Category Archives: Llatí 1r

“Bacus, les màscares del déu” al Museu de Badalona

Saps qui era el déu Bacus? Quin nom rebia en grec? De què era déu? Quins eren els seus atributs?…

Bacus (segle I) trobat a les excavacions del lateral de l’autopista el 2018

A partir del 28 de març i fins el 9 de juny de 2019 al Museu de Badalona s’inaugura l’exposició Bacus, les màscares del déu. Aquesta exposició aprofundeix en la figura del déu del vi i dóna a conèixer aspectes més desconeguts, com la seva vinculació amb el teatre, la rauxa o el pas del temps en relació a les estacions; a més de les grans gestes en què participa i els rituals que li dediquen. Equivalent al déu grec Dionís, recull també tradicions molt antigues i aglutina altres divinitats, com l’itàlic del Liber Pater.

L’exposició, dissenyada i produïda pel Museu de Badalona, compta amb la col·laboració de diversos museus catalans que conserven en els seus fons elements relacionats amb Bacus i el seu món. La mostra  subratlla la relació entre Bacus i la ciutat romana de Baetulo que, a més de disposar d’un teatre, tenia la principal font de riquesa en el conreu de la vinya i la producció i comercialització del vi. Inclou peces del Museu de Badalona, algunes de qualitat excepcional, i una cinquantena d’objectes procedents d’altres museus catalans, que testimonien l’arrelament d’aquesta divinitat en la societat de l’època romana i que permeten descobrir totes les màscares d’aquest déu polièdric i complex. Així s’exposen, entre altres peces, els hermes bàquics dels museus de Badalona, Empúries i Tarragona.

Aquesta exposició és una bona oportunitat per poder contemplar a la planta baixa del Museu l’escultura del déu Bacus trobada a les excavacions arqueològiques prèvies a la construcció del lateral de l’autopista C-31 en un nivell d’enderroc de la Casa del Larari, una de les dues domus localitzades durant les excavacions.

Bust de Bacus trobat en les excavacions del lateral de l’autopista C-31 

La peça,  segurament la còpia d’una escultura de l’etapa hel·lenística,  té trets orientalitzants i porta sobre el cap una corona amb dues flors. El marbre utilitzat per l’escultura, conegut com a giallo antico, era un dels més preuats per les classes altes de l’imperi, fet pel qual es va esgotar l’única pedrera d’on s’extreia, situada a Chemtou (Tunísia). L’anvers de la peça és completament pla per a la seva funció com a hermao peça ornamental que se situava encastada en un moble o en una paret. El Bacus de Baetulo estava, possiblement, en un espai obert i molt proper a un brollador, ja que la cara presentava concrecions produïdes per l’aigua.

Activitats

Dijous 28 de març, 19h Inauguració

Dijous 4 d’abril, 19 h Bacus a través dels textos clàssics. Irene Barea Ustrell, especialista en textos clàssics.

Diumenges 7 i 21 d’abril, 5 i 19 de maig 11:30 h Visita guiada a l’exposició: Bacus i Baetulo. Activitat amb inscripció prèvia.

Dimecres 10 d’abril, 19 h El vi entre els romans: univers material i simbòlic d’un producte quotidià. Mònica Miró Vinaixa, filòloga i professora de la UOC.

Dijous 25 d’abril, 19 h Bacus no tan sols el déu del vi. Isabel Rodà, catedràtica de la UB.

Divendres, 26 d’abril, 19 h* Els orígens del vi a Catalunya. Daniel López Reyes, responsable de Recerca i Projectes d’ArqueoVitis.

Dissabte, 27 d’abril, 20 h* Ètica per a la immortalitat: el símbol de les quatre estacions i el vi. Joan Gómez Pallarès, catedràtic de la UAB.

Dijous 9 de maig, 19 h La importància del vi de Baetulo. Montserrat Comas, arqueòloga i col·laboradora del Museu de Badalona.

Activitats infantils

Diumenge 19 de maig, 11:30 h Les màscares del déu Taller amb inscripció prèvia.

Diumenge 2 de juny, 11:30 h Mites i llegendes de Bacus Visita a l’exposició amb inscripció prèvia.

El Museu de Badalona és obert de dimarts a divendres de 17 a 20 h; dissabtes de 10 a 14 h i de 17 a 20 h i diumenges de 10 a 14 h.

Totes les activitats són gratuïtes. *En el marc de la Magna Celebratio.

Si ets un apassionat o apassionada de la mitologia, no t’ho pots perdre. L’entrada és lliure.

