Category Archives: General

Contes clàssics de terror en 1 minut

Dimarts 30 de novembre vàrem fer una classe ben divertida. Els alumnes de 2n de l’ESO han creat uns contes originals i després els han enregistrat en format àudio amb música i efectes terrorífics. Només podien durar un minut i, quan la nostra professora, la Margalida, ens va fer escoltar el primer, la Paula va pegar un xiscle que va fer efecte dominó i es va crear un clima de terror semblant al que vàrem viure a Cultura Clàssica per la Castanyada.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Amb els contes de por en un minut, havíem de trobar les referències clàssiques. Pensàvem que aquest cop, a diferència, del dia de lectura lliure de contes de terror, no en trobaríem ni una, perquè una cosa són escriptors com Edgar Alan Poe, H. P. Lovecraft, Pere Calders, etc. i l’altra alumnes que encara no han fet Cultura Clàssica.

No ens ho podíem creure. En tots hi vàrem trobar els referents clàssics estudiats de l’home llop (Licàon a les Metamorfosis d’Ovidi, també Petroni i Plini el Vell en parlen), les cases encantades, bruixes, fantasmes, morts vivents, … en les comèdies de Plaute, en L’ase d’or d’Apuleu…També vàrem trobar en els seus contes referències cinematogràfiques, Psicosis d’Alfred Hitchcock, La núvia cadàver de Tim Burton, Annabelle de John R. Leonetti, Finders Keepers d’Alexander Yellen, etc

Volem felicitar els alumnes de 2n d’ESO de Català per fer aquests contes de por en un minut tan ben fets (nosaltres pensàvem que eren de 2n, però de batxillerat!). Realment els contes fantasmagòrics ja els van inventar els grecs i els romans i la tradició clàssica terrorífica perviu encara en el nostre imaginari col·lectiu.

Alma i Judith
Llatí i Cultura Clàssica 4t ESO

Setmana de la ciència 21 a Cultura Clàssica i a Llatí de 4t ESO

Aquests dies se celebra la setmana de la ciència a l’IPM. A classe de Cultura clàssica i a Llatí de 4t  vam decidir amb la nostra professora Margalida fer alguna activitat diferent. La professora va estar totalment d’acord amb nosaltres. Ens va fer una proposta, fer un gran mural per demostrar que el llatí era la llengua de la ciència, almenys fins al segle XVIII els científics i les científiques (ens ha costat molt trobar-ne, només tres!) sabien llatí i per això molta terminologia científica encara ara és d’arrel llatina (i també grega).

Els científics i les científiques sabien llatí

També hem fet un mural tot esbrinant la pervivència dels numerals grecs i llatins en les matemàtiques, ciències…

I finalment a Llatí hem volgut celebrar l’any internacional de les fruites i les verdures esbrinant el seu nom en llatí i en neollatí (Ens ha costat moltíssim, però tothom hi ha treballat!).

Fruites i Verdures en llatí per celebrar l’Any Internacional

Estem molt contents d’haver aconseguit fer els tres murals durant la Setmana de la Ciència. Ha sigut molt entretingut per a nosaltres  i, a més d’aprendre moltíssim, ens ha ajudat a cohesionar molt el grup.

Alumnes de Llatí i de Cultura Clàssica itinerari humanístic

Alguns alumnes de Cultura Clàssica 4t ESO itinerari 1

Moltes gràcies!

Alumnes de Cultura Clàssica i Llatí 4t

La 1a setmana de la ciència i la tecnologia a l’IPM: La ciència bullia a l’antiga Grècia

Aquesta setmana hem presenciat la primera Setmana de la Ciència i la Tecnologia a l’Institut i hem assistit a la conferència “L’internet de les coses”. Aquest és un esdeveniment anual de divulgació de la ciència que se celebra a tot Europa i que fa anys que el celebrem a Cultura Clàssica, com també l’han celebrat enguany els alumnes de 4t de l’ESO. Del 12 al 21 de novembre, enguany tots els alumnes hem estat realitzant una sèrie de xerrades científiques. Però on en trobem les arrels?

