Tag Archives: Antígona

La vigència de les lectures recomanades de teatre grec

Durant els segles V i VI aC, a l’antiga Grècia es va crear el teatre. Al principi, s’utilitzava per fer ofrenes i càntics al déu Dionís, però eventualment va evolucionar fins als nostres dies, on el teatre s’ha convertit en una part molt important de la nostra societat.

En la cultura de l’antiga Grècia podem trobar diferents autors molt importants. En primer lloc està Aristòfanes, escriptor de la Lisístrata i Els Núvols, dues comèdies que van ser llegides a classe de Grec. Trobo que són importants, no només per la pervivència que ens ha deixat el teatre de l’època, sinó per als temes i les ensenyances de les obres. La Lisístrata ens parla de la força de les dones per afrontar una guerra pacíficament, sense violència, a través d’una vaga sexual. A Els Núvols, Aristòfanes ens parla, mitjançant una història d’un pare i un fill, la importància de l’oratòria i de les diferències entre el bé i el mal. Tots els temes esmentats anteriorment encara formen part de la nostra vida actual. Les dones encara fan vagues de sexe per aconseguir parar guerres i per aconseguir reformes de manera pacífica. El bé i el mal encara són temes que seguim discutint i estudiant per arribar a una societat millor.


Per una altra banda, tenim a Sòfocles, un altre autor important de l’època. Escriptor d’Antígona, una tragèdia llegida i comentada també a classe de Grec. Aquesta parla sobre com el destí té un futur guardat per nosaltres, que no es pot evitar ni canviar. Un altre dels grans temes actuals de la nostra societat. Hi ha gent que creu en el destí, hi ha gent que no hi creu, però sempre hi haurà aquest debat que mou masses. Pel que fa a Èdip rei, quin tema d’actualitat creieu que planteja?

Resumint, des de Aristòfanes a Shakespeare i fins a Buero Vallejo, el teatre ens acompanya en l’actualitat, tant en temàtiques com en fer-nos veure el món des de diferents punts de vista.

I vosaltres què n’opineu? Creieu que tenen vigència? Per què?

Núria Serra

2n Batx. grec

Gimcana mitològica IV: El cicle tebà

Les alumnes de 2n batxillerat de l’Albéniz aquest any ens endinsem de fons en els cicles mítics. I ho fem amb el cicle tebà. Seguint la feina de les companyes de l’any passat, hem elaborat una Gimcana mitològica d’aquest cicle, perquè a part que ens serveix per repassar-ho, també vosaltres podreu aprendre i gaudir d’aquesta història.

Per a algú que sigui una mica desconegut en el món de la mitologia grega aclareixo el dubte i deixo la definició. El cicle tebà és el conjunt d’episodis mítics que giren al voltant de la casa reial de Tebes (Θῆβαι) i tenen com a protagonista principal Èdip (Οἰδίπους).

Aquesta gimcana consisteix que vosaltres esbrineu a quin episodi o moment del cicle tebà correspon la imatge. Per això, a continuació, teniu una presentació on hi ha un total de nou obres d’art que mostren els diferents moments del cicle, tots ordenats cronològicament, seguint el cicle Tebà.

Abans que comenceu us dono una pista: la majoria d’imatges que hem trobat corresponen als episodis d’Europa, Antígona i Èdip.

La recerca d’imatges no ha estat gens fácil. Hi ha episodis en que prácticament no hi havia imatges o a vegades no trobavem bé les fonts. On més em trobat obres d’art ha sigut en la página de Wikimedia Commons. Allà em trobat una gran quantitat d’imatges i amb totes les dades necessàries.

Esperem que us hagi agradat aquesta gimcana i que hagueu aprés una història més de la complexa mitologia grega, nosaltres també ho em fet!

Abans, però, dir-vos que d’aquí uns dies publicarem les respostes en els comentaris, perquè pogueu comprovar si heu encertat.

Fins el próxim article aràcnides i aràcnids!

Alumnes de 2n batxilerat humanístic Institut Isaac Albéniz.

Marina Ruiz

Amb textos de Salvador Espriu per Arenys de Mar

El 27 de febrer, com a excursió de literatura catalana, vam emprendre els alumnes una ruta literària pel lloc que va veure créixer cada estiu al ja llegendari autor Salvador Espriu: Arenys de Mar. L’objectiu de l’excursió era conèixer els espais en els quals Espriu s’havia basat en algunes de les seves obres, situar-nos en l’ambient de l’escriptor i acabar d’enamorar-nos de l’assignatura.

Una col·lecció de poemes seus ambientats en aquest lloc, o, més aviat, ambientats en la realitat tangible d’una fictícia ciutat que va idear amb l’ajuda d’Arenys, Sinera, ens va servir de guia pels llocs emblemàtics en els quals pensava Espriu mentre empunyava la seva ploma.
Des de l’estació on va jeure mort el cos de la Esperanceta Trinquis fins al cementiri on segueix jaient el del nostre autor, passant pel jardí de la casa on jugava o les escales per les quals va baixar Tereseta.

