Sóc un estudiant de 1r Batxillerat i he començat a estudiar grec. Buscant informació de la Grècia Clàssica he trobat aquest vídeo a youtube i m’ha semblat molt interessant! Espero que us agradi i que us resulti interessant. A continuació us deixo el vídeo amb unes unes preguntes (Què sabeu de Grècia? Del seu nom? De la seva geografia? De la seva història?…).
Ara que ja sabeu què és l’Hèl·lada, es tracta de llegir el text següent i comentar la diferent denominació dels hel·lens:
Van passar més de mil anys fins que els grecs no van adquirir una pròpia denominació comunament admesa; i avui en tenen dues. En la seva llengua es diuen “hel·lens”, i el seu país és l´Hèl·lada. “Graeci” és el nom que els donaren els romans i que més endavant fou generalment adoptat a Europa. En l’antigor de més a més, els veïns de llevant els donaren encara un tercer nom: “jonis”, els homes de Ivan de l’Antic Testament. I tots tres són tardans, ja que no en trobem cap que sigui aplicat generalment per Homer, el qual, de la seva part, en diu “argius”, “dànaus” i molt més sovint, “aqueus”.
La història d’aquesta nomenclatura és ben fosca. En Homer, l’Hèl·lada és una mera regió de la Tessàlia meridional, i Graia, un indret de la Beòcia fronterer amb Atenes. Després d’Homer, Acaia i Argos van sobreviure, però foren degradats a topònims locals de la Grècia meridional… Com que no hi ha res en les tauletes en lineal B que ens doni cap pista, per a nosaltres l’inici és dins la “Ilíada”. El fet que ens presenti algun nom comú és un símbol de fet que la història de Grècia ja havia ben bé començat.Però hi havia més d’un nom, i això també serveix de símbol de la diversitat social i cultural que caracteritzà l’Hèl·lada tant en en seu primer període com durant tota la seva història per poc visible que això sigui dins els dos poemes homèrics.
L’escultura grega de la Victòria de Samotràcia (200-190 aC) es troba al Museu Louvre de Paris i cal emmarcar-la dins del període hel·lenístic. Pertany a l’escola de Rodes i és generalment atribuïda a Pitòcrit de Rodes, tot i qui ha que la considera d’autoria desconeguda.
Aquesta exquisida escultura exempta és una Nice o Victòria, representada com una dona amb ales que acaba de posar-se d’una revolada sobre la proa d’una nau. Presenta una ruptura estètica envers els cànons de l’època clàssica i ja presenta trets hel·lenístics en la tensió de les ales, en les robes que insinuen moviment gràcies a la tècnica dels “draps molls” i avançant una cama cap a endavant, i en la sensualitat de les seves formes mòrbides…
Sembla ser que fou donada pels habitants de Rodes al santuari dels Cabirs a l’illa grega de Samotràcia arran d’una victòria naval sobre les tropes del rei persa Antíoc III de Síria, l’any 190 aC. En el seu emplaçament la va descobrir l’any 1863 el cònsol francès, afeccionat a l’arqueologia, Charles Champoiseau.
Tetradracma de Demetri Poliocetes amb una Victòria sobre la proa d’un vaixell (301-292). Museu del Louvre.
El Museu del Louvre va fer el 2013 un projecte de crowdfunding per tal de restaurar la Victòria de Samotràcia. Després de deu mesos de restauració, aquesta colossal escultura rep els visitants a les escales del Louvre. La restauració va permetre netejar l’escultura i la proa de la nau on reposa, recuperar petites parts, treure’n d’altres i trobar-hi restes de color blau que confirmen la seva policromia.
[youtube]https://youtu.be/dyE9GbbRFzo[/youtube]
A quin logo famós va inspirar la Victòria de Samotràcia? Creieu que aquesta escultura inspira velocitat?
Creieu que l’escultura Formes úniques de continuïtat en l’espai d’Umberto Boccioni (1913, MOMA, Nova York) se sembla a la Victòria de Samotràcia? En què?
