Author Archives: molar14.pau

El Columbari romà de Vila-rodona

Coneixeu Vilabella? És un petit poble de l’Alt Camp, situat a set quilòmetres de Valls i a divuit de Tarragona, prop del riu Gaià, on la meva família i jo passem una part de les vacances. Ja podeu imaginar que, tractant-se d’un lloc al voltant de l’antiga Tarraco, les restes romanes es troben escampades arreu. Doncs bé, fa uns dies, vam fer una visita a un poble veí de Vilabella, Vila-rodona, amb la intenció de veure un dels monuments romans declarats per la Unesco (2003) com a bé cultural d’interès local: el columbari. L’edifici es conserva en força bon estat i s’hi ha fet una restauració parcial respectuosa que permet veure el conjunt en la seva forma i estructura originals.

Vista general del Columbari de Vila-rodona, Alt Camp. [Font: Joan Molar]

El columbari (columbarium) és un monument funerari destinat a contenir les urnes amb les restes provinents de la incineració dels cossos dels morts; segons els experts, és probable que pertanyessin als membres d’una família de lliberts, que s’hauria instal·lat en una villa propera; el conjunt data dels segles I-II dC. Es tracta, doncs, d’un monument funerari familiar que no està isolat, sinó dins d’una propietat rural (heredium).

Crida l’atenció l’exterior de l’edifici, que és sovint l’únic que es pot veure, ja que a l’interior només s’hi pot entrar amb visita concertada. Com que el temps ha malmès la façana, alguna cara ha estat reconstruïda en època medieval. Les que es conserven mantenen alguns dels elements que hem estudiat en les unitats sobre art clàssic: veiem un podium (alguna font d’informació parla d’estilobat) decorat amb arcs cecs, i, al damunt, unes columnes, també cegues, molt senzilles, que són falses pilastres dòriques.

Vista del podium, els arcs i les pilastres de l’exterior del Columbari. [Font: Jaon Molar].

Per sobre dels capitells hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La coberta de l’edifici descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües, i segurament seguia la construcció característica de les teulades que tots coneixem, i que s’anomena de tègula i ímbrex (del llatí: tegula,-ae; i imbrex, –icis). El conjunt exterior és de planta rectangular i està construït amb tècnica d’opus vittatum, una combinació de blocs de tova i fileres de maó.

Vista d’una de les cares del monument, on s’aprecia la seva tècnica constructiva original. Al davant, la placa en què es declara el Columbari bé cultural d’interès local. [Font: Joan Molar].

L’interior del Columbari estava dividit en dues parts: una paret central separava el pòrtic (pronaos) de la cella (naos), que era el lloc sagrat. No es conserva res del pòrtic. La cella, -ae f. 1a decl. se situa al nivell del podium, -i n. 2a decl.,  és quadrada i té un absis semicircular, que és on es devia situar la figura o imatge de la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari. En els murs de l’interior es conserven sis petits nínxols o fornícules (loculi: plural de loculus, que és diminutiu de locus: m., 2a decl.), on es dipositaven les cendres dels difunts. El que corresponia al pater familias devia estar en un lloc preeminent, mentre que els de la resta de membres segurament es distribuïen al seu voltant. S’han trobat restes de la pintura que devia decorar les parets interiors.

En conjunt, però, no es tenen gaires dades sobre l’origen, evolució i determinades característiques del monument. El rètol que se situa al davant de l’edifici dóna la informació bàsica del que fins ara s’ha pogut investigar i saber del Columbari:

Rètol informatiu per als visitants del Columbari de Vila-rodona. [Font: Joan Molar].

Ara bé, el monument es conserva com una mostra impressionant de l’art funerari romà, a casa nostra. Aquí us deixo un enllaç per si voleu conèixer més detalls del Columbari de Vila-rodona.

Qüestions

  • Quins elements arquitectònics i artístics s’han esmentat en l’article? Quins coneixíeu i quins són nous?
  • L’etimologia del mot columbari no es relaciona ni amb la mort ni amb els enterraments. Per què creieu que ha arribat a tenir aquest sentit?
  • Coneixeu altres monuments funeraris romans a Catalunya?

Pau Molar. 1r batxillerat. 1.2

De itinere: Els clàssics a la província de Jaén

Aquesta Setmana Santa hem fet una ruta per la província de Jaén. Ens hem instal·lat a la ciutat d’Úbeda, que té un centre renaixentista, declarat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat des de 2003. Des d’allà, hem visitat alguns punts interessants de la zona; comencem per la mateixa Úbeda. És un nucli historicoartístic de gran unitat, ja que la majoria de monuments pertanyen al renaixement. D’aquesta manera, les referències clàssiques hi són abundants. Passejant pel casc antic, es pot veure la representació d’atlants, muses i divinitats en les façanes dels palaus. Però destaca especialment en el conjunt l’església de Sant Salvador, que va manar construir Francisco de los Cobos, secretari d’estat de Carles V. De los Cobos va fer l’encàrrec de la construcció a l’arquitecte Diego de Siloé, però el va acabar executant un altre arquitecte, deixeble seu, Andrés de Vandelvira. El secretari de l’emperador Carles era un home culte i amant de l’antiguitat clàssica, que va voler edificar una capella funerària tota plena de referències a la vida eterna. És molt interessant veure com, en el renaixement, el concepte d’eternitat es lliga, d’una banda, a la fe cristiana en la resurrecció, i, de l’altra, a l’antiguitat clàssica, que és vista com un model de pervivència en el temps. Aquesta fusió d’elements es pot observar només d’entrar a l’interior de l’església. El retaule, dedicat a la Transfiguració de Crist, és impressionant. Les figures són monumentals: representen el moment en què Jesús mostra la seva divnitat als deixebles que l’acompanyen. Aquest caràcter sobrenatural permet entendre la resurrecció de Crist, i és el motiu de la seva consideració com a Salvador dels homes. Entre els deixebles es troba Pere, que se situa a primer pla del retaule, amb una expressió de sorpresa extrema que el fa caure a terra, admirant la transfiguració de Crist. La seva imatge, segons els experts, recorda la de Laocoont en les seves diverses representacions artístiques. Al costat de Pere s’hi troba Mateu i també hi apareixen dues figures de l’Antic Testament, Moisès i Isaïes. Aquest darrer és un dels profetes que havia anunciat el naixement de Jesús.

Retaule de l’església del Salvador, a Úbeda, amb Sant Pere en primer pla. [Font: Joan Molar].

El detall que comento és important perquè tot just uns metres més enllà del retaule trobem la porta d’entrada a la sagristia, que és considerada una meravella arquitectònica, per la seva complexa concepció de l’espai. Fixeu-vos en la imatge, i veureu com la porta ha de resoldre el problema d’orientació de les sales per permetre el pas de l’església a la sagristia.

Porta d’entrada a la Sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar]

Ara bé, el que em va cridar més l’atenció és que, dalt de la porta, hi ha representada una escena de la Llegenda Àuria, presidida per la Verge d’Araceli. Aquesta sosté el Nen Jesús a la seva falda. A la dreta, hi té l’emperador Octavi August; a l’esquerra, la Sibil·la Cumana (de Cumes; Cumae: colònia grega a la Magna Grècia). Allò que vol explicar als fidels el grup escultòric és el següent: segons la Llegenda, August va preguntar a la Sibil·la si hi havia hagut, hi havia o hi hauria algú en el món amb més poder que ell. L’endevina de Cumes li respongué amb una paràfrasi de la profecia d’Isaïes sobre l’arribada de Crist; és a dir, li digué que un nen havia de ser el sobirà més poderós de tots; i, en la seva revelació, la imatge de la Verge es mostra asseguda en un tron d’or (justament per aquest detall, la tradició parla de Llegenda Àurea) i sostenint el nen Jesús. La profetessa va dir a August que aquell nen superaria el seu poder, va assenyalar-li el tron d’or i li ordenà: -“Aquest és l’altar del cel (Ara coeli). Adora’l”.

