L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de Tir Mattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis,
invisam quaerens quam primum abrumpere lucem.
tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei,
namque suam patria antiqua cinis ater habebat:
‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem:
dic corpus properet fluviali spargere lympha,
et pecudes secum et monstrata piacula ducat.
sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta.
sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi,
perficere est animus finemque imponere curis
Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’
sic ait. illa gradum studio celebrabat anili.
at trepida et coeptis immanibus effera Dido
sanguineam volvens aciem, maculisque trementis
interfusa genas et pallida morte futura,
interiora domus inrumpit limina et altos
conscendit furibunda rogos ensemque recludit
Dardanium, non hos quaesitum munus in usus.
hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile
conspexit, paulum lacrimis et mente morata
incubuitque toro dixitque novissima verba:
‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat,
accipite hanc animam meque his exsolvite curis.
vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi,
et nunc magna mei sub terras ibit imago.
urbem praeclaram statui, mea moenia vidi,
ulta virum poenas inimico a fratre recepi,
felix, heu nimium felix, si litora tantum
numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’
dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae,
sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras.
hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto
Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’
dixerat, atque illam media inter talia ferro
conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore
spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta
atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu
tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether,
non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis
Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes
culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu
unguibus ora soror foedans et pectora pugnis
per medios ruit, ac morientem nomine clamat:
‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas?
hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant?
quid primum deserta querar? comitemne sororem
sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses,
idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem
difficilisque obitus Irim demisit Olympo
quae luctantem animam nexosque resolveret artus.
nam quia nec fato merita nec morte peribat,
sed misera ante diem subitoque accensa furore,
nondum illi flavum Proserpina vertice crinem
abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.
ergo Iris croceis per caelum roscida pennis
mille trahens varios adverso sole colores
devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti
sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’:
sic ait et dextra crinem secat, omnis et una
dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
Pervivència del suïcidi de Dido arreu tot seguint El Fil de les Clàssiques:
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
Ens ha agradat escoltar aquest “Lament de Dido” en l’òpera Dido i Eneas d’Henry Purcell:
[youtube]http://youtu.be/tniDtbN-I1M[/youtube]
Dido, atribuïda a Cristophe Cochet, feta el 1707 i exposada al Louvre
La mort de Dido d’Augustin Cayot, feta el 1711 i exposada al Louvre
La mort de Dido per Giambattista Tiepolo entre 1757 i 1770
- La mort de Dido per Henry Fuseli al 1781
La mort de Dido per Joseph Stallaert (1872)
· Sabeu alguna cosa més sobre la mort de Dido i la seva pervivència?
Nora Domingo i Marta Verde
2n Batx
LLatí
El rapte de les sabines i Giambologna
Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.
Jean de Bologne
Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.
Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.
Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.
GIAMBOLOGNA:
Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.
Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.
El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.
L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.
Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.
El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne
Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:
També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:
Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines
Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines
El rapte de les sabines de Christoph Fesel
Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin
A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?
En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?
Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí
Equus caballus
Per començar podem parlar de l’etimologia de cavall que tot i que deriva del llatí caballus té com a nom científic equuus caballus i derivats com equinoteràpia, equitació… a partir del llatí equus. No s’ha de confondre aquest mot amb l’aequus, que avui en dia deriva en “equitat” i significa “igual”. També podem trobar equivalències etimològiques amb el grec.
Avui en dia Equus és un gènere de mamífers de la família dels èquids que consta dels cavalls, els ases i les zebres.
El cavall segons l’Eneida
Segons l’Eneida de Virgili, les forces gregues no podien entrar a Troia a causa de les altes muralles i els sistemes de defensa que la protegien des de feia deu anys. Ulisses va fer una trampa, que consistia en construir un enorme cavall de fusta a l’interior del qual s’hi van amagar els soldats grecs. Els habitants de Troia, en veure’l, van pensar que era un regal dels déus i el van acceptar. Un cop els habitants de Troia van introduir el cavall dins la ciutat, els soldats ocults varen sortir i van obrir-ne les portes, permetent que la força invasora pogués entrar, donant per finalitzada la Guerra de Troia.
