Tag Archives: Zeus

VICTUS, un “room escape” de temàtica romana, la proposta d’oci clàssic per aquest estiu (i hivern?)

Aquestes alçades qui no ha sentit a parlar o ha fet mai alguna partida de room escape?

 Pels despistats o desconeixedors del tema, un room escape, com bé diu el nom, és un joc d’“escapisme”, que normalment es juga en grup, en el qual has d’aconseguir sortir d’una habitació a través del treball en equip, la cerca de pistes i la resolució d’enigmes, i tot en un temps límitat (sovint 60 minuts). Cal dir que en cap moment se sent claustrofòbia ni res semblant. Des de fora, un mentor controla els moviments via càmeres amb altaveu i us pot ajudar i guiar en cas que us encalleu.

 Estem de sort i, per fi, tenim la primera sala (coneguda fins ara) que s’ha atrevit a muntar una partida de room escape de temàtica i ambientació romana: Escapanimus.cat (Ronda Zamenhof, 79, Sabadell).

L’entrada principal de la sala

 Aquesta setmana, hi vam anar i en vam sortir molt contents i satisfets, tant pels enigmes i el muntatge del joc però també per la representació històrica de la decoració de l’habitació i la narrativa mitològica. Només comentar-vos que vam invocar Bacus i vam poder estar en contacte amb ell, que ens feia de guia. També dir que no cal saber cultura clàssica per sortir-ne, però tot ajuda i, si ho teniu fresc, podeu anar més ràpid a resoldre segons què… (és una bona manera de repassar el temari, s’hi podria dur els alumnes a final de trimestre o curs).

La “ianua” de la sala, darrere d’aquesta es desenvolupa tota la partida.

 

 No us vull explicar gaire més per no fer-vos spoiler i aixafar-vos la il·lusió de veure-ho i gaudir-ho vosaltres mateixos in situ. Us deixo, això sí, les quatre línies de presentació oficial de la partida per fer-vos dentetes:

 “Ens trobem al segle II abans de Crist. L’home ha comès un gran error, robar al Déu Júpiter un dels seus tresors més preuats: El pergamí del seu llinatge. Els Déus, farts de la supèrbia dels homes, han decidit alliberar el caos a la terra. L’Oracle ho acaba de vaticinar: S’acosta l’apocalipsi. Només una prova d’humilitat i submissió retornarà l’equilibri.”

No us recorda una mica el mite de Prometeu?

 Si voleu passar-ho bé una estona envoltats de coses romanes i clàssiques (i fresquets, tenen aire condicionat!), ara teniu una molt bona oportunitat! No la deixeu escapar (penseu en fer la reserva abans d’anar-hi). 

 Podeu explicar-nos com ha anat en els comentaris. Nosaltres vam aconseguir resoldre’l molt dignament! 😉 

Berta Cantó, professora de clàssiques

PS: L’amo ens va dir que uns col•legues n’estaven preparant un altre, també de temàtica romana però totalment diferent, a El Masnou. Caldrà anar-hi quan el tinguin llest!

Suïcidi de Dido (Eneida IV 630-705)

L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.

Dido era filla del rei de Tir Mattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.

            Haec ait, et partis animum versabat in omnis,             
invisam quaerens quam primum abrumpere lucem.
tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei,
namque suam patria antiqua cinis ater habebat:
‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem:
              dic corpus properet fluviali spargere lympha,              
et pecudes secum et monstrata piacula ducat.
sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta.
sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi,
perficere est animus finemque imponere curis
              Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’            
sic ait. illa gradum studio celebrabat anili.
at trepida et coeptis immanibus effera Dido
sanguineam volvens aciem, maculisque trementis
interfusa genas et pallida morte futura,
               interiora domus inrumpit limina et altos              
conscendit furibunda rogos ensemque recludit
Dardanium, non hos quaesitum munus in usus.
hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile
conspexit, paulum lacrimis et mente morata
          incubuitque toro dixitque novissima verba:           
‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat,
accipite hanc animam meque his exsolvite curis.
vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi,
et nunc magna mei sub terras ibit imago.
               urbem praeclaram statui, mea moenia vidi,               
ulta virum poenas inimico a fratre recepi,
felix, heu nimium felix, si litora tantum
numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’
dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae,
                  sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras.            
hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto
      Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’
dixerat, atque illam media inter talia ferro
  conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore
                   spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta               
atria: concussam bacchatur Fama per urbem.

