La fundació de Roma està envoltada de misteri i, fins i tot, d’una essència en part mitològica, ja que es pensava que la ciutat del Tíber i els seus fundadors tenien avantpassats divins, com és el cas d’Eneas, fill de Venus, o de Ròmul i Rem, fills de Mart. Com en tota llegenda, sempre hi trobem elements que ens semblen impossibles de creure, però que per als romans eren molt lògics. La mitologia fundacional de Roma ve marcada principalment per dos autors, Virgili i Tit Livi, tots dos de la mateixa època, la transició de la república a l’imperi feta a finals del segle I a.C.
L’obra de Virgili, l’Eneida, té una finalitat molt diferent a la de Tit Livi, ja que va ser encarregada per l’emperador romà Octavi August, que volia amb aquesta obra exaltar el sentiment patriòtic dels romans i vincular la seva persona amb Ròmul, el fundador i primer rei de Roma. Es veu clarament en les seves paraules com vol heroïficar la figura dels fundadors de Roma, sobretot d’Eneas, i emfatitzar en què l’etapa imperial serà un èxit rotund. L’obra narra les peripècies de l’heroi troià per arribar des de la seva pàtria destruïda fins al lloc on després els seus descendents fundaran la ciutat eterna, incorporant molts elements mitològics com els déus, els ciclops o els monstres marins Caribdis i Escil·la en el seu viatge a Itàlia, i fins tot explica la rivalitat de Roma i Cartago amb el mite de Dido i Eneas.
L’obra de Tit Livi, però, és d’un caràcter molt més objectiu, feta des del punt de vista d’un historiador. El que vol és explicar la història de Roma des de la seva fundació fins a la creació de l’imperi, encara que obligatòriament hagi de parlar de certs mites, com el de Ròmul i Rem, alletats per una lloba enviada pel seu pare Ares/Mart, déu de la guerra. Però bàsicament la seva idea és fer un llibre que reculli tota la història de Roma des del 753 a.C. fins al seu temps.
De fet, no podem entendre la història i la fundació de Roma sense que hi hagi una part envoltada en el mite, ja que és impossible tenir dades exactes d’una època tan remota i que a més va marcar un punt crucial en la història futura del món i Tit Livi sempre serà la principal font que cal consultar quan es vol entendre la història de Roma (d’aquí la seva pervivència).
A les PAU llatí Catalunya 2015 és prescriptiu fer la lectura del llibre primer de Tit Livi, Ab urbe condita. Ahir va ser el Dia Internacional de la Dona i a classe de llatí com a grec (vid. El Fil i <em>Literatura grega a escena) també volem recordar el paper de la dona en les lletres llatines.
Quines dones hem trobat en la lectura atenta del llibre primer d’Ab urbe condita? Quin paper tenen? Com les tracta Tit Livi? Quina pervivència tenen en l’art, la música, la literatura, el cinema, la publicitat…? Quina dona t’ha agradat més i per què?…
Una de les lectures que entren a la selectivitat és el primer llibre d’Ab urbe condita de Tit Livi, la qual ens narra la història de Roma des dels seus inicis fins a l’any 9 dC. En aquesta presentació que us he preparat podreu veure els set reis que van regnar a Roma des del 753 a.C fins el 509 a.C. si en voleu saber més llegiu Els orígens de Roma en traducció de Bàrbara Matas.
Una de les lectures prescriptives de les PAU de Llatí Catalunya 2015 és el primer llibre d’Ab urbe condita de l’historiador romà Tit Livi. A Aracne només en teníem una interessant ficció de la seva vida i, abans de començar a llegir Els orígens de Roma, hem de saber qui és Tit Livi, la seva relació amb August, la seva fama a Roma i la seva pervivència fins als nostres dies.
Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.
Jean de Bologne
Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.
Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.
Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.
GIAMBOLOGNA:
Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.
Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.
El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.
L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.
Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.
El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne
Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:
També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:
Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines
Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines
El rapte de les sabines de Christoph Fesel
Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin
A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?
En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?