Aquests fets succeeixen després del que explica la Ilíada d’Homer i abans que el que succeeix a l’Odissea, del mateix Homer, ambdós escrits al segle VIII aC. Entre el 29 aC i el 19 aC, Virgili va escriure L’Eneida inspirant-se en les dues obres homèriques.
Cavall de Troia
Neptú és la divinitat romana associada als mars i als terratrèmols, fill gran de Saturn, germà de Júpiter i Plutó.
Quan Júpiter el va alliberar, Neptú va escollir el mar com a llar i a les profunditats tenia un regne. Era inseparable dels seus cavalls i solia cavalcar sobre les aigües amb cavalls blancs. Per tot això, el símbol del déu és un cavall. A part dels seus cavalls, també solia muntar sempre sobre dofins. Neptú no vestia amb grans robes, perquè el seu aspecte físic era prou imposant.
Amb les seves emocions canviants podien provocar des de terribles tempestes fins a onades tranquil·les i pacífiques, per aquest motiu mai ningú s’atrevia a provocar-lo sense motiu.
La Consuàlia (Consualia) era una festa en honor de Consus (déu romà de caràcter molt obscur). Se celebrava el 21 d’agost, era una festa eqüestre, es feien carreres de cavalls i quàdrigues.
· Podríeu dir què va significar també el 21 d’agost relacionat amb el rapte de les sabines?
El circ romà era un edifici d’oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros. L’edifici del circ romà prové de l’hipòdrom grec. S’hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).
El circ era de forma allargada i rectangular, les parts eren:
- La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina).
- A cada extrem de l’spina hi havia una meta en forma de columnes.
- Sobre l’spina hi havien obeliscos o estàtues de déus.
- Al voltant de l’arena era ocupat per la cauea o graderia, separada de la pista per una barrera, el podium.
- El puluuinar era on s’asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.
A Tàrraco podem contemprat les restes més ben conservades d’un circ romà del món.
· Sabríeu dir algun altre lloc on també fessin carreres de cavalls a l’època romana?
Genitor era el cavall de Juli Cèsar. El cavall presentava un problema a les potes (atavisme). Els augurs van prendre aquesta anomalia com a senyal per que qui montés aquest cavall seria l’emperador que dominaria el món. Per això, era el cavall preferit de Juli Cèsar i no va permetre que ningú més el montés. Amb Genitor, Cèsar va traspassar el Rubicó, quan es va decidir a conquistar el poder amb una guerra civil.
Juli Cèsar
Relacionat amb la literatura actual, Peter Shaffer va escriure el 1973 una obra de teatre anomenada “Equus”. Tracta d’un jove adolescent que pateix una fascinació patològica sexual i religiosa pels cavalls.
L’equus fira de Girona és un saló que reuneix les novetats en roba i complements per fer equitació i els últimos productes i alimentació pels cavalls. També s’hi reuneixen els criadors de cavalls, ponis i aficionats als esports eqüestres, encara que pot assistir-hi tothom. A la fira Equus es té l’oportunitat de disfrutar de concursos, campionats equins i exhibicions. Normalment, aquesta fira se celebrava anualment, però van decidir que la farien cada dos anys, per aquesta raó el 2013 no es va celebrar.
També trobem la pervivència del mot equus als automòbils (paraula que prové del grec αὐτο “un mateix”, i del llatí mobĭlis “que es mou”). El Hyundai Equus és un sedan de luxe de Hyundai, que va ser llançat allà per 2011. L’Equus es renova aquest any amb millores d’equipament i qualitat constructiva. Aquest model, que encara no es comercialitza a Espanya, és un dels automòbils amb millor imatge en el mercat nord-americà. L’interior d’aquesta versió tan especial del Hyundai Equus va a càrrec de la firma francesa Hermès, una de les empreses de luxe de més reputació en el món. L’habitacle presenta una aconseguida combinació de colors, amb la utilització de nombrosos tipus de pells i cuir, entre les quals destaca la pell de cocodril dels panells de les portes i que Hermès empra en les seves bosses de luxe per a dona.
