En el marc del meu Treball de Recerca, veig nombroses notícies d’actes que commemoren els 2 mil·lenis des de la mort del primer emperador de Roma, Octavi August. Concretament, l’efemèride serà el 19 d’agost, el dia exacte de la seva defunció.
A causa d’això, nombroses entitats, festivals i ciutats han començat a organitzar actes i celebracions commemoratives, així com conferències i exposicions. Aquí teniu alguns exemples d’aquest fenomen:
Com ja expliquen altresarticles, August va entrar a l’alta política amb la formació del segon triumvirat, gràcies a la seva condició de fill adoptiu de Cèsar i a les seves dots polítiques. Un cop va guanyar la tercera guerra civil (42 aC), el seu poder sobre Roma va augmentar. En un món convuls i en constant canvi, va saber dominar els seus per crear un imperi estable i econòmicament viable. Un cop va vèncer Marc Antoni a la batalla d’Acci (31 aC), Octavi va proclamar l’imperi i va passar a anomenar-se August. El segle d’August és un moment esplendorós de Roma en tots els aspectes i especialment en la cultura.
Estàtua d’August, Roma
Pel que fa a la península ibèrica, l’emperador hi va passar bastants anys, ja que va assistir personalment al desenvolupament de les guerres càntabres (29 a. C.-19 a. C.), tot i que poques vegades va anar al front, per problemes de salut. Mentre es desenvolupaven els conflictes, August va residir a Tàrraco, ciutat que va créixer de manera considerable fins convertir-se en port principal del Mare nostrum. Va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local. I el 27 aC la ciutat va ser proclamada capital de la Tarraconense.
Maqueta de la ciutat, Volta del Pallol (Tarragona)
Tàrraco és un clar exemple de la petjada que va deixar August a Hispània, i en pot ajudar a donar una explicació al fenomen que tractem. Però no n’és l’únic, ja que aquest passat cap de setmana es va celebrar la Magna Celebratio, com ja sabeu, on el Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona va fer una recreació del casament d’Octavi August amb Lívia Drusil·la i també es van fer dues conferències: “August”, per Marc Mayer (catedràtic de Filologia Llatina a la UB), i “El paper de la cultura en la política d’August”, per Montserrat Tudela (llicenciada en Filologia Grega, directora de la revista Auriga). No vaig poder assistir-hi, però sé per la meva professora que van ser molt interessants.
Personalment, he arribat a la conclusió que els pobles de la costa oriental de la península tenim una espècie d’agraïment a August, de manera que busquem alguna manera de retre-li homenatge, i aquesta n’és una. Per què?
L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de TirMattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis, invisam quaerens quam primum abrumpere lucem. tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei, namque suam patria antiqua cinis ater habebat: ‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem: dic corpus properet fluviali spargere lympha, et pecudes secum et monstrata piacula ducat. sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta. sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi, perficere est animus finemque imponere curis Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’ sic ait. illa gradum studio celebrabat anili. at trepida et coeptis immanibus effera Dido sanguineam volvens aciem, maculisque trementis interfusa genas et pallida morte futura, interiora domus inrumpit limina et altos conscendit furibunda rogos ensemque recludit Dardanium, non hos quaesitum munus in usus. hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile conspexit, paulum lacrimis et mente morata incubuitque toro dixitque novissima verba: ‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat, accipite hanc animam meque his exsolvite curis. vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi, et nunc magna mei sub terras ibit imago. urbem praeclaram statui, mea moenia vidi, ulta virum poenas inimico a fratre recepi, felix, heu nimium felix, si litora tantum numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’ dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae, sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras. hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’ dixerat, atque illam media inter talia ferro conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether, non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu unguibus ora soror foedans et pectora pugnis per medios ruit, ac morientem nomine clamat: ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas? hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant? quid primum deserta querar? comitemne sororem sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses, idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem difficilisque obitus Irim demisit Olympo quae luctantem animam nexosque resolveret artus. nam quia nec fato merita nec morte peribat, sed misera ante diem subitoque accensa furore, nondum illi flavum Proserpina vertice crinem abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco. ergo Iris croceis per caelum roscida pennis mille trahens varios adverso sole colores devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’: sic ait et dextra crinem secat, omnis et una dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.
