Martina Lloret “Immortals” en el lliurament de premis Sant Jordi Premià de Mar 2023 a L’Amistat
Lliurament de premis del Certamen de Sant Jordi 2023 de Premià de Mar
Títol: IMMORTALS Grup: E Modalitat: POESIA Pseudònim: ..Llop………………….
IMMORTALS Sobrevolo el cel, amb el carro del sol. Lluito com una àguila. Domino el cel i el mar. Faig créixer les plantes. Porto una maça i una pell de lleó. Les ànimes mortes em segueixen, camino sol cap a l’inframon. Sobrevisc com puc. Titans sense cor. La pau ha desaparegut, guerres sense límit ni control. Ho embruten tot. Ni arc ni casc. Amb els peus alats, volo sense destí que em concreti. I tot de colors, màgia poderosa, Envolta l’Olimp.
També vaig tenir l’honor de llegir-lo al programa Escoles de Lola Busquets de Ràdio Premià de Mar:
Ja sabeu quin llibre de lectura de Cultura Clàssica hem llegit enguany?
Un dia va venir la Margalida a classe de Cultura Clàssica de tercer i ens va proposar de fer un intercanvi a cegues de felicitacions de Nadal. Nosaltres encara no fem Llatí; però vàrem aprendre com els romans es felicitaven l’any nou i com encara avui en dia hi ha gent que es felicita en llatí per Nadal. També vàrem voler saber com era Bon Nadal en grec modern.
Aquestes varen ser les nostres postals. Ens va costar una mica, però amb empeny i amb molt amor, van quedar espectaculars!!!
L’últim dia de classe va ser el dia de la sortida al Museu de l’Estampació de Premià de Mar on vàrem poder visitar l’exposició permanent d’època romana amb els objectes trobats a Can Ferrerons, avui Museu Romà de Premià de Mar, l’exposició de joguines romanes Caput aut naves i un taller de comerç de materials antics i vàrem poder tenir a les mans objectes romans. Quina emoció! Després vàrem jugar a jocs romans, cadascuna de nosaltres en va proposar un. Ens ho vàrem passar molt bé, però molt bé! I finalment, oh sorpresa!, vàrem rebre de part de la nostra professora aquesta postal. A l’Olimp també estaven de festa! Eren vacances!
A la tornada de vacances ja no recordàvem ni esperàvem les postals del suposat intercanvi. Llavors a la primera classe de Cultura clàssica vàrem tenir la magnífica sorpresa de rebre cadascuna de nosaltres una postal en llatí dels alumnes de Llatí de 4t de l’escola Aula de la professora Montse Bastons i la nostra magistra tampoc es va quedar sense!
És bonic rebre postals per correu ordinari i més encara si estan escrites en llatí i són d’alumnes de 4t de la @BastonsMontse de l’@aula_ee! Aquesta sort han tingut les alumnes de 3r de Cultura Clàssica de l’@InsPremia! De ben segur, voldran estudiar llatí! pic.twitter.com/fCyV4qzoRj
Ens va agradar escriure-les i dibuixar-les. Ens va fer molta il·lusió poder compartir les postals amb altres persones de la nostra edat; però ens va agradar encara més rebre-les i que no ens fessin només una felicitació anònima sinó que aquesta fos nominal amb tota una carta escrita en llatí. No cal dir que vàrem necessitar l’ajut de la nostra professora per entendre el que ens deien. Cal saber llatí! Ens varen posar el seu insta i algunes hem pogut intercanviar missatges i conèixer-nos una mica més.
Algunes de les companyes de Cultura Clàssica amb la felicitació rebuda.
Ara coneixem persones d’altres llocs, ens podem comunicar, parlar… etc.
Sincerament ha sigut un treball magnífic!!!
I espero, que les altres escoles s’hi animin!
Algunes de les meves companyes de classe de Cultura Clàssica 3r m’han fet arribar la seva valoració:
OPINIÓ DE LES POSTALS DE NADAL
Hola, sóc l’Olivia, l’intercanvi de postals em va agradar molt i crec que és molt divertit fer i enviar postals a gent que no coneixem. A part, és interessant interactuar amb altres escoles, instituts, etc. I crec que ho hauríem de fer més sovint.
Hola, soc la Sara i jo opino que la meva postal ha estat molt original m’havia semblat molt estrany que m’hagués preguntat sobre la universitat que volia anar, però m’ha agradat igualment.
Luna :Personalment m’ha agradat molt escriure i dibuixar la postal. També m’ha semblat molt divertit rebre’n una, l’únic que no m’ha agradat és que després no he pogut parlar més amb la persona que me l’ha escrit.
Hola, soc la Marina i la meva opinió sobre la postal és que va ser molt guai, ja que està bé intercanviar coses amb altra gent que no coneixem.
Paula: M’ha semblat una activitat molt divertida. Gràcies a aquesta activitat he conegut a persones d’un altre lloc de Barcelona i tots són molt bona gent. Ho tornaria a fer sense dubtar-lo.
