A cultura clàssica de 3r vam decidir que totes nosaltres faríem un conte de por, uns molts aterradors i altres de més misteriosos. Una altra vegada hem aconseguit fer una tasca col·lectiva.

A les primeres paraules de cada conte ens tremolaven les dents, l’ambient canviava radicalment a un de més obscur, i cada vegada canviava a un de més misteriós.

Vols submergir-te en aquest ambient? Sentir la por per les venes? Doncs… Jo sí!

 

 

Apologia de Sharon 

Els moretons que ell va pintar en el seu rostre eren com l’obra d’un artista primerenc: sense exactitud, sense idea, però amb tota la intenció. Ell arribaria a prop de les onze, amb la seva màscara de borratxera i frustració, exigint el seu sopar amb despotisme, llançant queixes a la intempèrie: una cullera bruta, una sopa freda, una cadira mal posicionada. Si trobava un pretext enginyós, segur la colpejaria. Avui seria l’última vegada… «Bon dia, amor meu, ¿estan molt ajustades aquelles cordes? Perdona’m per amarrar-te, és només que no vull que surtís corrents. T’he emmordassat només per precaució, les teves paraules podrien obstruir els meus pensaments, i en aquest punt. 

Necessito claredat. La teva roba està planxada, la taula neta i el meu cor trencat. Solia creure que estava boja per tu, com en realitat, d’enlaire a causa teva. No és el mateix, ho he meditat tota la nit. 

Ell va passejar els ulls per l’habitació, lligat de peus i mans. Quan per fi va desxifrar l’escena, el pànic li va mossegar el coll. 

Ella taral·lejava una cançó aparentment trista mentre regava liquiditat sobre el llit. Immediatament, ell va olorar un perfum àcid que raspava el seu nas: era gasolina. 

Es va desfer una estampida de ximpleries indesxifrables des d’un parell de llavis immobilitzats. Els ulls de Sharon projectaven la mirada d’un canell farta de ser assotada. I aquests mateixos ulls humits i tremolosos, en el punt més dramàtic, s’hi van posar, en recerca de comprensió, en espera d’algun signe de penediment. Però aquell home no va poder captar el missatge. I això ho destruiria. 

“Per què he aguantat tants anys al seu costat?”. Per amor. Aquest era un argument viable, i alhora, l’excusa més cobejat. 

La mort es va parar darrere d’ella, va sostenir la seva mà delicadament, i el va ajudar a encendre un fòsfor. 

EL JOVE SUÏCIDI

La noia conduïa, però els quilòmetres no l’allunyaven dels seus pensaments. La nit s’estava menjant el camí, les llums del seu acte li revelaven el pròxim tram del camí, i el desert li llençava en frontal la mort de la seva germana.

Si hi hagués ficat al llit, si li hagués dit que era bonica, irreemplaçable, que l’opinió d’altres cabia en un pot d’escombraries. Si hagués fet de costat les ternes anys que els separaven, si hagués parat menció a la seva manca d’apetit, al seu constant desig de dormisquejar, a la seva ullada absent. Si ens hagués burlat d’ella quan el trencarà de la Natasha, la noia habitual del seu col·legi, i de les extenuants i pesades bromes que li jugava juntament amb les seves amigues.

Si li hauria lliurat salpa paraula, casc abraçada, peülla espurnejava autoestima. Aleshores potser la seva germana hauria viscut més enllà dels catorze anys.

Tots aquests hi hauria se li clavaven al pèl, la tristor li besava l’esquena, el camí no deia animal i el passat cridava eufòric.

L’acte va passar per casc corba i el moviment la va portar a l’escena que intentava fugir la tarda silenci quan els seus parells no estaven a habitatge, els passos d’ascens per les escales, el grinyol de la porta, el cos de la seva germana penjat a la seva habitació, els ostenta que va deixar anar mentre li acariciava el cap.

Fallat, voldria aventurar amb tu al pati com quan érem nens, però altar els teus ulls només tenen color a les fotografies

Va desentendre’s l’autopista i es va internar en un segment franc del desert. Va deixar anar les llàgrimes que li pesaven i en va deixar algunes per al retorn. Sortirà de l’acte amb els punys endurint-se lentament. Va obrir la caixola aquí seguia Natasha, lligada i emmordassada. La foscor li va impedir veure els seus ulls d’apel·lació , en aquella posa semblava un bell ocell indefens. La va sostenir dels cabells i la va treure amb brutalitat.

Va tensar la mà dins de la caixola i va aconseguir el bat de Beisbol. No havia jugat des que era nena, però aquesta nit practicaria penya mica.