Jean de Bologne
Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.
Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.
Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.
GIAMBOLOGNA:
Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.
Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.
El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.
L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.
Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.
El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne
Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:
També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:
Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines
Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines
El rapte de les sabines de Christoph Fesel
Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin
A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?
En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?
Com tots sabem Grècia està passant per un moment molt complicat, tot el país es troba afectat per greus problemes polítics, econòmics i socials. Però hem de recordar que Grècia és molt més què un país, és el nostre bressol, és l’espurna que va encendre la flama de la nostra civilització. Per això, hem de demostrar agraïment i respecte a aquest país, un país que ens ha ensenyat tantes coses i que tant li devem.
Entre les milers de coses que devem als grecs, hem recopilat unes quantes, concretament 7, coses que tothom coneix i que ja formen part de les nostres vides:
Entre aquestes diapositives trobem diversos llegats del món grec, entre elles hi ha el cànon debellesa grec, o el principi matemàtic del gran Arquímedes.
Com ja heu vist és ben evident que el món grec ens envolta dia a dia i que sense ell no seríem res. Per tant, volem agrair-los l’herència que ens han deixat, o com ells dirien ευχαριστίες.
Quins referents clàssics hi has reconegut? Què t’ha semblat la moda Primavera-Estiu 2014 de Dolce&Gabbana? En què (quins temples, quines monedes…) s’han inspirat?
Caront és un personatge de caràcter mitològic. Era fill de Nyx i d’Erebus. El seu nom fa referència als seus ulls grisos i pot ser considerat un eufemisme per a la mort. L’historiador Diodorus Siculus creu que Caront i el seu nom té origen a Egipte. Es coneix per la seva aparició a l’Eneida, epopeia llatina escrita per Virgili. Les característiques físiques d’aquest són la seva aparença d’home vell, amb barba blanca, molt lleig i que sempre portava una túnica trencada.
Caront sempre viatjava sobre una barca amb l’ajuda d’un pal per poder desplaçar-se. En aquesta barca el que transportava eren les ànimes a l’Hades travessant el riu Aqueront.
Per arribar al món dels morts, les ànimes havien d’introduir-se a l’interior de la terra a través d’una cova, a més de passar per la llacuna Estígia amb una barcassa, cosa de la qual es feia càrrec aquest personatge, Caront. Ell les portava fins a les portes dels inferns a canvi que li donessin un òbol.
Només les ànimes que havien havien rebut sepultura podien ser transportades per Caront. Pel contrari, la gent que no estava enterrada anava sense rumb durant cent anys per les aigües de la llacuna.
Aquí us deixem un vídeo sobre un text de Lord Dunsany titulat precisament amb el nom d’aquest personatge mític.
Aparició de Caront a l’Eneida, en llatí
El personatge de Caront apareix en el sisè llibre de l’Eneida quan Eneas necessita l’ajuda de Caront per entrar al món dels morts. Eneas, a diferència de la resta d’ànimes, no paga a Caront, sinó que el convenç perquè el porti gràcies al branquilló d’or que duia. Concretament apareix al següent fragment (VI, 295-301).
”Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas. 295
”D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espesa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu.”
(Traducció de Joan Bellès)
Pervivència de Caront en l’art
Caront és un personatge mitològic que no ha tingut massa presència en l’art actual, és a dir, el podem trobar en diverses pintures però no tenim constància d’ell en cap altre àmbit artístic, com pot ser l’escultura.
Selecció d’obres pictòriques on apareix aquest personatge mitològic:
Patinir. El pas de la llacuna Estígia (1520-24). Madrid, Museu del Prado
En fer aquesta investigació sobre el personatge mitològic que apareix a l’Eneida de Virgili, hem arribat a la conclusió que Caront està representat com un personatge que té un aspecte físic molt envellit i que exerceix la funció de transportar ànimes per mitjà d’una barca pel riu infernal Aqueront.
Després d’haver buscat diferents fonts a Internet sobre la pervivència de Caront en l’art a l’actualitat hem trobat que no hi ha massa representacions artístiques sobre aquest personatge, només hem trobat algunes obres pictòriques.
Aprofitant els teus coneixements sobre l’Eneida, sabries dir qui acompanya Eneas al món de morts?
