Tag Archives: Arqueologia

El jaciment de Can Ferrerons a Premià de Mar

Sóc exalumne de l’institut i em moria de ganes de penjar alguna cosa car fa temps que no hi participava. Tracta sobre el jaciment museïtzat que tenim aquí a Premià de Mar. El pavelló de la vil·la romana. Espero que us agradi i us animi a escriure’n algun de nou.

Indicació de la localització del jaciment, si pot ser amb un mapa (p.e. Gogglemaps) i les seves coordenades UTM

El jaciment triat és conegut amb el nom de Can Ferrerons. Aquest, que actualment està en excavació, el trobarem a la localitat de Premià de Mar o Vila Primilia (al Maresme). Està situat entre dos torrents (important tenir-ho en compte a l’hora de fer-nos una idea dels sediments que podem trobar als estrats). Es troba a tan sols 10 km cap al nord d’Iluro (Mataró) on hi romanen les restes del jaciment Torre Llauder. En direcció septentrional, a 10 km també, trobarem Baetulo (Badalona). Així doncs, podem constatar que el complex està molt ben posicionat i en un lloc estratègic per al comerç.

                         

 

Breu resum de les característiques fonamentals del jaciment

Fitxa tècnica:

País: Espanya

Comunitat: Catalunya

Comarca: El Maresme

Municipi: Premià de Mar

Cronologia: s V dC – s VI dC

Tipus d’excavació: D’urgència

Tècnica constructiva: Encofrat, Maçoneria i opus caementicum

Tipologia: Pavelló polivalent

Planta: octogonal amb sales intercomunicades i un forn perifèric.

Alçat: murs de 2’5 metres de mitjana formant un octàgon exterior i un de concèntric. No es conserva el teulat però se n’ha fet una reconstrucció digital també octagonal. (https://skfb.ly/6zDJU)

Bibliografia bàsica:

El jaciment de Can Ferrerons, el trobem dins d’un gran complex poc conegut degut a la ràpida urbanització que hi va haver a vols de 1969. En aquest hi veiem diferents estructures de les quals en parlaré més endavant.

El jaciment consta d’una edificació de planta octogonal d’època romana tardana (V dC). El pavelló, que formava part d’una vil·la, té diverses sales connectades per un atri tancat. Del perímetre hi sobresurt un quadrat on hi havia el forn. Ocupa 765 m².

A l’edificació li foren donats diferents usos pels quals dividirem els períodes:

  • 1r ús: Pavelló de banquets i balneum
  • 2n ús: Producció vitivinícola i Farga
  • 3r ús: Necròpoli

A partir del 218 aC, quan els romans arribaren a la península, el sistema d’organització implantat van ser les províncies. Posteriorment es van construir les urbs, com és el cas de Tarraco o Baetulo. Aquestes ciutats estaven unides per un entrellaçat de vies que les connectaven. Al llarg d’aquests camins s’hi anaven assentat villae, masos luxosos (vil·la urbana) o cases de camp rurals (vil·la rústica).

Les vil·les estaven constituïdes per diferents parts segons l’ús que se li donava a cada una d’elles:

Pars urbana: Localitat residencial, habitatge dels amos de la finca. Presenten estances similars amb algunes diferències respecte les domus car són més espaioses i sovint amb complexos termals o de culte i d’altres. Les cubicula se situen al voltant del peristil, doncs són d’àmbit més privat.

Pars rústica: Aquí hi vivien els esclaus i treballadors de la vil·la juntament amb l’administrador. Les estances eren situades al voltant d’un pati central. Hi trobem la culina (cuina), també els estables i espai per guardar les eines i estris de petites dimensions emprats en el dia a dia de la producció.

Pars frumentaria: Aquesta part és menester per a tots els conceptes relacionats amb la producció, elaboració, conservació i emmagatzematge. La majoria tenien un cobert on quedaven els carros i els estris més grans. Tenint en compte que a Premià de Mar la producció era vinícola degut a la gran fertilitat del sòl, als magatzems hi podrien haver hagut tines de vi, magatzems de gra, etc.