[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/xaOFwtdh8ck[/youtube]

2n Baxtillerat llatí, grec i literatura catalana

Álex Aguilera

2n Batxillerat llatí i literatura catalana

La nostra ANTÍGONA

Salvador Espriu va escriure la primera versió d’Antígona entre l’1 i el 8 de març de 1939 ( quan feia poc que les tropes franquistes havien desfilat per Barcelona).

Antígona és la història d’una noia que decideix morir per ser fidel a la veu de la consciència. A la seva terra, Tebes, hi ha una guerra produïda per les baralles entre els seus dos germans, Polinices i Etèocles. Els dos germans moren, però el nou rei, Creont, decideix que un d’ells, el considerat com a traïdor, Polinices, sigui devorat pels gossos i voltors, i que condemnarà qui trenqui aquesta llei. Antígona, la germana, enterra el germà vençut i és condemnada a morir tancada en una cova.

A Espanya, durant tres anys, hi havia hagut una guerra que havia enfrontat un mateix poble. Espriu va escriure Antígona precisament per criticar aquest fet i per fer reflexionar a tots els ciutadans com és d’absurda i inútil qualsevol guerra, i més la produïda entre germans.

Són moltes les versions que parlen d’aquesta germana valenta, que s’enfronta a les lleis del rei; una de les més antigues és la de Sòfocles, en la que Espriu es va inspirar.

Els alumnes de 4t d’ESO de llatí n’han fet una representació teatral. Expliqueu el mite, comenteu i reflexioneu si cal seguir les lleis dels homes o les eternes, les de la consciència.
Si voleu veure l’adaptació feta de l’obra d’Espriu, cliqueu aquí. Espero que us pugui servir.


Toni Bautista i Gerard Vallejo
4t d’ESO D i B (Rocío)
INS Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)

L’actualitat dels clàssics

Sovint, quan hom llegeix un clàssic llatí o —encara més— un de grec, els que l’envolten l’esguarden amb suspicàcia. Per més que no acostumin a dir res, en la sorneguera expressió del seu rostre s’hi pot deduir la idea que els passa pel cap: «A qui se li acudeix llegir llibres tan antics, tan allunyats del que sentim i vivim en els nostres dies!».

Precisament aquest raonament —o, més aviat, prejudici— tan primari com fal·laç és el que procurem rebatre aquells que estimem els clàssics i que volem compartir la nostra tan plaent estimació amb el major nombre de gent possible.

Quan et dediques a llegir-los, ja sigui en una versió completa o adaptada, el primer que aprens és que la raó principal per la qual els grans clàssics —tant els més antics com els més recents— han arribat a nosaltres és per la seva imperible actualitat. Una obra clàssica, en qualsevol disciplina artística és, precisament, aquella que mai no passa de moda.

Llegint la gran literatura clàssica, o assistint a una representació teatral dels genials dramaturgs antics, t’adones que, malgrat els milers d’anys que han passat, i malgrat que s’hagin produït tantes i tantes transformacions des de llavors, sobretot en els àmbits científics i tècnics, els homes i dones seguim essent gairebé iguals. Si més no, és molt més el que compartim que no pas allò en què divergim.

Les forces cabdals que determinen les nostres vides —l’amor, el desamor, la gelosia, l’enveja, l’odi, l’afany de poder, el temor davant el desconegut, el desig de saber…— són si fa no fa les mateixes. Potser ha canviat la substància, allò que ens configura exteriorment, però l’essència, allò que ens fa ésser el que som, interiorment o espiritual, s’ha mantingut pràcticament igual.

Com no ens ha d’apassionar l’Odissea, si estimem algú amb tot el cor i, com Odisseu, som capaços d’enfrontar-nos a tot i a tothom, acarant els més terribles i esgarrifosos dels perills a fi de poder tornar al costat de la seva estimada Penèlope?

D’aquesta idea de la permanent actualitat o vigència dels clàssics —que justifica a bastament dur a terme algunes adaptacions literàries— procurem parlar-ne el proper 16 d’abril, en una tertúlia o taula rodona en el tan agradable i acollidor Institut Premià de Mar.

Mentre, per anar escalfant motors, que us semblaria que anéssiu comentant les aventures clàssiques amb les que us heu sentit més identificats? Amb el coratge d’Hèracles? Amb la defensa de la justícia d’Antígona? Amb la intel·ligència i l’enginy dels criats que protagonitzen les històries de L’ase d’or?

Xavier Serrahima 2o13

www.racodelaparaula.cat

Els ecos d’Antígona en diferents llengües

ΧΑΙΡΕΤΕ aràcnids i aràcnides!

Durant unes quantes classes de grec treballat la tragèdia a Grècia i concretament l’Antígona de Sòfocles.