Ens situem a l’antiga Grècia, la ciència antiga és la que defineix avui en dia a la ciència moderna. La cultura grega ha tingut una enorme influència en el desenvolupament científic. Per tant,  des del nostre punt de vista, el que cursem un batxillerat humanístic també podem aportar coneixement en aquests àmbits, ja que estem especialitzats en la cultura grecollatina, que és la precursora, i molts dels termes científics provenen d’aquestes.

Mural Setmana Ciència Grec de 1r i 2n de Batxillerat

Els alumnes de Grec 2 han col·laborat en el mural “La ciència bullia a l’antiga Grècia”

Molta  gent que pertany a l’àmbit de les ciències critica insistentment als que estudien a l’àmbit de lletres sense adonar-se de què la major part de l’etimologia dels seus estudis prové  del grec  i el llatí. Té sentit la dicotomia ciències i lletres?

Alumnes de Grec 1 IPM

Alguns alumnes de Grec 1 IPM

Comentem Degenerats: feminisme i mitologia

El proppassat dilluns 15 de novembre a l’hora de Grec 1 ens vàrem connectar des de la biblioteca de l’IPM a la videoconferència Degenerats: feminisme i mitologia de la professora de llatí de l’escola Aula de Barcelona, Montse Bastons, dins el cicle Diàlogos 2, organitzat per l’APLEC de Clàssiques.

Entre tots, la volem comentar aquí ja que va tractar tòpics encara presents avui dia: els abusos sexuals, l’emmudiment de les víctimes, l’homosexualitat, la transsexualitat… Totes aquests temes que ens semblen tan actuals ja es troben fa 2.500 anys a Grècia. Les Metamorfosis d’Ovidi contenen diferents aspectes d’aquests tòpics, com hem treballat a partir de Narracions de mites clàssics a Metamorfosejats i a El vol de Cenis.

MITES DE-GÈNER (ats)

Alumnes de Grec 1 seguint la videoconferència i aprenent apunts

Malgrat que la majoria dels mites comentats en la videoconferència ja els coneixíem, ens va agradar tractar-los de nou, tot i que també ens hauria agradat que es haguessin explicat algun mite nou o diferent.

La xerrada va ser interessant, planera i amena. Les paraules en negreta per ajudar a seguir el tema eren força interessants. En tots els mites trobem paraules semblants: por, segrestada, viola, cos, plaer sexual, silenciar… Estan relacionades, fent referència a l’assetjament sexual, la discriminació, l’amenaça, l’emmudiment i el rapte.

Ovidi parla dels diferents assetjaments sexuals de Júpiter. Ara bé, ens va sobtar que la Montse Bastons s’hi referís amb el nom grec de Zeus.

Un dels mites més interessants que vam trobar va ser el d’Ifis i Iante. Aquest mite parla sobre el canvi de gènere. Sorprèn perquè al passat ningú no esmentava la transsexualitat. Ifis va ser una noia, però criada com a noi. La família va demanar al déu, un canvi de sexe per a la seva filla per així poder-la casar amb una noia per obtenir interessos que beneficiarien a la família. Tenim un paral·lelisme actual en l’exemple d’Afganistan, on les noies són venudes per la situació econòmica que hi ha al pais, ja que allà ser un noi significa tindre un privilegi i sovint s’han de fer passar per nois per poder estudiar.

El mite de Tereu i Filomena és molt gràfic i molt dur alhora. Ovidi ho explica, ho delata, no podem callar. Però no diu si està bé o no, no jutja. En aquest mite veiem la violència cap a la dona. Filomena broda el missatge, la seva violació, perquè li han tallat la llengua. Hi ha violència vicària, canibalisme, maten el fill, Itis, i li donen per menjar al violador Tereu. La pervivència d’aquest mite es veu reflectida en “The handmaid’s tale”. A la protagonista li claven claus a la boca perquè no parlés dels fets.

Del mite de Pigmalió i Galatea ens va sobtar el paral·lelisme actual com s’han anat creant nines per a poder complaure sexualment els homes.

Els grecs parlaven més obertament: cos humà, sexualitat… Les esglésies van cap enrere, les religions monoteistes. Ens ha sobtat l’avançament de pensament.