Va ser molt divertit fer les postals, també va ser molt divertit rebre la felicitació dels déus i rebre la carta en llatí. Tot va estar tot molt bé. Esther
Les postals m’han agradat molt, ha sigut una activitat super curiosa i m’ha encantat!
Hola, sóc l’Ona. Em va agradar molt fer les postals, va ser molt entretingut crear la meva postal, i rebre’n una també em va agradar, sobretot perquè vaig parlar amb la noia de la meva postal.
A cultura clàssica de 3r vam decidir que totes nosaltres faríem un conte de por, uns molts aterradors i altres de més misteriosos. Una altra vegada hem aconseguit fer una tasca col·lectiva.
A les primeres paraules de cada conte ens tremolaven les dents, l’ambient canviava radicalment a un de més obscur, i cada vegada canviava a un de més misteriós.
Vols submergir-te en aquest ambient? Sentir la por per les venes? Doncs… Jo sí!
Apologia de Sharon
Els moretons que ell va pintar en el seu rostre eren com l’obra d’un artista primerenc: sense exactitud, sense idea, però amb tota la intenció. Ell arribaria a prop de les onze, amb la seva màscara de borratxera i frustració, exigint el seu sopar amb despotisme, llançant queixes a la intempèrie: una cullera bruta, una sopa freda, una cadira mal posicionada. Si trobava un pretext enginyós, segur la colpejaria. Avui seria l’última vegada… «Bon dia, amor meu, ¿estan molt ajustades aquelles cordes? Perdona’m per amarrar-te, és només que no vull que surtís corrents. T’he emmordassat només per precaució, les teves paraules podrien obstruir els meus pensaments, i en aquest punt.
Necessito claredat. La teva roba està planxada, la taula neta i el meu cor trencat. Solia creure que estava boja per tu, com en realitat, d’enlaire a causa teva. No és el mateix, ho he meditat tota la nit.
Ell va passejar els ulls per l’habitació, lligat de peus i mans. Quan per fi va desxifrar l’escena, el pànic li va mossegar el coll.
Ella taral·lejava una cançó aparentment trista mentre regava liquiditat sobre el llit. Immediatament, ell va olorar un perfum àcid que raspava el seu nas: era gasolina.
Es va desfer una estampida de ximpleries indesxifrables des d’un parell de llavis immobilitzats. Els ulls de Sharon projectaven la mirada d’un canell farta de ser assotada. I aquests mateixos ulls humits i tremolosos, en el punt més dramàtic, s’hi van posar, en recerca de comprensió, en espera d’algun signe de penediment. Però aquell home no va poder captar el missatge. I això ho destruiria.
“Per què he aguantat tants anys al seu costat?”. Per amor. Aquest era un argument viable, i alhora, l’excusa més cobejat.
La mort es va parar darrere d’ella, va sostenir la seva mà delicadament, i el va ajudar a encendre un fòsfor.
EL JOVE SUÏCIDI
La noia conduïa, però els quilòmetres no l’allunyaven dels seus pensaments. La nit s’estava menjant el camí, les llums del seu acte li revelaven el pròxim tram del camí, i el desert li llençava en frontal la mort de la seva germana.
Si hi hagués ficat al llit, si li hagués dit que era bonica, irreemplaçable, que l’opinió d’altres cabia en un pot d’escombraries. Si hagués fet de costat les ternes anys que els separaven, si hagués parat menció a la seva manca d’apetit, al seu constant desig de dormisquejar, a la seva ullada absent. Si ens hagués burlat d’ella quan el trencarà de la Natasha, la noia habitual del seu col·legi, i de les extenuants i pesades bromes que li jugava juntament amb les seves amigues.
Si li hauria lliurat salpa paraula, casc abraçada, peülla espurnejava autoestima. Aleshores potser la seva germana hauria viscut més enllà dels catorze anys.
Tots aquests hi hauria se li clavaven al pèl, la tristor li besava l’esquena, el camí no deia animal i el passat cridava eufòric.
L’acte va passar per casc corba i el moviment la va portar a l’escena que intentava fugir la tarda silenci quan els seus parells no estaven a habitatge, els passos d’ascens per les escales, el grinyol de la porta, el cos de la seva germana penjat a la seva habitació, els ostenta que va deixar anar mentre li acariciava el cap.
Fallat, voldria aventurar amb tu al pati com quan érem nens, però altar els teus ulls només tenen color a les fotografies
Va desentendre’s l’autopista i es va internar en un segment franc del desert. Va deixar anar les llàgrimes que li pesaven i en va deixar algunes per al retorn. Sortirà de l’acte amb els punys endurint-se lentament. Va obrir la caixola aquí seguia Natasha, lligada i emmordassada. La foscor li va impedir veure els seus ulls d’apel·lació , en aquella posa semblava un bell ocell indefens. La va sostenir dels cabells i la va treure amb brutalitat.
Va tensar la mà dins de la caixola i va aconseguir el bat de Beisbol. No havia jugat des que era nena, però aquesta nit practicaria penya mica.
