Author Archives: Laura López

Referències del llatí litúrgic a El Cafè de la Granota

Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granotade Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.

El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)

Google imatges

Mequinensa [Font: Bloc Camí de sirga]

El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.

Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.

La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.

“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”

La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.

“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”

  • Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
  • A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?

Laura López i Núria Fernández.

2.2 Batxillerat INS Isaac Albéniz

La domus romana

Som unes alumnes de 1r de Batxillerat que hem anat a Girona a veure l’obra “Miles gloriosus” i amb aquest article volem destacar quines eren les característiques principals d’una domus romana tenint com a referència l’obra de Plaute. Us presentarem les característiques  de les  cases romanes, i com es veuen en aquesta obra de Plaute.

Plaute [Font: Viquimèdia]

Tan bon punt l’obra va començar vam poder apreciar que la trama es desencadenava perquè un esclau havia vist a través de l’impluviuum com Filocomàsia es feia petons amb Plèusicles:

ACTE II. Escena II
(…)
PERIPLECTÒMENES.- Esteim perduts!
PALESTRIÓ.- Què hi ha?
PERIPLECTÒMENES.- La cosa s’ha destapat?
PERIPLECTÒMENES.- Fa un poc, no sé qui del vostre servei ha vist des de la teulada a través del nostre impluvi com es donaven besades na Filocomàsia i el meu hoste dins ca nostra.
PALESTRIÓ.- (Preocupant-se) Qui és qui ho ha vist?
PERIPLECTÒMENES.- Un company teu.
PALESTRIÓ.- Quin dels tants?
PERIPLECTÒMENES.- No ho sé, tot d’una s’ha escapat tan de pressa…
PALESTRIÓ.- (Molt preocupat) M’imagin que estic perdut. (…)

PLAUTE. El soldat fanfarró. Trad. Tere Febrer Janer

Aquest fet que desencadena la trama, fa de la casa l’escenari principal de l’obra. Les domus eren cases unifamiliars, ocupades per l’aristocràcia urbana, decorades amb atris i peristils que horitzontalment ordenaven, il·luminaven i ventilaven les estances bellament decorades amb pintures murals i mosaics. Una insula era, al final del període republicà i durant el període imperial romà, un bloc d’habitatges, normalment en règim de lloguer, de diversos pisos. Les insulae eren utilitzades pels ciutadans que es no podien permetre tenir habitatges particulars. Les insulae es construïen de maó i argamassa i eren similars als edificis d’apartaments actuals. Una villa era un centre d’explotació agrària que en alguns casos esdevingué segona residència de patricis que vivien a la ciutat, construïda durant la república romana i l’Imperi Romà. Una villa va ser originalment una casa de camp romana construïda per a la classe alta.

El compluuium era una obertura realitzada al sostre del vestíbul de l’antic habitatge dels grecs, etruscs i romans, per conduir l’aigua de pluja rebuda fins al impluvium. Consistia en una simple obertura rectangular practicada al centre del sostre dels domus per permetre l’entrada de la llum solar que il·luminava amb el seu reflex les habitacions adjacents i que, al seu torn, servia d’entrada de l’aigua de pluja que era recollida en l’impluvium. També servia per afavorir la ventilació de les habitacions. L’impluvium era una espècie d’estany rectangular amb fons pla.

En qüestió d’estètica solia haver-hi una tauleta de marbre, una capella consagrada als lars (lararium) i l’arca de cabals. També hi havia dues ales, o alae a banda i banda de l’atrium, que n’ampliaven l’espai.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8unLEPfJ4Gc[/youtube]
Núria Fernández
Laura López
Carla Latorre
1r Batxillerat
Institut Isaac Albéniz

Ars amatoria: Laodamia i Protesilau

Amb aquest article tinc la intenció d’ajudar les meves companyes de 2n de Batxillerat a entendre per què Ovidi fa referència a alguns mites clàssics per explicar millor el seu llibre Ars amatoria, concretament el mite de Laodamia i Protesilau.

Photobucket

El mite al qual Ovidi fa referència per explicar el seu consell és el següent:

Laodamia, filla d’Acast, rei de Iolcos, es casà amb l’heroi tessali Protesilau, el qual estimava apassionadament. Sabent que el seu marit havia mort a la Guerra de Troia, va suplicar als déus que el fessin tornar de l’Hades; aquests hi accediren, però només per tres hores. Passat aquest temps, quan Protesilau va desaparèixer, ella se suïcidà per seguir-lo a l’altre món. Segons una variant del mite, es va fer una figura de cera amb els trets de Protesilau, i es passava força temps abraçant-la; quan el seu pare ordenà que la cremessin, ella es va llençar també a les flames.

En el text on posa com a referència Laodamia i Protesilau, Ovidi pretén donar com a consell que, si estimes molt una persona i el teu amor cap a ella és molt gran, la deixis com una mica oblidada, de manera que et trobi a faltar una mica, perquè així s’adonarà de com t’arriba a estimar. Però, per altra banda, no l’has de deixar mai del tot oblidada, perquè si no, com en un altre consell que dóna, l’amor que hi ha entre vosaltres es pot veure afectat i ella es pot buscar amants, deixant així el vostre amor en l’oblit.

Què opineu sobre el consell que dóna Ovidi? Sabríeu esmentar un altre mite que sigui semblant o que estigui relacionat amb el mite de Laodamia i Protesilau?

Laura López

1.2 Batxillerat

INS Albéniz