Mapa on es mostren els diferents moviments estratègics dels dos blocs enfrontats l’any 431 aC.

La Guerra del Peloponès fou una guerra compresa des del 431 fins al 404 aC. Els escenaris principals de la guerra foren la península del Peloponès, la Magna Grècia (actual sud d’Itàlia i l’illa Sicília) i l’oest de la península d’Anatòlia. La guerra tingué diverses etapes, però totes estaven protagonitzades per l’enfrontament de dues polis principals: Esparta (Σπάρτα) i Atenes (Ἀθῆναι) amb tots els seus seguicis d’aliats respectius. La divisió dels bàndols té un component molt més transcendental. La Lliga de Delos – liderada per Atenes – tenia una tendència més demòcrata, oposada a la Lliga del Peloponès amb un sistema oligàrquic. Sabem d’aquesta contesa gràcies a l’historiador Tucídides (Θουκυδίδης) (460? – 390 aC?), que va relatar, essent ell contemporani, la Guerra del Peloponès en el seu relat historiogràfic conegut com a Història de la Guerra del Peloponès (431 aC).      

En l’illa jònica de Còrcira (Κέρκυρα) (actualment anomenada illa de Corfú) esdevenia una guerra civil entre seguidors d’un sistema oligàrquic enfrontats als partidaris demòcrates. El conflicte era merament intern, fins a l’any 453 aC on el bàndol oligàrquic demanà ajut a Corint (Κόρινθος) – polis regentada pel mateix tipus de govern –. Corint com a resposta envià una flota a Còrcira, però fou rebutjada pels partidaris demòcrates. Corint emprenyada crea una de nova, molt més rellevant que l’anterior. El grup demòcrata demana auxili a Atenes (seu per excel·lència de la democràcia)  i aquesta envia una desena de vaixells. Novament el grup demòcrata guanya. Corint humiliada, influeix a la colònia de Potidea (Ποτίδαια), en la península Calcídica, a rebel·lar-se d’Atenes, però no donà un resultat fructífer. Corint enguixada demanà desesperadament l’assistència d’Esparta.

A Esparta hi reganava Arquidam II (Ἀρχίδαμος). Arquidam tenia una relació d’amistat amb Pèricles (Περικλη̂ς), cap dels atenesos. Aquest últim va prendre una actitud vacil·lant i ordenà un bloqueig comercial a Megara (Μέγαρα) , ciutat situada en la Magna Grècia i aliat feble d’Esparta, cal esmentar que Atenes era coneguda per la seva superioritat naval, al contrari d’Esparta, superior en infanteria terrestre. Megara cada vegada més debilitada (ja que depenia del comerç per subsistir) anava ofegant-se. Esparta sorpresa, l’any 431 aC declara la guerra a Atenes obertament, al·legant que Atenes havia trencat el pacte de no-intervenció en assumptes comercials, signat anys abans per Atenes i Esparta. Pèricles coneixia la superioritat terrestre de l’exèrcit espartà i decidí arraconar-se en les blanques muralles d’Atenes (coneguda com la muralla llarga). Els espartans per la seva part, varen atacar la regió de l’Àtica fustigant la producció d’aliments d’Atenes, debilitant-la progressivament. Però això no va arribar a bon port (mai millor dit), perquè Atenes com he dit abans, controlava el comerç marítim, per tant sempre arribaven aliments suficients a la polis, pel port d’El Pireu (Πειραιεύς). Al mateix temps la força naval de Pèricles podia bloquejar els ports de la coalició espartana, malmetent l’economia del bloc Peloponès. D’aquesta manera Atenes i les seves aliances varen sobreviure un any als atacs de la coalició espartana. En el 430 aC els espartans i els seus súbdits tornaren a atacar la regió d’Àtica, aquesta vegada una mortífera epidèmia de pesta, on un vint per cent de la població segons I. Asimov va sucumbir. Posteriorment I. Asimov esmenta “La població d’Atenes mai tornà a aconseguir (en l’antiguitat) el mateix nombre de població que havia tingut abans de la pesta “.  Pèricles, destituït dels seus càrrecs, morí de pesta l’any 429 aC.