Conte de por
Una vegada hi havia un poble perdut per la muntanya, en aquell poble hi vivien 205 persones, entre aquestes persones es trobava Emily. Emily era una jove de divuit anys, tenia els cabells negres com la foscor i els ulls verds . Ella ve d’una família rica, i els seus pares la voleien casar amb un home ric, ja que en aquells temps això era normal. Van decidir casar amb John un home molt ric i guapo, però era misteriós i callat i a Emily no li va fer gaire gràcia, però com ella no tenia opinió es van acabar casant.
El dia de la boda era un dia de pluja, Emily ja estava vestint per la boda, aquell dia ella havia parlat amb John al matí i se’l veia diferent i distint, però això no li va importar gaire a Emily. Després de preparar-se ella va decidir que era bona idea anada a parlar amb la seva mare, ella va anar caminant al pis d’adalt, ja que all ara on dormen els seus pares però al entrada es va trobar amb el con de el seu mara tirat per terra tota plena de sang i amb mínim 10 punyalades, ella va cridar i va sortir corrent, no hi havia ningú a casa només ella els seus paràs i… John. Emily va anar a l’habiracio de John per dir-li el que havies però no estava, va sentir un crit del seu pare però desopte van parar i escoltaven les passes d’una persona corrent ella es va espantar i va de sobte es fa un silenci, ella pensava que seria bona idea intentar parlar amb en John -John, no em matis, he de fer moltes coses abans de morir, no vull morir així- Ell li respon- Emily ho sento, ho sento de veritat però no em puc casar amb tu no vull i no veig altre solució- Ell es comença a apropar a ella- John va si us plau- -ho sento Emily de veritat que ho sento- després de les seves paraules li va pegar a l’emily i la va retirar al terra i després es va tirar sobre ella i la va escanyar fins que la va matar. Després John se’n va suïcidar i els van trobar 3h més tard a tots morts.
Conte de por
Estava amb els meus amics en un parc que freqüentment anem, i mentre esperàvem que els nostres pares vinguessin, ens gronxàvem i ens llençàvem pels típics tobogans de tub. Vaig decidir tirar-me per un, mai no ho havia fet per la meva claustrofòbia. Quan vaig sortir del tobogan, em vaig adonar que seguia estant al parc, però els meus amics no hi eren. A més, ara era de nit, tot era fosc i hi havia molta humitat. El parc era il·luminat per només un fanal, i no es veia el final del carrer. Vaig començar a caminar mentre trucava als meus amics, no hi havia resposta, de manera que vaig pensar que m’estarien fent una broma. Al cap d’una estona, comenceu a sentir sorolls venint d’un arbust. Penso que hi serien els meus amics, però com més em feia, més anava distingint el soroll i l’anava associant com una alarma, tipus tsunami. A poc a poc començo a distingir dins de tota aquesta foscor una figura extremadament prima, com més m’acostava, més gran es feia. Vaig calcular que fa més o menys de 5 metres. De la por que vaig agafar, no em vaig poder moure, aleshores, va ser el torn que aquesta cosa es fes cara a mi. Vaig obrir els ulls i tornava a ser on abans, amb els meus amics envoltant-me per saber que m’havia passat.
Un event Inesperat
Una noia a classe escoltant a la professora, ella li pregunta a la professora si pot anar al lavabo, aquesta li diu que sí. La noia s’aixeca i va al passadís, però se sentia rara, incòmoda, sentia que l’observaven. A mig camí sent com algú està darrere seu, està agostada i el seu estómac tremolava de la por junt amb les seves dents, no se sentia còmoda. Ella gira el cap lentament cap enrere, no veu res, però la seva mirada i els seus pensaments no la deixen tranquil·la. Caminant lentament cap al lavabo aquell neguit que sent no se’n va, quan hi arriba se’n va a l’últim lavabo darrere de tot, específicament el cinquè. Ja al lavabo treu el paquet de cigarros que té a la butxaca juntament amb l’encenedor, es posa un cigarro a la boca, però, un altra vegada aquest sentiment de neguit que fa que li tremolin les cames, ella obre una mica la porta del lavabo on ella està, no veu res, sospira alleujada, però encara sent aquesta molèstia dins seu, a la noia li cau l’encenedor, però quan s’ajup a agafar-lo sent la porta dels lavabos obrir-se, aquell neguit torna a ella, aquest cop, encara més fort, li tremolen les dents, tots els ossos del cos, no pot reaccionar, pum, escolta ella, aquell ser misteriós acaba d’obrir el primer lavabo, ella s’ajup fins a tindre el cap pegat a terra, no veu res, no hi ha ningú, però els lavabos se’n van obrint sols, un, dos, els cops se senten cada vegada més a prop, tres. Ara li toca el seu… PUM!
— T’he trobat.
Li diu el ser amb aquella cara deformada plena de sang somrient…
Aquest any, els alumnes de Cultura Clàssica de 4tB han fet un gran mural pel 8 de març, tot celebrant el dia de la dona. El mural el vam començar a fer a les hores de cultura clàssica a l’aula corresponent. Tots els alumnes vam fer diversos grups per enfocar-nos en parts diferents. El meu grup es va voler enfocar en la línia del temps on dones importants per la història i cultura clàssica es veuen implicades. Per data de naixement vam organitzar-les començant per Cornèlia i acabant per les meves companyes, la Paula, la Laura, l’Alma i jo, sense oblidar-nos abans de la nostra professora Margalida.