En què evoca la Victòria de Samotràcia l’obra Tall de ganivet(1976) de l’escultor Henry Moore (1898-1986)?
Tall de ganivet de Henry Moore. Exposició “Art al carrer”.
En la novel·la Exil (1940), del novel·lista jueu Lion Feuchtwanger, la Victòria de Samotràcia esdevé un símbol d’esperança pel protagonista, Hanns Trautwein, un jueu que s’ha vist obligat a abandonar l’Alemanya nazi per cercar refugi en la ciutat de París. Esperança enfront de la desesperació: “Allí estaba ella, la diosa de la Victoria, en lo alto, caminando, no, avanzando impetuosa en la proa de su nave. Le faltan la cabeza y los brazos, pero ¿acaso existe alguna otra figura en el mundo que exprese ese ímpetu de modo tan palpable?”. (Font: Sapiens)
En coneixeu més pervivència en l’art, l’arquitectura, la literatura… o bé còpies de l’estàtua que es troba al Louvre?
Hermes amb Dionís infant de Praxíletes, Museu Arqueològic d’Olímpia (Grècia)
Fitxa tècnica
Títol: Hermes amb Dionís infant
Autor: Praxíteles ( Atenes, actiu al s. IV aC)
Cronologia: 350.330 aC
Tipologia: Escultura exempta
Material: Marbre
Mides: 2’13 metres d’alt
Estil: grec postclàssic
Tema: mitològic
Localització: Museu Arqueològic (Olímpia)
Pel que fa la fitxa tècnica, aquesta obra s’anomena Hermes amb Dionís infant i és d’estil grec postclàssic. Medeix 2’13 metres d’alt, és de marbre esculpida per Praxíteles durant el 350-330 aC. És una escultura mitològica ja que representa uns déus grecs, Hermes i Dionís, i la podem trobar al museu arqueològic a Olímpia. Fou descoberta a l’interior del Herèon (temple d’Hera) d’Olímpia el 28 d’abril de 1877 curiosament en el mateix lloc referenciat per Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3).
Biografia de l’autor
L’ autor de l’obra és Praxiteles, fill de Cefisòdot el Vell.
Praxíteles, juntament amb Fídias, va ser un dels màxims exponents de l’escultura de l’antiguitat grega. Gran coneixedor dels materials, va treballar habitualment en marbres i va fer que aquest material es posés de moda una altra vegada en detriment del bronze.
No se sap gaire de la seva vida, encara que per la seva relació amb Friné –una cortesana famosa que li va fer de model-, se sap que el període màxim de la seva activitat artística va ser entre el 370 i el 340 a.C. La major part de la seva obra, en la qual destaquen les reproduccions de les deessa Afrodita, es coneix a través de les còpies romanes que se’n van fer.
Descripció formal
En aquesta obra veiem Hermes de peu, recolzant-se sobre una roca, i aquesta coberta amb una túnica . Ell està agafant el petit Dionís. Hermes s’aguanta a través d’un port transversal que va des de la cama esquerra a la seva cintura i que és imprescindible per suportar el pes de l’estàtua.
L’element més important de l’obra és l’estudi que l’artista fa de la compensació dels volums, que es veu clarament en la utilització del contrapposto. L’escultor vol que l’escultura tingui forma de S invertida que s’anomena corba praxiteliana, i per això li dóna una sèrie de característiques, com per exemple: Elevar un maluc i flexionar la cama contrària o corbar el tors perquè una espatlla estigui més alta que l’altra.
Aquesta figura presenta una caiguda natural dels plecs, per aconseguir aquest efecte, Praxíteles utilitza la tècnica dels draps molls, per aportar una sensació de realitat a la peça. Els cabells estan tractats, també de manera natural i tant el rostre com el tors d’Hermes s’allunyen de les característiques formals del segle anterior.