Casar-se amb algú del mateix sexe, per exemple, era malvist, era pecat, podies ser homosexual però el més important era tenir descendència.  No s’unien en matrimoni per amor, era un acord per tenir fills legítims.

En l’actualitat encara es veuen aquests temes de les violacions, el maltracte cap a les dones… És curiós que hi hagi mites que expliquin això, des de fa tant de temps. Ens ha agradat que ens expliqués la relació amb avui dia, que ho trobem present. I en un passat era normal, ara ens sobta quan passen aquestes coses.  La xerrada se’ns va plantejar des d’una perspectiva del segle XXI.

Ens va sorprendre el joc de paraules que feia amb la paraula rapte, en anglès rape significa violació. També que els temps han vanviat i en una escultura del  2019  Medusa de l’argentí Luciano Garbati  t’he agafat, davant el Tribunal Penal de Justícia de Nova York, el cap de Perseu, com si la història estigués explicada des del seu punt de vista arran del moviment Me too.

Des d’aquí volem agrair la xerrada a la Montse, l’organització del segon cicle Diàlogos a l’Aplec, l’hospitalitat a la nostra bibliotecària, la marta Cava, tot i que no anava bé ni la càmera ni el micròfon, i l’oportunitat a la nostra professora de Grec, la Margalida.

Cada setmana hauríem de tenir a l’institut una conferència!

Alumnes de Grec de 1r de Batxillerat

Per què la descoberta de l’alfabet encara avui és una genialitat?

Aríbal amb inscripció alfabètica (600 aC.). Corint, Museu Arqueològic

L’alfabet és un dels sistemes d’escriptura més utilitzats al món. El seu origen el trobem fa més de 3.500 anys. Els seus inventors són els fenicis. Més endavant, els grecs el van adoptar i modificar, i més tard els romans el van difondre per tot l’imperi. Aquell alfabet llatí és el que fem servir avui dia i, probablement, perdurarà durant la resta de l’existència de la humanitat.

L’alfabet té infinitat d’utilitats, està molt present al nostre entorn. Un exemple és l’ordre alfabètic. Diccionaris i arxius de tot tipus estan ordenats amb aquesta tècnica.

L’escriptura és una via de comunicació a distància, ens ha permès expressar els nostres pensaments, sentiments, coneixements, etc., i compartir-los amb altres persones.

Sense aquesta eina, no podríem escriure, això significa que no existirien els mètodes de comunicació que coneixem avui: cartes, correus electrònics, xat… Tampoc podríem llegir ni escriure: lectura, cultura, ciència, lleis, es veurien afectades sense aquest invent. Quelcom que considerem tan bàsic esdevé absolutament necessari per a l’evolució cultural, econòmica, social, científica i/o tecnològica.

Quan no existia el mòbil ni internet les persones escrivien cartes per a tot, relacions personals, relacions comercials, comunicats per escrit… Els aparells electrònics, els telèfons mòbils o internet no haurien estat possibles sense l’alfabet.

Estudiar, com ho faríem?

No disposaríem de llibres ni d’informació escrita, amb només la llengua oral no podríem retenir tota la informació necessària ni transmetre-la de generació en generació. 

Aquest treball mateix, per exemple, l’estic realitzant gràcies a l’alfabet. Tot i que no podem descartar la idea de que, molt probablement, s’hagués inventat quelcom per substituir-lo, no sabem si tindria la mateixa utilitat. 

I en un futur?

Probablement l’alfabet continuarà sent el sistema més pràctic per emmagatzemar informació. Encara que en un futur trobem l’alfabet en una pantalla, la funcionalitat d’aquesta eina continuarà sent una genialitat. 