El grup del meu company Guillem, contenia molta informació de dones científiques. Ells van agafar sis dones meravelloses que van fer una gran aportació per a nosaltres. Ells han sabut com compartir-nos totes aquestes dones amb diferents imatges amb petits textos. Una manera molt especial de fer-nos veure que les dones encara que hagin tingut moltes dificultats, han fet grans aportacions.
En canvi, el grup de la Stephany va fer un mural visual totalment diferent del nostre. Elles van buscar informació sobre les dones de l’Odissea ja que havíem llegit Les aventures d’Ulisses(ed. Teide).
Tot seguit van saber com estructurar-lo tot perquè fos molt ordenat visualment i molt fàcil d’entendre.
A nosaltres ens agrada fer murals i al nostre company Marcel li agrada fer les lletres del títol i ens ha agradat fer aquest per visibilitzar les dones de l’antiguitat que han fet que nosaltres tinguin ara les coses una mica més fàcils.
Lletres gregues fetes amb impressora 3D gràcies a la professora de Tecnologia Cristina Blaya
Avui, 9 de febrer, es rendeix homenatge a una de les llengües parlades en l’actualitat i més antigues de la història de la humanitat: la nostra estimada llengua grega.
Des de l’any 2017, se celebra El Dia Internacional de la Llengua Grega amb la intenció de recordar al poeta nacional de la Grècia moderna, Dionís Solomós, autor de l’Himne a la llibertat, l’himne nacional grec. La iniciativa de celebrar aquest dia va partir el mateix any 2017 de la FCGI, la Federació de les Comunitats Gregues a Itàlia, associació que va proposar aquesta celebració com una forma d’honrar el gran deute que la civilització guarda amb la llengua grega.
I és que és així, la gran majoria de la societat es limita a parlar de la llengua grega i l’idioma grec, però el que ens ha deixat el grec antic va molt més enllà de simples paraules. El grec ens ha deixat conceptes, formes de pensar, d’escriure i d’expressar-nos, ja que, gràcies a la gran continuïtat que ha tingut la llengua (escrita des del segle XV aC) fins a l’actualitat.
La majoria dels alumnes de Grec 2 amb la nostra professora de Grec, la Margalida Capellà
Alumnes de Cultura Clàssica de 4t grup 3
Què faríem sense la llengua grega? Avui toca estar agraïts i felicitar-la com és degut. Nosaltres som afortunats. Podem fer fer Grec!
No és fàcil fer una selecció de les principals peces gregues del museu d’Empúries, perquè la importància del jaciment (que algú ha definit, ben encertadament, com l’ànima grega de Catalunya) està en consonància amb les troballes que s’hi han fet. Heus ací, doncs, una selecció de set peces excepcionals, que serveixen alhora per reinvindicar un cop més les arrels gregues de la nostra cultura. A aquestes set peces n’afegim una vuitena (el mosaic d’Ifigènia), que, tot i ser pròpiament romana, il·lustra la fascinació que van sentir sempre els romans per la cultura grega, que amb el seu esclat va acabar subjugant el seu ferotge conqueridor, en la famosa frase d’Horaci: Graecia capta ferum victorem cepit et artis intulit in agresti Latio.
Estàtua de marbre, de 2’20 m. d’alçada, que representa una divinitat masculina amb barba i mantell, identificada tradicionalment amb Asclepi, déu grec de la medicina. Fou esculpida en dues parts que encaixen pel tors: la part inferior, amb el mantell i les sandàlies, és de marbre del mont Pentèlic (Atenes). La part superior, amb el bust nu, el cap i el braç dret, estan fets en marbre de l’illa de Paros, d’igual manera que l’avantbraç esquerre, fixat amb perns al cos. Procedeix d’un taller hel·lenístic de la Mediterrània oriental i hauria arribat a Empúries a les darreries del segle II a.C.
Les diverses parts es van trobar, a Empúries, l’any 1909, a la terrassa superior dels santuaris, situats al sud de la Neàpolis de la ciutat grega, juntament amb altres restes escultòriques. Els trets iconogràfics i, sobretot, el fet que es trobessin fragments de la representació d’una serp, van fer que s’identifiqués amb el déu grec Asclepi, l’Esculapi romà. També s’ha proposat que aquesta estàtua pugui representar una divinitat protectora de la ciutat (Agathos Daimon), o bé el déu alexandrí Serapis, el culte del qual està documentat a Empúries. L’estàtua formaria part d’un temple ubicat en un àrea sacra de la ciutat relacionada amb el culte a divinitats protectores i sanadores.
DRACMES EMPORITANES (Segona meitat del segle III a.C.)
