Category Archives: Llengua i Literatura

L’Odissea d’Homer: El diccionari de la literatura occidental

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Fa uns dies vam treballar l’èpica grega, concretament l’obra d’Homer i tots els misteris que giren entorn a la seva persona i de si va existir realment. Per endinsar-nos més vam decidir llegir alguns fragments d’una de les seves obres més emblemàtiques, “L’ Odissea”. No hi ha millor manera per a conèixer un autor que llegint-lo. I així va ser, amb diferents traduccions al català i al castellà, vam poder ser testimonis d’alguns petits fragments d’aquesta epopeia sobre l’heroi Odisseu i les seves aventures. 

Per començar, un cop vam haver llegit i enregistrat per àudio algunes parts de l’epopeia, ens vam adonar de les grans diferències entre les traduccions i, sobretot, vam començar a apreciar l’art d’una bona traducció i la importància que té que encara avui en dia se segueixin traduint els grans clàssics del  nostre món occidental, els quals esdevenen un diccionari de la literatura i la major font d’inspiració que mai no ha existit. A més, tota la civilització i cultura se la devem a ells, i no hi ha cap altra manera de conèixer com eren que llegint el que escrivien i llegien.

Entre les traduccions que vam poder tenir la sort de conèixer, en destaquem la de Carles Riba, traduïda a un català excel·lent i d’un registre molt formal i vocabulari precís, que ens va fer adonar-nos de que ell era un mestre de la traducció i del món grec. Llegint els seus versos ens vam transportar al món de l’Odissea i dels viatges per Ítaca i Troia. 

Seguidament, també vam poder llegir a Luis Segalá y Estalella, que sentia un amor tan gran per traduir que va morir durant un bombardeig de la Guerra Civil, mentre estava immers en el món clàssic. En la seva traducció, al castellà, també podem endinsar-nos en les aventures d’Ulisses, tot i que la seva traducció és en prosa i, per tant no és en vers com els cants originals d’Homer. 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Per acabar, també vam conèixer els textos d’en Pau Sabaté, d’en Joan Alberich Mariné o d’algunes escriptores com Montserrat Ros que van contribuir al món de la traducció clàssica. En conclusió, hi ha moltes opcions per llegir a l’hora de voler ser coneixedors dels grans diccionaris de la nostra literatura, ja sigui des de traduccions en vers, en prosa, en còmic o visuals, i és molt important promoure aquest art per a que les paraules del nostre passat arribin a les mans de tothom.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

En el meu cas, voldria parlar sobre la meva experiència després d’haver llegit un petit fragment de l’Odissea, concretament el cant anomenat: “La consulta dels morts” (X, 476 – XII, 7), de l’esplèndida traducció al català de Carles Riba, va fer que la sorpresa fos immediata. Realment cada vers que compon aquest poema homèric conté una referència directa a qualsevol obra de la literatura universal. En aquest passatge, per exemple, Ulisses viatge a l’Hades i invoca l’esperit de la seva mare, amb la que enceta un diàleg. 

El que més em va sobtar, però, va ser que mentre llegia aquest fragment de l’Odissea, la meva memòria em recordà  una obra on també el personatge principal tenia un diàleg amb l’esperit del seu progenitor. Efectivament, aquesta era l’obra de Hamlet, del dramaturg anglès William Shakespeare, que vaig tenir l’oportunitat de llegir el primer curs de batxillerat com a lectura dins de la matèria de literatura universal. No només hi ha una casual connexió entre aquestes dues obres, sinó que també existeix una clara similitud entre l’essència del missatge de les respectives escenes. En Hamlet, concretament a l’escena IV del primer acte, Hamlet té un diàleg amb l’espectre del seu pare, que ha sigut assassinat cruelment pel seu germà. En aquesta escena, l’espectre revela la veritable causa de la seva mort i també com ha d’afrontar el futur el seu fill, igual que Odisseu demanant ajut a la seva mare, Anticlea. 