Detall de l’esquena d’Hermes on s’aprecien les marques de textura ratllada de la gradina (una eina metàl·lica semblant al cisell però amb el tall dentat, que deixa una textura ratllada.)
Temàtica:
Hermes amb Dionís infant s’inspira en la mitologia grega i mostra dos déus de l’Olimp: Hermes, déu del comerç i missatger diví, i Dionís, déu del vi.
Detall d’Hermes amb Dionís infant
Segons la tradició grega, Dionís era fill de Zeus i de la princesa de Tebes Sèmele, i durant la seva infantesa i adolescència va ser perseguit per Hera, l’esposa gelosa de Zeus. En un moment en què el perill d’Hera era especialment amenaçador, Zeus va retornar el jove Dionís una altra vegada a l’edat de la infantesa i va manar a Hermes que el portés al mont Nisa perquè en tinguessin cura les nimfes. Aquest és el moment que reprodueix l’obra de Praxíteles.
Sembla que originàriament aquesta imatge decorava l’antic temple d’Hera a Olímpia. Quan es va trobar l’any 1877, l’escultura tenia les cames mutilades –reconstruïdes- i li faltava el braç amb el qual suposadament Hermes ensenyava a Dionís un gotim de raïm, fruit que el déu infant va descobrir quan era cuidat per les nimfes.
Els historiadors han convingut que probablement aquesta escultura va ser feta per commemorar la pau entre les polis d’Elis i Arcàdia, perquè Dionís i Hermes eren, respectivament, els patrons d’aquestes dues ciutats.
Models i influències:
Praxíteles va ser un artista que va seguir els cànons de bellesa imposats durant l’època clàssica tot i així, la seva obra està considerada la precursora dels canvis que van donar origen al nou llenguatge de l’estil hel·lenístic, ja que els déus i els herois eren representats en actituds humanes quotidianes i reflectien per primera vegada sentiments i emocions.
La seva influència es va fer notar durant aquell proper període i posteriorment en el Renaixement i la seva tècnica de la Corba Praxiteliana va ser molt imitada com a model d’equilibri en els segles posteriors.
Pervivència:
Jocs olímpics de Mèxic 1968
Comenta les diferències i semblances amb aquest mosaic romà trobat a Antioquia (Worcester Art Museum):
Hermes amb Dionís infant en un mosaic romà
Companys i companyes de Grec, aquí teniu el text grec de Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3), prova fefaent de l’autoria de Praxíteles:
“Mare, torna a la teva habitació, a les teves tasques amb el teler i el fus, aquest discurs serà un assumpte d’homes”, va dir Telèmac a l’Odissea. Això va ser el primer manifest sexista que la coneguda escriptora MaryBeard va llegir en la literatura clàssica.
MaryBeard va estudiar Clàssiques a Cambridge i és coneguda com la divulgadora del món romà al Regne Unit per excel·lència. Tot i que el veritable motiu de la seva fama va ser el programa de documentals de la BBC, Meetthe Romans. El crític televisiu AAGill va dir que el seu aspecte físic no estava al nivell de la petita pantalla. L’autora, en canvi, no es va quedar de braços plegats i va dir: “Com el senyor Gill no va anar a la universitat, mai no va aprendre el rigor d’argumentació intel·lectual, simplement creu que pot insultar amb enginy. Massa lletja per a la televisió? No, massa intel·ligent per a homes que tenen por de les dones amb cervell.”
Mary Beard
En castellà trobem llibres seus com: En ‘Pompeya: vida ymuerte en una ciudad romana’ (2010), ‘Conoce a losromanosconMaryBeard‘ (2012), ‘Pompeya: nuevossecretosrevelados por MaryBeard‘ (2016) y ‘UltimateRome‘ (2016), que combinen el feminisme a l’antiga Roma amb la divulgació. Per aquesta raó, els seus llibres són ‘best sellers’ i fa poc va ser guardonada amb el premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials.