Empúries fou la primera ciutat de la Península Ibèrica que va encunyar moneda pròpia, la qual cosa constituïa un senyal de prestigi i d’identitat. Empúries va encunyar moneda de plata des del segle V a.C. fins al segle II a.C. A partir d’aleshores, només va emetre monedes de bronze seguint la metrologia romana, primer amb la llegenda ibèrica UNTIKESKEN i després amb la llatina MUNICI(PIUM) EMPORIA(E).
El període d’activitat més important de la seca grega d’Empúries va ser el segle III a.C. Les diferents emissions de dracmes emporitanes, amb els seus divisors, són d’una gran bellesa artística, fet que demostra la qualitat tècnica dels gravadors que treballaven a la seca. A partir de mitjan segle III a.C. resta fixada la simbologia representativa de la ciutat. A l’anvers, es representa el cap de la nimfa Aretusa envoltat per tres dofins. Al revers, es representa el Pegàs, el cavall mitològic alat, amb la llegenda grega EMPORITWN, que vol dir: “dels emporitans”.
Aquestes monedes, inspirades en encunyacions de la colònia grega de Siracusa (Sicília), van tenir una gran dispersió i acceptació tant a la Península Ibèrica com al sud de la Gàl·lia, com demostra la seva circulació i les nombroses imitacions identificades. La seva importància va ser fruit del resultat de les activitats econòmiques dels emporitans i del dinamisme del seu comerç, així com del paper polític que va desenvolupar Empúries al llarg del segle III a.C. en les relacions establertes entre cartaginesos i romans pel control de la Mediterrània.
CARTA GREGA SOBRE PLOM (s. vi a.C.)
Carta comercial grega escrita amb incisions sobre làmina de plom. Es va trobar enrotllada i juntament amb materials ceràmics, durant les excavacions de l’any 1985, al sector nord de la Neàpolis d’Empúries, dins d’una habitació. És de forma rectangular i amb els dos costats molt malmesos, per la qual cosa es desconeix la llargada exacta que tenien les línies. La part central, en canvi, es llegeix perfectament. La lectura de les 14 línies conservades ha permès poder afirmar que es tracta d’una carta privada de caràcter comercial en què un comerciant de parla jònia, dialecte de la zona de Focea o d’alguna de les seves colònies, encarrega la compra i el transport de determinades mercaderies al seu consignatari a Empúries. En definitiva, li dóna instruccions perquè directament ell o bé a través de tercers realitzi una sèrie d’operacions comercials. Hi surten citats per primer cop els emporitans, també una ciutat –probablement Sagunt (Saiganthe)– i un personatge ibèric (Basped).
La podem datar entorn al darrer quart del segle VI aC, per la qual cosa esdevé un document d’un interès excepcional per al coneixement de l’escriptura de la llengua jònica d’època arcaica i la seva influència sobre l’alfabet ibèric.
L’original es troba exposat al Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries i les seves dimensions són: 9,5 cm d’alçada, 14’2 cm d’amplada i 0’1 cm de gruix.
ÀMFORA CORÍNTIA (s. v-iv a.C).
Àmfora importada de Corint i utilitzada per al transport de vi.
Les àmfores —que van aparèixer per primera vegada al Líban i Síria fa més de tres mil anys— són recipients de terrissa de cos ovalat i coll estret flanquejat per dues nanses, usades per guardar-hi i transportar-hi productes agraris com els cereals o aliments manufacturats com oli, vi o salaons.
La forma de la base acabada en punta servia per clavar l’àmfora a la sorra o establir-la a les bodegues dels vaixells en suports de fusta amb forma d’anells. Les nanses facilitaven que es poguessin lligar amb cordes per tal de traslladar-les o manipular-les. Un cop plenes, podien superar els 50 quilos de pes, de manera que eren necessàries dues persones per transportar-les.
Sabem que Empúries fou un important centre de distribució d’oli i vi —procedents de diverses ciutats gregues com Lesbos, Quios, Atenes, Clazomene i la Magna Grècia, així com de Marsella— per tota la costa de la Península Ibèrica.
KERNOS (segle V a.C.)
Vas grec d’ofrenes o kernos (κέρνος o κέρχνος) trobat a les excavacions realitzades l’any 2008 al barri portuari de la ciutat grega d’Emporion.
Format per una base de ceràmica de forma anular, amb l’interior buit, a la qual s’afegeixen diversos vasets, destinats a rebre les ofrenes, que es comuniquen amb la base a través d’un forat situat al fons. Es tracta de representacions en miniatura de peces que formaven part del parament de la llar, en aquest cas tres hídries amb dues nanses horitzontals i una de vertical. També són freqüents les miniatures de craters o, més rarament, de representacions zoomorfes, antropomorfes o de motius vegetals. Tant la base com els vasets anaven decorats amb motius pintats de diversos colors.
Aquests vasos s’utilitzaven per fer libacions amb líquids com ara vi, aigua, oli, llet o mel, en funció de la disponibilitat i de la divinitat a qui s’adreçava el ritual. La troballa de nombrosos kernoi en aquest sector d’Empúries permet suposar l’existència d’una àrea de culte vinculada, probablement, a l’activitat marinera i comercial.