Breu història de les intervencions realitzades

La descoberta del complex és relativament recent donat que va ser al segle passat. Al 1969, a uns 200m del Camí del Mig (l’antiga Via Augusta), es trobà un mosaic amb motius geomètrics de l’època dels Severs. Sota aquest s’hi trobaren cinc dipòsits anteriors al mosaic dels quals encara avui no se’n coneix el seu ús. També algun enterrament i diversos murs o parets. En les obres d’urbanització de la zona es van destruir moltes altres restes (Coll, 2004).

Al 1999, degut a la construcció d’un col·lector al Carrer Jacint Verdaguer, es van fer diverses rases en una excavació d’urgència on, després de raonaments, conclogueren que es tractava de la part productiva del jaciment. La cronologia extreta donava una ampli ventall des de l’època d’August fins al s.V dC.

No va ser fins un any més tard, finals del 2000, que gràcies a un nou control es va descobrir l’edifici octogonal de Can Farrerons.

Al 2002, s’hi trobaren evidències d’un magatzem vinícola, el qual esdevingué actiu entre s.I aC i el s.I dC, a posteriori es tornaria en una àrea enjardinada o fins i tot de conreu. També un miliarium i testimonis d’una antiga farga. Fins i tot s’hi trobaren enterraments.

Finalment al 2015 després de les mesures prèvies i construcció, el pavelló va ser museïtzat i va obrir les seves portes al públic.

Actualment, al 2018, s’està excavant al voltant de l’estructura per a obtenir la seva forma completa ja que quedava una part per desenterrar fora dels murs pantalla.

Característiques del jaciment: estructures, períodes, troballes més destacades

Estructures:

Com hem vist anteriorment aquesta arquitectura és de planta octagonal i única a Catalunya. En el mapa hi veureu totes les parts que fonamenten el complex.

Les úniques estructures ben conservades dins el recinte són les dels banys.

Períodes:

Els diferents períodes que van haver en aquest jaciment es podem constatar a partir de les restes trobades segons l’activitat que es donés a l’edificació.

La seva veritable funció era fer de pavelló de recepció i convits. Tenia una planta central, típica dels s.IV al s.VI i a més a més, els banys termals. Així doncs, estava enfocat a l’oci. Com haureu vist a les imatges anteriors hi havia 3 sales de banquets. Per altra banda, perfectament acomodat en el trapezi, està el recinte del balneum. La seva orientació segueix els conceptes vitruvians. De desenvolupament lineal, el procediment a seguir és retrògrad (Garcia-Entero, 2005). El recorregut passa per quatre estances  piscines termals: l’apodyterium (vestuari), el frigidarium (aigua freda), el tepidarium (temperada) i el caldarium (calenta) amb l’alveus més sumptuosament adornats. El conjunt es mantenia a temperatures elevades gràcies al propigneum, perifèric a l’estructura, el qual alimentava el praefurnium de l’hipocaustum. Donat que no s’hi trobaren drenatges, es creu que la sala central estava coberta. Aquesta havia de ser de fusta i tegulae. Consideren que la sala central havia de ser més elevada que la resta cosa que permetria l’obertura de finestrals al tram superior dels murs (s’emmirallen amb l’edifici funerari de st. Miquel de Terrassa) (Garcia, Moro, Tuset, 2009).

Durant el segon període desenvolupat al llarg dels s.V i VI dC, el més conegut, es destina l’espai a activitats vinícoles i de producció però també de metal·lúrgia. Consta alguna estructura d’instal·lació industrial. S’habiten l’antic caldarium i tepidarium. S’ha documentat el sòl d’ocupació i també una llar de foc. Al nord-est servirà com a instal·lació vitivinícola. Allí s’hi trobaren evidències del lactus, una premsa amb la circumferència de l’area, pedicines per als arbores, un contrapès i diverses cellae vinariae, amb dolia defosa (Coll, 2011). Les estructures de combustió trobades, consisteixen en cubetes perforades al sòl geològic on s’hi mostra una termoalteració donada per les altes temperatures. També per l’evidència de diferents estrats amb sediments residuals de cendres, carbons i escòries de ferro. Podem concloure que es duien a terme processos de producció per als habitants rurals circumdants. Tanmateix no se’n coneix el grau de dependència en la línia que esmenta Pal·ladi en la seva obra Opus agriculturae (Palahí, Nolla, 2010).