·Trobeu algun altre referent més? Expliqueu-lo i raoneu la resposta.
Marta Verde
2n batx Llatí
El Panteó de Roma
Aquest any hem escollit l’assignatura d’Història de l’Art. Una de les primeres obres que hem analitzat ha estat el Panteó de Roma i ens ha fet pensar molt amb l’assignatura de Llatí.
Ens hem adonat que la llengua llatina és molt important ja que ens trobem referents com aquest per tot arreu. Per tant, hem decidit compartir amb vosaltres el nostre comentari.
Interior del Panteó
DOCUMENTACIÓ GENERAL:
Nom: Panteó (Temple de tots els déus.
Arquitecte: No el coneixem però F. Chueca l’atribueix a Apol·lodor de Damasc (gran arquitecte greco-oriental), impulsat a construir-lo per Adrià. Sembla que el mateix Adrià va intervenir en el projecte ja que era molt aficionat a l’arquitectura.
Cronologia: 118-120 dC
Localització: Roma (Camp de Mart), sobre l’antic Panteó d’Agripa.
Dimensions: 18 m (columnes), 42 m (cúpula) 35 m (ample de pòrtic), 58 m (ø de tambor)
Materials i elements constructius:
– Granit gris i rosa en el pòrtic.
– A la cúpula podem trobar materials més lleugers: “Opus caementicium” argamassa barrejada amb pedres, pedra volcànica, pols de maó i trossos de travertí entre altres.
– Maons
– Carreus de pedra
– Gerros de ceràmica buits al l’interior de les voltes per fer-les més lleugeres.
Donada la pobresa dels materials, eren recoberts de plaques de marbre i estuc.
Sistema constructiu:
–Arquitravat al pòrtic
Elements de suport:
– 8 pilars per cúpula. Les columnes i pilastres són corintis
– 8 columnes de granit egipci al pòrtic i 8 a la façana.
Elements sostinguts:
-Cúpula, arcs de mig punt, voltes de canó. Arcs de descàrrega perquè el pes de la cúpula recaigui sobre els pilars.
-Entaulament al pòrtic.
Tipologia: Temple dedicat a tots els déus de l’antiguitat.
ANÀLISI FORMAL:
Espai interior:
Planta: Combina una planta circular coberta amb cúpula amb un pòrtic (orientat al nord) com els dels temples rectangulars que avança cap a l’espectador. Es combina, doncs, un espai centralitzat amb un eix longitudinal que uneix les dues parts esmentades.
Descripció del pòrtic: el pòrtic fa les funcions de prònaos: els intercolumnis donen pas a tres naus, la central més ampla, separades per columnes, cobertes amb una volta de canó i decorades amb cassetons de bronze daurat que s’han perdut; les naus lateral porten a dos absis amb les estàtues d’August i Agripa i la nau central arriba fins l’entrada de la cúpula.
Aquest pòrtic dóna pas a un dels espais circular més gran realitzats fins ara amb una visió estàtica (no canvia amb el desplaçament de l’espectador) i abastable a la vista.
El diàmetre de la cúpula és igual a l’alçada de la cúpula.
Rotonda: la rotonda és en realitat un cilindre tancat, sense obertures, aixecat amb dos murs d’opus caementicium per resistir el pes. El gruix dels mur és de 6 m. Vuit pilars dobles recullen la càrrega de la cúpula, repartida per grans arcs de descàrrega situats a la cúpula
L’aspecte interior d’aquesta rotonda o cilindre és el d’una estructura de dos pisos separats per entaulament i cornises:
– L’inferior amb columnes i pilastres corínties que s’alternen amb exedres i fornícules on es situaven estàtues de les divinitats. Es tracta d’una alternança d’espais massissos i espais buits amb 8 pilars.