Atenes necessitava un nou líder per governar la democràtica polis. Varen haver-hi dos candidats. Cleó (Κλέων) amb tendència bel·licosa i Nícias partidari de la pau. El poder finalment recaigué en el partidari bel·licós. Cleó va seguir la mateixa estratègia que Pèricles, continuà atacant els ports de la Lliga del Peloponès. L’any 425 aC l’almirall Demòstenes (Δημοσθένης) guanyà una important batalla on aconseguí el promontori de Pilos (Πύλος), plaça estratègicament situada al sud-oest de la península del Peloponès. Esparta com a represàlia assetja als atenencs conquerint l’illa d’Esfactèria (Σφακτηρία), paral·lela al port. Però els atenencs, tenien a prop una flota i posaren setge als espartans. En el grup dels ara assetjats espartans hi havia una gran quantitat de civils i els alts càrrecs espartans varen demanar la pau. Cleó acceptà el tractat de pau, però amb dures conseqüències cap a Esparta. Esparta rebotada no acceptà el tractat imposat ergo posteriorment declarà la guerra a Atenes.

L’any 425 aC se signà un tractat de pau anomenat: pau de Nícias. Aquest acord trigà fins al 415 aC, tot i que durant el tractat varen haver-hi alguns enfrontaments entre les dues lligues. Alcibíades (Ἀλκιβιάδης), un general atenenc, ideà una estratègia definitiva per acabar amb Esparta: que era envair la Magna Grècia (actual illa de Sicília). Una vegada les hosts estaven a  Sicília, els dirigents atenencs varen demanar la captura immediata d’Alcibíades (a causa d’un malentès religiós). Alcibíades pren l’extraordinària decisió de canviar-se de bàndol, i, a continuació, formà part del bloc del Peloponès. Gràcies al canvi de Lliga d’Alcibíades, els espartans aconseguirien informació privilegiada de la Lliga de Delos. Els espartans en tenir la informació, varen poder guanyar el setge de Siracusa, contundent victòria per al bàndol d’Esparta, deixant esquerdada la host atenesa.

L’última etapa de la guerra coneguda com: Guerra de Decelia (413 – 404 aC) tingué com a protagonista Esparta i la seva posterior victòria. Agis II (Ἄγις), rei d’Esparta, ideà una estratègia de bloqueig marítim i terrestre a Atenes, buscant l’enfonsament rotund de la polis. L’any 412 aC esdevingué un cop d’estat a Atenes provocant la caiguda de la particular democràcia atenenca, creant un règim oligàrquic conegut com a govern dels quatre-cents. Atenes ja quasi derrotada encara tenia la gran flota, derrotant més tard els espartans en la batalla de Symi. El fet més extraordinari de la batalla és que retornà un altre cop l’estrateg Alcibíades, encara estimat per l’exèrcit atenenc. Alcibíades aconseguí retornar la democràcia a Atenes i derrotà la flota espartana en la batalla de Cízic l’any 410 aC. Posteriorment començava a destacar un general espartà anomenat Lisandre (Λύσανδρος). Lisandre dirigí la malferida flota espartana a Hel·lespont (actual estret dels Dardanels), bloquejant la ruta comercial de cereals que indispensable per a Atenes. Els atenencs es varen veure obligats a enviar la seva flota per eliminar el bloqueig. Potser aquesta és una de les batalles més importants i decisives de tota la contesa: la batalla d’Egospòtam (405 aC). Aquest enfrontament amb resultat victoriós d’Esparta, gràcies a una excel·lent estratègia de Lisandre.

Finalment Atenes totalment bloquejada escull capitular per no ser destruïda per l’enemic. A conseqüència d’això perd la seva preuada flota, la seva gran muralla i totes les seves colònies, posant fi a l’hegemonia atenenca en tots els territoris.

Possiblement la Guerra del Peloponès junt amb les Guerres Mèdiques són potser, els enfrontaments bèl·lics més importants i influents de la història grega i donen punt final a una època d’esplendor hel·lè insuperable, mai més el poble grec tornà a recuperar-se d’aquesta fatídica guerra.

Ivan Romero

2n Batxillerat Grec