En l’última etapa tardoantiga documentada, havent abandonat les instal·lacions sobre la segona meitat del s.VI, trobem inhumacions. Era tan comú que trobaríem molts exemples. D’aquesta manera l’últim ús fou el de necròpoli.

Troballes més destacades:

Prèviament a la museïtzació del jaciment s’hi trobaren dos elements de singular valor. El primer i més preuat és un mil·liari, del s.IV, que amb molta seguretat devia formar part de la Via Augusta (actual Camí del Mig). Aquest serveix per determinar les milles romanes (1.481 m) de distància fins la ciutat de Roma. També conté informació sobre l’emperador i el constructor de la via. L’ús donat a Can Ferrerons era tan sols un element constructiu.

El segon element de rellevant importància és un crismó o anagrama de Cris, trobat en un dels murs del pavelló just sobre el cos enterrat d’un infant. Aquest fet ens demostra la presència del culte cristià. Està format per les lletres gregues “X” (chi) i “P” (ro) les quals superposades són l’abreviatura del terme Crist en grec.

 

Estat de preservació i si és accessible al públic (museïtzació)

L’estat de conservació del jaciment és molt bo, hi ha tota l’estructura intacta menys el sostre. Hem de tenir en compte que està i estava situat entre dos torrents. Això va provocar que després de totes les fases d’ús, aquest quedés colgat i, per tant, ben protegit. Certament hi va haver moments en què va estar en perill. Si no hagués estat per personatges del poble que es preocupen per la seva història i manteniment molt possiblement haguessin estat destruïts per la constructora que hi va edificar al voltant. De fet, ja va passar malauradament en una altra zona de Premià, l’actual Palmar, on s’hi van destruir prop d’una cinquantena de tombes de la necròpoli que allí hi romania.

Cal afegir que no es va fer cap actuació sobre el jaciment fins que es varen tenir els recursos necessaris, ergo el temps d’exposició als agents meteorològics va ser molt breu. En el procés d’excavació i museïtzació hi va haver un control prou rigorós. Amb tot gràcies a la col·laboració de diferents entitats es van poder dur a terme els paràmetres necessaris per una bona preservació.

En veure la singularitat de l’edificació van decidir museïtzar-lo (està soterrat). Així doncs, es va fer el possible perquè fos visitable des dels màxims punts de vista possibles. En aquell moment, el jaciment no estava completament excavat. Per accedir-hi està preparat per a persones discapacitades. Donat que per sobre hi passa un carrer i una carretera, l’espai és més reduït del desitjat. Tanmateix suficient per a copsar una minsa idea del que era. Només trobarem l’espai amb l’edifici, és a dir, no hi ha cap suport visual (tret de dues pancartes bastant pobres), digital o de realitat virtual. El nom de cada part està en un foli de paper. Amb tot això, vull dir que està resguardat de la intempèrie però els materials per a la comprensió de l’espai són escassos o més aviat nuls.

Era visitable, fins fa un any, durant el cap de setmana i entre setmana amb cita prèvia. L’entrada és gratuïta. Un cop a l’any s’hi celebra la festa del museu amb una petita fira d’artesans i alguna representació relacionada amb el món romà.

Aquest 2018 s’han iniciat noves excavacions i ja s’ha destapat el què faltava de l’edifici. El museu possiblement s’haurà de fer tot nou. Degut a que al lateral del jaciment hi ha un parc, la idea que tenen és ampliar l’espai del museu per, ara sí, posar tot allò trobat en ell i omplir-ho de suports diversos i avançats per a la millor comprensió possible del públic.

M’interessava el jaciment i volia donar-lo a conèixer. Per aquest motiu vaig demanar, encara que està tancat al públic, si era possible que el pogués visitar per a fer aquest treball. En Ramon Coll em va fer una visita pel lloc.

  • Què us ha semblat?
  • Heu visitat mai algun jaciment museïtzat?
  • Voldríeu veure acabades ja les obres de Can Ferrerons?

