Category Archives: General

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1

Jornada de Portes Obertes 2020 a l’institut Premià de Mar

El passat dissabte 7 de març, uns dies abans del nostre llarg confinament per l’amenaça de la Covid_19, l’IPM va obrir les seves portes per acollir, d’una manera dinàmica i propera, futurs estudiants i les seves famílies. Alguns alumnes de Grec de l’institut Premià de Mar vam decidir mostrar a les persones que van assistir a la jornada de portes obertes els nostres itineraris sobre poesia, mitologia i el món antic que trobem al nostre jardí.

En el meu cas, em vaig interessar per l’itinerari de les dones i la poesia i el de l’Hortus Conclusus. Al final, amb l’ajuda de l’Ivan (un company de classe), que es va preparar molt bé l’itinerari de l’Hortus, el vam explicar a tots aquells visitants que tenien curiositat. Alguns dels que van venir eren pares i d’altres alumnes interessats pel centre, i a tots ells els hi va agradar molt l’itinerari per la varietat de plantes aromàtiques que encara utilitzem avui en dia i que s’utilitzen des de l’època clàssica. Des del romaní fins a la mata i des de la farigola a la camamilla groga. Va ser maco veure com encara hi ha gent que s’interessa pel món antic i fa preguntes sobre ell.

També vàrem explicar als pares i futurs alumnes IPM les nostres sortides fora de l’aula i precisament acabàvem d’anar a la representació de la tragèdia de Sòfocles Antígona a l’Hospitalet de Llobregat en el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.

L’institut era ple d’ornaments fets pels propis alumnes: els alumnes de jardineria varen adornar el pati amb flors plantades per ells mateixos, els de màrqueting i finances decoraren l’interior del centre amb diferents maquetes…A part els alumnes de batxillerat varen col·laborar realçant el paper de la dona en la literatura i exposant treballs sobre aquelles que van haver d’exiliar-se del seu país per diferents motius.

Durant tot el matí els propis professors que treballen a l’IPM varen oferir-se voluntaris per guiar les famílies i mostrar-los les instal·lacions. A les 11h, les famílies estaven convocades a una xerrada a la sala d’actes, on el director del centre, Salva Redón, els va donar la benvinguda. Alumnes de 1r i 2n de Batxillerat van intervenir en l’acte per tal d’explicar la seva experiència en el centre: professors, classes, companys, ambient, etc.

A més, a la part de la xerrada, els alumnes vam poder parlar des de la nostra experiència i donar visibilitat al batxillerat humanístic i filològic, que queda molt invisibilitzat a l’ombra del cientificotecnològic. Sempre plau saber que és l’únic batxillerat del nostre centre sense matemàtiques.

Marina, Ainara i Julia de Grec 2 explicant el projecte El Fil de les clàssiques

Tot i no haver realitzat l’itinerari mitològic pels arbres de l’institut, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb pares i mares a que van mostrar un gran interès per la activitat multidisciplinar.

Les portes obertes 2020 de l’IPM van ser tot un èxit.

Míriam Tomás
1r de batxillerat Filològic (però vaig començar el curs fent el Social) amb les aportacions d’Ainara González 2n Batxillerat Filològic

Cap de Janus

Janus és un dels déus més importants del panteó romà, sobretot en el període arcaic[1]. Se l’acostuma a representar amb dues cares oposades, normalment barbudes (Fig. 1), i la seva funció principal és apotropaica (era invocat abans de començar un ritual): protector de tots els inicis, de les entrades i dels trànsits. Per aquest motiu és el déu del primer dia del mes —que duu el seu nom, gener—, de l’any i del segle[2]. Més enllà, la seva imatge se situava sobre les portes, entrades i sortides que protegia com a guardià d’anada i retorn (per aquest motiu es construïen portes en honor seu amb funció limítrof (Fig.2)). Això propiciava que fos també déu de la guerra en tant que assegurava la tornada a casa dels militars. Les dues cares s’associen, a  vegades, amb el sol i la lluna (en aquest cas una de les dues no té barba).

           

L’etimologia del seu nom és incerta donat que ni tan sols els escriptors de les fonts clàssiques es posaven d’acord per decidir quina era. D’aquesta manera, la teoria més acceptada és la d’autors com Ciceró o Ovidi els quals defensaven que provenia del verb ire (anar), en referència a que Janus és déu dels inicis i les transicions, entre d’altres[3].