Tirèsias apareix a Ulisses durant el sacrifici, Henry Fuseli, 1780-1785.

Hamlet sorprès per l’aparició de l’esperit del seu pare.

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

Míriam Tomàs i Ivan Romero

Alumnes de Grec 2

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1

Catul amb Mònica Miró al Què llegeixes?

Ja us hi heu inscrit (Lectura Catul)! Catul serà una gran lectura compartida al QL d’aquest novembre!

Al novembre, Catul amb Mònica Miró

Catul: sessió introductòria

Del 10 al 14 de novembre (5 dies): Lectura de Catul, poemes 1-38

Catul a Sirmione

Un Sant Jordi de Clàssiques 2018

Enguany he decidit escriure un seguit de poemes per a celebrar Sant Jordi, aquesta festa tant catalana i especial. És el nostre deure commemorar tots els esforços que es varen fer en el seu moment per a recuperar les lletres catalanes. D’aquesta manera tots podem participar aportant escrits i poemes de collita pròpia. Us animo a unir-vos-hi i si pot ser amb referents clàssics!

Passió

Les dèbils guspires reviuen el foc,

el bategant cor esdevé roent.

El caliu embriaga poc a poc,

la sinuosa ànima, s’encén estrident.

L’ardent inconscient aflora,

afluent dels racons més profunds.

El sentiment de soledat no enyora,

renega, llençant-se al pou sense fons.

La sang, de rojos, brolla,

de vermells, el foc es tenyeix,

de corall, insinuen els llavis,

d’escarlata, l’au fènix reneix.

Inferno

La foscor s’apodera de la vista,

el cos esdevé com el gel,

la càlida llum s’apaga,

comença el viatge a l’infern.

Caront i la barca esperen,

la Llacuna Estígia, d’ànimes plena,

un cà de tres caps que vigilen,

guardià de temoroses ànimes en pena.

Un cel rogent i flamíger,

un terra erm i ardent.

Sulfurant, Hades fumeja,

torturant esperits, sàdicament.

Sense sortides la ment desespera,

la por, s’apodera del pensament,

ja res més alleugera,

eternament destinats al patiment.

Descriptio Puellae

Dorada, la sedosa cabellera, ondea,

llevada por la brisa primaveral.

Larga y rubia, rodea,

el bello rostro de porcelana oriental.

De finos rasgos, sus impávidos ojos interpelan.

Almendrados, sus pupilas de azabache esconden.

Chata, la pequeña nariz equilibra.

Suaves mejillas, calientes, se enrojecen.

Los tiernos labios húmedos, color coral,

presionados, un sinuoso beso ocultan.

Sonríe, dientes más blancos que el mármol.

Única, estos elementos la modelan.

Arnau Torres Nadal 2n batx B

Crònica de la I Trobada de Teatre Grecollatí de Secundària

Ela-ela TEATRE va proposar al mes de novembre passat la celebració d’aquesta Trobada, amb la intenció de reunir uns quants ensenyants de Llengües clàssiques que posessin en escena, en l’àmbit de la classe, obres de l’Antiguitat grecollatina, com a canal d’aprenentatge del pensament i de la cultura en general pròpies del món clàssic.

Finalment, vençudes les dificultats de calendari, ens vàrem trobar tres instituts: I. Pedraforca i I. Santa Eulàlia  de l’Hospitalet de Llobregat, i I. S’agulla de Blanes. L’espai destinat per a la Trobada va ser lAuditori Barradas, a l’Hospitalet.

L’Institut Pedraforca va presentar dues obres:      Una adaptació de l’Odissea  d’Homer amb alumnes d’ESO i una de  Lisístrata d’Aristòfanes amb nois i noies de Batxillerat. Com a responsable de l’activitat portava el grup la professora Marta Vázquez.

Des de Blanes va arribar un grup de 1r de Batxillerat,  amb la professora Mª José López . Van representar una obra titulada Mitus de butxaca. En un lugar de la Mancha, en part de creació pròpia. Un grup d’escolars catalans se’n va a la Mancha a representar tres mites: El judici de Paris,  Eco i Narcís, i Apol·lo i Dafne.