Representació de la Llegenda Àuria, a l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

En el relleu, l’emperador August, agenollat davant de Jesús i Maria, porta una capa i el Toisó d’Or. La capa recorda molt la de Carles V, ja que aquest la va donar, com a present, al seu secretari, i de los Cobos la va fer guardar a la sagristia de l’església, on es va utilitzar com a capa pluvial fins el segle XIX. Encara hi ha un detall important i revelador: la porta és sostinguda per la imatge de dues cariàtides, a banda i banda, que representen l’antiguitat clàssica, considerada un dels fonaments de la civilització cristiana. Aquestes estàtues, esveltes i nues de cintura cap amunt, criden l’atenció en un espai de culte religiós com és una església. No és un atreviment, sinó la fusió de models clàssics i cristians en una concepció al·legòrica de la vida i de l’eternitat.

Això es pot veure clarament representat en la sagristia, una capella que presenta una distribució de l’espai dels murs en tres franges: la primera correspon al món clàssic; sobre aquest reposa el món cristià, que s’eleva fins a Déu. Si seguim aquesta escala graduada, en el primer tram trobem novament cariàtides i imatges mitològiques (poc identificades); en el segon, figures de l’Antic i del Nou Testament; en el tercer, l’anunci del Judici Final segons l’Apocalipsi (ἀποκάλυψις) de Sant Joan; és a dir, amb àngels que fan sonar les seves trompetes per avisar els homes que arriba la fi del món. En un estadi intermedi, situades en els marges dels arcs de la sagristia, hi trobem les figures de les sibil·les que, amb diverses inscripcions, van indicant el seu origen i la seva edat; elles també s’associen a la profecia de la fi dels temps. Fixeu-vos que en la fotografia podem llegir la procedència de cada una de les sibil·les, que venien a ser una mena de sacerdotesses.

Una de les sibil·les en la sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

La conclusió que traiem de la visita a la capella funerària de Francisco de los Cobos a Úbeda és que la síntesi dels mons cristià i clàssic era una característica pròpia del Renaixement. També es va valer del món clàssic per parlar de mort i d’eternitat el condottiero Colleoni en la magnífica capella funerària que es va fer construir a Bèrgam.

Cap als afores de la ciutat, trobem un altre edifici bonic: l’Hospital de Santiago, que fou fundat a mitjans del segle XVI pel nebot de Francisco de los Cobos, Diego de los Cobos, bisbe de Jaén. La construcció, tot i que té una funció d’hospitalitat, també fou destinada a capella funerària, ja que el seu fundador s’hi féu enterrar. Vandelvira s’encarregà de donar-li tot l’esplendor de l’estil renaixentista que ja havia donat a l’església del Salvador. Els frescos, les columnes, la decoració en marbre són mostres del gust classicitzant de l’arquitecte i del fundador. Vaig fixar-me sobretot en algunes inscripcions que ara us reproduiré. Crec que sintetitzen la voluntat de construir un conjunt majestuós per enaltir la glòria de Déu:

Inscripció en la volta de la nau de l’Hospital de Santiago d’Úbeda. [Font: Joan Molar]

Si coeli coelorum non te capiunt, quanto magis domus ista quam aedificavi, 2. Par.

ANÀLISI GRAMATICAL:

Oració principal: quanto magis domus ista [te capit]. Com que el conjunt verb-pronom ja ha aparegut en la proposició subordinada condicional, ara, en la principal, se sobreentén.

Oració subordinada adverbial condicional: Si coeli coelorum non te capiunt.

Oració subordinada adjectiva o de relatiu (depenent de domus): quam aedificavi.

Si coeli coelorum:  Si és una conjunció subordinant adverbial condicional. Coeli coelorum: SN (Subjecte), el nucli del qual està en nominatiu plural masculí: coeli; i l’acompanya un complement nominal, en genitiu plural masculí: coelorum (Coelus-i: 2a decl.).

non te capiunt: Adv. de negació + pronom personal en 2a pers. plur: Acus. (funció de CD) + Verb en 3a persona del plural: present d’IA (capio cepi captum, 3a conj.).

quanto magis domus ista: Quanto magis és una locució adverbial de quantitat. Domus ista: Sintagma nominal, integrat per un substantiu i un determinant demostratiu, ambdós en nominatiu singular femení.

quam aedificavi: Pronom relatiu (quam), que introdueix una oració subordinada adjectiva. El pronom correspon a l’Acusatiu singular femení (formes de relatiu: qui quae quod) i concorda en gènere i nombre amb el seu antecedent: domus. El relatiu quam fa funció de CD de aedificavi, que és el verb de l’oració subordinada adjectiva: tercera persona del singular del tema de perfectum: pretèrit perfet d’IA (aedifico: 1a conj.).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Si els cels dels cels no et contenen, com [et pot contenir] aquesta casa que he edificat.

Sobre la font del text: 2 Par. significa: II Paralipòmens: Amb aquest nom es coneixen uns dels llibres bíblics, de l’Antic Testament. Παραλειπομένων (Paralipomenōn) «A propòsit del que s’ha omès». És a dir, els Paralipòmens són complement d’altres llibres, també de l’Antic Testament: I, II Reis.

Un cop vam haver visitat a fons la ciutat d’Úbeda, ens vam traslladar a Jaén. Hi vam estar tot un dia per conèixer-la a fons. El que més destaca és la seva catedral, també d’estil renaixentista i obra, entre d’altres arquitectes, d’Andrés de Vandelvira, com el primer monument d’Úbeda que he comentat. L’arquitectura amb motius clàssics (fris, cornisa, columnes dòriques, casetons a les voltes) omple tota la catedral, des de la façana exterior, fins a la nau interior. Un cop a dins, i admirant els detalls, em vaig fixar en algunes inscripcions que es podien llegir en les capelles laterals i en el cor. Vegeu aquesta imatge:

Inscripció en una làpida del cor de la catedral de Jaén. [Font: Joan Molar].

Sicut misit me Pater et ego mito vos.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura de l’oració.

Oració principal: [Et] ego mito vos.

Oració subordinada adverbial comparativa: Sicut misit me Pater.

Nexes correlatius: sicut… et.

Sicut misit me pater: Sicut és conjunció subordinant adverbial comparativa d’igualtat; misit és el verb en tercera persona del singular: pretèrit perfet d’IA (mitto misi missum: 3a conj.); me és pronom, en primera persona del singular: està en cas Acusatiu i fa funció de CD. Pater: Nominatiu singular masculí (pater, -tris. 3a decl.). Funció de Subjecte de l’oració subordinada.

et ego mito vos: et és un adverbi correlatiu de sicut: introdueix la segona oració, que és la principal. Ego és pronom de primera persona del singular. Cas Nominatiu. Funció de Subjecte de l’oració principal. Mit[t]o: Verb en primera persona del singular: Pretèrit perfet d’IA (mitto); és el verb de l’oració principal i du com a CD el pronom vos: segona persona del plural. Cas Acusatiu.

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Sobre la font del text: Es tracta d’una citació extreta de l’Evangeli de Joan, XX, 21. S’ha de relacionar la imatge del birret cardenalici amb el text, que fa referència a la missió d’apostolat que Jesús va encomanar als seus deixebles. Els cardenals i els bisbes en són els continuadors.

Jaén té, a més, uns banys àrabs magnífics, molt ben conservats i considerats els més grans d’Espanya. És curiós comprovar com el sistema de calefacció de l’aigua (per hipocaustum) i la distribució de les estances (caldarium, tepidarium, frigidarium) recorda la de les thermae romanes.

Abans de marxar de la província, vam visitar el parc natural de Sierra de Cazorla i vam dedicar un altre dia, complet, a conèixer el poblat iberoromà de Castulo. Vam tenir la sort que el nostre guia va ser el director de les excavacions, i ens va explicar, amb tot luxe de detalls, l’estat de la recerca arqueològica. Per això deixaré aquest tema per a un altre article.