El seu origen tampoc és clar. Així doncs, mentre els grecs i romans defensaven que era una deïtat únicament romana[4], podem veure imatges d’un déu similar en el panteó sumeri i babiloni. Ens referim al déu Isimund (Fig. 3), 2300 a.C., que de manera semblant, se’l representa amb les cares mirant cap a costats oposats, amb barba i un tocat de banyes —la gran quantitat de banyes indica que era un déu de gran importància pels sumeris—. Per altra banda, els grecs també tenen imatges molt similars al déu, encara que no un equivalent, com pot ser el doble Hermes (Fig. 4) d’època hel·lenística. Com podem veure a la imatge es podria confondre perfectament amb el Janus romà donades les similituds que suggereixen un déu compost[5].

              

L’obra en qüestió és el Cap de Janus del segle II d.C. (Fig. 1) que podrem trobar al Museus Vaticans dins la Ciutat del Vaticà. Es tracta d’una escultura de marbre on s’hi representa el cap de la deïtat amb dues cares barbudes. Donada la importància del déu i la seva funció protectora, serà en la numismàtica on trobarem un major exemplar d’imatges del mateix.

En quant a la iconografia podem dir que és variada[6] (Fig. 5):

  • Sol amb el cos semi-nu i els seus atributs: dues cares i ceptre
  • Representat amb els atributs d’un porter: una clau i una vara
  • Cap amb dos rostres (si és quadrifonts fa al·lusió a les estacions)
  • Amb una de les cares o les dues sense barba
  • Duent diferents barrets
  • En l’arribada a Itàlia de Saturn
  • En el seu temple, en diversos moments del ritual
  • Evocant a l’hivern en cicles de les estacions
  • Al·ludint el pas del temps

És sabut que els mites, en primer lloc, eren de tradició oral i més endavant passaren a ser escrits pels autors de les fonts clàssiques. Per aquest motiu, podríem trobar variants del relat que explica la història del déu. La seva en concret, la trobarem en passatges de Fasti i Les Metamorfosis, ambdues d’Ovidi[7].

Era fill del Cel i Hècate (una deessa de tres cossos la qual cosa podria guardar relació amb els dos caps). Va tenir fills amb diverses muses: Tíber —epònim del riu que travessa Roma—, Canente i Fontus[8]. La versió més coneguda diu que era un estranger de Tessàlia que fou exiliat a Roma. Va inventar la moneda i també el vaixell amb el qual va arribar a Itàlia juntament amb la seva dona Camise  (en les monedes més antigues podrem veure els rostres de Janus a una cara i la popa d’un vaixell a l’altra (Fig. 5)). En arribar Càmeses va compartir el seu reialme amb Janus, el qual s’establí al mont Janícul —nom en honor al nou rei[9]. Posterior a la mort de Càmeses va regnar ell sol al Laci. Aleshores acollí Saturn a qui Júpiter, havent-lo vençut, havia expulsat de Grècia. Per tornar-li el favor, Saturn li atorgà el do de poder veure el passat i el futur, símbol dels dos rostres. Després de la mort de Janus, fou divinitzat.

Com podem veure, el mite transcorre —presumptament— de forma paral·lela a la Teogonia grega. És per aquest motiu que el seu regnat tenia les característiques de l’edat d’Or: on els humans eren justos, bons i honestos; on no hi havia dolor; on vivien feliços sense haver de treballar…

Més enllà, era considerada una divinitat civilitzadora fent de nexe entre la vida urbana i la del camp, vinculades als ciutadans romans. Així doncs, a ell se li atribueix la introducció de part de la cultura, costums i lleis de Roma.

Si parlem del seu culte, veurem que és protector de la lars romana. Funció que desenvoluparà Vesta, posteriorment. En els àmbits privats era el guardià de les portes i obertures per on podia entrar la llum. El temple principal on es tributava el seu culte era el Janus Geminus, situat al Fòrum romà[10]. Aquest només s’obria en temps de guerra i romania tancat quan regnava la pau. A més a més, tenia un altre santuari al mont Janícul. Avui en dia, se’n coneixen els noms, però no la localització. Tanmateix, podem veure al revers d’una moneda com deuria ser el primer temple (Fig. 6).