Alhora l’I. Santa Eulàlia hi va portar un grup d’alumnes com a públic i membres de la nostra entitat van omplir els temps  entre actuació i actuació amb exercicis d’improvisació teatral.

En acabar, vàrem fer una reunió de professores responsables de grup i membres de la nostra entitat, que havia organitzat la trobada. Es va parlar de la necessitat de crear i cercar textos adients a alumnes joves i la voluntat de continuar amb aquesta iniciativa.

El to de totes tres posades en escena era humorístic. Ens ho vàrem passar d’allò més bé perquè l’ambient va ser en tot moment cordial i distès. Hi tornarem el curs vinent!

                                   L’Hospitalet de Llobregat, 23 de març de 2018.

Carme LLitjós

Reportatge: Què són els clàssics? a Quan arribin els marcians

Sovint ens preguntem Què és un clàssic? i a Quan arribin els marcians, en el programa La mort, felicitat i cultura i els clàssics també s’ho plantegen:

Com els explicarem què són els clàssics? I què són els clàssics literaris? Ho demanem a l’escriptor mexicà Juan Villoro, que ha publicat La utilidad del deseo, i a l’escriptor italià Nuccio Ordine, que amb Clàssics per a la vida fa el seu propi cànon i fa una afirmació rotunda: “La cultura és l’únic instrument que tenim per fer la humanitat més humana”.

Origen: Reportatge: Què són els clàssics?

Ara ja sé què és un clàssic i em pregunto per què fan un programa així en un horari com aquest: dijous a les 23.30 a @tv3cat i els dissabtes a les 22.00 al @canal_33? Sort de TV3 A la Carta i de Twitter!

Valèria Cuní
2n Batxillerat d’Arts

VI Lectura de Textos Clàssics Anna M. Saurí Font. Referents de la mitologia grecollatina en els monstres de Harry Potter al MAC-Empúries

Salvete, família clàssica i fans de Harry Potter!

Aquest dissabte 16 de desembre de 2017, els alumnes de batxillerat de Grec i de Llatí de l’INS El Pedró, l’INS Montgrí i l’INS Bellvitge participaran a la VI Lectura de Textos Clàssics Anna M. Saurí Font, professora de Clàssiques que va impulsar, amb el suport de la llibreria vitel·la de l’Escala, aquesta activitat durant les quatre primeres edicions i que, any rere any, continuem celebrant en honor seu.

Enguany, com a homenatge als 20 anys de la publicació de la primera edició de l’original anglès de “Harry Potter i la pedra filosofal” (J.K. Rowling, 1997), la lectura versarà sobre les criatures mitològiques de tradició clàssica que apareixen en la saga de Harry Potter, com ara el fènix, el basilisc, el griu, l’hipogrif, l’esfinx, el centaure… i molts més!

L’acte, que és obert a tothom i gratuït, tindrà lloc a les 11 del matí a la sala d’exposicions del Museu Arqueològic de Catalunya d’Empúries (av. Puig i Cadafalch, s/n), L’Escala), una ubicació immillorable per llegir, tot envoltats de patrimoni grecoromà, fragments de textos clàssics i potterians que parlaran d’animals fantàstics. És una oportunitat única i segurament irrepetible, així que no us la perdeu! A més a més, hi haurà sorpreses!

Berta Cantó, professora de Clàssiques de l’Ins Bellvitge (L’Hospitalet).

PS: A la tarda, els que venim de lluny (i qui s’hi animi) podríem aprofitar per visitar, si voleu, el jaciment arqueològic d’Empúries i veure l’antiga ciutat grega i romana, que recordeu que és matèria de les P.A.U. i caldrà tenir-la fresca.