lamentis gemituque et femineo ululatu
tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether,
non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis
            Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes              
culmina perque hominum volvantur perque deorum.

audiit exanimis trepidoque exterrita cursu
unguibus ora soror foedans et pectora pugnis
per medios ruit, ac morientem nomine clamat:
               ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas?               
 hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant?
 quid primum deserta querar? comitemne sororem
sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses,
  idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.

    his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.

Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem
difficilisque obitus Irim demisit Olympo
                 quae luctantem animam nexosque resolveret artus.              
nam quia nec fato merita nec morte peribat,
sed misera ante diem subitoque accensa furore,
nondum illi flavum Proserpina vertice crinem
abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.
                ergo Iris croceis per caelum roscida pennis              
mille trahens varios adverso sole colores
devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti
sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’:
sic ait et dextra crinem secat, omnis et una
dilapsus calor atque in ventos vita recessit.

Traducció de Miquel Dolç:

“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries  prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a  Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als  meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el  pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes,  girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la  mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina  l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els  vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt  el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat  m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he  consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà  sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el  meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no  haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que  els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany  de la meva mort.»  Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro,  com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes  porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases  s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per  les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos  tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves  d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em  queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant  de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig  invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has  destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant  així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf  entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada  perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”

Comentari:

Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.

Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.

Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?

Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.

La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.

També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):

“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “

Pervivència del suïcidi de Dido arreu tot seguint El Fil de les Clàssiques:

L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus,  és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.

Ens ha agradat escoltar aquest “Lament de Dido” en l’òpera Dido i Eneas d’Henry Purcell:

[youtube]http://youtu.be/tniDtbN-I1M[/youtube]

Dido, atribuïda a Cristophe Cochet, feta el 1707 i exposada al Louvre

La mort de Dido d’Augustin Cayot, feta el 1711 i exposada al Louvre

La mort de Dido per Giambattista Tiepolo entre 1757 i 1770

La mort de Dido per Henry Fuseli al 1781

La mort de Dido per Joseph Stallaert (1872)

· Sabeu alguna cosa més sobre la mort de Dido i la seva pervivència?

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batx
LLatí

Zeus, Plutó i Posidó

Καὶ λαγχάνει Ζεὺς μὲν τὴν ἐν οὐρανῷ δυναστείαν, Ποσειδῶν δὲ τὴν ἐν θαλάσση, Πλούτων δὲ τὴν ἐν (οἰκίᾳ) ῞Αιδου.

Júpiter, Neptú i Plutó de Caravaggio. Villa Ludovidi, Roma

A veure si ens podeu ajudar a traduir aquesta oració i identificar els personatges de la imatge que ve adjunta!

1 Batx Grec 1

One Piece, un anime ple de mitologia

One Piece és un manga adaptat a l’anime creat per Eiichiro Oda, que tracta sobre un noi que es fa pirata, i el seu objectiu és fer-se el rei dels pirates. El protagonista, Monkey D. Luffy, és un noi que es va menjar una “fruita del diable” (Akuma no Mi) que li va donar el poder de convertir-se en un noi de goma i ell, juntament amb els seus companys, segueixen una aventura per arribar a l’illa on es troba el gran tresor que va deixar l’antic rei dels pirates (Gol D. Roger), el One Piece.

En aquest anime podem trobar una gran varietat d’éssers i persones que estan relacionats amb personatges mitològics del món grec. Aquesta sèrie està dividida en dues parts i cada una conté un seguit de sagues (dividides en diferents Arcs) on en casi cada saga podem trobar algún ésser mitològic.