Finalment vam abandonar la província de Jaén. Vam marxar d’Úbeda i ens vam dirigir cap a la província de Ciudad Real. Vam fer parada a la ciutat de Viso del Marqués. El seu nom i la seva fama provenen del Marqués de Santa Cruz, don Álvaro de Bazán, que va ser un almirall famós del segle XVI. Ell dirigí l’armada espanyola que va guanyar la batalla de Lepant. Convertit ja en marquès pels seus mèrits, es va fer edificar un palau en el municipi del Viso. Es tracta d’un edifici d’estil renaixentista que actualment té la funció d’Arxiu de la Marina espanyola. El Marqués de Santa Cruz era un home culte i coneixedor del renaixement italià; féu venir arquitectes d’aquell país per construir un palau elegant i refinat. El pati, les sales, les escultures i les inscripcions són plenament classicitzants, molt del gust de l’època. Tot just pujant al primer pis, destaquen dues escultures monumentals a banda i banda de l’escala, que es bifurca en dos braços. A la dreta, contemplem la imatge d’Ares (Ἄρης) / Mart (Mars), amb els seus atributs característics de guerrer.

Representació d’Ares, déu de la guerra. [Font: Joan Molar]

A mà esquerra, l’escultura representa Posidó (Ποσειδών) / Neptú (Neptunus), déu dels mars. D’aquesta manera, el propietari sintetitzava les seves dues vocacions i professions: la guerra i la navegació.

Representació de Posidó, déu del mar. [Font: Joan Molar].

Enmig del pati, trobem inscripcions ben visibles que al·ludeixen a les virtuts del soldat que s’ha de fer a la mar. En la sala central, s’hi observen pintures de tema clàssic, com el rapte de Prosèrpina, filla de Zeus (Ζεύς) / Júpiter (Iuppiter) i Demèter (Δημήτηρ) / Ceres (Ceres), deessa de l’agricultura. La llegenda mitològica serveix per il·lustrar el cicle de la natura (seqüència de les estacions) i, per tant, el pas del temps que afecta tots els éssers vius. Fixeu-vos en la imatge.

El rapte de Prosèrpina [Font: Joan Molar]

Qüestions:

  • Qui era i què va fer Laocont?
  • Quin paper té la Sibil·la de Cumes, en l’Eneida, segons la versió adaptada que hem llegit?
  • Podeu anotar i traduir la llegenda que acompanya la sibil·la que s’observa en la fotografia?
  • Com es relaciona el rapte de Prosèrpina amb el cicle de la natura?

Pau Molar Vilà. 1.2 Batxillerat

De itinere: Castulo

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principalCastulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulourbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

De itinere: La petjada romana a la Llombardia.

Aquest any he anat, amb la meva família, a passar uns dies de vacances de Nadal a Milà. El viatge ha estat molt interessant, entre altres coses, perquè hi he pogut trobar molts testimonis de la influència romana i llatina. Us faré una il·lustració de la ruta que vam seguir.

Mapa de la ruta del nostre viatge a Milà. Adaptat per Joan i Pau Molar

Vam sortir de Badalona el dia 28 de desembre per arribar fins a Grenoble, una ciutat francesa, important nus de comunicacions; allà hi vam fer nit. L’endemà ja ens vam dirigir a Milà. Prèviament, vam fer una parada tècnica a Torí. Ja coneixíem la ciutat, n’havíem visitat els monuments principals en altres viatges, i aquesta vegada només hi vam ser unes hores. Però va ser interessant la descoberta d’una església, als afores de Torí, d’estil neoclàssic, que tenia, en el seu fris, aquesta inscripció en llatí. Ordo populusque taurinus ob adventum regis. L’església es va edificar en homenatge al rei Vittorio Emanuele I, que, el maig de 1814, va retornar a la ciutat de Torí, després de la caiguda de l’imperi napoleònic.

Església de la Mare de Déu, a Torí. [Font: Joan Molar]

Anàlisi morfosintàctica

Ordo: Nominatiu singular masculí de la tercera declinació (ordo, -inis).

populusque: Nominatiu singular masculí (populus, -i). La partícula -que és una conjunció coordinant copulativa, enclítica.

taurinus: Adjectiu gentilici. Nominatiu singular masculí  (taurinus, -a, -um).

Ordo populusque taurinus: Sintagma nominal; els nuclis són ordo populus.

ob: Preposició d’acusatiu.

adventum: Acusatiu singular masculí de la quarta declinació (adventus, -us).

regis: Genitiu singular masculí de la tercera declinació (rex, -gis). Complement del nom adventum.

Ob adventum regis: Sintagma preposicional, complement circumstancial de causa.

La traducció seria la següent: “La noblesa i el poble de Torí per l’arribada del rei”.

Al cap d’unes hores, vam arribar a Milà. Era fosc i feia fred, però vam disposar de força dies per visitar la ciutat i els seus voltants. Ara us citaré els punts més interessants de la nostra sortida.

Basílica de Sant Ambròs. Ja sabeu que aquest sant fou bisbe de Milà. La basílica és una construcció molt antiga, d’estil paleocristià. En el seu interior conserva les relíquies de Sant Ambròs, Sant Gervasi i Sant Protasi (se’n poden veure els cadàvers: resulta una mica macabre). En un racó de la nau central, s’observa un tabernacle. Està format per peces de diversos estils. Podem observar un baix relleu del segle IV, representant el Sant Sopar, segons l’estil dels sepulcres romans.

Tabernacle de l’interior de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]

En l’altra cara del tabernacle, la mateixa escena és representada en romànic llombard, i data del segle X: el seu estil és molt més rude i simple. Cal pensar que els primers cristians, sobretot a Itàlia, conservaven les tècniques de construcció i d’escultura romanes, ja que Itàlia és l’hereva de l’Imperi Romà, però fora d’aquest àmbit, no es coneixien i els constructors o artistes només podien imitar-les. Fixeu-vos en la diferència respecte de la imatge anterior.

Una altra peça del tabernacle. [Font: Joan Molar]

En la cúpula de la basílica, s’hi pot veure un mosaic bizantí del segle XIII, amb unes inscripcions en alfabet grec, que he comentat en un altre article. Us deixo aquí la foto, perquè també s’hi llegeix una inscripció llatina, molt habitual en els Pantocràtors medievals. Fixeu-vos que el Crist en majestat aguanta un llibre obert, amb la llegenda Ego sum lux mundi.

Cúpula bizantina de la basílica de Sant Ambròs de Milà. [Foto: Joan Molar]

Faré l’anàlisi morfosintàctica de la inscripció:

-Ego: És el pronom personal tònic de la primera persona del singular. És el subjecte de l’oració.

-sum: És la primera persona del singular del present de l’indicatiu actiu. És el verb copulatiu de l’oració de predicat nominal.

-lux: És un nominatiu singular femení de la tercera declinació (lux, lucis). És el nucli de l’atribut.

-mundi: És el genitiu singular masculí del mot de la tercera declinació (mundus, mundi). És el complement del nom lux.

La traducció és aquesta: “Jo sóc la llum del món”. Ja sabeu que és una de les metàfores que identifiquen Jesús, al costat d’altres, que ens han arribat a través dels evangelistes: “Jo sóc el principi i la fi” (l’Alfa i l’Omega), “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

Després de la basílica de sant Ambròs, la visita a Milà, amb la catedral, els seus carrers i galeries comercials, ens va ocupar força temps, però també en vam tenir per anar a altres llocs. La ciutat de Bèrgam va ser molt bonica, amb un barri alt molt atractiu. En trobareu més detalls en un altre article.

Ben a prop de Bèrgam, ens vam aturar en un altre indret, força interessant pels seus orígens romans ben visibles i ben conservats: Brescia. Es tracta de l’antiga colònia romana Brixia. L’emperador Vespasià hi féu edificar, en commemoració d’una victòria militar, el temple del Capitoli, que encara conserva algun fragment d’inscripció commemorativa.

Temple del forum romà de Brescia. [Font: Joan Molar]

El temple està situat en l’espai del forum i a prop del teatre de la ciutat, que es conserva en prou bon estat, però sense punt de comparació amb el que vam poder observar al final del nostre recorregut. Ja hi arribarem.