CRATER ÀTIC DE FIGURES ROGES (s. v a.C)
Peça de ceràmica àtica de figures roges atribuïda a l’anomenat pintor d’Agrigent (460-450 a.C.), de 45’5 cm d’alçada. Era el tipus de recipient en què els grecs barrejaven l’aigua amb el vi abans de servir-lo, ja que no el bevien mai sol. Tot i que no es coneixen els detalls de la troballa, sembla haver-hi acord sobre la seva procedència emporitana. La peça, fabricada en els tallers ceràmics d’Atenes, va arribar a Empúries a través del comerç marítim. És d’una gran qualitat artística, plena de detalls decoratius. La vora i el coll presenten una decoració de sanefes formades per poncelles de lotus entrellaçades i per línies de petits punts. A les nanses hi ha ornamentació de palmetes i fulles d’heura. Destaca la decoració figurada de la seva part central, amb una escena a cada cara, emmarcada per un fris amb petites llengües a la part superior, per sanefes de punts i ratlles als laterals, i per una línia horitzontal a la part inferior.
Les imatges representades estan relacionades amb escenes de festa i dansa (komós) en honor del déu del vi Dionís. A l’anvers, hi ha una dona, vestida amb quitó i himàcion (túnica), que toca la flauta doble. Al seu davant, hi ha un home ebri amb mantell que dansa i porta un bastó en una mà i una copa a l’altra. Darrera la dona, hi ha un altre home amb túnica que també porta un bastó i aixeca el braç com si volgués aturar els altres personatges. Al revers, hi ha una escena formada per tres joves vestits amb himàcion, dos dels quals porten bastó i un tercer aixeca una copa de vi amb la mà dreta.
FORNER DE TERRACOTA (segle V-IV a.C.)
Figura de terracota, de 10,7 cm d’alçada per 4,7 cm d’amplada, trobada l’any 2010 a la necròpolis del sud de la ciutat grega d’Empúries.
Aquesta terracota representa un forner assegut en un tamboret. Amb la mà dreta sosté el mànec d’una pala circular d’enfornar que recolza sobre el braç esquerre. La pala conté cinc panets rodons i una barreta que conserven restes de pintura blanca. En la figura són ben visibles els trets facials, ulls, nas i boca; té els cabells pintats de color negre, ha perdut una orella i conserva restes de pintura vermella als peus i al davantal.
Aquesta peça formava part del conjunt funerari d’una tomba d’una criatura grega. El conjunt estava format, a més, per una nina articulada i una gerra decorada amb bandes pintades.
És la primera vegada que es troba, a Empúries, una terracota amb representació d’oficis.
Aquest tipus de figures, habituals en època grega, s’anomenen terracotes beòcies i solen representar músics, forners amassant pa o enfornant-lo o dones fent la bugada, entre d’altres.
Emblema de mosaic, de 56’7 x 60 cms, trobat l’any 1849 en una casa de la ciutat romana que encara no ha estat excavada. Decorava el paviment central d’una de les sales de la casa destinada a celebrar-hi banquets (triclini). Està format per tessel·les de colors de petites dimensions (opus vermiculatum), que permeten obtenir grans qualitats pictòriques. Fou realitzat en un taller de la Mediterrània oriental. Es pot datar en el segle I a.C. i reprodueix una pintura grega, del segle iv a.C., que representa el mite del sacrifici d’Ifigènia, sobre el qual versa la tragèdia d’Eurípides Ifigènia a Àulide.
En el mosaic es representa l’escena culminant d’aquest mite: els grecs es troben en el port d’Àulide, al Peloponès, disposats a salpar per anar a a conquerir Troia, però no poden sortir del port per la falta de vents favorables. Agamèmnon, cap de l’exèrcit grec, havia ofès Àrtemis en ferir un cérvol consagrat a la deessa, la qual, per contrarestar aquella ofensa, havia decretat que fos sacrificada en honor seu Ifigènia, una de les filles d’Agamèmnon. El mosaic representa aquest moment concret del sacrifici, amb Ulisses, vestit amb una túnica marró i una llança a la mà, que condueix Ifigènia cap a l’altar de pedra situat en primer pla on serà sacrificada. A la seva esquerra, Agamèmnon, afligit pel dolor, es tapa la cara amb la mà dreta. Sobre la columna hom pot distingir les imatges d’Apol·lo i Atenea, i a l’angle superior dret apareix representada Àrtemis amb un cérvol destinat a substituir, en el darrer moment, Ifigènia com a víctima del sacrifici.
Mapa on es mostren els diferents moviments estratègics dels dos blocs enfrontats l’any 431 aC.