Ha estat sempre una gran defensora del paper que les llengües clàssiques a l’ensenyament. “No volem oblidar el que som. Europa no només ve de Roma o Grècia, està formada per moltes més influències, però seria molt greu que perdéssim la capacitat de llegir a Virgili en llatí, perdríem una cosa molt profunda si això ocorregués”, afegeix.
Les seves obres són importants perquè parla de temes nous i actuals, però amb un punt de misteri. Sempre explica allò que sabem, però també allò que ignorem o allò que hauríem de conèixer. Per exemple, sobre la figura de Calígula ens porta a una conclusió: ¿Va ser deposat perquè era un mal emperador i un assassí, o perquè els seus successors necessitaven justificar el cop i per això ho van descriure com un sàdic assassí quan en realitat no era pitjor que altres governants?
L’escriptora ens apropa al món romà, però també al present. Ella diu: ” Les comparacions directes entre Roma i nosaltres no tenen sentit, és un món molt diferent en massa sentits. Però, d’altra banda, crec que si un pensa per exemple en la forma en què Roma va debatre problemes com les llibertats civils, el concepte de ciutadania, el terrorisme o els drets de l’individu crec que si enriqueix la forma en què mirem al present. ”
L’objectiu de Beard era evidenciar que la diferència entre els comportaments misògins de l’antiguitat amb els de l’actualitat no és tan àmplia. Les metamorfosisd’Ovidi li van servir per fer un salt en l’actualitat i denunciar casos de masclisme exprés.
Desgraciadament, Grècia torna a ser notícia amb el descobriment de les possibles restes de l’avió MS804de la companyia Egyptair, desaparegut el passat 19 de maig. El punt assenyalat per l’exèrcit egipci és el sud-est de l’illa grega de Kárpathos.
Kárpathos (Κάρπαθος) és una illa de la mar Egea entre Creta i Rodes. És considerada terra dels Titans i gegants, ja que la tradició diu que Atlas, Prometeu i Epimito, van habitar-la. Segons la mitologia grega, el primer habitant de Karpathos és el tità Iapetos; fill d’Urà (cel) i Gea (Terra). Els ‘telquins‘ van ser els antics pobladors d’aquesta illa, éssers mitològics representats com a meitat home meitat peix, coneguts per ser grans marins i fills de Posidó.
L’illa ha estat profundament influenciada pels habitants de Creta, que van emigrar i es van assentar del II mil·lenni aC, però els pocs documents existents mostren que l’illa de Kárpathos ha estat habitada des del Neolític.
Nombroses troballes de l’Edat del Bronze (2000 aC) mostren l’expansió dels cretencs i el seu domini sobre aquest tram de mar.
Durant l’època de les guerres civils a Grècia, Kárpathos va ser aliada d’Atenes i Delos, però després van passar sota el domini de Rodes.
Kárpathos ha experimentat un gran domini estranger: en l’Edat Mitjana l’illa s’anomenava Sarpantos, i, després dels francs, Kárpathos i Rhodes passaran sota el comandament de Lleó Gavalas, seguit per Andreas i Ludovic i acabant finalment sota el domini turc al segle 16.
L’any 1821, els habitants de Kárpathos participaren en la revolució grega, passant a formar part de l’estat grec el 1823. En 1830 el Protocol de Londres va lliurar l’illa als turcs, mentre que el 1912, va estar sota el comandament italià, igual que totes les illes del Dodecaneso.
Finalment, Kárpathos es converteix en illa grega el 7 març 1948.
Però va ser Homer que va donar a conèixer l’illa en la Ilíadaal catàleg de les naus, on l’anomena Carpats.
Sacrifici, en llatí, és sacrum facere que vol dir “fer sagrat”. En el llibre, apareixen diversos sacrificis, els quals preparen els argonautes per fer banquets als déus en agraïment a l’ajuda que els donen al llarg del viatge.