Arnau Torres Nadal

Ciències de l’Antiguitat UAB

La troballa del naufragi d’un vaixell grec semblant al de l’estamne d’Ulisses i les Sirenes

En la costa búlgara del mar Negre, a uns dos mil metres de profunditat, una expedició anglobúgara del Projecte d’Arqueologia Marítima (Black Sea MAP)  han trobat el vaixell grec d’època clàssica en el naufragi intacte més antic fins ara descobert. Curiosament aquest vaixell de 23 metres de llarg amb el timó i els bancs per als remers  s’assembla a la nau d’Ulisses (Odisseu en grec) que apareix en una peça de ceràmica àtica Ulisses i les sirenes del 480–470 a. C.  que es troba exposada al Museu britànic de Londres.

El naufragi intacte més antic del món en la costa búlgara del Mar Negre (MAP)

Ulisses i les sirenes: peça de ceràmica àtica; 480–470 a. C. Museu Britànic.

Ulisses i les sirenes: estamne  àtic; 480–470 a. C. Procedent de Vulci. Museu Britànic.

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTube

Què n’opineu? Com s’orientaven els grecs per mar?Quin altre naufragi coneixeu?; Coneixeu el relat homèric d’Ulisses i les sirenes?…

Aparece en el Mar Negro el “naufragio intacto más antiguo” del mundo. La Vanguardia, 23/10/2018

Hallado en el mar Negro un barco intacto de 2.400 años. El País, 23/10/2018

Vacances a Tàrraco

El passat estiu, la meva parella i jo vam empendre l’aventura d’anar a passar uns dies a la ciutat de Tarragona, havent estudiat els dos el batxillerat humanístic i coneixent de sobres la ciutat romana de Tàrraco. La nostra intenció, de bon principi, va ser a més de passar uns dies junts, poder conèixer d’aprop tot allò que haviem vist per fotografies i que tants cops havíem estudiat a l’aula. Teníem molt d’interès en poder conèixer en directe les edificacions romanes que tanta importància van suposar per Tàrraco, així com per què era tan important dins d’Hispània.

El primer que vam visitar va ser l’amfiteatre. Va ser completament INCREÏBLE veure’l el directe. No vàrem poder veure’l per dins encara que, com a recompensa vam assistir des de lluny, a un espectacle de Tarraco viva on es feia una representació de com eren les lluites de gladiadors. Encara vam acabar més fascinats.

L'amfiteatre de nit. De lluny la representació de les lluites de gladiadors.

L’amfiteatre de nit. De lluny la representació de les lluites de gladiadors.

L'amfiteatre vist des de fora.

L’amfiteatre vist des de fora i de dia.

Aquell mateix dia, admirats per la magnificiència de les contruccions, vam visitar una maqueta, és a dir, una reconstrucció en miniatura de la ciutat de Tàrraco del segle II en escala 1:500, on vam poder observar com era en època romana, així com la manera en què vivien els romans, on es trobava cada edificació i quina era la seva funció. Va ser genial veure-la  ja que ens va ajudar a imaginar-nos la ciutat un cop anéssim visitant cada racó.

Representació de la Tárraco romana.

Representació de la Tárraco romana.

Tot seguit, vam visitar les restes romanes que queden del circ. Tant des de fora com de dins, ens va semblar magnífic, molt gran i ens va permetre imaginar-nos com era en la seva època.

Una de les quatre cantonades que regien el circ romà.

Una de les quatre cantonades que regien el circ romà.

Part del circ romà

Part del circ romà

Així mateix, vam tenir el plaer de visitar el pretori, és a dir, la  construcció que servía per comunicar el Circ romà amb el fòrum Provincial.

Part del pretori romà

Part del pretori romà

Part subterrània del pretori.

Part subterrània del pretori.

Per últim, però no menys important, vàrem visitar les muralles romanes i durant el recorregut vam anar trobant altres elements com ara alguns fragments d’una columna de l’època, gravats sobre pedra, parts de les torres que conformaven la muralla de la ciutat…

Part de la muralla romana.

Part de la muralla romana.

Gravat reconstruit de la ciutat de Tárraco en nomenclatura romana.

Gravat reconstruït de la ciutat de Tàrraco en nomenclatura romana.

Restes de la torre de Minerva

Restes de la torre de Minerva

En resum, va ser una experiència molt excitant i molt única, en la qual vam poder gaudir de ben a prop el passat romà. Animo a tothom a qui l’interessi que hi vagi que, de ben segur, no es decebrà. Ens varen faltar moltes coses per a visitar, per això no descartem tornar-hi l’any vinent i seguir mantenint viva l’essència que varen deixar-nos els nostres avantpassats romans.