   

Les cerimònies en honor seu se celebraven al principi de cada mes i el dia de les calendes. Una de les més importants era en les calendes de gener en transcórrer el principi de més i any. Era costum intercanviar alegres paraules i bons desitjos (strenae)[11]. Bo i no tenir un col·legi de sacerdots propi ni flamen, els saliis el mencionaven en els seus càntics i casualment el rex sacrorum li celebrava cerimònies del seu culte[12].

En conclusió, considero que aquesta recerca m’ha brindat la possibilitat de conèixer un déu molt important pels romans del qual havia sentit a parlar. La seva polivalència feia que fos molt apreciat, motiu pel qual la iconografia ha tingut gran difusió (sobretot en la numismàtica). Per altre banda, l’exercici de cercar, ens ajuda a l’hora de familiaritzar-nos amb els llibres i fonts clàssiques de la biblioteca. També crec que redactar el treball partint només del nom, ens obliga a buscar i filtrar gran quantitat d’informació. Això provoca que, sense adonar-nos, ens impregnem de coneixements curiosos a títol personal. En el cas que ens ho haguessin explicat a classe, tindríem la informació resumida i els petits detalls i curiositats restarien desconeguts en contraposició al contingut rellevant.

[1] L. Schmitz s.v. Janus, W. Smith p. 550-551.

[2] Plaza Escudero, Guia para identificar personages de la mitologia clássica p.201

[3] Ovidi, Fasti I 126-7

[4] Ovidi, Fasti I 90

[5] J. Marcadé, Bulletin de Correspondència Hellénique p.596-624

[6] Plaza Escudero, Guia para identificar personages de la mitologia clássica p.201

[7] Ovidi, Fasti VI p.101-130  i  Ovidi Metamorfosis XIV p.333

[8] Plaza Escudero, Guia para identificar personages de la mitología clássica p.201

[9] Diccionario de la Mitología Clásica. p.78

[10] Julius Capitolinus Gordianus XXVI p.3

[11] Ovidi Fasti I p.178–182

[12] Ovidi Fasti I p.334

Arnau Torres Nadal

Exalumne de l’IPM i estudiant d’Història de l’Art UAB

Viatge a Grècia amb els alumnes de Grec de la UAB

La meva experiència en el viatge a Grècia va fer que em tornés a enamorar més del món grec, ja que mai no l’havia vist i sempre està present en tot allò que m’agrada. Vaig poder contextualitzar tota la història que he anat aprenent durant l’escola  i la que em queda encara per aprendre, ademés de totes les pel·lícules i llibres que en fan esment.

Vaig poder fer-ho amb els meus companys fidels de la infància Hèrcules, el seu mentor Filoctetes i el malvat Hades, els culpables que m’apassioni moltíssim aquell lloc. Malgrat que la història de Disney és totalment idealitzada, jo tenia la imatge gravada d’aquell majestuós Partenó i en veure’l en obres amb aquelles bastides en va destrossar una mica aquella imatge.

És un lloc preciós on les fotos mostren l’essència mítica d’aquell indret i vaig poder estar al teatre d’Epidaure que era tan majestuós com es cita en els llibres

Així que qui vulgui anar a Grècia, no li decebrà i jo recomano anar-hi a tothom quan acabi aquest confinament obligat per Covid-19.

Sara Redondo
1r Grau de Ciències de l’Antiguitat UAB

Estudiar llatí de 4t venint del Gymnasium humanístic alemany

¿Cuales son las diferencias en mi escuela de Alemania?

En Alemania los niños van a un tipo de escuela hasta que tienen diez, once años. Después tenemos tres escuelas diferentes dependiendo de tus notas. La primera escuela es el “Gymnasium”, que és la mejor. El segundo tipo de escuela es “Realschule” que es para alumnos de medio nivel y el último sería “Hauptschule” que es para los que no quieren estudiar más.
La duración de la escuela es diferente, es decir, la cantidad de años escolares son diferentes.

Yo voy a Gymnasium. Tenemos diferentes tipos de Gymnasium y cada alumo puede escoger el que prefiere, según sea su interés: hay prioridad en humanidades, ciencias o, deportes. En él tú tienes más clases de tu preferencia pero también hay algunas que no tienen porqué gustarte. Yo voy a un Gymnasium de humanidades.

En Bavaria tú tienes doce años de enseñanza obligatoria y si tu dejas de estudiar después del décimo año, tienes que hacer un entrenamiento en la escuela vocacional. Ir a la Universidad es solo posible si tú has hecho los doce años del Gymnasium y el examen final.