Bàsicament, em centraré en els sacrificis que ha de fer Jàson, com per exemple, quan Medea l’ajuda, per tal que guanyi la prova que li imposa el rei Eetes, pare de Medea, per poder aconseguir el velló d’or que ha anat a buscar a la Còlquida.
En aquest sacrifici, Medea diu a Jàson que ha de banyar-se dins d’un riu d’aigües inesgotables; embolcallar-se amb una capa negra i excavar un forat. Dins d’aquest forat, preparar-hi una foguera i tot seguit, degollar una ovella i deixar que la seva sang corri i el seu cos es cremi en la foguera. Abans de marxar, li diu que invoqui Hècate, i un cop invocada, que marxi sense mirar enrere, ja que si no, moriria.
La veritat és que aquest és el que més em va cridar l’atenció, ja que era com una mica misteriós el fet aquest de no girar-se i fer-ho tot perfecte… Ha de ser difícil fer-ho tot bé a la primera per tal que tot surti tal com ha de sortir. Tot i això, Jàson ho va aconseguir i a l’hora de fer la prova, res el va poder aturar.
Que en penseu d’aquests sacrificis? Quin és l’altre sacrifici d’aquest tipus que s’explica en el llibre?
Aquest trimestre hem començat a treballar a classe la unitat 8 del llibre de Grec 1 que fa referència a l’art a l’antiga Grècia, és per això que la Laia i jo hem decidit fer un kahootsobre aquest mateix tema.
Hem tractat diverses modalitats d’art (escultura, arquitectura, pintura…) i hem posat alguns exemples de les obres més importants de l’època.
L’Alèxia i la Sandra també han decidit fer un kahoot!
Esperem que us sigui d’ajuda i no oblideu realitzar altres kahootsrelacionats amb l’art com ha fet el Joaquin sobre l’escultura grega! Ens encanta fer kahoots, però també uns recomanem aquest treball d’escultura grega col·laboratiu!
Laia Arcas, Laia Costa, Alexia, Sandra i Joaquin Álvarez
La Sandra Mendoza i jo, la Laia Costa, de 1r de Batxillerat Humanístic hem fet un petit kahoot sobre la religió i els jocs atlètics a l’antiga Grècia.
Espere’m que us agradi i no dubteu en participar! I si encara en voleu més, us animem a participar en altres: com el de la nostra companya Irene o el de la Mireia.
Per als grecs, la finalitat del matrimoni era la descendència, tenir un hereu dels béns i de les obligacions religioses de la família.
Però el fet d’estar solter, no haver volgut rebutjar la dona estèril, no haver aconseguit descendència en diferents matrimonis o haver perdut els fills podia deixar l’home grec sense hereu. Tot i així, li quedava el recurs de l’adopció, que s’utilitzava sistemàticament. L’adopció es podia fer en vida o a través del testament. El nostre nom adopció prové del llatí adoptio “adopció, afillament”; en grec, es deia εἰσποίησις i υἱόθετος.
Per altra banda, un pare sense cap altre hereu que una filla casada, podia adoptar el fill d’aquesta, evitant així que algun dels seus propis familiars pogués exigir que es divorciés per a casar-se amb ella, ja que així el nét es convertiria en l’hereu legítim de l’adoptant.
L’adoptat podia assumir aquella condició lliurement si era major d’edat; en el cas contrari, es requeria l’autorització dels seus pares.
En el procés d’adopció hi havia una mena de protocol: si un pare volia donar en adopció el seu fill, el deixava en un vas funerari en un camí i la gent sabia que podia endur-se el nen i assegurar la seva supervivència. Si aquest era recollit era com tornar a néixer, ja que si no podien morir o ser menjats per animals.
La història de Perseu criat per Dictis n’és un exemple en la cultura grega. En coneixeu d’altres?
Família grega. Relleu
L’adopció no és un fet recent. A Grècia ja n’hi havia; després a Roma van sorgir les cases d’acollida i els romans van tenir deliri pels fills adoptats. Adoptar un fill és un altre referent de la cultura clàssica!
Desgraciadament, 
