el lloc públic en què es reunia la gent per fer vida social, allà es parlava de matemàtiques, filosofia i es debatien qüestions sobre la polis, al costat de l’àgora hauria estat l’stoà, que era el lloc cobert on es resguardaven per poder continuar les seves activitats en cas de que plogués.

Avui dia Empúries és un jaciment que ens dona moltíssima informació de com vivien els grecs i dels nostres orígens culturals. Encara queda el 75% per excavar i cada any es fan nous descobriments.

David Fernández, Grec 2