Mar de la Supervivència: Saga dels Supernoves

Saga del East Blue: al principi d’aquesta saga podem veure un ésser anomenat Leviatan, una serp marina creada per Déu. La primera aparició d’aquest ésser és en el primer capítol de la sèrie, quan aquest intenta menjar-se  Luffy. El Leviatan també apareix en el capítol 4, en el 504 i en el Opening 1 (la primera cançó de totes). En el següent vídeo podeu trobar aquest monstre en el minut 1:23.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=frBvPtfwsvc[/youtube]

Saga de Baroque Works: en aquesta saga, apareixen per primera vegada uns gegants anomenats Dorry i Brogy, uns gegants que provenen de l’illa d’Elbaf (illa habitada per gegants) i que porten 100 anys lluitant en la illa Little Garden. Durant el llarg de l’anime, podem trobar vàries aparicions de diferents gegants (tant pirates com marines).

Gegants

Saga de l’Illa del Cel: en aquesta saga apareix un Déu que és el Déu Enel. Encara que aquest personatge no és un déu real, tant ell com els habitants de l’illa del cel (Skypiea) creuen que és un déu. Enel va menjar la fruita llamp llamp, cosa que li otorga el poder controlar els llamps, com el Déu grec Zeus

En aquesta mateixa saga també trobem dos animals mitològics, el pegàs i la serp gegantina, Pitó. El pegàs que trobem és un ocell anomenat Pierre que va menjar una fruita del diable, “la fruita del cavall cavall” que li permet convertir-se en un cavall i en un pegàs. També trobem dues serps gegants, que les podem relacionar amb la serp Pitó de la mitologia grega, que es diuen Nola i Kashigami.

NolaPierre

                      

Saga de Water 7: en aquesta saga ens apareix per primera vegada una sirena, però és una sirena bastant peculiar ja que te cames i no cua, una Nereida. En One Piece, la Nereida que ens apareix és l’àvia Kokoro, una sirena que al ser ja una senyora gran, al sortir de l’aigua la cua es converteix en unes cames, donant-li la capacitat de caminar tranquil·lament per terra.

Kokoro sirena 

Saga de Thriller Bark: en aquesta saga ens apareixen de monstres mitològics dins del vaixell Thriller Bark. El primer ésser que trobem és Cèrber, encara que en aquest anime apareix com el zombie Cerberus format per dos caps de llop i un de guineu que vigila l’entrada a l’illa, i que en Luffy acaba domesticant.

Cerberus

Seguidament, els primers “barrets de palla” que arriben a l’illa (Nami, Usopp i Chopper), els recull un carruatge tirat per dos Centaures que també són zombies, “els cotxers“. Durant el transcurs del viatge que fan amb el carruatge, es van trobant una sèrie de zombies bastant peculiars i un d’ells és un animal mitològic, la Mantícora. La Nami veu la Mantícora mentre van cap al castell de l’illa, i immediatament intenta convèncer els seus companys que ha vist un animal molt estrany a fora, cosa que els seus companys no la creuen.

Mantícora

Mentre el grup del Luffy busca els seus tres companys, es troben amb una escena bastant peculiar on un dels personatges que apareix és un ésser mitològic, l’unicorn. En aquesta escena ens trobem amb Unigaro, un unicorn zombie que està bevent sake amb un arbre, també zombie, anomenat Moc Donald.

Unigaro i Moc Donald

[youtube]https://youtu.be/8Jr8jSnkoFM[/youtube]

Saga de la Guerra contra Barbablanca: aquesta saga, con totes les altres, es divideix en diferents arcs, i en tres dels arcs que la composen apareixen diferents éssers mitològics:

El primer arc on apareixen éssers mitològics és l’arc d’Amazon Lily, que passa en una illa només habitada per dones, on en Luffy va a parar després de separar-se dels seus companys. Allà, hi ha una emperatriu, la Shichibukai Boa Hancock, que juntament amb les seves dues germanes, són les germanes Gòrgones. Aquestes van rebre aquest nom a partir d’un suposat acte heroíc, en que van matar a un monstre anomenat “Gorgona“. Com a càstig, aquest monstre va posar una maledicció a les tres germanes amb un parell d’ulls a l’esquena de cada una, que petrifica qualsevol persona que les miri. També, a causa de la maledicció, la germana gran, Boa Hancock té la capacitat de petrificar tothom que tingui un acte de luxúria cap a ella, mentre que les dues germanes Sandersonia i Marigold tenen la capacitat de convertir-se en serps.