22497091_10212601486245185_475364120_o

Mireia Sánchez Cano

Exalumna de Llatí i Grec de l’institut Premià de Mar

Ca l’Arnau de Cabrera de Mar a Tv3

"Divendres" a Cabrera de Mar

“Divendres” a Cabrera de Mar

Dilluns 23 va sortir al programa Divendres de TV3 un dels molts patrimonis arqueològics d’època romana que hi ha al Maresme. Concretament, el patrimoni arqueològic situat a la vall de Cabrera de Mar. La muntanya que presideix el castell de Burriac, on es troba el poblat ibèric més extens de la Laietània, el qual tot i ser conegut des de 1915 i haver estat objecte de un bon grapat d’intervencions al llarg dels anys, resta en la seva major part completament desconegut, i solament uns pocs punts (torre de ponent, porta meridional) permeten visualitzar avui dia la seva entitat.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquest poblat va conviure en la seva darrera etapa amb un assentament itàlic de nova fundació,  situat a la plana, sota el nucli de població actual. La importància històrica d’Ilturo és innegable per comprendre el procés de romanització de la Laietània en el període anterior a la estructuració del territori en municipis, de fet es considera que l’abandó del lloc respon a la implantació de les noves ciutats de Baetulo i Iluro.

Els diversos closos arqueològics on s’ha detectat part de la superfície construïda d’Ilturo, responen als noms de Ca l’Arnau-Can Mateu, Can Benet i Can Rodon de l’Hort, així com alguns altres de menor entitat situats als encontorns. Tot plegat, fa que se li suposi a aquest assentament una extensió de més de tres hectàrees.

Un cop abandonats aquests nuclis de població abans de la meitat del segle I aC, la vall no va quedar deshabitada, sinó que si varen implantar instal·lacions agropecuàries, sobretot dedicades a la viticultura. Però el que més destaca del període alt-imperial és el jaciment de Can Modolell, interpretat con un centre cultual d’àmbit regional, que va sobreviure com a tal fins l’adveniment del cristianisme.

 Entre l’agost de 1997 i el de 1998 es va documentar i delimitar aquest conjunt arqueològic, però una visió quasi completa de les restes constructives no es va aconseguir fins el 2007. Des dels primers treballs, ja es va evidenciar que tot el conjunt estava format per dos realitats constructives diferents. La primera d’elles va ser interpretada com un centre administratiu i polític, amb un període de vida establert entre la meitat del segle II aC i el primer quart del segle I aC, i que ara identifiquem com Ilturo. La segona corresponia a un establiment de producció d’àmfores vinateres (figlina) que hauria funcionat entre el segon quart del segle I aC i els primers decennis de la centúria següent.

La troballa més rellevant del conjunt fou la dels banys públics (Balnea), la qual va facilitar la identificació de tota la superfície construïda que els envoltava com a pertanyent a un assentament de la República Romana, que gaudia del mateix tipus d’equipament que hi havia als llocs d’origen dels seus habitants.

Imatge de previsualització de YouTube

Es tracta d’un edifici molt ben dissenyat, que originalment constava només de tres sales de servei, que marquen alhora un recorregut en el seu us. A l’edifici s’accedia des d’un carreró  que donava directament al vestuari (apodyterium), el qual tenia al canto nord uns bancs adossats. D’allà es podia passar a la sala tèbia (tepidarium) proveïda d’una pica (labrum) de la qual es conservava el suport. D’aquesta habitació es passava després a la sala calenta (caldarium), proveïda d’un banc al mig i també d’un labrum. Al cantó oest tenia la banyera (alveus) situada al damunt d’un hipocaust (subsòl buit i escalfat). La resta d’instal·lacions la composàvem els forns amb el seu praefurnium, que permetien l’escalfament de l’aigua i del alveus.

En un moment posterior, la instal·lació s’amplia amb la construcció d’una sauna de planta circular (laconicum), algunes habitacions annexes pel cantó oest i també una sala porxada al sud del laconicum. De retruc això fa modificar l’accés principal del complex, que ara es fa des de l’oest. L’abastiment de l’aigua necessària per als banys ve des de la muntanya per mitja de conduccions en plom primer i per canalons de ceràmica després, que permetien el seu emmagatzematge en l’espai situat entre el praefurnium i el tepidarium.