Vista del forum de  Brescia. [Font: Joan Molar]

El nostre següent punt de destinació va ser la ciutat de Parma. Parma és coneguda pel formatge i pel prosciutto (pernil salat), però també perquè és la ciutat natal d’un pintor cèlebre del renaixement, Antonio da Correggio.

Precisament per admirar les seves pintures, vam visitar la capella de Sant Pau, al centre de la ciutat, i vam poder resseguir una sala plena d’imatges de tema mitològic, que ara us reproduïm.

Frescos mitològics de Correggio, a la capella de sant Pau, de Parma. [Font: Joan Molar]

 Ja veieu que s’hi observen divinitats i figures conegudes pels amants del món clàssic: Afrodita, les Tres Gràcies, Ceres, un sàtir o Pan, Hèstia. Fixeu-vos que cadascuna d’aquestes figures es pot identificar pels seus atributs: l’infant Cupido, el carro i les espigues, la siringa, el foc.

Els següents dies vam visitar els paisatges alpins, amb els seus llacs i els cims nevats, tan bonics en aquestes dates nadalenques. Ja de retorn a casa, vam fer una aturada a Aurenja (en francès, Orange), una ciutat del sud de França (regió Provença-Alps-Costa Blava) que, en època romana, rebé el nom d’Augusta Arausio.

No ens va costar de trobar un teatre impressionant, un dels més ben conservats del món, ja que manté el mur de l’scaena, perdut en la majoria d’altres teatres de l’antic imperi romà que avui encara es visiten.

Teatre romà d’Aurenja, vist des de fora [Font: Joan Molar] i des de dins

La construcció data del segle I i correspon al regnat d’Octavi Cèsar August. D’altra banda, ens vam deturar a contemplar l’arc de triomf que presideix una de les vies d’accés a la bonica ciutat provençal. Es tracta d’un monument commemoratiu; sembla que fou erigit en honor de Caius Marius després d’una victòria militar, però no se’n té la seguretat.

Igual que el teatre, l’arc de triomf es manté en molt bon estat; en ell es poden apreciar encara els relleus de temàtica bèl·lica. Us deixo un vídeo brevíssim, on faig la presentació del monument.

Imatge de previsualització de YouTube

Qüestions

  • Repasseu les imatges de la capella de Sant Pau de Parma; hi trobareu moltes referències mitològiques que deveu conèixer: expliqueu-les breument. 
  • Definiu les parts del teatre que s’esmenten en l’article i expliqueu quines actuacions s’hi feien. Us podeu ajudar dels enllaços que hi ha en aquest treball sobre Arle.
  • Digueu en quin lloc exacte de la cúpula de Sant Ambròs de Milà es troba la inscripció llatina Ego sum lux mundi. Com ha arribat fins a nosaltres? A part del sentit literal, quin és el seu significat extens? Podeu consultar aquest article.
  • Busqueu imatges de sarcòfags romans, semblants al primer que us he mostrat en el tabernacle, pertanyent a la basílica de Sant Ambròs de Milà. Si em busqueu de les ciutats i museus més propers o que hem visitat, millor.

Valete omnes!

Pau Molar, 1r batxillerat

De itinere. La petjada grega a la Llombardia

Aquest Nadal hem passat uns dies a la Llombardia; hem fet estada a Milà (Mediolanum), i, des d’allà, hem visitat alguns nuclis importants: Bèrgam, Brescia, Parma, Pavia i, naturalment, el paisatge dels Alps italians, ben nevat, i, en alguns indrets, amb uns llacs bellíssims: el Llac Major, Como, Orta. Un entorn preciós per rebre el nou any 2015.

Imatge del Llac Major, en l’entorn dels Alps italians.

La veritat és que no pensava pas trobar senyals d’influència grega en aquest terreny, però alguns detalls em van sorprendre i els exposaré en aquest article.

El primer element de sorpresa el vaig trobar a la ciutat de Bèrgam, una població propera a Milà, i molt important per la seva història i riquesa artística. La ciutat alta, que és on es concentren els monuments, reuneix les principals obres d’interès que cal visitar: la catedral, la basílica de Santa Maria la Major, el baptisteri i la capella Colleoni. Precisament en aquesta capella, adossada a la basílica, hi vaig poder observar la influència de la civilització grega.

Imatge de la basílica i la capella Colleoni, a Bèrgam. [Font: Joan Molar]

La capella, que fou construïda entre 1470 i 1476, conté el mausoleu monumental de Bartolomeo Colleoni, un condottiero de la ciutat. Un condottiero era un cabdill de tropes mercenàries que estava al servei de les ciutats-estat italianes, durant els segles XV i XVI.

En la capella funerària que es va fer construir, Colleoni, un home del Quattrocento, es va envoltar de símbols clàssics. Ell mateix es comparava amb Hèrcules, pel valor heroic del personatge, i afirmava descendir d’aquest. Justament a la façana es poden veure alguns relleus amb escenes de la vida d’Hèrcules (Ἡρακλῆς -έους ὁ): Hèrcules i Anteu, Hèrcules i la Hidra (Ὕδρα -ας ἡ), Hèrcules i el toro de Creta (Κρήτη -ης ἡ) i Hèrcules contra el lleó de Nèmea.

Ja a dins de la capella es pot admirar l’arquitectura i la pintura del conjunt, plenament renaixentistes.

Imatge del sepulcre de Bartolomeo Colleoni. [Font: Joan Molar]

És en aquest espai interior on em vaig fixar en un altre detall. Es tractava del mausoleu de la filla de Colleoni, que estava situat al costat del del seu pare. Es tracta d’un sepulcre molt ben ornamentat, d’estil renaixentista. El que em va cridar l’atenció, però, no va ser la tècnica constructiva, sinó que el condottiero Colleoni havia posat a la seva filla el nom de Medea (Μήδεια). Medea és un personatge ben conegut de la cultura grega, però gens exemplar segons la moral catòlica. Ja sabeu que Medea va matar els fills que havia tingut amb Jàson (Ἰάσων -ονος ὁ) quan aquest la va abandonar, i que és considerada una mica bruixa o maga. No hem d’oblidar que Medea era neboda de Circe (Κίρκη -ης ἡ), la fetillera.

Imatge del sepulcre de Medea, la filla de Bartolomeo Colleoni. [Font: Joan Molar]

No obstant això, s’ha de considerar que, en la Itàlia del segle XV, es va produir un redescobriment de la cultura clàssica, intensificat per la desaparició de l’Imperi Bizantí, que va provocar l’exili de nombrosos erudits des de Constantinoble, capital imperial, cap a l’Occident d’Europa. Justament va ser Bizanci l’hereva de la cultura grega i oriental; des d’allà es va expandir la influència de la cultura hel·lènica. No hem d’oblidar que els sants Ciril i Metodi, d’origen bizantí, van evangelitzar i alfabetitzar els pobles eslaus.

Precisament d’estil bizantí és la cúpula de la basílica de Sant Ambròs de Milà. En la cúpula, que data del segle XIII, podem observar, escrits en l’alfabet grec, els noms dels arcàngels Miquel (ΜΙΧΑΗΙΛ) i Gabriel (ΓΑΒΡΙΗΛ).

Imatge de la cúpula bizantina de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]

Hem de tenir present que, a mitjans del segle VI, un exèrcit dirigit per Narsès, general bizantí, va conquerir Milà per a l’emperador Justinià I. Milà seria bizantí fins l’any 568. Cal dir que, en la cúpula, es poden observar altres inscripcions en alfabet grec, però no són gaire intel·ligibles per a nosaltres.

Qüestions

  • Fixeu-vos en els treballs d’Hèrcules que surten esmentats a l’article. Situeu-los en el mapa de la Grècia antiga. Digueu per quines raons és famosa Nèmea. 
  • Desenvolupeu les referències mitològiques que trobeu en l’article.
  • Escriviu en minúscula, mantenint la majúscula inicial, el nom dels arcàngels que apareixen en la cúpula bizantina de Sant Ambròs de Milà.