Cantània 2017: “La nit dels malsons”

Benvolguts aràcnids,

Col·laborem un any més amb vosaltres perquè els alumnes de 5è de l’Escola Bergantí de El Masnou tornarem a participar en el projecte de L’Auditori de Barcelona anomenat “Cantània”. Enguany uns 42.000 nens i nenes d’escoles de primària cantarem la cantata “La nit dels malsons” composada per l’Àlex Martínez i amb lletra de la dramaturga Marta Buchaca. Com és habitual i era d’esperar hi hem sabut trobar els referents clàssics que sempre hi són.

Si l’any passat la Mimí viamalsonstjava arreu del món i part de l’univers buscant el seu amant, aquesta vegada farem un viatge interior i de proximitat dins els propis malsons i els d’aquells qui ens envolten, guiats per la Guardiana de la Por, una dona que exerceix aquest ofici vetllant per tal que la por no desaparegui del món, entenem-nos: en un sentit bo, perquè… tots sabem que la por té un cantó bo, oi?

La por (Del llatí pavor, derivat del verb pavēre «tremolar») és una emoció que serveix per a avisar-nos d’un possible perill i va sorgir per qüestions adaptatives. És evident que des d’aquest punt de vista la por ens ha permès sobreviure com a espècie. Però…

… la por també pot ser un problema…

– preocupacions
– terror (por extrema)
– pànic (por terrible i intensa, però passatgera)
– fòbies (pànic terrible que se sent davant un fet concret)

… que afecta el nostre cos canviant els nostres…

– pensaments (manca de concentració…)
– comportaments (agressivitat, paràlisis, evitació)
– sentiments (inquietud, desesperació, angoixa…)
– o creant símptomes físics (tremolor, afogament, suor freda…)

Per això i per evitar mals majors és tant important una bona educació emocional que englobi el conjunt de les emocions bàsiques: felicitat, tristesa, ràbia, sorpresa, por i disgust.

A la cantata, l’acció comença la nit abans que en Lluc, el protagonista poruc de mena, marxi de colònies amb l’escola quinze dies i catorze nits. Ell no hi vol anar perquè haurà de fer moltes activitats que l’espanten. Quan a mitjanit entra a la seva cambra la Guardiana de la Por, el portarà a viatjar pels diferents malsons dels seus éssers estimats (familiars, amics, ídols…) i farà que conegui diferents tipus de pors (a la foscor, a l’abandó, a engreixar-se, a allò desconegut, escènica, al ridícul, a quedar-se sense feina…). En Lluc aprendrà que tothom, d’alguna manera o altra, té por i que, més que un defecte, la por és necessària per viure. També veurà que hi ha pors que ens impedeixen viure amb plenitud. Després d’aquesta experiència, en Lluc decidirà anar de colònies i aquest fet es convertirà en una experiència extraordinària per ell.

phobos-cantaniaEn la mitologia grega, Fobos (en grec antic Φόϐος, ‘pànic ’) fou una divinitat que personificava la por i el terror i era fill d’Ares (deu de la guerra) i d’Afrodita (deessa de l’amor). El seu equivalent en la mitologia romana és Timor. Fobos acompanyava el seu pare Ares a la batalla juntament amb el seu germà Deimos i la deessa Enió, i incitava els combatents a fugir. Els dos germans eren els aurigues del seu pare. La figura de Fobos sovint és representada com si tingués un lleó o un cap de lleó i aquells que l’adoraven sovint feien sacrificis en el seu nom. El seu temple principal estava a Esparta i els espartans hi pregaven abans d’anar a la batalla

És interessant saber que el déu de la guerra romà és Mart i que, quan l’astrònom estatunidenc Asaph Hall (1829-1907) va descobrir les llunes d’aquest planeta, les va anomenar Fobos i Deimos: el nom dels seus dos fills.