Conte de por

Una vegada hi havia un poble perdut per la muntanya, en aquell poble hi vivien 205 persones, entre aquestes persones es trobava Emily. Emily era una jove de divuit anys, tenia els cabells negres com la foscor i els ulls verds . Ella ve d’una família rica, i els seus pares la voleien casar amb un home ric, ja que en aquells temps això era normal. Van decidir casar amb John un home molt ric i guapo, però era misteriós i callat i a Emily no li va fer gaire gràcia, però com ella no tenia opinió es van acabar casant.

El dia de la boda era un dia de pluja, Emily ja estava vestint per la boda, aquell dia ella havia parlat amb John al matí i se’l veia diferent i distint, però això no li va importar gaire a Emily. Després de preparar-se ella va decidir que era bona idea anada a parlar amb la seva mare, ella va anar caminant al pis d’adalt, ja que all ara on dormen els seus pares però al entrada es va trobar amb el con de el seu mara tirat per terra tota plena de sang i amb mínim 10 punyalades, ella va cridar i va sortir corrent, no hi havia ningú a casa només ella els seus paràs i… John. Emily va anar a l’habiracio de John per dir-li el que havies però no estava, va sentir un crit del seu pare però desopte van parar i escoltaven les passes d’una persona corrent ella es va espantar i va de sobte es fa un silenci, ella pensava que seria bona idea intentar parlar amb en John -John, no em matis, he de fer moltes coses abans de morir, no vull morir així- Ell li respon- Emily ho sento, ho sento de veritat però no em puc casar amb tu no vull i no veig altre solució- Ell es comença a apropar a ella- John va si us plau- -ho sento Emily de veritat que ho sento- després de les seves paraules li va pegar a l’emily i la va retirar al terra i després es va tirar sobre ella i la va escanyar fins que la va matar. Després John se’n va suïcidar i els van trobar 3h més tard a tots morts.

Conte de por

Estava amb els meus amics en un parc que freqüentment anem, i mentre esperàvem que els nostres pares vinguessin, ens gronxàvem i ens llençàvem pels típics tobogans de tub. Vaig decidir tirar-me per un, mai no ho havia fet per la meva claustrofòbia. Quan vaig sortir del tobogan, em vaig adonar que seguia estant al parc, però els meus amics no hi eren. A més, ara era de nit, tot era fosc i hi havia molta humitat. El parc era il·luminat per només un fanal, i no es veia el final del carrer. Vaig començar a caminar mentre trucava als meus amics, no hi havia resposta, de manera que vaig pensar que m’estarien fent una broma. Al cap d’una estona, comenceu a sentir sorolls venint d’un arbust. Penso que hi serien els meus amics, però com més em feia, més anava distingint el soroll i l’anava associant com una alarma, tipus tsunami. A poc a poc començo a distingir dins de tota aquesta foscor una figura extremadament prima, com més m’acostava, més gran es feia. Vaig calcular que fa més o menys de 5 metres. De la por que vaig agafar, no em vaig poder moure, aleshores, va ser el torn que aquesta cosa es fes cara a mi. Vaig obrir els ulls i tornava a ser on abans, amb els meus amics envoltant-me per saber que m’havia passat.

Un event Inesperat

Una noia a classe escoltant a la professora, ella li pregunta a la professora si pot anar al lavabo, aquesta li diu que sí. La noia s’aixeca i va al passadís, però se sentia rara, incòmoda, sentia que l’observaven. A mig camí sent com algú està darrere seu, està agostada i el seu estómac tremolava de la por junt amb les seves dents, no se sentia còmoda. Ella gira el cap lentament cap enrere, no veu res, però la seva mirada i els seus pensaments no la deixen tranquil·la. Caminant lentament cap al lavabo aquell neguit que sent no se’n va, quan hi arriba se’n va a l’últim lavabo darrere de tot, específicament el cinquè. Ja al lavabo treu el paquet de cigarros que té a la butxaca juntament amb l’encenedor, es posa un cigarro a la boca, però, un altra vegada aquest sentiment de neguit que fa que li tremolin les cames, ella obre una mica la porta del lavabo on ella està, no veu res, sospira alleujada, però encara sent aquesta molèstia dins seu, a la noia li cau l’encenedor, però quan s’ajup a agafar-lo sent la porta dels lavabos obrir-se, aquell neguit torna a ella, aquest cop, encara més fort, li tremolen les dents, tots els ossos del cos, no pot reaccionar, pum, escolta ella, aquell ser misteriós acaba d’obrir el primer lavabo, ella s’ajup fins a tindre el cap pegat a terra, no veu res, no hi ha ningú, però els lavabos se’n van obrint sols, un, dos, els cops se senten cada vegada més a prop, tres. Ara li toca el seu… PUM!

— T’he trobat.

Li diu el ser amb aquella cara deformada plena de sang somrient… 

Klauss Klugg i el misteri de la casa abandonada de Maria Cuesta

Mila Mansilla Cultura Clàssica 3r