Χαίρετε!

Pau Molar. 1r de batxillerat

Σπεῦδε βραδέως / Festina Lente. Una recomanació ben vigent

Χαίρετε.
I per als qui no entengueu el grec: Salvete omnes!

Aquest article tracta de la pervivència d’una expressió grega, després llatina i, finalment, europea. L’expressió és: Σπεῦδε βραδέως.

Grec: Σπεῦδε βραδέως. Llatí: Festina lente. Català: Qui més corre, fa més tard
Castellà: Vísteme despacio, que tengo prisa.
Anglès: More haste, less speed.

Si us hi fixeu, totes les expressions juguen amb l’antítesi ràpid-lent, que crea un efecte d’estranyesa, ja que atempta contra les lleis de la lògica. La voluntat és captar l’atenció del lector sobre la necessitat de no apressar-se en l’execució dels nostres actes.

Suetoni, en la seva obra De vitis duodecim Caesarum, i més concretament en l’apartat Divus Augustus, 25.4, menciona l’ús d’aquesta expressió llatina per part del primer emperador romà. El text mostra les idees d’August sobre com s’ha d’actuar davant les diverses situacions de la vida:

nihil autem minus inperfecto duci quam festinationem temeritatemqueconuenire arbitrabatur. crebro itaque illa iactabat: σπεῦδε βραδέως:
ἀσφαλὴς γάρ ἐστ᾽ ἀμείνων ἢ θρασὺς στρατηλάτης et: ‘sat celeriter fieri quidquidfiat satis bene.’ proelium quidem aut bellum suscipiendum omninonegabat, nisicum maior emolumenti spes quam damni metus ostenderetur. nam minimacommoda non minimo sectantis discrimine similes aiebat esse aureo hamopiscantibus, cuius abrupti damnum nulla captura pensari posset.

Suetoni, Cròniques de Nuremberg

Aquí podem observar la traducció d’aquest text al català, duta a terme per Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals (100 llatinismes més vius que mai), 2014.

[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes: afanya’t amb lentitud, és millor un general prudent que no un d’intrèpid i es fa prou de pressa tot el que es fa bé. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs. Perquè deia que aquells que persegueixen guanys ínfims amb un gran perill s’assemblen als que pesquen amb un ham d’or: certament, la captura de cap presa no compensaria l’amenaça del dany causat si el fil es trenqués.

Suetoni no és l’únic autor que ens explica la preferència que August tenia per la llengua grega, considerada de cultura a l’Imperi. A les Noctes Atticae, 10.11.5, Aulus Gel·li ens mostra un altre context on l’emperador va fer servir aquesta expressió.

Aquest és el fragment en llatí d’Aulus Gel·li:

[5] Illud vero Nigidianum rei atque verbi temperamentum divos Augustus duobus Graecis verbis elegantissime exprimebat. Nam et dicere in sermonibus et scribere in epistulis solitum esse aiunt σπεῦδε βραδέως, per quod monebat ut ad rem agendam simul adhiberetur et industriae celeritas et diligentiae tarditas, ex quibus duobus contrariis fit “maturitas”.

I aquí la traducció en català, a partir de la traducció a l’anglès de John C. Rolfe.

Aquella restricció de la paraula, i de l’acció per ella sola, que va ser feta per Nigidi fou molt elegantment expressada pel deïficat August amb dues paraules gregues; car diuen que ell solia utilitzar en la conversa, i escriure en les seves cartes, σπεῦδε βραδέως, expressió amb què ell recomanava que, per aconseguir un resultat, caldria utilitzar al mateix temps la immediatesa de l’energia i la dilatació de la precaució, dues qualitats oposades a partir de les quals arriba aquella “perfecció”.

Una edició prerenaixentista de les Noctes Atticae. Data de l’any 1483. A dalt, a l’esquerra, podem observar una miniatura on està representat Aulus Gel·li.

  • Quina altra sèrie d’obres de Suetoni ens ha arribat fins a l’actualitat?
  • Per què les Noctes Atticae porten, precisament, aquest adjectiu?
  • I, finalment, les alumnes de Grec de 2n de Batxillerat podríeu fer l’anàlisi morfosintàctica de Σπεῦδε βραδέως? 

Pau Molar Vilà
1.2 Grec i Llatí

Emporiae MMXIV A.D: Des de Grècia i Roma fins a l’actualitat

El nostre coneixement històric no seria el mateix sense la ingent tasca de tants arqueòlegs, traductors i estudiosos en general de totes les èpoques que s’han deixat la pell per desxifrar textos, principals fonts del coneixement. Alguns d’aquests erudits són molt coneguts, com ara Jean-François Champollion, però d’altres romanen en l’anonimat. Per això, jo no he dubtat a recórrer a les fonts escrites de dos autors clàssics: Estrabó i Tit Livi. Si volem conèixer millor les nostres arrels, una part important de l’entrellat que ens ajuda a refer el trencaclosques del passat són els textos històrics, geogràfics i literaris que ens han deixat els autors antics.

Aquest viatge als nostres orígens culturals el concretarem a Empúries, una fita important en la història de Catalunya.

Imatge de la Neàpolis grega d’Empúries

Els textos d’Estrabó i Tit Livi ens guiaran en el recorregut.

ESTRABÓ va ser un geògraf grec, que va néixer a Amàsia, actual Turquia, a mitjans del segle I a.C. i va morir l’any 20 a.C. Va estudiar a Nisa de Cària, on va tenir per mestres el retòric i gramàtic Aristodem de Nisa el jove, el filòsof  Xenarc de Selèucia i Tirannió.

Imatge d’Estrabó en una miniatura medieval

En les seves descripcions, Estrabó dóna especial importància a la moralitat, els costums, els usos, la religió, les institucions, el clima, la producció econòmica… Pel que fa a les fonts, l’autor grec es basa en obres d’altri. En l’apartat de les Gàl·lies esmenta, per exemple, Polibi, Homer i Juli Cèsar. Per a l’apartat de la Hispania Citerior, va recórrer a Marc Vipsani Agripa, comandant de la flota romana, i a l’historiador grec Timàgenes. Estrabó va completar la seva formació amb viatges per Grècia, Itàlia i Hispania. Va compondre uns Records històrics (‘Ιστορικά ὑπομνεύματα), però la seva obra més coneguda i extensa -en què jo centraré part de la meva tasca- és Geografia (Γεωγραϕικά).

L’obra principal d’Estrabó és extensa; conté disset volums, que recullen tot el coneixement geogràfic que els grecs tenien sobre el Mediterrani. Probablement, l’obra es va començar a publicar el 20 aC i es va acabar el 23 dC, l’últim any de la vida de l’autor. La Geografia conté també molts detalls històrics. En el primer llibre dels disset que constitueixen l’obra, Estrabó justifica la seva aportació, les fonts que utilitza i també fa defensa d’Homer, autor de la Ilíada i l’Odissea. Precisament, aquesta darrera obra relata el viatge del seu protagonista, Odisseu, pel Mediterrani, des de Troia, fins a Ítaca, passant per molts indrets de la mar Mediterrània.

A continuació, us presentaré un fragment de les Γεωγραφικά d’Estrabó que és important per al nostre coneixement de la ciutat grega d’Empúries i, en especial, per endinsar-nos en la vida dels seus habitants. Cal tenir present que les ruïnes ens permeten reconstruir fins a un límit el passat històric, però els textos amplien el coneixement de tot allò que no és arquitectònic: l’àmbit civil, el funcionament intern, el sistema judicial de la comunitat.