Jana

1r Batx grec

Contes en diferents llengües per celebrar el Dia Europeu de les Llengües


Els alumnes de cultura Clàssica de 4t de l’ESO hem escrit els nostres contes inventats en les diferents llengües que sabem per tal de demostrar que el llatí és la mare de les nostres llengües romàniques (català, castellà, gallec, italià, francès, …) i que les llengües germàniques (anglès, alemany…) són llengües cosines de les llengües romàniques (també anomenades neollatines) perquè el llatí és una llengua germana de l’antic germànic com també ho és del grec, filles totes elles de l’indoeuropeu. La similitud lèxica i morfològica entre les llengües d’Europa, tret del basc, finès i hongarès, ens fa postul·lar un origen comú: l’anomenat indoeuropeu.

A classe els companys llatinoamericans també parlen llengües romàniques: castellà a Cuba, a l’Equador, Colòmbia….

La Mariia parla ucrainès i rus, llengües eslaves, també indoeuropees, i aleshores també ens hem adonat que el seu alfabet, el ciríl·lic està emparentat amb el nostre, l’alfabet llatí. Ara bé, el seu deriva directament de l’alfabet grec i el nostre indirectament a través dels etruscs.

A classe, però, hi ha alumnes que no parlen llengües indoeuropees i aquestes llengües són l’àrab i el suajili que pertanyen a altres famílies lingüístiques.

Les llengües ens ajuden a preservar la nostra manera de pensar i de ser. Apreneu llengües!

Alumnes de Cultura Clàssica 4t IPM

Alumnes de Cultura Clàssica de 4t franja 3 amb la nostra professora, la Margalida Capellà

L’Odissea d’Homer: El diccionari de la literatura occidental

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Fa uns dies vam treballar l’èpica grega, concretament l’obra d’Homer i tots els misteris que giren entorn a la seva persona i de si va existir realment. Per endinsar-nos més vam decidir llegir alguns fragments d’una de les seves obres més emblemàtiques, “L’ Odissea”. No hi ha millor manera per a conèixer un autor que llegint-lo. I així va ser, amb diferents traduccions al català i al castellà, vam poder ser testimonis d’alguns petits fragments d’aquesta epopeia sobre l’heroi Odisseu i les seves aventures. 

Per començar, un cop vam haver llegit i enregistrat per àudio algunes parts de l’epopeia, ens vam adonar de les grans diferències entre les traduccions i, sobretot, vam començar a apreciar l’art d’una bona traducció i la importància que té que encara avui en dia se segueixin traduint els grans clàssics del  nostre món occidental, els quals esdevenen un diccionari de la literatura i la major font d’inspiració que mai no ha existit. A més, tota la civilització i cultura se la devem a ells, i no hi ha cap altra manera de conèixer com eren que llegint el que escrivien i llegien.

Entre les traduccions que vam poder tenir la sort de conèixer, en destaquem la de Carles Riba, traduïda a un català excel·lent i d’un registre molt formal i vocabulari precís, que ens va fer adonar-nos de que ell era un mestre de la traducció i del món grec. Llegint els seus versos ens vam transportar al món de l’Odissea i dels viatges per Ítaca i Troia. 

Seguidament, també vam poder llegir a Luis Segalá y Estalella, que sentia un amor tan gran per traduir que va morir durant un bombardeig de la Guerra Civil, mentre estava immers en el món clàssic. En la seva traducció, al castellà, també podem endinsar-nos en les aventures d’Ulisses, tot i que la seva traducció és en prosa i, per tant no és en vers com els cants originals d’Homer. 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Per acabar, també vam conèixer els textos d’en Pau Sabaté, d’en Joan Alberich Mariné o d’algunes escriptores com Montserrat Ros que van contribuir al món de la traducció clàssica. En conclusió, hi ha moltes opcions per llegir a l’hora de voler ser coneixedors dels grans diccionaris de la nostra literatura, ja sigui des de traduccions en vers, en prosa, en còmic o visuals, i és molt important promoure aquest art per a que les paraules del nostre passat arribin a les mans de tothom.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

En el meu cas, voldria parlar sobre la meva experiència després d’haver llegit un petit fragment de l’Odissea, concretament el cant anomenat: “La consulta dels morts” (X, 476 – XII, 7), de l’esplèndida traducció al català de Carles Riba, va fer que la sorpresa fos immediata. Realment cada vers que compon aquest poema homèric conté una referència directa a qualsevol obra de la literatura universal. En aquest passatge, per exemple, Ulisses viatge a l’Hades i invoca l’esperit de la seva mare, amb la que enceta un diàleg. 