Marca de gorgona

En realitat, aquest mite és fals ja que les germanes el que amagen en veritat és una marca d’esclavitud, i el poder que tenen és a causa de les fruites del diable que es van menjar.

 Hebi Hebi no Mi

El següent arc que ens trobem és l’arc d’Impel Down, on el Luffy entra gràcies a Boa Hancock a la presó d’Impel Down per rescatar el seu germà Ace. En aquesta presó trobem un seguit de guardians que són animals mitològics:
Un dels animals que trobem és l’Esfinx, que és el cap guardià del segon nivell de la presó, juntament amb el Basilisc. Tant l’Esfinx com el Basilisc són derrotats per en Luffy, que seguidament passa al nivell 3 de la presó.

 En el nivell 2 d’aquesta presó, també podem trobar les Mantícores. Aquestes Mantícores són animals deboradors d’homes i capaços d’imitar als humans, encara que només imiten paraules que diuen els presos.

Un altre ésser mitològic que trobem és el minotaure, i l’anomenen Minotaurus, un dels Guardians Demoníacs de Impel Down. Aquest monstre va apareixent al llarg de la saga, golpejant diferents presos, fins que en Luffy s’el troba al tercer nivell i el derrota.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9Z9bAwGF43A[/youtube]

L’últim ésser mitològic que apareix en aquest arc és la Hidra, un atac del cap de tota la presó Impel Down, Magellan, que té el poder de la Fruita Verí Verí. Aquest atac és el més fort que té i consisteix a crear una Hidra de verí.

hidra

L’últim arc d’aquesta saga on ens trobem un ésser mitològic és l’Arc de Marineford, on el Luffy va a la principal seu de la Marina, Marineford, per rescatar al seu germà. En aquesta saga ens trobem al capità de la primera divisió de la tripulació d’en Barbablanca, en Marco, que es va menjar una fruita del diable que el converteix en un Fènix, donant-li el poder de volar i regenerar-se de les ferides amb foc, cosa molt similar a l’au Fènix que diuen que s’aixeca de les seves pròpies cendres.

Fènix

El mar final: Saga del Nou Món

Saga de l’Illa de les Sirenes: aquesta saga és dona a terme després de passats dos anys en la sèrie. Quan els pirates del “Barret de palla” es tornen a reunir, es dirigeixen a l’Illa de les Sirenes, on apareixen un seguit d’èssers mitològics. El primer que trobem és el Kraken, a qui en Luffy domèstica per a que els porti a l’illa. En Luffy li posa el nom de Surume i aquest èsser apareix alguna vegada al llarg de la saga.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2gqY9TQYiOw[/youtube]

A continuació, ja dins de l’Illa de les Sirenes trobem els habitants d’aquesta illa que són sirenes i tritons. Podem trobar una gran varietat de Tritons (on també s’inclouen les sirenes): hi podem trobar els que ja tots coneixem, que són els que tenen meitat superior d’humà i meitat inferior de peix, altres que tenen forma humana però tot el seu cos és de tritó i altres que semblen totalment animals però que tenen cares i característiques humanes.

                Pirates Arlong

També, en aquesta illa hi podem trobar el famós rei Neptú, el rei del Regne Ryugu. La seva meitat superior és d’un home i la seva meitat inferior és de la cua d’un Celacant i igual que el déu grec Neptú, porta un trident i pot manipular l’aigua que esta al seu voltant per mitjà del Karate Gyojin.