(Dibuix dels satèl·lits i Mart de Calvin J. Hamilton)

Parlant de fòbies, amics aràcnids, potser vosaltres, de tant en tant, sentiu una por intensa i ansietat quan us enfronteu a alguna cosa o situació. S’estima que al voltant d’un 10% de la població en pateix alguna. O potser simplement teniu pors sense que hi hagi un trastorn emocional. Sigui com sigui us animo a fer-les públiques en aquest fòrum per tal que d’aquesta manera veiem com ens assemblem els uns als altres i com ens fan témer les mateixes coses o situacions. Us pot ajudar saber que hi ha centenars de fòbies diferents i les podeu trobar amb el seu nom científic a les següents pàgines clicant aquí i aquí.

Potser sou com els valents Napoleó o Alexandre el Gran que tenien por als gats (ailurofòbia) o bé com en Walt Disney que en tenia als ratolins (musofòbia). O bé penseu que aquest article enllaçat per la Margalida pot tenir raó: “No hay tantas fobias como te quieren hacer creer”. Podeu investigar més sobres les fòbies a la pàgina corresponent de la Viquipèdia o en el bloc tant interessant de “L’univers clàssic dels nostres mots”. També hi ha un article molt interessant de Vilaweb que es diu. Fòbies: quan una por no ens deixa viure.

Us deixo amb la darrera cançó de la cantata que es diu “Viu la vida sense por” a ritme de Happy funk i de Gòspel desenfrenat que si l’hem d’interpretar bé ens aconsella que deixem de banda aquella por que no ens deixa viure i que ens fa patir i estressar-nos… per tal de poder viure feliços la vida lliure que decidim: amb passió, color i somriures. Així doncs fem com en Lluc i “vivim la vida”. Ara és el moment!

[youtube]https://youtu.be/9HsGi1dYE9I[/youtube]

Xavi de música

Referents clàssics a Bearn

Els alumnes de català de 2n de Batxillerat hem llegit el llibre de Bearn, novel·la escrita per l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Fou publicada per primera vegada, en castellà, el 1956 i el 1961, en la versió en llengua catalana. El 1964 va ser considerada una de les obres més importants de la literatura en llengua catalana del segle XX.

Com en molts casos, en la novel·la podem trobar clars referents clàssics, concretament mitològics. La primera part del llibre s’anomena “Sota la influència de Faust”, que fa referència al mite de Faust.

Aquest mite ens narra la història d’un mag anomenat Faust que pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. Això és condemnat per l’església, però la persona que prefereix la saviesa a la fe.

En certa manera, el pacte de Faust és el d’Hèrcules i Teseu en baixar al món dels morts; el viatge d’Orfeu a l’infern a la recerca de la seva estimada Eurídice amb l’ajut de la seva lira. A la vegada simbolitza els viatges esotèrics de Bacus, Hèrcules, Orfeu, Asclepi, Odisseu… que varen baixar a l’Avern per tornar a pujar a la terra.

”Lesseps projectava obrir un canal a Suez i Gounod preparava l’estrena de Faust a l’Òpera de París. Don Toni i la seva esposa havien viatjat i coneixien França i Itàlia.” Bearn o la sala de les nines, pàg. 70.

Podem trobar aquest mite en el personatge principal de la novel·la (don Toni), que ‘s’obsessiona’ a adquirir coneixement i en ser savi.

fausto-firma-el-pacto-con-su-misma-sangre

Seguidament, trobem diverses referencies a la Metamorfosis d’Ovidi i parla sobre el mite de Baucis i Filèmon i aporta el mateix final pels protagonistes: morir al mateix temps per no quedar-se sols.

Aquí trobem la part del suïcidi d’en Toni:
“La senyora ja no existia i les Memòries estaven acabades. La idea sel suïcidi se’m va imposar. (…) Hi va sa seva salvació eterna. Ha intentat suïcidar-se Vossa Mercè? (…) Ha pres Vossa Mercè un bombo de sa xemeneia? ” Part 2, pàg 267-268

300px-peter_paul_rubens17

“Júpiter i Mercuri a casa de Filemó i Baucis” de Peter Paulus Rubens

En definitiva, podem veure com les clàssiques han influenciat a molts autors!

Laia Costa,

2n de Batxillerat Humanístic