Una de les petites satisfaccions que una professora pot tenir és veure com la llavor sembrada fructifica més enllà de les classes i de l’avaluació. Quan, sense l’incentiu de la nota, m’arriben aportacions d’alumnes que ja no estan sota la meva supervisió, penso que realment han entès que cal anar per la vida amb els ulls ben oberts i treure el suc de cada moment.
I per a mostra un botó. En aquest article us transcric els missatges d’alumnes de segon de l’any passat que m’han fet arribar les seves troballes clàssiques. Vet aquí les seves paraules, amb l’espontanietat pròpia de la immediatesa.
12-6
Teresaaa, ara que els nervis de la sele ja estan millor, t’envio aquesta foto que hem fet avui la Sara i jo de tornada de la uni. Que ara que ja no ens compta per la nota TIC, ara sí que trobem establiments amb noms clàssics. Hem entrat a preguntar per què es deia així, però la dona ens ha decepcionat dient que perquè a la mestressa li agradava i volia… que no tenia cap sentit… Tot i això, li hem fet una foto, encara que estàvem al mig de Barcelona perdudes, perquè hi havia un incendi al metro i hem hagut de marxar caminant un tros… un caos de dia… Ara a acabar de repassar per als exàmens que encara queden, i a veure si van bé.
[Foto Marina García i Sara Castro]
16-6 Teresa, fins i tot de festa trobem referents grecs… Això esta al costat de “versus”.
[Foto Marina García]
15-6 Has llegit el nou número de la revista ”Sàpiens”? Parla sobre el senat de l’antiga Roma. Solament llegir el primer paràgraf i veure que l’autor de l’article fa referència a Tit Livi, és tot un plaer llegir-ho. Ho llegeixo i em ve al cap cada moment que hem passat a classe de Llatí d’aquest any. JORDI
1-10 Molt més complet és aquest muntatge fotogràfic sobre el viatge de la Marina a Escòcia, que tot just m’acaba d’arribar.
Ja veieu que amb l’ajuda d’aquests excompanys podeu fer entrades al Google map d’Establiments clàssics, per exemple, o d’altres. També podeu desenvolupar els referents històrics i literaris del missatge del Jordi i, qui en tingui l’oportunitat., consultar la revista. Finalment, a la presentació de la Marina hi ha indubtablement molt a fer: traduccions, referents arquitèctònics… Penseu que la majoria dels monuments que hi apareixen són d’Edimburg.
Fortuna secunda en la vostra futura vida universitària!
Tinc la intenció de presentar-me a tots vosaltres: el meu nom és Tit Livi i vaig néixer l’any 49 a.C a la ciutat de Patavium, fundada per Antenor. He crescut entre llibres i sempre he mantingut una curiositat constant per la història de la ciutat que trepitgen els meus peus, Roma. He de reconèixer que no em va ser fàcil presentar-vos el resultat de la meva recerca, però ara és davant de vosaltres la meva herència, Ab urbe condita (és a dir, des de la fundació de la ciutat).
No he trobat sensat obligar-vos a llegir 140 llibres, que és el volum de la meva obra, que comprèn la història de Roma des de l’any 753 a.C fins a la mort de Drus el Vell a l’any 9 d.C. No obstant, he decidit compondre un poema on sintetitzo els punts generals de la meva obra, d’aquesta manera tindreu un primer contacte amb l’obra Ab urbe condita i espero que un dia o altre, us animeu a llegir-la perquè és la meva immortalitat:
Ab urbe condita
Conec les intimitats de grans emperadors
he viscut al costat d’August i Claudi anys d’or,
Sumergit en llibres que parlen dels meus avantpassats,
he rescrit la història d’un imperi que no es perdrà.
Ab urbe condita, des de la fundació de Roma,
la corona de Numa és a l’inici del relat,
quan la monarquia era el poder sensat,
d’un gran savi i millor persona.
Però el temps dels homes bons s’abandona
quan el poder queda en mans dels guerrers,
reis com Tuli Hostili oblidaren que els homes són primers,
a les guerres i les campanyes que ompliren de sang Roma.