El que més em va sobtar, però, va ser que mentre llegia aquest fragment de l’Odissea, la meva memòria em recordà  una obra on també el personatge principal tenia un diàleg amb l’esperit del seu progenitor. Efectivament, aquesta era l’obra de Hamlet, del dramaturg anglès William Shakespeare, que vaig tenir l’oportunitat de llegir el primer curs de batxillerat com a lectura dins de la matèria de literatura universal. No només hi ha una casual connexió entre aquestes dues obres, sinó que també existeix una clara similitud entre l’essència del missatge de les respectives escenes. En Hamlet, concretament a l’escena IV del primer acte, Hamlet té un diàleg amb l’espectre del seu pare, que ha sigut assassinat cruelment pel seu germà. En aquesta escena, l’espectre revela la veritable causa de la seva mort i també com ha d’afrontar el futur el seu fill, igual que Odisseu demanant ajut a la seva mare, Anticlea. 

Tirèsias apareix a Ulisses durant el sacrifici, Henry Fuseli, 1780-1785.

Hamlet sorprès per l’aparició de l’esperit del seu pare.

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

Míriam Tomàs i Ivan Romero

Alumnes de Grec 2

Cosa parliamo quando parliamo di mito, ovvero una riflessione sul significato del mito classico oggi, conferència a càrrec d’Andrea Marcolongo

Andrea Marcolongo

El passat divendres 30 d’abril, convidada per la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Andrea Marcolongo va fer una videoconferència sobre el mite clàssic.

Nosaltres, occidentals del segle XXI, hem de fer un esforç per entendre què eren els mites clàssics. Segons Jean Pierre Vernant, són l’estadi salvatge, lliure, no domat, del pensament humà; per tant, Marcolongo insisteix que, per entendre’l, ho podem necessitar tot menys la racionalitat. Encara que ens pugui sorprendre, el mot mite no arriba a les llengües romàniques fins al segle XIX, com a préstec del grec clàssic. En llatí, se l’havia anomenat fabula “favola”, mot que en català ha evolucionat a “faula”. Però el mite no és una història, no té una data fixa. El mite no és religió, ni tampoc és llegenda com a superstició. El mite és la manera d’imaginar el món per part d’una societat.

Els grecs van crear un conjunt narratiu com a sistema de pensament, un gran patrimoni fet en poc temps, però d’una gran longevitat. Com s’ho van fer? Pensant en ells mateixos, amb una gran capacitat d’imaginar. Volien crear la seva societat i tots s’hi veien reflectits. El μῦθος, que en grec significava paraula, és l’horitzó del pensament grec, dona respostes sense proposar problemes. Els mites eren la manera d’imaginar el món per part de la societat grega, eren el que els cohesionava com a poble, diferent dels altres pobles.

Andrea Marcolongo em va descobrir aspectes que no sabia sobre els mites. Per començar, ja em va sorprendre que només fes 150 anys que la paraula mite existia en la nostra llengua. D’altra banda, em va fer veure els mites amb uns altres ulls. Des de petit me n’havien explicat i potser per això els veia com un conte, una història d’aventures. Ara he descobert que el mite és una manera de veure el món que es pot anar adaptant a les diferents societats. L’aventura és la part visible del mite, però al seu darrere hi ha la presentació d’una sèrie de valors i d’actituds humanes que les podem trobar en els nostres dies.

En la seva conferència de poc menys d’una hora, Andrea Marcolongo va mostrar els seus coneixements sobre el tema i l’interès d’apropar la cultura grega a l’actualitat, però sobretot, va transmetre amb les seves paraules la passió que sent pel món clàssic. Potser per això l’altre dia vaig anar a la llibreria a comprar-me un dels seus llibres, La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego.

 Gerard Balduzzi

Grec 1r Batxillerat

Institut Premià de Mar

La Guerra del Peloponès

Mapa on es mostren els diferents moviments estratègics dels dos blocs enfrontats l’any 431 aC.