ESTRABÓ, Γεωγραϕικά   III, 4, 8-9

αὐτὸ δ᾽ἐστὶ Μασσαλιωτῶν κτίσμα, ὅσον τετταράκοντα διέχον τῆς Πυρήνης σταδίους καὶ τῶν μεθορίων τῆς Ἰβηρίας πρὸςτὴν Κελτικήν: κα ὶαὕτη δ᾽ἐστὶ πᾶσα ἀγαθὴ καὶ εὐλίμενος. ἐνταῦθα δ᾽ἔστι καὶ ἡ Ῥόδη πολίχνιον, [p. 217] Ἐμποριτῶνκτίσμα, τινὲς δὲῬοδίων φασί: κἀνταῦθα δὲ καὶ ἐν τῷ Ἐμπορίῳ τὴν Ἄρτεμιν τὴν Ἐφεσίαντιμῶσιν: ἐροῦμεν δὲ τὴν αἰτίαν ἐν τοῖς περὶ Μασσαλίαν. ᾤκουν δ᾽οἱ Ἐμπορῖται πρότερον νησίον τι προκείμενον, ὃ νῦν καλεῖται παλαιὰ πόλις, νῦν δ᾽οἰκοῦσι νἐν τῇ ἠπείρῳ. δίπολις δ᾽ἐστὶ τείχει διωρισμένη, πρότερον τῶνἸνδικητῶν τινας προσοίκους ἔχουσα, οἳ καίπερ ἰδίᾳ πολιτευόμενοι κοινὸνὅμως περίβολον ἔχειν ἐβούλοντο πρὸς τοὺς Ἕλληνας ἀσφαλείας χάριν, τῷχρόνῳ δ᾽εἰς ταὐτὸ πολίτευμα συνῆλθον μικτόν τι ἔκτε βαρβάρων καὶἙλληνικῶν νομίμων, ὅπερ καὶ ἐπ᾽ ἄλλων πολλῶν συνέβη. ῾ρεῖ δὲ καὶ ποταμὸς πλησίον, ἐκ τῆς Πυρήνης ἔχων τὰς ἀρχάς, ἡ δὲ ἐκβολὴλιμήν ἐστι τοῖς Ἐμπορίταις. λινουργοὶ δὲ ἱκανῶς οἱ Ἐμπορῖται.

 

 ΓεωγραϕικάGeografia, Estrabó.

Versió catalana

Empúries és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí, com a Empòrion, veneren Àrtemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de Massàlia.

Primerament els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de la costa, el qual avui anomenen Paleàpolis, però actualment viuen a la terra ferma. Empòrion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans tenia per veïns alguns indicetes que, malgrat que es governaven amb independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas del temps, s’uniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.

A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu, i la seva desembocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans del lli.

El món segons Estrabó

Segons el text d’Estrabó, els dos recintes que hi havia a Empúries, l’iber i el grec, estaven separats per una muralla, Les prospeccions arqueològiques per trobar la ciutat ibera, habitada pels indicetes, no s’ha trobat i els experts especulen sobre quina pot ser la muralla de separació. Amb el pas del temps, els dos recintes es van convertir en una sola ciutat que, segurament, convivia sota les lleis iberes i gregues. Tanmateix, com que l’alfabet iber no s’ha desxifrat (només es coneix el so de les grafies), tampoc no es coneix el contingut de les inscripcions que ens han arribat. Justament, les excavacions a Empúries han permès trobar monedes iberes amb la inscripció Untikesken, que podria referir-se a la ciutat Indika.

Pel que fa al recinte grec, cal distingir entre la primera fundació, Paleàpolis, que avui és Sant Martí d’Empúries, i la posterior, Neàpolis, que actualment no està habitada, sinó que forma part del conjunt arqueològic d’Empúries. Precisament l’església de Sant Martí d’Empúries està situada sobre el temple d’Àrtemis Efèsia, deessa de la caça.

Els massaliotes (colons foceus que habitaven Massàlia, l’actual Marsella) també adoraven Àrtemis Efèsia. De fet, no hem d’oblidar que els emporitans eren una avançada, en el Mediterrani occidental, dels foceus. També hem de saber que el temple d’Àrtemis a la ciutat d’Èfes, a l’Àsia Menor, és considerada una de les set meravelles del món antic.

El riu que passa a prop d’Empúries, segons comenta Estrabó, és el Fluvià. Actualment, aquest riu ha desviat la seva desembocadura a causa dels sediments que ell mateix anava dipositant.

TIT LIVI va ser un historiador romà que va viure en l’època d’August, nascut el 59 a. C. a Patavium (Pàdua). Probablement va rebre l’educació en aquesta ciutat, per un gramàtic, que li va ensenyar a escriure en grec. Finalment, va apendre d’un rhetor l’eloqüència política i jurídica.

Imatge de Tit Livi

L’autor d’Ab Urbe Condita tenia conviccions republicanes fermes. Tanmateix, va ser un gran amic i protegit d’August. Segons Tàcit, aquest últim l’anomenava pompeià (partidari de Pompeu). La seva obra més destacada fou Ab Urbe Condita, en la qual es narra la història de Roma des de l’any 753 a.C. fins a la mort de Drus Major, l’any 9 d.C. És una obra on es mesclen els fets ordenats cronològicament amb la narració literària.

L’obra de Tit Livi no és del tot original, sinó que és un compendi d’informació extreta de fonts d’altres historiadors; és, doncs, una obra d’obres. Com que era de Pàdua i, d’altra banda, no havia fet carrera política, no podia accedir als escrits oficials de Roma. Per tant, mai no va arribar a comprendre plenament el funcionament del govern del regne, la república i l’imperi romà. Una altra característica de la seva obra és que mai no intentava narrar la història políticament, sinó que pretenia comprendre els successos des de la psicologia dels personatges, descrits a partir d’un tret de caràcter principal. Per exemple, Anníbal apareix com a prototip de perfídia. D’altra banda, la seva obra manca d’un dels requeriments bàsics perquè pugui ser considerada completament històrica: l’objectivitat. En Ab urbe condita, enalteix Roma i vol recuperar, després de dues guerres civils, el patriotisme llatí i, per tant, l’amor cap a August. Precisament és el seu afecte cap a Roma el que el porta a fer autocensura: omet detalls negatius per a la imatge de la ciutat i d’alguns dels seus dirigents.

El seu estil és poètic i clàssic. Va intentar acostar la prosa històrica a la poesia a través d’un tractament especial del passat i del seu estil particular. Per exemple, Tit Livi té una inclinació cap al patetisme quan descriu les emocions dels protagonistes.

Finalment, cal dir que l’obra Ab Urbe Condita va tenir una notable pervivència, però dels 142 llibres que conté, només alguns s’han conservat (35). Els contemporanis de l’autor van fer resums i sumaris de l’obra (Epitomai i Periochae) que han arribat fins a nosaltres i que ens permeten saber l’estructura que va seguir Tit Livi en la redacció de la seva obra mestra.

Tot seguit, us presentaré un fragment de l’obra Ab Urbe Condita, de Tit Livi, que complementa el d’Estrabó. La informació que ens aporta l’escriptor llatí se centra més en el comerç entre grecs i ibers i la seguretat de la ciutat grega.

TIT LIVI. Ab Urbe condita, 34, 9, 1-10

[9] Iam tunc Emporiae duo oppida erant muro diuisa. unum Graeci habebant, a Phocaea, unde et Massilienses, oriundi, alterum Hispani; sed Graecum oppidum in mare expositum totum orbem muri minus quadringentos passus patentem habebat, Hispanis retractior a mari trium milium passuum in circuitu murus erat. tertium genus Romani coloni ab diuo Caesare post deuictos Pompei liberos adiecti. nunc in corpus unum confusi omnes Hispanis prius, postremo et Graecis in ciuitatem Romanam adscitis. miraretur qui tum cerneret, aperto mari ab altera parte, ab altera Hispanis tam fera et bellicosa gente obiectis, quae res eos tutaretur. Disciplina erat custos infirmitatis, quam inter ualidiores optime timor continet. partem muri uersam in agros egregie munitam habebant, una tantum in eam regionem porta imposita, cuius adsiduus custos semper aliquis ex magistratibus erat. nocte pars tertia ciuium in muris excubabat; neque moris causa tantum aut legis sed quanta si hostis ad portas esset et seruabant uigilias et circumibant cura. Hispanum neminem in urbem recipiebant: ne ipsi quidem temere urbe excedebant. ad mare patebat omnibus exitus. porta ad Hispanorum oppidum uersa nunquam nisi frequentes, pars tertia fere cuius proxima nocte uigiliae in muris fuerant, egrediebantur. causa exeundi haec erat: commercio eorum Hispani imprudentes maris gaudebant mercarique et ipsi ea quae externa nauibus inueherentur et agrorum exigere frvctvs volebant. Huius mutui usus desiderium ut Hispana urbs Graecis pateret faciebat.