Neptune

En aquest ànime podem trobar unes famoses armes encestrals que són unes armes de destrucció massiva i les més perilloses que hi ha. Aquestes armes van ser construides durant el “Segle Buit” i s’hi pot trobar informació sobre elles en els Poneglyph exparcits arreu del món. Hi ha un total de tres armes: Posidó, Plutó i Urà, relacionant-les amb els déus que trobem en la mitologia. Una d’aquestes armes encestrals (Posidó)es troba en l’Illa de les Sirenes i és la filla del rei Neptú, Shirahoshi, una sirena que pot convocar i manejar a la seva voluntat els Reis Marins.

Saga de l’Aliança Pirata: en aquesta saga, la tripulació del “barret de palla” arriba a una illa anomenada Punk Hazard, que és meitat foc i meitat neu i gel. En aquesta illa, primer es troben amb una part on tot s’està cremant i fins i tot hi ha volcans en erupció. En aquesta part de l’illa, hi baixen una part de la tripulació (Luffy, Zoro, Usopp i Nico Robin), per anar a investigar-la, mentre que l’altra part es troba en el vaixell.

Durant la recerca que fan, topen amb dos animals mitològics: el primer és el drac, en aquest cas, el drac que es troben té les capacitats de volar, escupir foc i té molta resistència i força, però al final, aquest drac acaba mort i se’l mengen. Al llarg de la saga, en l’altra meitat de l’illa, apareix un altre drac que té capacitats semblants a l’anterior, encara que és més petit i més ràpid.

Drac Punk HazardDrac petit

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=XvAlBwdsykI[/youtube]

A continuació, després de matar el primer drac, es troben a un animal mitològic molt conegut: el centaure. En aquest cas, en l’altre meitat de l’illa també es troben diferents centaures, que eren antics presoners que la marina utilitzava per fer proves, i molts d’ells no tenen la meitat inferior del seu cos com un cavall, sinó que també trobem personatges que tenen la meitat inferior del cos d’una zebra, vaca, cocodril, cérvol, etc.

Centaures

Quan la tripulació arriba a la segona meitat de l’illa de Punk Hazard (part de neu i gel), es troben a altres dos personatges mitològics. Els primers són uns sàtirs, que com els centaures, aquests èssers eren antics presoners humans de la marina, però en aquest cas, tenen la meitat del cos d’una cabra.

Sàtir

L’últim èsser mitològic que ens trobem en aquesta saga és una Harpia anomenada Monet. Ella és una dona amb ales com a braços i mans i amb cames d’ocell. Té la capacitat de volar gràcies a les seves ales i es va menjar la “fruita de la neu neu“, donant-li la capacitat de controlar la neu i convertir-se en una dona de neu.

Quina és la relació que trobeu de tots aquests personatges que es troben a One Piece amb els diferents éssers de la mitologia?

Xènia Serra
2n Batxillerat C
Llatí i Grec

Més poemes i haikus divins

“Venus Anadyomene” de Théodore Chasseriau, 1838

AFRODITA

Reflexes d’or en el mirall del cel.
El vent aclofat, mig adormit
cavalca al llom de les gavines.
Ones blaves del mar Adriàtic
esquitxades de guspires de claror.
De sobte, s’obren les aigües, la mar s’aplana.
Escuma blanca omple l’esplai
i enmig del blanc neix Afrodita,
filla de les aigües, filla dels déus.
De bellesa encisadora, ulls ardents.
Deessa de l’amor, de la luxúria,
travesses els límits de la bellesa,
amb els teus llargs cabells daurats.

Louis de Silvestre

HAIKU A ZEUS

Espurnes al cel.
Enmig de núvols, Zeus
regna a l’Olimp.

Pepita Castellví

Zeus d’Olímpia i Atena Pàrtenos

L’estàtua de Zeus d’Olímpia, feta en el segle V aC per Fídias, considerat universalment  el millor escultor  grec, és una de les set meravelles del món.

Zeus, el déu suprem del panteó grec, està representat amb el pit nu i un himàcion que li tapava les cames. La mà cap a baix li dóna un aspecte madur i paternal.  L’estàtua ocupava tota l’amplada de la nau del temple. Segons estudis actuals, tenia una alçada d’uns 12 metres.