La Guerra del Peloponès fou una guerra compresa des del 431 fins al 404 aC. Els escenaris principals de la guerra foren la península del Peloponès, la Magna Grècia (actual sud d’Itàlia i l’illa Sicília) i l’oest de la península d’Anatòlia. La guerra tingué diverses etapes, però totes estaven protagonitzades per l’enfrontament de dues polis principals: Esparta (Σπάρτα) i Atenes (Ἀθῆναι) amb tots els seus seguicis d’aliats respectius. La divisió dels bàndols té un component molt més transcendental. La Lliga de Delos – liderada per Atenes – tenia una tendència més demòcrata, oposada a la Lliga del Peloponès amb un sistema oligàrquic. Sabem d’aquesta contesa gràcies a l’historiador Tucídides (Θουκυδίδης) (460? – 390 aC?), que va relatar, essent ell contemporani, la Guerra del Peloponès en el seu relat historiogràfic conegut com a Història de la Guerra del Peloponès (431 aC).      

En l’illa jònica de Còrcira (Κέρκυρα) (actualment anomenada illa de Corfú) esdevenia una guerra civil entre seguidors d’un sistema oligàrquic enfrontats als partidaris demòcrates. El conflicte era merament intern, fins a l’any 453 aC on el bàndol oligàrquic demanà ajut a Corint (Κόρινθος)polis regentada pel mateix tipus de govern –. Corint com a resposta envià una flota a Còrcira, però fou rebutjada pels partidaris demòcrates. Corint emprenyada crea una de nova, molt més rellevant que l’anterior. El grup demòcrata demana auxili a Atenes (seu per excel·lència de la democràcia)  i aquesta envia una desena de vaixells. Novament el grup demòcrata guanya. Corint humiliada, influeix a la colònia de Potidea (Ποτίδαια), en la península Calcídica, a rebel·lar-se d’Atenes, però no donà un resultat fructífer. Corint enguixada demanà desesperadament l’assistència d’Esparta.

A Esparta hi reganava Arquidam II (Ἀρχίδαμος). Arquidam tenia una relació d’amistat amb Pèricles (Περικλη̂ς), cap dels atenesos. Aquest últim va prendre una actitud vacil·lant i ordenà un bloqueig comercial a Megara (Μέγαρα) , ciutat situada en la Magna Grècia i aliat feble d’Esparta, cal esmentar que Atenes era coneguda per la seva superioritat naval, al contrari d’Esparta, superior en infanteria terrestre. Megara cada vegada més debilitada (ja que depenia del comerç per subsistir) anava ofegant-se. Esparta sorpresa, l’any 431 aC declara la guerra a Atenes obertament, al·legant que Atenes havia trencat el pacte de no-intervenció en assumptes comercials, signat anys abans per Atenes i Esparta. Pèricles coneixia la superioritat terrestre de l’exèrcit espartà i decidí arraconar-se en les blanques muralles d’Atenes (coneguda com la muralla llarga). Els espartans per la seva part, varen atacar la regió de l’Àtica fustigant la producció d’aliments d’Atenes, debilitant-la progressivament. Però això no va arribar a bon port (mai millor dit), perquè Atenes com he dit abans, controlava el comerç marítim, per tant sempre arribaven aliments suficients a la polis, pel port d’El Pireu (Πειραιεύς). Al mateix temps la força naval de Pèricles podia bloquejar els ports de la coalició espartana, malmetent l’economia del bloc Peloponès. D’aquesta manera Atenes i les seves aliances varen sobreviure un any als atacs de la coalició espartana. En el 430 aC els espartans i els seus súbdits tornaren a atacar la regió d’Àtica, aquesta vegada una mortífera epidèmia de pesta, on un vint per cent de la població segons I. Asimov va sucumbir. Posteriorment I. Asimov esmenta “La població d’Atenes mai tornà a aconseguir (en l’antiguitat) el mateix nombre de població que havia tingut abans de la pesta “.  Pèricles, destituït dels seus càrrecs, morí de pesta l’any 429 aC.