En mi escuela, no en todas de Alemania, cada clase se le pregunta al alumno sobre su última hora y recibe una nota.

Se tienen más exámenes que en España.

Los profesores y las reglas son más estrictas en casi todas las cosas pero nos permiten ir al baño entre las clases y comer en el edificio de la escuela. Los alumnos tienen que utilizar el término formal hacia los profesores ya que son personas que tienen mucha autoridad, más que los de aquí. Además la escuela es más pequeña. Solo tiene alrededor de 500 alumnos a diferencia de los 1.200 del instituto de Premià de Mar.

No se hacen tres meses de vacaciones en verano  sino solo seis semanas, pero tenemos pequeñas vacaciones durante el año y solo dos trimestres a diferencia de aquí que se hacen tres. El horario es a las ocho de la mañana. Las clases duran 45 minutos y hay dos patios de veinte minutos cada uno. En los años 11 y 12 a veces hay clases por las tardes.

Desde que empiezas hasta que llegas al onceavo curso no se cambian de compañeros, sino siempre estamos en una clase: A, B o C. Entonces en el curso 11 tú puedes elegir todas las clases para tu examen final y es ahí cuando si cambias de compañeros en cada clase como en bachillerato.

En la escuela hay bandas de música, orquestas y un coro que tienen tres conciertos durante el año y una reunión cada semana. Tú puedes participar en clubes de p.e., literatura, artes o de informática, que también tienen una reunión cada semana.

En el edificio de mi escuela tenemos habitaciones solo para ciencias, en cual hay dispositivos y productos químicos para experimentos. Están construidos como salones de conferencias al igual que una Universidad.

Latín:
Como yo voy a una escuela del humanístico, yo comienzo a aprender latín en el primer año de la escuela secundaria. Desde el quinto año traducimos solo textos originales con un diccionario, y así aprendemos toda la gramática y el vocabulario en los primeros cuatro años. En el décimo curso tu puedes reemplazar de cinco a tres. En el noveno año, puedes hacer el diploma general de latín y si tú puedes hacerlo tienes el certificado oficial.

Las siguientes fotografías son textos que traduje el año pasado:

Ovid (Ars amatoria)

Caesar ( Bello Gallico)

Este año me ha gustado mucho hablar de Aníbal en clase y ver el documental Aníbal, el peor enemigo de Roma que me ha permitido entender mejor la historia del general cartaginés que el año pasado nos limitamos a traducir en latín.

Griego:
El octavo año es el primero el cual tú aprendes griego. Desde el año 11 traducimos textos originales con el diccionario al igual que hacíamos con latín. Es más difícil y agotador aprender griego porque tienes que aprender toda la gramática y vocabulario en tan solo tres años. En el décimo curso puedes hacer el diploma como certificado como en latín.

En cuarto de la ESO no hay griego, pero el año pasado en Alemania ya traducía esto:

Annika Piwaronas
4t ESO C Lingua Latina Institut Premià de Mar

N.B.: He venido aquí para aprender español. No sabía nada y también he aprendido catalán porque muchas clases son en catalán. Por el coronavirus mi organización tiene que enviar todos los estudiantes a sus casas. Así también a mi. Voy a volver a Alemania mañana. Eso también significa que no podré acabar el curso aquí. Me duele mucho perder el tiempo que me quedaba, todo lo que iba a aprender y las experiencias que iba a vivir en esos últimos cuatro meses. Pero también quiero dar a ti, Margalida,  (y a todo el instituto) las gracias para haberme tenido en la clase y haberme cuidado en los seis meses aquí.

Me han gustado mucho las clases de Latín vivo con Lingua Latina per se illustrata y Colloquia personarum, el intercambio de postales en latín, buscar los latinismos del alemán y leer las Metamorfosis de Ovidio con tu adaptación en español Narraciones de mitos clásicos (ed. Teide).

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Llatí de 4t ESO amb Col·loquia personarum, Lingua Latina per se illustrata.

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne) el


Espero que os vaya todo muy bien y que el virus pronto desaparezca.

Gracias y hasta la próxima
Annika Piwaronas

Un día en Pompeya de Fernando Lillo

Llegiu-ne un fragment i de ben segur us agradarà!

vid. “Si Pompeya no existiese, no sabríamos cómo fue la vida cotidiana de los romanos” en el blog del seu autor, el company Fernando Lillo.

Cómo era la vida cotidiana en Pompeya