Category Archives: General

Serpens

Els alumnes de llatí de l’Araceli de la Miranda han dramatitzat el text “The Romans find a way to rid themselves of a plague” de l’examen de 2019 de The Nathional Latin Examen.

Trēs annōs fuit pestilentia in urbe Rōmā. Itaque sacerdōtēs Rōmānī lēgātōs ad Graeciam mīsērunt. Lēgātī auxilium ab Aesculapiō, deō sānātiōnis, petēbant. Virī Rōmānī ad templum deī vēnērunt. Subitō Rōmānī serpentem vīdērunt. Serpēns templum relinquēbat et ad mare lentē sē movēbat. Serpēns in nāvem Rōmānam ascendit. Prīmō nautae ā nāve fūgērunt quod erant perterritī. Mox rediērunt quod sēnsērunt serpentem esse deum. Serpēns in mediā nāve sē cēlābat. Nautae cibum et aquam serpentī dedērunt. Tandem post sex diēs nautae ad urbem Rōmam advēnērunt. Serpēns dē nāve dēscendit et ad īnsulam in flūmine Tiberī natābat. Propter adventum serpentis, Rōmānī erant laetī quod pestilentia nōn iam in urbe erat.

Què suposa per a tu estudiar grec? Què n’esperes?…

Tot just acabes d’aprendre l’alfabet grec i ja llegeixes els primers textos de la literatura grega. Isop ens ensenya amb la faula del pagès i els seus fills que cal esforçar-se i treballar. Com altres estudiants de grec han deixat al blog les seves opinions i recomanacions sobre el fet d’estudiar grec, ara és el teu torn:

Què suposa per a tu estudiar grec? Què n’esperes? Com creus que és la llengua grega?…

Visiona el vídeo abans i veuràs què n’opina un grec actual, del professor i lingüista Georgios Babiniotis,  de la seva antiga i particular llengua:

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1

Jornada de Portes Obertes 2020 a l’institut Premià de Mar

El passat dissabte 7 de març, uns dies abans del nostre llarg confinament per l’amenaça de la Covid_19, l’IPM va obrir les seves portes per acollir, d’una manera dinàmica i propera, futurs estudiants i les seves famílies. Alguns alumnes de Grec de l’institut Premià de Mar vam decidir mostrar a les persones que van assistir a la jornada de portes obertes els nostres itineraris sobre poesia, mitologia i el món antic que trobem al nostre jardí.

En el meu cas, em vaig interessar per l’itinerari de les dones i la poesia i el de l’Hortus Conclusus. Al final, amb l’ajuda de l’Ivan (un company de classe), que es va preparar molt bé l’itinerari de l’Hortus, el vam explicar a tots aquells visitants que tenien curiositat. Alguns dels que van venir eren pares i d’altres alumnes interessats pel centre, i a tots ells els hi va agradar molt l’itinerari per la varietat de plantes aromàtiques que encara utilitzem avui en dia i que s’utilitzen des de l’època clàssica. Des del romaní fins a la mata i des de la farigola a la camamilla groga. Va ser maco veure com encara hi ha gent que s’interessa pel món antic i fa preguntes sobre ell.

També vàrem explicar als pares i futurs alumnes IPM les nostres sortides fora de l’aula i precisament acabàvem d’anar a la representació de la tragèdia de Sòfocles Antígona a l’Hospitalet de Llobregat en el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.

L’institut era ple d’ornaments fets pels propis alumnes: els alumnes de jardineria varen adornar el pati amb flors plantades per ells mateixos, els de màrqueting i finances decoraren l’interior del centre amb diferents maquetes…A part els alumnes de batxillerat varen col·laborar realçant el paper de la dona en la literatura i exposant treballs sobre aquelles que van haver d’exiliar-se del seu país per diferents motius.

Durant tot el matí els propis professors que treballen a l’IPM varen oferir-se voluntaris per guiar les famílies i mostrar-los les instal·lacions. A les 11h, les famílies estaven convocades a una xerrada a la sala d’actes, on el director del centre, Salva Redón, els va donar la benvinguda. Alumnes de 1r i 2n de Batxillerat van intervenir en l’acte per tal d’explicar la seva experiència en el centre: professors, classes, companys, ambient, etc.

A més, a la part de la xerrada, els alumnes vam poder parlar des de la nostra experiència i donar visibilitat al batxillerat humanístic i filològic, que queda molt invisibilitzat a l’ombra del cientificotecnològic. Sempre plau saber que és l’únic batxillerat del nostre centre sense matemàtiques.

Marina, Ainara i Julia de Grec 2 explicant el projecte El Fil de les clàssiques

Tot i no haver realitzat l’itinerari mitològic pels arbres de l’institut, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb pares i mares a que van mostrar un gran interès per la activitat multidisciplinar.

Les portes obertes 2020 de l’IPM van ser tot un èxit.

Míriam Tomás
1r de batxillerat Filològic (però vaig començar el curs fent el Social) amb les aportacions d’Ainara González 2n Batxillerat Filològic