μέγιστον δὲ τούτων ὑπῆρξε τὸ τοῦ Διὸς ξόανον, ὃ ἐποίει Φειδίας Χαρμίδου Ἀθηναῖος ἐλεφάντινον, τηλικοῦτον τὸ μέγεθος ὡς καίπερ μεγίστου ὄντος τοῦ νεὼ δοκεῖν ἀστοχῆσαι τῆς συμμετρίας τὸν τεχνίτην, καθήμενον ποιήσαντα, ἁπτόμενον δὲ σχεδόν τι τῆι κορυφῆι τῆς ὀροφῆς ὥστ᾽ ἔμφασιν ποιεῖν, ἐὰν ὀρθὸς γένηται διαναστάς, ἀποστεγάσειν τὸν νεών.

                                                                                                                            Estrabó VIII, 3, 3

“Sembla que Zeus s’hagi d’aixecar”, va dir el geògraf Estrabó al començament del segle I aC, per això és una estàtua que “té moviment”. Quan van acabar l’estàtua, que amb prou feines entrava al temple, Estrabó va dir: “encara que el temple en sí és molt gran, l’estàtua de Zeus asseguda, casi toca el sostre amb el cap. Tenim la impressió que si s’aixequés trencaria el sostre del temple”.


Després d’estar 800 anys a Olímpia, el 394 la van traslladar a Constantinoble, capital de l’Imperi Bizantí. Els historiadors creuen que va ser destruïda en un incendi. El 1958 van fer un gran descobriment sobre aquesta meravella: van trobar el taller on va ser creada aquesta estàtua. Això va permetre als arqueòlegs recrear l’anatomia d’aquesta magnífica obra d’art.

Atena Pàrtenos també és una escultura de Fídias  custodiada al Partenó com símbol d’Atenes fins el segle V, suposava una part considerable del tresor d’Atenes. Va costar-li deu anys de treball, estava composta per un nucli de fusta revestit amb materials preciosos: per la pell va utilitzar plaques de marfil i per la indumentària i les parts restants, plaques d’or.

Il·lustració de l’estàtua criselefantina d’Atena Pàrtenos

 L’historiador antic Pausànias dóna una descripció de l’estàtua:

“L’estàtua en si està feta de ivori i  or. Al centre del seu casc hi ha una figura semblant a l’Esfinx. L’estàtua d’Atena està dreta, amb una túnica fins als peus, i sobre el seu pit el cap de Medusa està tallada en ivori.  Sosté una Nice d’aproximadament quatre colzes i en l’altra mà una llança, als seus peus jeu un escut i prop de la llança hi ha una serp. Aquesta serp podria ser Erictoni. Sobre el pedestal hi ha el naixement de Pandora en relleu.” Vid. text grec aquí.

Una de les diferencies principals és que l’estàtua d’Atena està dempeus, en canvi, l’estàtua de Zeus està assegut.

Ubicació de l’estàtua d’Atena a l’interior del Partenó


L’estàtua d’Atena Pàrtenos aguanta amb la mà dreta una figura de la deessa Nice com l’estàtua de Zeus a Olímpia, l’escultor d’aquestes obres d’art és Fidias per tant les figures de la deessa Nice són molt semblants, les dues estan en la mateix posició, de perfil, mirant el déu. 
L’estàtua no té gaire moviment, té una postura frontal i està concebuda com una figura de culte. Atena porta un peple cenyit a la cintura per dues serps que fan la funció de cinturó, les quals s’entrellacen a l’esquena d’Atena, el peple cau fins als peus, el cap està una miqueta inclinat cap endavant. Amb la mà esquerra sosté un escut. Aguanta el seu pes amb la cama dreta, veiem com el genoll esquerra està lleugerament doblegat per tant és una posició molt realista. 
Aquestes dues estàtues estan fetes del mateix material; d’or i d’ivori.