He escrit les històries dels emperadors
que succeiren els monarques, reis i alts senyors,
cent quaranta llibres no són suficients,
per parlar de les històries que Roma
ha viscut des dels seus jaciments.
El mite del fugitiu Eneas dóna peu a l’inici,
i la mort de Drus el Vell donà fi al relat en el solstici.
Un suggeriment de la meva professora de clàssiques, Teresa Devesa, em va fer pensar a publicar el comentari que jo havia elaborat per al treball de Tit Livi, en llatí Titus Livius, un historiador romà nascut a Pàdua, en llatí Patavium, vers el 59 aC. El meu treball era del llibre Ab urbe condita, que literalment vol dir “des de la fundació de la ciutat (Roma)”, que segons la tradició es va produir l’any 753 aC. Al dia següent, però, la Núria va publicar un apunt molt ben elaborat sobre el seguiment d’un episodi llegendari romà al llarg de la història de l’art, en el qual es parla de Lucrècia en l’art, i com no és d’estranyar, una de les imatges que apareix en el seu treball és la que havia comentat jo en el meu. Penso que la seva feina, que està molt bé, es podria enriquir encara més amb una nova aportació i, per tant, aquí us la presento.
Tarquini Tatquini i Lucrècia de Ticià (1571). Galeria Britànica (Cambridge)
Aquesta és una obra de Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià, que va ser un pintor del Renaixement italià, autor d’una obra pictòrica notable. Tothom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l’Escola Veneciana.
Venècia es podria dir que neix com a ciutat després de la caiguda de l’Imperi Romà, per la qual cosa no té ruïnes ni passat “clàssic”. Així que les fonts dels pintors venecians sempre van ser els textos literaris i en ells es va inspirar Ticià per a les seves escenes mitològiques. La pintura de tall clàssic amb escenes mitològiques o bucòliques són part important del conjunt de la seva obra i es troben presents des de l’inici de la seva carrera.
El conjunt de la seva obra es caracteritza per utilitzar colors vius i lluminosos, amb pinzellades soltes i una delicadesa en les modulacions cromàtiques sense precedents en la història de l’art occidental. Quan Tiziano Vecellio va elaborar aquesta obra, es trobava en un període on el color en una pintura era més important que el dibuix. Per tant, es volia plasmar de manera ràpida i de vegades imprecisa, sense disseny preparatori, donant com a resultat immediatesa i expressivitat, captant la realitat en el moment precís. Els contorns ja no estan definits amb exactitud i les amples pinzellades són esteses de manera aparentment veloç, com volent fer referència al motiu més que descriure’l. La matèria pictòrica queda en evidència tant a la cara, com, sobretot, en la roba, amb grumolls no allisats i fregats amb els dits. El resultat sol ser personatges en moviment, impregnats d’una animació vital totalment inèdita, en clar contrast amb l’execució cal·ligràfica lligada al dibuix. Potser és per això que el pintor tria aquest moment mític de tensió dramàtica i moviment alhora, de manera que la força expressiva no es troba en la precisió de les formes sinó en la indefensió del personatge femení enfront de la violència masculina.
Concretament, aquest pintura representa un episodi de l’última part del llibre primer d’Ab Urbe condita (57-60):
Al cap d’uns quants dies, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant, sense saber-ho Col·latí. Acollit allí amb amabilitat per aquella gent desconeixedora de la seva intenció, fou conduït, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: << No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res.>>.
Com es pot veure, tant en la pintura de Ticià com en el fragment, apareixen dos personatges protagonistes: Sext Tarquini i Lucrècia. Segons la tradició romana, Lucrècia es va suïcidar l’any 510 aC després de ser violada pel seu cosí Sext Tarquini, fill del rei Luci Tarquini el Superb. D’acord amb la llegenda, la mort de Lucrècia -considerada heroica i símbol de la fidelitat- fou el detonant del derrocament de la monarquia i l’origen de la República romana, els primers cònsols de la qual serien Tarquini Col·latí (el vidu de Lucrècia) i el seu parent Luci Juni Brut (també nebot del rei Tarquini).