Amb música el llatí entra millor!

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTube

Apassionats pel llatí

  • És el llatí una llengua morta? O més aviat immortal, com la defineix Wilfried Stroh El latín ha muerto, ¡viva el latín!

Imatge de previsualització de YouTube

En Guàrdia!: Calígula

Enric Calpena parla de Calígula, en el capítol 713 del programa radiofònic de Catalunya Ràdio En Guàrdia!, amb l’historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb el dr. Oriol Olesti, professor titular d’Història Antiga de la UAB.

Els seus contemporanis ja el van veure com un monstre cruel i histriònic, depravat i megalòman, un governant absolutista i tendent als excessos en públic i en privat. D’altres van al·legar bogeria per explicar-ne el comportament, tot i que aquesta bogeria potser va ser la coartada política per justificar la seva fi. En tot cas el seu regnat breu, situat entre els de Tiberi i Claudi, entre els anys 37 i 41 després de Crist, va deixar un rastre indeleble en la història de l’imperi romà: estem parlant de Gai Juli Cèsar August Germànic, conegut per la posteritat pel sobrenom de “Calígula”.

Gaby

De itinere: Ulpia Serdica i Trimontium

  Aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar dues de les ciutats més antigues d’Europa i les més grans i importants de Bulgària, id est, Sofia i Plòvdiv; ambdues, en algun moment de la història, capitals de província de l’imperi romà, la Dacia mediterranea i la Thracia respectivament. El territori de la Bulgària actual (membre de la Unió Europea des del 2007) correspon, doncs, a les antigues províncies romanes de Moesia Superior, Moesia Inferior, Thracia, Dacia i, fins i tot, una petita part de Macedònia.

  Aquí us deixo un parell de mapes de les províncies que formaven l’Imperi romà. El primer és del s. II d.C i el segon de la distribució de les diòcesis del s. V. d.C. (Font: Viquipèdia)

 

  Aprofitem per recordar que la Via militaris o Via Diagonalis, la via militar més important dels Balcans, la qual feia el recorregut Vindobona (Viena) – Constantinoble (Istanbul) (pràcticament la meitat de l’imperi!), passava tant per Ulpia Serdica com per Trimontium gràcies a la importància que tenien aquestes dues en el territori.

  Després d’aquesta petita introducció politico-geogràfica, comencem ja amb l’essència clàssica del viatge. Espero que us agradi.

  Ja en arribar a l’aeroport de Sofia podem gaudir del primer senyal clàssic: una estàtua d’Orfeu, el traci més famós de l’antiguitat, dóna la benvinguda als visitants a l’entrada de la parada de metro.

 

 

 

Ulpia Serdica (Sofia)

  Abans que els romans conquerissin al 29 d.C. Sofia, l’actual capital del país, aquest territori era un assentament traci anomenat Serdica (o Sardica), ja que pertanyia als serdis, una tribu d’origen indoeuropeu. A partir d’aleshores va formar part de l’Imperi romà i en època de Trajà (98-117) va convertir-se en un municipium dins de la província de Moesia superior, el qual va passar a dir-se d’Ulpia Serdica. Amb la reorganització administrativa de Dioclecià, a finals del s. III, la província de Dacia es va dividir en dues i Ulpia Serdica va quedar com a capital d’una d’aquestes, la Dacia Mediterranea (l’altra va ser la Dacia Ripensis). Això comportà un gran creixement econòmic, polític i cultural durant els anys posteriors, així com freqüents visites de l’emperador Constantí. El bon desenvolupament de la ciutat es va estroncar el 447 amb la destrucció d’aquesta a mans dels huns. Per sort, més tard, va ser reconstruïda per l’emperador bizantí Justinià I.

Dibuix de la ciutat romana fet pel Prof. Plamen Valchev. (Font: Web Sofia Museum)

 

Les restes romanes

    Entre el 2010 i 2012, durant les obres d’excavació del metro per fer la segona línia, sota la parada més cèntrica i important anomenada no casualment Сердика (Sèrdica), els operaris van trobar restes de l’antiga ciutat romana d’Ulpia Serdica; especialment parts de la fortalesa i les muralles, les quals daten de l’època de Marc Aureli i Còmode, amb les 4 portes d’entrada i algunes restes dels carrers i edificis.

  En aquest complex arqueològic únic, ja que la meitat queda a l’aire lliure i l’altra meitat dins la pròpia estació, podem passejar pel que queda del decumanus i del cardo i entrar dins les domus, les termes i altres edificis. És bonic veure com el clos, obert a tothom i integrat totalment en el paisatge modern i el dia a dia quotidià, té al voltant una mesquita, una sinagoga i una església, totes en actiu, és l’anomenat “Triangle de tolerància religiosa” .