Reconstrucció de l’estàtua d’Atena Pàrtenos a USA

Nora Domingo Luengo i Marta Verde Tamayo
2n Batxillerat C
Grec

Traduïm un text de Pausànias

Nosaltres, la Nora, la Marta, la Xènia, l’Andrea i la Irina, hem traduït juntes a classe de grec un altre fragment del llibre V de  la  Descripció de Grècia de Pausànias. Aquest text parla sobre l’estàtua de Zeus d’Olímpia feta per Fídias.

“Kαθέζεται μὲν δὴ ὁ θεὸς ἐν θρόνῳ χρυσοῦ πεποιημένος καὶ ἐλέφαντος: στέφανος δὲ ἐπίκειταί οἱ τῇ κεφαλῇ μεμιμημένος ἐλαίας κλῶνας. ἐν μὲν δὴ τῇ δεξιᾷ φέρει Νίκην ἐξ ἐλέφαντος καὶ ταύτην καὶ χρυσοῦ, ταινίαν τε ἔχουσαν καὶ ἐπὶ τῇ κεφαλῇ στέφανον: τῇ δὲ ἀριστερᾷ τοῦ θεοῦ χειρὶ ἔνεστι σκῆπτρον μετάλλοις τοῖς πᾶσιν ἠνθισμένον, ὁ δὲ ὄρνις ὁ ἐπὶ τῷ σκήπτρῳ καθήμενός ἐστιν ὁ ἀετός. χρυσοῦ δὲ καὶ τὰ ὑποδήματα τῷ θεῷ καὶ ἱμάτιον ὡσαύτως ἐστί: τῷ δὲ ἱματίῳ ζῴδιά τε καὶ τῶν ἀνθῶν τὰ κρίνα ἐστὶν ἐμπεποιημένα.  ὁ δὲ θρόνος ποικίλος μὲν χρυσῷ καὶ λίθοις, ποικίλος δὲ καὶ ἐβένῳ τε καὶ ἐλέφαντί ἐστι.”

Finalment, nosaltres, l’Andrea i la Irina, hem decidit de plantejar hic et nunc a la resta de la classe i als aràcnides hel·lènics d’arreu algunes preguntes que ens agradaria que contestéssiu en grec:

1) τίς ἐστιν ?

2) τίς Ζεύς ἐστιν?

3) Ποῦ καθέζεται Ζεύς?

4) Τί ἐπίκειται τῇ κεφαλῇ?

5) Τί μιμεῖται ὁ στέφανος?

6) ᾿Εν  δεξιᾷ  χειρί τί φέρει?

7) Τί φέρει Νίκη ἐπὶ τῇ κεφαλῇ?

8) Τί ἔνεστι τῇ  ἀριστερᾷ τοῦ θεοῦ?

9) Τίς ὄρνις ὁ ἑπὶ τῷ σκήπτρῳ καθήμενός ἐστιν?

10) Τί φέρει τo χρυσοῦ ὁ θεός?

11) Πῶς ἐστίν ἱμάτιον ?

12) Πῶς ἑστίν ὁ θρόνος?

Zeus d’Olímpia, etiquetat en grec per Nora a partir de Grec 1, de M.Capellà, ed. Teide

 

POSIDÓ I HERMES (DIÀLEG DELS DÉUS)

POSIDÓ I HERMES (DIÀLEG DELS DÉUS) DE LLUCIÀ DE SAMÒSATA from Francesc Franquet on Vimeo.

Continuem amb les estrenes. En aquesta ocasió us presentem un dels diàlegs dels déus, el de Posidó i Hermes de Llucià de Samòsata. Els dos déus mantenen un interessant diàleg sobre el curiós naixement del déu Dionís.

M’agradaria que respongueu les següents qüestions:
Per què el déu Dionís va néixer d’aquesta manera tan singular?
Quins són les seves funcions, símbols i atributs? Qui va ser Ganímedes i explicar la seva història.
Esperem que us agradi la filmació i fins aviat, gaudete!

Francesc Franquet
INS Ramon Berenguer IV d’Amposta