Un fet singular que presentaven aquests banys era que tant el tepidarium com elcaldarium estaven coberts per mitja de sostres de superfícies corbes fabricats a base d’unes peces de ceràmica d’uns 20 cm de llarg (tubuli afusats) que s’inserien les unes dins les altres. Aquests tubuli, ja muntats i armats amb varetes de ferro transversals i verticals, estaven recoberts per morter de calç i emblanquinades, fet que donava a aquests sostres l’aparença exterior i interior de cúpules i superfícies corbes molt avançades per al seu temps.

Les construccions situades al sud del Balneum i una bona part dels que hi ha entre aquest i la figlina corresponen a domus de tipus itàlic. També es poden interpretar com a tallers i magatzems les construccions que hi ha just al nord del balneum. Una de les característiques de l’assentament és la seva disposició adaptant-se al terreny, forma poc regular, amb absència de carrers creuats en angle recte. De fet, l’eix principal de circulació de sud a nord seria, com avui dia, el curs de la riera.

Imatge de previsualització de YouTube

A l’extrem nord del clos, la part ocupada per la figlina, centre terrissaire, es superposa a les estructures d’hàbitat anteriors ja abandonades. Tot plegat sembla ocupar una àrea d’uns 600 m2, presidida per un forn de planta rectangular de set per sis metres que encabeix dins seu tant la cambra de foc i el laboratori com el praefurnium. L’entrada de les àmfores dins el forn es feia per una porta situada al nord, de metre i mig d’ample. El laboratori esta separat de la cambra de foc per una graella que té  14,75 m2 de superfície útil i que esta suportada per dues naus separades per un muret central que serveix de base a les arcades que suporten el pes de la graella i de les àmfores que si posarien al damunt. Les àmfores produïdes en aquesta figlina corresponen als tipus Dressel 1 citerior, Tarraconense 1 i Pascual 1.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquí us deixo el programa de Divendres de dilluns, dedicat a el jaciment arqueològic de Cabrera de Mar:

Amb Espartac Peran i Oriol Soler

Origen: El jaciment arqueològic de Cabrera de Mar

Mariona Cava i Ruiz, alumna clàssiques de segon de batxillerat

Es troben restes romanes a Badalona amb la re-construcció de la C-31!

 A Badalona, s’han trobat restes romanes a partir d’un estudi arqueològic realitzat abans de la construcció de les millores al lateral de l’autopista C-31. L’estudi, elaborat per l’empresa d’arqueologia ATICS S.L., ha aportat uns resultats positius pel coneixement de l’antiga Baetulo romana.

El passat mes de maig la Generalitat de Catalunya va licitar aquesta excavació per a valorar el nou projecte sobre les restes romanes que formen part del Bé Cultural i d’Interès Nacional de Badalona (BCIN).  Amb un pressupost de 270.000 euros i després de tres mesos de constant estudi, els investigadors han pogut obtenir uns grans resultats que, per la seva banda, no es veuran afectats per les properes obres, ja que quedaran per sota del camí viari.

Els principals descobriments d’aquest patrimoni arqueològic són alguns murs i paviments relacionats amb l’àmbit industrial i domèstic, 8 sitges, més de 170 rases de vinya d’època romana i època moderna i altres estructures arqueològiques que s’han trobat fins al límit de l’àrea del BCIN. Però la identificació més important que s’ha fet ha sigut la del traçat del cardo maximus, que ajudarà a aclarir la distribució urbana de l’antiga Baetulo.

Ara, i després d’aquestes excavacions, s’espera que es faci un informe per a cada resta abans de portar-les al Museu de Badalona, on se situen les termes. Pel que fa a les obres dels laterals de l’autopista es té previst començar-les a principis de la primavera, entre els mesos d’abril i maig, segons ha pogut confirmar l’Ajuntament de Badalona.

 

Obres realitzades a la C-31

Obres realitzades a la C-31

Restes romanes a Badalona.

Restes romanes a Badalona.