– Els pis superior que fa les funcions de tambor de la cúpula presenta una successió regular alterna d’espais massissos i quadrats i buits rectangulars amb frontons triangular
La cúpula està formada per dues capes de formigó amb addicions de materials diferents en funció de pes recollir per uns arcs de descàrrega que connecten amb els pilars abans esmentats. El mur de la cúpula es va aprimant fins arribar a 1.40 de gruix. El revestiment de la cúpula està format per cinc anells de 28 cassetons (140 en total) que disminueixen de tamany segons l’alcada. L’efecte eteri de la cúpula queda reforçat per l’ull central (opeion, oculus) de 8.21 m d diàmetre que actua com a disc solar mòbil que il·lumina les diferents parts de interior en funció del sol que provoca gran lluminositat.
Espai exterior:
-Pòrtic: recinte rectangular de façana clàssica. És un temple octàstil d’ordre corinti, tenen capitell de marbre, el fust de granit egipci amb escalinata central i estructura arquitravada.
-Entaulament i frontó: hi ha una inscripció referent a Marc Agripa, fill de Luci, al fris: M·AGRIPA·L·F·COS·TERTIUM·FECIT
L’exterior estava recobert amb plaques de marbre i estuc, i la cúpula amb teules de bronze daurat. L’interior era molt més ric en decoració que l’exterior, que era força pobre.
-Elements decoratius: són poc avui en dia ja que han desaparegut moltes plaques de marbre i estuc del revestiment, així com les teules de bronze daurat que hi havia a la cúpula, tampoc es conserven els bronzes del sostre de l’entrada. Sembla ser que els cassetons de la cúpula estaven pintats de color blau amb estrelles daurades, representaven el cel. Les columnes de fust estriat i rics capitells corintis, els frontons, els medallons i les cornises són altres elements decoratius de l’interior.
Es conserven les portes de bronze originals i el paviment antic de marbre.
Estil:
El Panteó es un bon exemple de la capacitat constructiva dels romans, pels materials i tècniques, i una mostra d’interès pels espais interiors. La intencionalitat monumental era de caire imperial. Hi trobem les principals característiques de l’arquitectura romana:
– Els romans mantenen els ordres clàssics creats pels grecs però amb aportacions pròpies, com el capitell compost, el qual combina les formes vegetals del corinti amb volutes jòniques o amb una decoració figurativa. També cal assenyalar l’anomenat ordre toscà, molt semblat al dòric però amb base, fust llis i capitell amb alguna motllura afegida a l’equí i l’àbac. Malgrat aquestes innovacions els romans no van abandonar els ordres grecs.
– Els romans mantenen l’arquitectura arquitravada, especialment als edificis religiosos. Incorporen l’arc de mig punt i la volta.
-No oblidem l’acusat sentit pràctic dels romans, que els farà estudiar i preocupar-se molt més que els grecs pels espais interiors de l’edifici i la seva funcionalitat.
-Tot això farà que s’ampliï moltíssim els tipus d’edificis típics de l’art romà. Alguns d’ells es realitzaran dins d’un estil massís, racional, funcional i amb escassa decoració (com per exemple algunes termes); mentre que altres edificis els realitzaran dins d’un estil més decoratiu o representatiu, com seria el cas dels arcs de triomf, en els quals predomina la concepció de l’arquitectura com a decorat, amb una clara intenció política.
-Respecte als materials arquitectònics, els romans van fer servir diferents tipus de pedres, però l’aportació. en aquest terreny és la utilització de l’opus caementicium, formigó format per una barreja de calç, sorra, peces de roca volcànica, trossos de pedra i com a material d’unió l’anomenada puzzolana (sediment de cendres volcàniques i calç). Aquest material era barat i obligava a situar a sobre un revestiment: inicialment es va fer amb l’opus reticulatum, és a dir, cobrir el ciment amb peces de pedra col·locades romboïdament. Més endavant, van fer servir l’opus latericium, és a dir, un revestiment amb maons. També realitzaven revestiment luxosos, amb marbres de colors, estucats i pintures.
INTERPRETACIÓ
Encàrrec: Adrià
Funció: religiosa i de glorificació a l’emperador.