La disciplina era molt important en el funcionament de la ciutat grega d’Empúries. Segons Tit Livi, una tercera part dels ciutadans feia guàrdia durant la nit; a la porta de la ciutadella s’hi instal·lava un magistrat que la vigilava i controlava el pas d’accés entre el recinte grec i l’iber. Tit Livi explica, en un altre punt de l’obra, que, damunt de la ciutat ibera, Cèsar hi fundà una colònia per als seus soldats veterans ja retirats (49 aC). Aquesta fundació va ser, immediatament, convertida en municipi i va integrar la ciutat grega. A partir d’aquest moment, la denominació Ἐμπόριον deixa pas a Emporiae.

A banda de la seguretat, que era molt important, en la vida d’Empúries la relació amb els indicetes també es basava en el comerç. Els habitants de la ciutat grega intercanviaven productes amb els seus veïns. Aquests, com que no dominaven la navegació, només podien disposar dels productes grecs a través d’allò que els emporitans els subministressin. I als emporitans els arribaven mercaderies per mar, entre elles l’estàtua d’Asclepi, que va ser esculpida a Lesbos. Precisament el déu de la medicina, fill d’Apol·lo i de Coronis, va tenir culte a Empúries; es va construir un temple consagrat al déu i un santuari annex per als malalts, on aquests acudien per curar-se.

Imatge de l’Asclepièon

Aquí ha acabat el nostre passeig a través de les fonts, que ens han descobert Empúries.

  • Us atreviu a passar a majúscules les dues primeres línies del fragment d’Estrabó (fins a εὐλίμενος)?
  • Podeu fer l’anàlisi morfosintàctica i la interpretació històrica de la primera frase del text de Tit Livi?
  • Quines divinitats eren venerades a Empúries? Expliqueu la seva relació amb la ciutat.

Pau Molar Vilà

1.2 Institut Isaac Albéniz

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, II

Després d’haver fet la nostra ruta per França (Roma en el limes: una ruta pel Rin, I), vam endinsar-nos en terres belgues. Hi vam visitar ciutats tan boniques com Brussel·les, Bruges i Gant. Tot seguit, vam fer cap als Països Baixos. Allà vam conèixer la Via Belgia, que avui és més aviat un recorregut pseudohistòric. Passa pel centre del país i el travessa d’oest a est. Possiblement es tractava d’una via menor, que seguia el riu Rin. De totes les ciutats que vam visitar en aquest territori, aquestes dues van cridar-me l’atenció:

Utrecht: Aquesta ciutat holandesa era un “castrum” romà, que seguia el límit del Rin, riu que marcava la frontera de l’Imperi Romà a l’Europa Occidental i que avui continua marcant la frontera entre França i Alemanya; arreu de la ciutat s’hi pot veure unes plaques metàl·liques que repassen els confins de l’imperi a Europa i que estan adornades amb uns brolladors d’aigua pulveritzada per captar l’atenció dels vianants.

Pau i Laura Molar damunt de les plaques metàl·liques d’Utrecht que senyalen els límits de l’imperi romà [Foto: Joan Molar]

Nimega: Ja ens acostàvem a la frontera alemanya i vam visitar un lloc estratègic: la ciutat de Nimega, encara dins dels Països Baixos. El seu nom original romà és Ulpia Noviomagus Batavorum. Va ser una plaça molt disputada en la segona guerra mundial (el general Patton la va travessar sobre un pont per girar cap a Colònia i entrar a Alemanya): la seva ubicació a les vores del Rin, constantment solcat per vaixells robustos plens de mercaderies, convertia el lloc en un punt desitjat per les tropes aliades i defensat per les alemanyes. Fou per aquesta raó que els ponts sobre el Rin van ser volats a l’altura de Nimega, i només en va quedar un: per ell, justament, van passar les forces comandades pel general Patton després d’una duríssima batalla, ja que Hitler volia evitar a tota costa que la guerra es dugués a terme en sòl alemany. Però la història de Nimega no es limita als episodis de la segona guerra mundial. S’hi conserva un bonic casc medieval, amb ajuntament i amb les portes d’entrada a la vila. Precisament en una d’elles s’hi pot llegir una màxima, en llatí, que vol conscienciar tothom qui entri a la vila sobre el valor de la concòrdia: “Concordia res parvae crescunt; discordia maximae dilabuntur”.

 Inscripció a la porta d’entrada a la ciutat de Nimega [Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-Concordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de CC.

-res: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 5a declinació (res-ei: temes en e). És un SN amb la funció de subjecte de crescunt;

-parvae: és un adjectiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació (parva-ae). És un  sintagma adjectival que fa la funció de CN de res;

-crescunt: 3a persona del plural del verb “cresco” (3a conjugació). És el nucli del SV que fa la funció de predicat de la primera oració;

-discordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de complement circumstancial del verb en veu passiva dilabuntur;

-maximae: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació. És un sintagma adjectival amb funció de CN (res, que, en aquesta segona oració s’ha elidit);

-dilabuntur: És la 3a persona del plural del present passiu del verb “dilabor” (3a conjugació). És el nucli del SV que té la funció de predicat de la segona oració.

La segona oració té una estructura paral·lela a la primera (paral·lelisme sintàctic) i és oposada a ella en el significat. Fixeu-vos en el joc de prefixos con- dis- (de sentit contrari) que acompanyen el lexema –cordia (cors-cordis, 3a declinació, neutre: cor). Això ja revela l’antítesi, que continua amb els verbs crescunt dilabuntur; i també amb els adjectius parvae maximae.

TraduccióLes coses petites prosperen amb la concòrdia; les coses grans s’esvaeixen amb la discòrdia. 

Sembla que el consell de la inscripció no va servir de gaire, ja que la zona ha estat cobejada sovint (Napoleó, Hitler), per la seva riquesa i pel seu caràcter de frontera.

Trèveris: Ja som en territori alemany; visitem la capella de Carlemany a Aquisgrà i, després, passem a Trèveris. El seu nom original és Augusta Treverorum. Quan vam arribar, ens vam dirigir a la Porta Nigra (negra del temps i de les bombes de la 2a Guerra Mundial), orientada cap al nord-oest, és a dir, cap al riu Mosel·la, que passa per aquesta ciutat.

Porta Nigra, a l’entrada de la ciutat alemanya de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Després, passejant en direcció sud, vam trobar la basílica de Constantí i, encara més enllà, les termes de l’emperador del mateix nom. Ens van recordar les termes que també hi ha a Arle,  Arelate en l’original cèltic. Les de Trèveris daten de l’any 310 dC i van ser construïdes durant el regnat de Constantí. Per les restes que ens n’han quedat, intuïm que les termes tenien una gran dimensió. El que se n’ha conservat són els murs i la cúpula del caldarium, per on passava la xemeneia. Igualment, podem observar el tepidarium, el frigidarium i la palaestra. Les ruïnes encara mostren el disseny inicial. És el tercer complex més gran de termes romanes, i captava l’aigua del riu Mosel·la.

Banys romans de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Al costat dels banys, l’antiga basilica conserva tota la seva façana i es troba situada al lloc on, en època romana, s’ubicava el forum. Avui, la basílica és un temple evangèlic.

Basílica de Constantí a la mateixa ciutat [Foto: Joan Molar]

A l’entrada de la ciutat es manté encara en peu algun bloc de les muralles. Trèveris era la ciutat més important de la Germania. Quan va caure l’Imperi, va passar a formar part d’una regió anomenada Austràsia (sector nord-oriental de l’antiga Gàl·lia). Posteriorment, es va integrar al regne franc i, amb els successors de Carlemany, tornarà a recuperar el nom d’Austràsia.