Jonathan Romero, estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona

Mireia Sánchez, 2n Batxillerat Humanístic

Amphitheatrum Flavium Romae

Imatge de previsualització de YouTube

Un dels edificis més importants de l’antiga Roma és l’amfiteatre. La paraula ‘amfiteatre’ està formada pel prefix ‘amfi-‘ «ambdós» i el substantiu ‘teatre’, per la qual cosa ve a significar «teatre doble». En efecte, la planta oval de l’amfiteatre recorda la forma que resultaria d’unir dos teatres pel diàmetre de les seves escenes. Conegut originalment com a Amfiteatre Flavi (Amphitheatrum Flavium), passà a ser anomenat Colosseum perquè al seu costat hi havia una gran estàtua, el Colós de Neró.
Tots els que hem viatjat a Roma hem visitat el Colosseu (més conegut com a Coliseu). És un dels edificis més significatius i importants del món. Per això, he volgut fer un Thinglink amb les parts d’aquest important edifici. Les parts més importants de l’edifici son: la càvea (cauea) o graderia a la qual s’accedeix mitjançant un sistema d’obertures anomenades vomitoris (uomitoria); l’arena (harena), espai on es feien els espectacles, envoltada d’un podi (podium) elevat que la separava de la càvea; el soterrani part que es troba sota l’arena.

En l’amfiteatre s’oferien tres tipus d’espectacle: els combats de gladiadors (munus gladiatorium); les caceres (uenationes) i, en alguns casos, les naumàquies (naumachiae). En els primers hi participaven diferents tipus de gladiadors, els més importants dels quals eren els reciaris, els tracis i els samnites o secutores. Les uenationes consistien en lluites entre feres, entre feres i homes, exercicis de doma o exhibició d’animals estranys. Les naumàquies eren simulacions molt realistes de combats navals.

Naumàquia

Naumàquia

Espero que us sigui d’ajuda i que deixeu als comentaris quin és el vostre edifici romà preferit!

 

A Catalunya es conserven restes d’un amfiteatre de pedra a Tarragona i de la planta d’un amfiteatre de fusta a Empúries; en tots dos casos l’edifici és fora muralles. Molt recomanables de visitar, ja que no estan molt lluny i així podem conèixer el nostre passat romà.

Aquí us deixo una fotografia que vaig fer en el meu viatge a Roma el passat nadal, l’amfiteatre Flavi en l’actualitat:

IMG_5273

Laia Costa, 1r Batxillerat Humanístic  

El Columbari romà de Vila-rodona

Coneixeu Vilabella? És un petit poble de l’Alt Camp, situat a set quilòmetres de Valls i a divuit de Tarragona, prop del riu Gaià, on la meva família i jo passem una part de les vacances. Ja podeu imaginar que, tractant-se d’un lloc al voltant de l’antiga Tarraco, les restes romanes es troben escampades arreu. Doncs bé, fa uns dies, vam fer una visita a un poble veí de Vilabella, Vila-rodona, amb la intenció de veure un dels monuments romans declarats per la Unesco (2003) com a bé cultural d’interès local: el columbari. L’edifici es conserva en força bon estat i s’hi ha fet una restauració parcial respectuosa que permet veure el conjunt en la seva forma i estructura originals.

Vista general del Columbari de Vila-rodona, Alt Camp. [Font: Joan Molar]

El columbari (columbarium) és un monument funerari destinat a contenir les urnes amb les restes provinents de la incineració dels cossos dels morts; segons els experts, és probable que pertanyessin als membres d’una família de lliberts, que s’hauria instal·lat en una villa propera; el conjunt data dels segles I-II dC. Es tracta, doncs, d’un monument funerari familiar que no està isolat, sinó dins d’una propietat rural (heredium).

Crida l’atenció l’exterior de l’edifici, que és sovint l’únic que es pot veure, ja que a l’interior només s’hi pot entrar amb visita concertada. Com que el temps ha malmès la façana, alguna cara ha estat reconstruïda en època medieval. Les que es conserven mantenen alguns dels elements que hem estudiat en les unitats sobre art clàssic: veiem un podium (alguna font d’informació parla d’estilobat) decorat amb arcs cecs, i, al damunt, unes columnes, també cegues, molt senzilles, que són falses pilastres dòriques.