  A més a més, just al costat, a la plaça on hi ha fonts públiques d’aigua, vam poder caçar un Hermes!

L’Hermes vigilant les fonts d’aigua públiques

 

  La part del bulevard-passeig subterrani que enllaça amb els passadissos del metro també és molt curiós de veure. A banda dels edificis i carrers antics, hi ha restes de la Porta Oriental, des de la qual sortia la Via Diagonalis o Via Militaris cap a Trimontium (Plòvdiv).

 

Calçada de la “Via militaris”

 

La petja romana continua pels voltant de l’Església de Sant Jordi o Rotonda romana (s. IV d.C.), juntament amb els vestigis d’una gran basílica de l’època de Constatí el Gran.

 

  Pel que fa a l’amfiteatre, aquest era un dels més grans de la zona oriental de l’Imperi romà (25.000 espectadors), el qual va ser construït a finals del III-principis del s.IV per Dioclesià i Constantí. Actualment, en queda només 4 blocs de pedra d’antics seients de la cavea, així com els fonamentsi una part molt petita del murs i de l’arena. El més sorprenent de tot és que està situat a l’interior del vestíbul d’un hotel i es fa servir de sala de bar i de sala d’exposicions.

 

  El Museu Arqueològic Nacional de Bulgària  també va ser molt interessant. Tota la col·lecció va valdre molt la pena però, com a peces destacades, cal mencionar especialment els tresors d’or de Panagyurshiste  amb la màscara, l’anell de l’atleta, la corona d’olivera i les diferents joies.

 

  A més a més, vam tenir la sort de poder gaudir d’una exposició sobre l’esport a l’antiga tràcia i poder ampliar així el nostre coneixement sobre el tema de l’agon, enguany de moda!

Plafó que recull el text d’una invitació, dirigida als ciutadans de Serdica, per participar en les competicions.

 

  De propina, us deixo també una imatge de la façana neoclàssica del teatre i una fotografia del monument de Santa Sofia, la qual podreu relacionar fàcilment amb una divinitat coneguda.

 

 

 

 

Φιλιππούπολις/Trimontium (Plòvdiv)

  Plòvdiv és la segona ciutat de Bulgària i es troba a 152 km de la capital. Nosaltres ens desplaçàvem amb autocar i cal dir que vam tenir ocasions on es va fer palès la utilitat de conèixer l’alfabet grec (el qual, recordem, és la base del ciríl·lic) per moure’ns pel país. La majoria de conductors no sabien anglès i els rètols de les destinacions dels trajectes estaven escrits exclusivament en búlgar. Si almenys reconeixies algunes lletres del topònim tot era més fàcil i àgil. Així que ja ho sabeu, és un altre punt a favor per estudiar Grec a l’institut!

  Sobre Plòvdiv, primer de tot, m’agradaria ressaltar que l’any vinent, el 2019, aquesta serà Capital Europea de la Cultura (candidatura al nostre parer més que merescuda i amb referents clàssics en el logotip i cartell oficial!). Això es notava en l’ambient, en les restes clàssiques i, en general, arreu. A més a més, des de fa anys és la primera ciutat cultural de país, així que vam trobar diferències evidents amb Sofia.

El cartell oficial de Plovdiv 2019, Capital Europea de la Cultura, on es pot apreciar el revolt de l’Estadi romà.

 

  Com dèiem més amunt, Plòvdiv també és una de les ciutats més antigues d’Europa (hi ha restes d’assentaments prehistòrics de l’època del Neolític!). Els primers grecs la van anomenar Eumòlpies o Poneròpolis però quan Filip II de Macedònia, el pare d’Alexandre Magne, va conquerir-la (342 a.C.) li va canviar el nom a Φιλιππούπολις (Filipòpolis) en honor seu. El s. II a.C. la ciutat va passar a mans del reis de Tràcia fins el 72 d.C., quan el general Marc Licini Lucul·lé va posar setge a la ciutat, annexionant-la així a l’Imperi romà i convertint-la en capital de la província de Thracia. Com que estava situada entre tres turons (Taximtepe, Nebettepe i Dzhambaztepe) els romans van anomenar-la Trimontium. Igual que Ulpia Serdica la prosperitat de la ciutat va acabar amb la invasió dels huns al 447 d.C.