La Guerra del Peloponès fou una guerra compresa des del 431 fins al 404 aC. Els escenaris principals de la guerra foren la península del Peloponès, la Magna Grècia (actual sud d’Itàlia i l’illa Sicília) i l’oest de la península d’Anatòlia. La guerra tingué diverses etapes, però totes estaven protagonitzades per l’enfrontament de dues polis principals: Esparta (Σπάρτα) i Atenes (Ἀθῆναι) amb tots els seus seguicis d’aliats respectius. La divisió dels bàndols té un component molt més transcendental. La Lliga de Delos – liderada per Atenes – tenia una tendència més demòcrata, oposada a la Lliga del Peloponès amb un sistema oligàrquic. Sabem d’aquesta contesa gràcies a l’historiador Tucídides(Θουκυδίδης) (460? – 390 aC?), que va relatar, essent ell contemporani, la Guerra del Peloponès en el seu relat historiogràfic conegut com a Història de la Guerra del Peloponès (431 aC).
En l’illa jònica de Còrcira (Κέρκυρα) (actualment anomenada illa de Corfú) esdevenia una guerra civil entre seguidors d’un sistema oligàrquic enfrontats als partidaris demòcrates. El conflicte era merament intern, fins a l’any 453 aC on el bàndol oligàrquic demanà ajut a Corint (Κόρινθος) – polis regentada pel mateix tipus de govern –. Corint com a resposta envià una flota a Còrcira, però fou rebutjada pels partidaris demòcrates. Corint emprenyada crea una de nova, molt més rellevant que l’anterior. El grup demòcrata demana auxili a Atenes (seu per excel·lència de la democràcia) i aquesta envia una desena de vaixells. Novament el grup demòcrata guanya. Corint humiliada, influeix a la colònia de Potidea (Ποτίδαια), en la península Calcídica, a rebel·lar-se d’Atenes, però no donà un resultat fructífer. Corint enguixada demanà desesperadament l’assistència d’Esparta.
A Esparta hi reganava Arquidam II (Ἀρχίδαμος). Arquidam tenia una relació d’amistat amb Pèricles (Περικλη̂ς), cap dels atenesos. Aquest últim va prendre una actitud vacil·lant i ordenà un bloqueig comercial a Megara (Μέγαρα) , ciutat situada en la Magna Grècia i aliat feble d’Esparta, cal esmentar que Atenes era coneguda per la seva superioritat naval, al contrari d’Esparta, superior en infanteria terrestre. Megara cada vegada més debilitada (ja que depenia del comerç per subsistir) anava ofegant-se. Esparta sorpresa, l’any 431 aC declara la guerra a Atenes obertament, al·legant que Atenes havia trencat el pacte de no-intervenció en assumptes comercials, signat anys abans per Atenes i Esparta. Pèricles coneixia la superioritat terrestre de l’exèrcit espartà i decidí arraconar-se en les blanques muralles d’Atenes (coneguda com la muralla llarga). Els espartans per la seva part, varen atacar la regió de l’Àtica fustigant la producció d’aliments d’Atenes, debilitant-la progressivament. Però això no va arribar a bon port (mai millor dit), perquè Atenes com he dit abans, controlava el comerç marítim, per tant sempre arribaven aliments suficients a la polis, pel port d’El Pireu (Πειραιεύς). Al mateix temps la força naval de Pèricles podia bloquejar els ports de la coalició espartana, malmetent l’economia del bloc Peloponès. D’aquesta manera Atenes i les seves aliances varen sobreviure un any als atacs de la coalició espartana. En el 430 aC els espartans i els seus súbdits tornaren a atacar la regió d’Àtica, aquesta vegada una mortífera epidèmia de pesta, on un vint per cent de la població segons I. Asimov va sucumbir. Posteriorment I. Asimov esmenta “La població d’Atenes mai tornà a aconseguir (en l’antiguitat) el mateix nombre de població que havia tingut abans de la pesta “. Pèricles, destituït dels seus càrrecs, morí de pesta l’any 429 aC.
Atenes necessitava un nou líder per governar la democràtica polis. Varen haver-hi dos candidats. Cleó (Κλέων) amb tendència bel·licosa i Nícias partidari de la pau. El poder finalment recaigué en el partidari bel·licós. Cleó va seguir la mateixa estratègia que Pèricles, continuà atacant els ports de la Lliga del Peloponès. L’any 425 aC l’almirall Demòstenes (Δημοσθένης) guanyà una important batalla on aconseguí el promontori de Pilos (Πύλος), plaça estratègicament situada al sud-oest de la península del Peloponès. Esparta com a represàlia assetja als atenencs conquerint l’illa d’Esfactèria (Σφακτηρία), paral·lela al port. Però els atenencs, tenien a prop una flota i posaren setge als espartans. En el grup dels ara assetjats espartans hi havia una gran quantitat de civils i els alts càrrecs espartans varen demanar la pau. Cleó acceptà el tractat de pau, però amb dures conseqüències cap a Esparta. Esparta rebotada no acceptà el tractat imposat ergo posteriorment declarà la guerra a Atenes.