Al llibre El Cafè de la Granota, al conte ”Senyora mort, carta de Miguel Garrigues”, apareix aquest personatge mitològic. Quins elements trobes en aquest capítol que facin referència a Caront? Quin ús fa Jesús Montcada del mite?
Pel que fa a les representacions gràfiques, comenteu-les en funció de la fidelitat al text presentat.
Què us ha semblat el text del vídeo i la versió que fa del personatge aquest autor de principis de segle XX? Busca’n informació.
Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.
Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]
Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.
Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]
El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.
Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]
La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.
En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.
Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]
Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.
Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.
Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.
Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.
Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.
(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).
Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.
Sentit extens:
Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.
Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:
1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.
2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.
3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?
4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.
5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?
Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.
Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.
Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.
Vista general del casc antic de Berna, amb el Zytglogge, rellotge astronòmic, al fons
[Foto: Joan Molar]
Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó. El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.
Façana del Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]
És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.
Inscripció llatina en el Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]
Traducció literal
–Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.
–Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).
–Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis.
-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica.
En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: Bundeshaus, Palais fédéral, Palazzo federale, Chasa federala.
Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII). Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).
A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.
Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:
1. Què és una confederació?
2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?
3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.
4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.
Castle és una sèrie americana que tracta sobre un grup de detectius d’homicidis a Nova York. S’emet els dilluns a Estats Units a la cadena ABC i a Espanya ha començat la sisena temporada a Cuatro, dijous a la nit.
L’equip de detectius
Aquest capítol és el sisè de la sisena temporada, anomenat “Get a clue” on trobem diverses frases en llatí que utilitzen els protagonistes per resoldre l’assassinat. En cada un d’aquests vídeos, hi trobem un parell de frases en llatí que van sortint al capítol.
En el primer vídeo, després de la mort d’una noia els detectius relacionen la seva mort amb uns símbols i van a preguntar a un professor què sap respecte aquests. El professor no coneix els símbols, però sí que els ensenya una carta que portava la dona abans del seu assassinat on hi ha les pistes per trobar un tresor del segle XVIII. En aquesta carta, és on trobem les frases en llatí. A partir del minut 1:51, veiem la frase que ajudarà a resoldre el misteri:
– Mundus convertit inter caela et cineres: El món gira entre els cels i les cendres
– Periculum et dolor : Perill i dolor
[youtube]http://youtu.be/0yySLoUnCQc[/youtube]
A partir del minut 1:26, els detectius segueixen la pista de l’assassinat i arriben a una església. En aquesta hi troben el sentit de la frase en llatí abans explicada, ja que està representada a un vitrall. Veiem el cel i les cendres de la frase i arriben a la conclusió que cendra i altar, en llatí cinis, tenen el mateix significat. Per tant, el que necessiten per continuar amb el misteri està a l’altar de l’església. Un cop es troben davant l’altar parlen d’Hefest, déu de la mitologia grega i fill de Zeus i d’Hera. L’equivalent romà és el déu Vulcà. Parlen sobre el taller d’Hefest situat al mont d’Etna, ja que la pista els porta a una ferreria anomenada així.
[youtube]http://youtu.be/Xvzt44k-izw[/youtube]
En aquest vídeo, hi trobem la paraula en llatí a partir del minut 2:45, després de la unió de tots els símbols que han anat trobant s’adonen de les lletres que hi surten en aquests. Totes aquestes lletres formen la paraula oris, en català “boca”. Per tant, a la boca de la figura que hi ha a l’església trobem l’entrada a una cova.
[youtube]http://youtu.be/bVzOFxphSuA[/youtube]
En aquest últim vídeo, hi veiem la solució al misteri, quan entren a la cova que hem explicat a l’anterior vídeo troben un taüt i per obrir-lo utilitzen la frase del principi, giren el món que està sota del cels i allà és on troben el “tresor”.
Un dels poemes de Bodas de Sangre de Federico García Lorca és “Madeja, madeja”. És recitada per dues “Muchachas” a l’últim acte i té uns clars referents clàssics tant en la forma com en el contingut. Quins són i per què?
Un alumne de 4t de l’ESO va comentar que el text “Madeja, madeja” semblava un Rap i aquí en teniu el resultat:
Ester Falip
Professora de Llengua i Literatura Castellana
Institut Castellar del Vallès