Les restes romanes

  La zona del Fòrum, situat als peus dels tres turons, està força abandonada i oblidada. Hi ha una part que sembla més aviat un descampat i no restes d’un jaciment, ja que no hi ha plafons informatius i bàsicament serveix de zona de pas pels vianants.

 

  La banda de l’Odèon sembla que estigui una mica més cuidada però les tanques que la circumval·len no permeten accedir-hi. La recent remodelació i restauració permet que s’hi puguin tornar a representar espectacles musicals i també teatre.

 

  L’Estadi, una de les joies, va ser construït a principis del segle II d.C. sota el regnat d’Adrià. Mesurava uns 240 metres de llargada per uns 50 d’amplada i tenia una capacitat de 30.000 espectadors. En aquest, es duien a terme curses de carros i també jocs esportius que prenien de model els de Pítia, dedicats a Apol·lo (per això, tot i que era en forma de circ no tenia espina i s’anomenava estadi).

  Avui dia s’ubica just el bell mig del carrer comercial més important de la ciutat (l’equivalent al nostre Portal de l’Àngel). Podem visitar-ne la cavea del revolt (i pujar-hi i seure-hi) i també el passadís de l’entrada del nord, ambdós molt ben conservats i envoltats per una part de la muralla de l’època de Marc Aureli. Cal dir que fan una projecció 3D molt interessant en què es pot veure com era l’edifici en època antiga, així com els tipus d’espectacles que s’hi feien.

 

  A la part sud, hi ha marcat el lloc exacte on hi havia les carceres i a dalt de l’edifici que queda a l’altura d‘aquestes hi ha col·locades les dues estàtues d’Hermes que en època antiga coronaven la part alta del monument.

 

  Quant al famós teatre de s. I d.C., construït sota el regnat de Domicià, aquest descansa en el pendent natural d’un dels turons i queda integrat dins la ciutat moderna (darrere del frons scaenae s’hi pot veure una de les avingudes més transitades). Tenia un aforament de 5.000 espectadors i, com el de Mèrida, avui dia encara s’hi fan representacions teatrals i concerts. Com que la ciutat no tenia amfiteatre, de tant en tant, també l’aprofitaven per fer-hi lluita de gladiadors i jocs de caça.

 

  Plòvdiv té també una molt bona col·lecció de mosaics. Al  Trakart Cultural Center (que funciona alhora de galeria artística) es poden visitar, en el seu lloc originari, els la domus Ἐιρήνη (IV-V d.C.) i actualment els arqueòlegs estan treballant en un solar adjacent al fòrum desenterrant-ne més.

 

Passejant passejant i sense voler-ho vam topar amb una estàtua de Filip II de Macedònia

 

  Vam acabar amb el Museu Regional d’Arqueologia, on vam poder gaudir de troballes gregues i de la dinastia del regnat d’Odrisis, com el conegut casc traci, ceràmica de figures negres i vermelles (sobretot sobre la vida quotidiana de les dones i d’escenes mitològiques), una màscara-casc de combat, monedes, etc., i també de la col·lecció de l’època romana amb mosaics, estàtues i restes dels edificis d’oci amb inscripcions o personatges.

 

 

  M’agradaria posar punt i final a l’apunt explicant-vos la sensació que me’n vaig endur del país respecte a la cura i exposició de les restes antigues:

  Tal i com acostuma a passar arreu, els habitants del lloc en qüestió sembla que no parin atenció o no siguin conscients del valor arqueològic del que tenen al voltant. Fins aquí tot normal, però el que es feia realment estrany i mai vist és la inexistent figura de vigilància dins dels monuments o restes a l’aire lliure i a peu de carrer. Ningú amb xiulet o que cridés el típic “baixa d’aquí, no veus que està prohibit”. A causa d’això, es podia veure gent estirada a fonaments de parets d’alguna domus, altres fent-se fotos enfilats a restes de pilars de maons d’un hypocastum o, fins i tot, un adolescent fent Parkour per les restes d’edificis del cardo i  el decumanus. (Sí, la llibertat, i oportunitat, de poder entrar, passejar-te per dins, enfilar-te, estirar-te damunt les ruïnes, etc., era possible!)

  Bulgària és un país que val moltíssim la pena. Aneu-hi i aprofiteu que encara no està massificat de turistes. Us puc assegurar que, un cop allà, gaudireu no només dels emplaçaments clàssics sinó també de tota la resta, que t’enriqueix i omple, fins i tot més, que tota l’essència clàssica del territori.

Berta Cantó, professora de clàssiques