L’any 425 aC se signà un tractat de pau anomenat: pau de Nícias. Aquest acord trigà fins al 415 aC, tot i que durant el tractat varen haver-hi alguns enfrontaments entre les dues lligues. Alcibíades (Ἀλκιβιάδης), un general atenenc, ideà una estratègia definitiva per acabar amb Esparta: que era envair la Magna Grècia (actual illa de Sicília). Una vegada les hosts estaven a Sicília, els dirigents atenencs varen demanar la captura immediata d’Alcibíades (a causa d’un malentès religiós). Alcibíades pren l’extraordinària decisió de canviar-se de bàndol, i, a continuació, formà part del bloc del Peloponès. Gràcies al canvi de Lliga d’Alcibíades, els espartans aconseguirien informació privilegiada de la Lliga de Delos. Els espartans en tenir la informació, varen poder guanyar el setge de Siracusa, contundent victòria per al bàndol d’Esparta, deixant esquerdada la host atenesa.
L’última etapa de la guerra coneguda com: Guerra de Decelia (413 – 404 aC) tingué com a protagonista Esparta i la seva posterior victòria. Agis II (Ἄγις), rei d’Esparta, ideà una estratègia de bloqueig marítim i terrestre a Atenes, buscant l’enfonsament rotund de la polis. L’any 412 aC esdevingué un cop d’estat a Atenes provocant la caiguda de la particular democràcia atenenca, creant un règim oligàrquic conegut com a govern dels quatre-cents. Atenes ja quasi derrotada encara tenia la gran flota, derrotant més tard els espartans en la batalla de Symi. El fet més extraordinari de la batalla és que retornà un altre cop l’estrateg Alcibíades, encara estimat per l’exèrcit atenenc. Alcibíades aconseguí retornar la democràcia a Atenes i derrotà la flota espartana en la batalla de Cízic l’any 410 aC. Posteriorment començava a destacar un general espartà anomenat Lisandre (Λύσανδρος). Lisandre dirigí la malferida flota espartana a Hel·lespont (actual estret dels Dardanels), bloquejant la ruta comercial de cereals que indispensable per a Atenes. Els atenencs es varen veure obligats a enviar la seva flota per eliminar el bloqueig. Potser aquesta és una de les batalles més importants i decisives de tota la contesa: la batalla d’Egospòtam (405 aC). Aquest enfrontament amb resultat victoriós d’Esparta, gràcies a una excel·lent estratègia de Lisandre.
Finalment Atenes totalment bloquejada escull capitular per no ser destruïda per l’enemic. A conseqüència d’això perd la seva preuada flota, la seva gran muralla i totes les seves colònies, posant fi a l’hegemonia atenenca en tots els territoris.
Possiblement la Guerra del Peloponès junt amb les Guerres Mèdiques són potser, els enfrontaments bèl·lics més importants i influents de la història grega i donen punt final a una època d’esplendor hel·lè insuperable, mai més el poble grec tornà a recuperar-se d’aquesta fatídica guerra.
— Museu d’Arqueologia de Catalunya (@macarqueologia) November 2, 2020
A principis de novembre es va traslladar a Premià de Mar el mosaic romà de la part noble de la Vil·la de Can Ferrerons que va ser descobert de manera fortuïta l’any 1969 a l’alçada del número 231 de l’actual Gran Via. Es tracta d’un paviment policromat format per una composició d’octàgons adjacents que formen quadrats, amb estrelles de sis puntes, trenes de dues cordes, escacats, rectangles d’espartaria, filets dentats, fulles octopètales, entre d’altres. En destaca l’emblema amb una sèrie de tres llaceries en forma de 8 que integren també motius geomètrics com la doble corda o el filet dentat, fulles de trèvol i peltes. El mosaic té dues composicions rectangulars més, d’un cromatisme més viu, farcides de motius vegetals, que alhora envolten una sèrie de cercles concèntrics dins dels quals es troben diverses garlandes vegetals, fulles, la trena de dues cordes i altres motius geomètrics.
El mosaic és del Museu d’Arqueologia -que l’ha conservat als seus magatzems des que va ser trobat per tal de preservar-lo- però ara l’ha cedit a Premià de Mar durant 15 anys a través d’un comodat per ser restaurat i exhibit al Museu Romà quan s’acabi el seu procés de museïtzació. Tot i que el mosaic no és originari de l’edifici octogonal on s’ubica el Museu Romà, sí que pertany a l’assentament de la Vil·la Romana de Can Farrerons, d’unes cinc hectàrees i mitja, construïda a l’època del Baix Imperi.
Ara el mosaic es restaura fora de les dependències del Museu i els professors de l’institut Premià de Mar han tingut l’oportunitat de veure’l abans de ser exposat al Museu i poder-hi fer visites escolars. Tanmateix, els alumnes ja frisen per poder-lo contemplar in situ i treballar a l’aula, tal com canta Neus Gili.
El grup del meu company Guillem, contenia molta informació de dones científiques. Ells van agafar sis dones meravelloses que van fer una gran aportació per a nosaltres. Ells han sabut com compartir-nos totes aquestes dones amb diferents imatges amb petits textos. Una manera molt especial de fer-nos veure que les dones encara que hagin tingut moltes dificultats, han fet grans aportacions.
Què faríem sense la llengua grega? Avui toca estar agraïts i felicitar-la com és degut. Nosaltres som afortunats. 