Com bé sabeu el mite hel·lènic d’Antígona conta que després d’una guerra civil en què dos germans, Etèocles i Polinices, moren uns a mans de l’altre, el rei de la ciutat prohibeix enterrar Polinices que ha pres les armes contra la ciutat, mentre es preparen honres fúnebres pel que l’ha defensada. Antígona, germana de tots dos, en contra de l’ordre del rei enterra Polinices. Per això, és condemnada a mort.

La versió més completa d’aquest mite ens l’ofereix Sòfocles en la tragèdia Antígona. Creont simbolitza el tirà que sols creu en la llei positiva; Antígona els drets de la llei natural i de la religió.

Per saber-ne més, vam pensar d’agafar un fragment significatiu de l’Antígona (890-924) en què parlés la protagonista homònima i gravar-ho en diferents idiomes, ja que a classe som d’arreu i, per tant, bastant internacionals. Alguns vàrem anar a casa de l’Uri (=Deka) un diumenge matí i aquesta és la nostra aportació que esperem que la resta de companys s’animi a ampliar-la i que la Margalida estigui contenta del nostre treball col·laboratiu fora de l’aula que tant valora i ens anima a fer:


ὦ τύμβος, ὦ νυμφεῖον, ὦ κατασκαφὴς
οἴκησις ἀείφρουρος, οἷ πορεύομαι
πρὸς τοὺς ἐμαυτῆς, ὧν ἀριθμὸν ἐν νεκροῖς
πλεῖστον δέδεκται Φερσέφασσ᾽ ὀλωλότων·
ὧν λοισθία ᾽γὼ καὶ κάκιστα δὴ μακρῷ
κάτειμι, πρίν μοι μοῖραν ἐξήκειν βίου.
ἐλθοῦσα μέντοι κάρτ᾽ ἐν ἐλπίσιν τρέφω
φίλη μὲν ἥξειν πατρί, προσφιλὴς δὲ σοί,
μῆτερ, φίλη δὲ σοί, κασίγνητον κάρα·
ἐπεὶ θανόντας αὐτόχειρ ὑμᾶς ἐγὼ
ἔλουσα κἀκόσμησα κἀπιτυμβίους
χοὰς ἔδωκα. νῦν δέ Πολύνεικες, τὸ σὸν
δέμας περιστέλλουσα τοιάδ᾽ ἄρνυμαι.
καίτοι σ᾽ ἐγὼ ᾽τίμησα τοῖς φρονοῦσιν εὖ.
οὐ γάρ ποτ᾽ οὔτ᾽ ἄν, εἰ τέκνων μήτηρ ἔφυν,
οὔτ᾽ εἰ πόσις μοι κατθανὼν ἐτήκετο,
βίᾳ πολιτῶν τόνδ᾽ ἂν ᾐρόμην πόνον.
τίνος νόμου δὴ ταῦτα πρὸς χάριν λέγω;
πόσις μὲν ἄν μοι κατθανόντος ἄλλος ἦν,
καὶ παῖς ἀπ᾽ ἄλλου φωτός, εἰ τοῦδ᾽ ἤμπλακον,
μητρὸς δ᾽ ἐν Ἅιδου καὶ πατρὸς κεκευθότοιν
οὐκ ἔστ᾽ ἀδελφὸς ὅστις ἂν βλάστοι ποτέ.
τοιῷδε μέντοι σ᾽ ἐκπροτιμήσασ᾽ ἐγὼ
νόμῳ Κρέοντι ταῦτ᾽ ἔδοξ᾽ ἁμαρτάνειν
καὶ δεινὰ τολμᾶν, ὦ κασίγνητον κάρα.
καὶ νῦν ἄγει με διὰ χερῶν οὕτω λαβὼν
ἄλεκτρον, ἀνυμέναιον, οὔτε του γάμου
μέρος λαχοῦσαν οὔτε παιδείου τροφῆς,
ἀλλ᾽ ὧδ᾽ ἔρημος πρὸς φίλων ἡ δύσμορος
ζῶσ᾽ εἰς θανόντων ἔρχομαι κατασκαφάς.
ποίαν παρεξελθοῦσα δαιμόνων δίκην;
τί χρή με τὴν δύστηνον ἐς θεοὺς ἔτι
βλέπειν; τίν᾽ αὐδᾶν ξυμμάχων; ἐπεί γε δὴ
τὴν δυσσέβειαν εὐσεβοῦσ᾽, ἐκτησάμην.
ἀλλ᾽ εἰ μὲν οὖν τάδ᾽ ἐστὶν ἐν θεοῖς καλά,
παθόντες ἂν ξυγγνοῖμεν ἡμαρτηκότες·
εἰ δ᾽ οἵδ᾽ ἁμαρτάνουσι, μὴ πλείω κακὰ
πάθοιεν ἢ καὶ δρῶσιν ἐκδίκως ἐμέ.

Alissa Komarova, Dani Costa, Irena Jagustín, Laura Galán, Lina Velasco i Oriol García-Penche (Deka).
GREC de 2n Batxillerat (Premià de Mar)