Vista del podium, els arcs i les pilastres de l’exterior del Columbari. [Font: Jaon Molar].

Per sobre dels capitells hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La coberta de l’edifici descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües, i segurament seguia la construcció característica de les teulades que tots coneixem, i que s’anomena de tègula i ímbrex (del llatí: tegula,-ae; i imbrex, –icis). El conjunt exterior és de planta rectangular i està construït amb tècnica d’opus vittatum, una combinació de blocs de tova i fileres de maó.

Vista d’una de les cares del monument, on s’aprecia la seva tècnica constructiva original. Al davant, la placa en què es declara el Columbari bé cultural d’interès local. [Font: Joan Molar].

L’interior del Columbari estava dividit en dues parts: una paret central separava el pòrtic (pronaos) de la cella (naos), que era el lloc sagrat. No es conserva res del pòrtic. La cella, -ae f. 1a decl. se situa al nivell del podium, -i n. 2a decl.,  és quadrada i té un absis semicircular, que és on es devia situar la figura o imatge de la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari. En els murs de l’interior es conserven sis petits nínxols o fornícules (loculi: plural de loculus, que és diminutiu de locus: m., 2a decl.), on es dipositaven les cendres dels difunts. El que corresponia al pater familias devia estar en un lloc preeminent, mentre que els de la resta de membres segurament es distribuïen al seu voltant. S’han trobat restes de la pintura que devia decorar les parets interiors.

En conjunt, però, no es tenen gaires dades sobre l’origen, evolució i determinades característiques del monument. El rètol que se situa al davant de l’edifici dóna la informació bàsica del que fins ara s’ha pogut investigar i saber del Columbari:

Rètol informatiu per als visitants del Columbari de Vila-rodona. [Font: Joan Molar].

Ara bé, el monument es conserva com una mostra impressionant de l’art funerari romà, a casa nostra. Aquí us deixo un enllaç per si voleu conèixer més detalls del Columbari de Vila-rodona.

Qüestions

  • Quins elements arquitectònics i artístics s’han esmentat en l’article? Quins coneixíeu i quins són nous?
  • L’etimologia del mot columbari no es relaciona ni amb la mort ni amb els enterraments. Per què creieu que ha arribat a tenir aquest sentit?
  • Coneixeu altres monuments funeraris romans a Catalunya?

Pau Molar. 1r batxillerat. 1.2

De itinere: Castulo

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principalCastulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulourbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

La presència de la ceràmica romana a Premià de Mar

11083608_878889098842749_6056535244966864958_n

Aquest matí he anat al Museu de l’Estampació a assistir a una conferència impartida per en Ramon Coll i la Marta Prevosti, on ens han explicat l’origen, l’evolució de la forma de les àmfores al llarg del període històric dels edificis del jaciment (des de l’època de la República tardana fins el segle II, ja que després en desapareix la utilització) i les característiques de les diferents “generacions” d’aquests recipients tan típicament clàssics.

Jo hi he anat per curiositat personal, i, tot i que la ceràmica no és l’aspecte que més m’entusiasma de l’arqueologia, m’ha fascinat la quantitat de coses que es poden saber a partir d’aquest tipus de material (sempre que estigui dins el marc d’un jaciment arqueològic). Per exemple, podem saber si hi havia producció de ceràmica en un lloc si hi trobem peces mal fetes, deformades o defectuoses, ja que aquestes no es comercialitzen i, per tant, han estat utilitzades (o llençades) al mateix lloc de producció.

A més, hem d’entendre que el llegat romà de Premià de Mar no es limita a les parets de Can Ferrerons, sinó que el conjunt de troballes comprèn una superfície d’unes quatre hectàrees de terreny, que, si no estassin urbanitzades, ens revelarien un munt d’incògnites que ara tenim sobre l’edifici de planta octogonal i ens mostrarien tot el complex arquitectònic en la seva esplendor. De fet, la majoria de les troballes pel que fa a les àmfores s’han realitzat a la zona de la plaça del doctor Ferran, tant a la Gran Via com a l’espai que ocupen els blocs de pisos de Vall Premià.

Així que, tant als premianencs com als badalonins us convido a visitar i gaudir del patrimoni romà del nostre poble, que tan desapercebut ha passat i que tant important és.

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat Humanístic