Mosel·la: Ja anàvem de tornada i vam refer la ruta cap a França i cap a Espanya, passejant per les vores del Mosel·la, el riu que ens havia acompanyat en el viatge. És un paisatge acollidor, entre vinyes i cases senyorials; els romans hi portaren les seves pràctiques de conreu i, d’altra banda, consideraren el riu com un camí cap a Roma. Havíeu sentit a parlar de la Via Caliga? Doncs és la ruta que recorre aquest riu tan encantador. Fixeu-vos en el logotip d’aquesta ruta de l’imperi: és una sandàlia típica, de les que calçaven els soldats romans, i que ens dóna la idea que la via és un traçat militar.

Logotip de la Via Caliga, seguint el Mosel·la

En aquest ambient tan evocador, Ausoni, un poeta llatí del segle IV, va cantar les meravelles del paisatge i va compondre els seus versos. El microclima temperat de la zona recorda llunyanament la benevolència de la vida a Roma i a les províncies mediterrànies.

Qüestions:

  • En els dos articles sobre “Roma en el limes” s’ha fet esment de la Via Belgia, la Via Caliga, la Via Domitia, la Vie Francilienne; quines altres vies romanes, més properes a nosaltres, i també més importants, recordeu? Quin és el seu recorregut?
  • Digueu quin és el significat de caliga; relacioneu-lo amb la ruta que porta aquest nom.
  • La paraula caliga us suggereix el nom d’un emperador romà tristament cèlebre? Qui? Sabeu per què duia aquest nom?

Pau Molar, 1r batxillerat

 

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, I

Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

 Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”. 

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

  • Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
  • Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
  • Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat

Una vil·la romana a prop de Valladolid

Introducció

Aquesta Setmana Santa he visitat la ciutat de Valladolid amb la meva família. És una ciutat amb molta història: des dels segles de reconquesta i repoblament, fins a l’actualitat, que és la seu del govern autonòmic de Castella i Lleó. A més, no s’ha d’oblidar que, durant l’època dels Reis Catòlics, la ciutat va viure un gran esplendor i, després, amb l’emperador Carles V, es va convertir en una de les capitals de l’imperi espanyol. Doncs bé, no gaire lluny de Valladolid podem retrocedir encara més en la història i comprovar que els romans també van deixar petjada en aquesta zona d’Hispània. En un poble de la província de Valladolid, anomenat Almenara de Adaja, es troba un jaciment arqueològic que ara s’ha convertit en museu.

Es tracta d’una antiga vil·la del segle IV, de l’època tardo-romana, que va ser descoberta casualment per un pagès, a finals del segle XIX. Un dia, mentre llaurava el camp, va trobar les restes d’un mosaic. A partir de llavors, els experts van anar fent excavacions a la zona, fins que l’any 1994 el conjunt va ser protegit i declarat “Bé d’interès cultural”. No és pas l’únic que hi ha a Castella; a la província de Palència també es pot visitar la vil·la romana de La Olmeda.

Descripció del conjunt:

Entorn geogràfic: El terreny se situa a la riba dreta del riu Adaja, en una zona de camp de l’altiplà castellà, que correspon a un terreny de terrasses fluvials. Aquesta condició va permetre que s’hi assentés un poblat prehistòric i, sobre aquest, una vil·la romana.

Estructura de la casa: Es tracta d’una casa de camp, propietat d’una família romana benestant. Cal pensar que la casa té dos peristyla, i, entorn d’ells, hi ha una trentena d’habitacions.

Foto: Joan Molar

Algunes d’aquestes habitacions eren destinades als convidats als actes socials que s’organitzaven a la vil·la. En la visita a la reconstrucció de la casa, les guies parlen de la importància de les festes i celebracions. Per aquest motiu, s’ha reconstruït amb detall el triclinium, que era el principal lloc on se celebrava la cena, l’àpat principal del dia per als romans, i molt abundant quan hi havia convidats.  

Foto: Joan Molar

En el jaciment, destaquen dos elements importants: les termes i el mosaic de Pegàs. De la resta s’han conservat els basaments d’algunes habitacions (la sala tri lobulada és una de les més ben treballades)

Foto: Joan Molar

i restes de mosaics que les adornen.

Foto: Joan Molar

Els elements més destacats:

Les termes: Es tracta d’unes termes privades però força completes, ja que, com he dit, la família tenia una bona posició social. Les termes disposen d’un vestíbul, anomenat apoditerium, que servia de vestidor (és a dir, per canviar-se de roba abans d’entrar a les termes).

Foto: Joan Molar

Segueixen les sales del frigidarium i del tepidarium. En la primera hi havia un espai on es feien massatges als senyors i als convidats de la casa. Al costat seu, hi havia les latrines, un lloc que, durant l’època romana, era un espai de debat (s’hi van arribar a firmar pactes importants i estratègies militars).

Foto: Joan Molar

Tot això queda molt ben explicat en la visita a la vil·la reconstruïda. Finalment, trobem el caldarium, molt interessant, perquè permet veure el sistema de calefacció de l’aigua, a través d’uns forns situats sota el sòl de la casa. Precisament en la zona del caldarium, el mosaic que decorava totes les termes ha desaparegut parcialment, per culpa de l’alta temperatura que emetia la caldera o praefurnium i es trasmetia a través de l’hypocaustum.

Foto: Joan Molar

Com a curiositat, la guia que ens acompanyava en la visita a la vil·la reconstruïda, ens va explicar que, en les antigues cases castellanes, hi havia una habitació que rebia directament l’escalfor de la xemeneia situada a la planta baixa. Aquesta habitació era anomenada “la gloria” perquè s’hi estava molt calent, durant els mesos d’hivern, que són molt durs a Castella, a diferència de la resta de la casa, que era molt freda. El sistema de transmissió de la calor era tan potent que, en les “glòries”, no s’hi podia caminar descalç, ja que els peus cremaven, i, si s’hi anava amb xancletes, es desfeia la sola de goma.

Després de donar la volta a tota la vil·la i de veure algunes sales per a convidats i d’altres per a la família dels propietaris, trobem un saló, no gaire gran, amb un mosaic espectacular, sobretot pel seu estat de conservació. És el mosaic de Pegas, que recrea la llegenda de Pegas i la font d’Hipocrene. Pegas, el cavall alat, havia nascut de la sang que va brollar del cap de Medusa quan Perseu el va tallar. Segons Ovidi, en el mont Helicó s’havia celebrat un concurs de cant que havia enfrontat les Muses i les Pièrides; l’Helicó estava tan satisfet de sentir aquells cants harmònics que creixia i creixia, tot content, i s’enlairava tant que amenaçava de tocar el cel. Pegas va anar a la muntanya, enviat pel déu Neptú, i va colpejar el terra del mont Helicó amb el casc de la seva peülla; immediatament, en va brollar una font, la font Hipocrene, que etimològicament significa “font del cavall”. Les seves aigües eren màgiques, ja que estaven beneïdes per les muses i inspiraven els poetes que en bevien. Segons el poeta grec Hesíode, el mot Pegas també es relaciona amb la paraula “font”. Aquesta bellíssima història és representada amb detall en el mosaic de la vil·la romana.

Font: Viquipèdia

 Qüestions:

 1. Les termes de la vil·la romana d’Almenara-Puras tenen una coincidència amb els banys que es conserven en una ciutat francesa. Sabeu quina és aquesta coincidència? Expliqueu-la. 

2. Mireu bé els enllaços i digueu quina relació hi ha entre el mont Helicó, Hesíode i les Muses.

3. Quins altres exemples de vil·les romanes coneixeu, a Badalona, a Catalunya o a d’altres llocs? Comenteu-ne les principals característiques.

4. Segur que heu vist algun mosaic romà; feu-ne una descripció breu.

5. Finalment, repasseu el tema de la domus romana i digueu quines parts en són esmentades a l’article, tot explicant-ne les característiques. Fixeu-vos en les imatges.

Pau Molar