Significat / Marc històric: Esta dedicat a tots els déus (Pàntheon del grec Πάνθεον): la seva planta circular simbolitza l’acolliment ofert a tots els déus. A l’interior es veia una al·lusió a la cosmologia romana, específicament a la cúpula, amb els 28 cassetons, que simbolitzen els mesos lunars, 5 esferes concèntriques que simbolitzen el sistema planetari antic amb el sol al centre i, per últim, una volta celeste amb el sol al centre que simbolitza Roma com a centre de l’univers que coneixien.
El 609 va ser convertit en església, actualment acull els sepulcres de Rafael, Victor Manuel II i Humbert I.
CONCLUSIÓ:
En conclusió, la grandiositat, la bellesa, la monumentalitat i l’equilibri d’aquesta arquitectura fa que sigui considerada com a una obra clàssica i que hagi estat imitada arreu.
La Rotonda dissenyada per Jefferson a la Universitat de Virgínia
Ens ajudes a geolocalitzar aquest i altres edificis que imitin el Panteó d’Agripa?
· Aquí us deixem un vídeo amb l’explicació del Panteó de Roma:
[youtube]http://youtu.be/PFTlZ6mLl50[/youtube]
El sol desfà les ales
El passat dia 28 de febrer vàrem anar als cine Yelmo Icària de Barcelona, per veure la pel·lícula Her del director Spike Jonze en anglès. Amb el nom del cine vàrem trobar un referent del jove Ícar i això ens va moure per fer un article del mite i veure quina relació té amb la pervivència de la mitologia grega.
Ícar (Ίκαρος), era fill de Dèdal (Δαίδαλος), l’arquitecte constructor del laberint de Creta, i d’una dona esclava. Ícar va ser empresonat amb el seu pare al laberint que havien construït per ordre de Minos, rei de Creta, per tal d’empresonar al Minotaure (Μινόταυρος) que era un monstre que tenia el cos d’home i el cap de toro. Minos també va deixar allà dintre a Dèdal i al seu fill a dintre ja que eren els únics que sabien com sortir i tancant-los aconseguia que no diguessin a ningú la solució.
Dèdal va conseguir escapar de la presó, però no podia abandonar Creta perquè Minos tenia molta vigilància. Per poder escapar del laberint, va fabricar unes ales per a tots dos amb plomes subjectades amb cera. Abans de fugir va dir al seu fill:
“Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles baix, la humitat obstruirà les teves ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. No et separis de mi i no es passarà res.”
Dèdal i Ícar
De sobte el fill va començar a volar cap amunt per arribar fins al cel i la proximitat als rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a l’aigua mentre cridava al seu pare, s’enfonsava al mar.
La caiguda d’Ícar de Jacob Peter Gowy
Finalment, el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.
Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària també el mar “Mar d’Icària”, en la seva memòria. Dèdal va arribar fins a Sicília, on va crear un temple per Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com una ofrena.
En aquest mite podriem trobar diverses moralines, com que els joves que no controlen els seus impulsos i desitjos de seguida s’estrellen. O podem interpretar-ho també com a símbol de la curiositat innata dels homes, l’atracció per l’aventura i el risc.
Dèdal i Ícar
Ícar va pensar que potser podria acostar-se al Sol sense que passés res, que potser el seu pare s’equivocava. Que tocar el sol no tenia perquè ser un regal només per als déus. Però Dèdal no s’equivocava. Ícar va apropar-se tant al Sol que la cera es va començar a desfer. Les petites plomes van anar caient una rere l’altra i quan Ícar va intentar batre de nou les ales, ja no podia mantenir el vol. I Ícar va caure, davant la mirada desesperada del seu pare. Tan a prop com havia estat de la seva desitjada llibertat i finalment el mar el va engolir per sempre més.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=w2nblWAX-z4[/youtube]
Per últim mentre feiem aquest article ens vam adonar que encara no teníem una cançó del grup Presuntos Implicados que parla sobre Ícar, n’heu ober apunt i el podeu trobar a l’Empremta d’Orfeu.
Marta Verde i Nora Domingo
2n batx Grec