Atenes necessitava un nou líder per governar la democràtica polis. Varen haver-hi dos candidats. Cleó (Κλέων) amb tendència bel·licosa i Nícias partidari de la pau. El poder finalment recaigué en el partidari bel·licós. Cleó va seguir la mateixa estratègia que Pèricles, continuà atacant els ports de la Lliga del Peloponès. L’any 425 aC l’almirall Demòstenes (Δημοσθένης) guanyà una important batalla on aconseguí el promontori de Pilos (Πύλος), plaça estratègicament situada al sud-oest de la península del Peloponès. Esparta com a represàlia assetja als atenencs conquerint l’illa d’Esfactèria (Σφακτηρία), paral·lela al port. Però els atenencs, tenien a prop una flota i posaren setge als espartans. En el grup dels ara assetjats espartans hi havia una gran quantitat de civils i els alts càrrecs espartans varen demanar la pau. Cleó acceptà el tractat de pau, però amb dures conseqüències cap a Esparta. Esparta rebotada no acceptà el tractat imposat ergo posteriorment declarà la guerra a Atenes.

L’any 425 aC se signà un tractat de pau anomenat: pau de Nícias. Aquest acord trigà fins al 415 aC, tot i que durant el tractat varen haver-hi alguns enfrontaments entre les dues lligues. Alcibíades (Ἀλκιβιάδης), un general atenenc, ideà una estratègia definitiva per acabar amb Esparta: que era envair la Magna Grècia (actual illa de Sicília). Una vegada les hosts estaven a  Sicília, els dirigents atenencs varen demanar la captura immediata d’Alcibíades (a causa d’un malentès religiós). Alcibíades pren l’extraordinària decisió de canviar-se de bàndol, i, a continuació, formà part del bloc del Peloponès. Gràcies al canvi de Lliga d’Alcibíades, els espartans aconseguirien informació privilegiada de la Lliga de Delos. Els espartans en tenir la informació, varen poder guanyar el setge de Siracusa, contundent victòria per al bàndol d’Esparta, deixant esquerdada la host atenesa.

L’última etapa de la guerra coneguda com: Guerra de Decelia (413 – 404 aC) tingué com a protagonista Esparta i la seva posterior victòria. Agis II (Ἄγις), rei d’Esparta, ideà una estratègia de bloqueig marítim i terrestre a Atenes, buscant l’enfonsament rotund de la polis. L’any 412 aC esdevingué un cop d’estat a Atenes provocant la caiguda de la particular democràcia atenenca, creant un règim oligàrquic conegut com a govern dels quatre-cents. Atenes ja quasi derrotada encara tenia la gran flota, derrotant més tard els espartans en la batalla de Symi. El fet més extraordinari de la batalla és que retornà un altre cop l’estrateg Alcibíades, encara estimat per l’exèrcit atenenc. Alcibíades aconseguí retornar la democràcia a Atenes i derrotà la flota espartana en la batalla de Cízic l’any 410 aC. Posteriorment començava a destacar un general espartà anomenat Lisandre (Λύσανδρος). Lisandre dirigí la malferida flota espartana a Hel·lespont (actual estret dels Dardanels), bloquejant la ruta comercial de cereals que indispensable per a Atenes. Els atenencs es varen veure obligats a enviar la seva flota per eliminar el bloqueig. Potser aquesta és una de les batalles més importants i decisives de tota la contesa: la batalla d’Egospòtam (405 aC). Aquest enfrontament amb resultat victoriós d’Esparta, gràcies a una excel·lent estratègia de Lisandre.

Finalment Atenes totalment bloquejada escull capitular per no ser destruïda per l’enemic. A conseqüència d’això perd la seva preuada flota, la seva gran muralla i totes les seves colònies, posant fi a l’hegemonia atenenca en tots els territoris.

Possiblement la Guerra del Peloponès junt amb les Guerres Mèdiques són potser, els enfrontaments bèl·lics més importants i influents de la història grega i donen punt final a una època d’esplendor hel·lè insuperable, mai més el poble grec tornà a recuperar-se d’aquesta fatídica guerra.

Ivan Romero

2n Batxillerat Grec