Tag Archives: Troia

Suïcidi de Dido (Eneida IV 630-705)

L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.

Dido era filla del rei de Tir Mattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.

            Haec ait, et partis animum versabat in omnis,             
invisam quaerens quam primum abrumpere lucem.
tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei,
namque suam patria antiqua cinis ater habebat:
‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem:
              dic corpus properet fluviali spargere lympha,              
et pecudes secum et monstrata piacula ducat.
sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta.
sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi,
perficere est animus finemque imponere curis
              Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’            
sic ait. illa gradum studio celebrabat anili.
at trepida et coeptis immanibus effera Dido
sanguineam volvens aciem, maculisque trementis
interfusa genas et pallida morte futura,
               interiora domus inrumpit limina et altos              
conscendit furibunda rogos ensemque recludit
Dardanium, non hos quaesitum munus in usus.
hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile
conspexit, paulum lacrimis et mente morata
          incubuitque toro dixitque novissima verba:           
‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat,
accipite hanc animam meque his exsolvite curis.
vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi,
et nunc magna mei sub terras ibit imago.
               urbem praeclaram statui, mea moenia vidi,               
ulta virum poenas inimico a fratre recepi,
felix, heu nimium felix, si litora tantum
numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’
dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae,
                  sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras.            
hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto
      Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’
dixerat, atque illam media inter talia ferro
  conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore
                   spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta               
atria: concussam bacchatur Fama per urbem.

lamentis gemituque et femineo ululatu
tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether,
non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis
            Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes              
culmina perque hominum volvantur perque deorum.

audiit exanimis trepidoque exterrita cursu
unguibus ora soror foedans et pectora pugnis
per medios ruit, ac morientem nomine clamat:
               ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas?               
 hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant?
 quid primum deserta querar? comitemne sororem
sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses,
  idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.

    his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.

Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem
difficilisque obitus Irim demisit Olympo
                 quae luctantem animam nexosque resolveret artus.              
nam quia nec fato merita nec morte peribat,
sed misera ante diem subitoque accensa furore,
nondum illi flavum Proserpina vertice crinem
abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.
                ergo Iris croceis per caelum roscida pennis              
mille trahens varios adverso sole colores
devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti
sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’:
sic ait et dextra crinem secat, omnis et una
dilapsus calor atque in ventos vita recessit.

Traducció de Miquel Dolç:

“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries  prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a  Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als  meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el  pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes,  girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la  mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina  l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els  vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt  el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat  m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he  consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà  sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el  meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no  haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que  els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany  de la meva mort.»  Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro,  com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes  porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases  s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per  les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos  tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves  d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em  queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant  de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig  invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has  destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant  així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf  entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada  perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”

Comentari:

Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.

Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.

Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?

Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.

La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.

També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):

“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “

Pervivència del suïcidi de Dido arreu tot seguint El Fil de les Clàssiques:

L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus,  és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.

Ens ha agradat escoltar aquest “Lament de Dido” en l’òpera Dido i Eneas d’Henry Purcell:

Imatge de previsualització de YouTube

Dido, atribuïda a Cristophe Cochet, feta el 1707 i exposada al Louvre

La mort de Dido d’Augustin Cayot, feta el 1711 i exposada al Louvre

La mort de Dido per Giambattista Tiepolo entre 1757 i 1770

La mort de Dido per Henry Fuseli al 1781

La mort de Dido per Joseph Stallaert (1872)

· Sabeu alguna cosa més sobre la mort de Dido i la seva pervivència?

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batx
LLatí

Destresa de cartró i no d’avet!

fracti bello fatisque repulsi

ductores Danaum tot iam labentibus annis

instar montis equum diuina Palladis arte

aedificant, sectaque intexunt abiete costas;

uotum pro reditu simulant; ea fama uagatur.

…Repel·lits pels fats i retuts per la guerra,

els capitans dels grecs, perquè tants anys ja fugien,

un cavall pel giny divinal basteixen, de Pal·las,

com un pujol i amb taulons d’avet li fan les costelles.

Van fingir que era un vot pel retorn: en corre la brama.

VIRGILI, Eneida II 13-17 (trad. M.Dolç)

Què n’opineu del de cartró? Què en sabeu del d’avet? Potser primer us voldríeu fer un casc de guerrer troià i més endavant el cavall!

Discipulae

Hèlena davant la destruïda Troia

La ciutat de Troia es consumeix entre flames, i Hèlena des de ja la llunyania, veient aquella esgarrifosa escena, es lamenta, pujada en un mont, amb els peus despullats i una blanca túnica que tremola amb el suau remor del vent.
Troia es mor, es converteix en cendra.
El cor d’Hèlena es parteix en dos, l’omple la pena.
Les llàgrimes cauen i es penedeix d’haver Paris estimat,
potser si l’hagués refusat, aquesta guerra podria haver evitat.
Qui sap si els déus l’han castigat per la infidelitat?
Qui sap si tot el viscut és somniat?
Qui sap si tota aquest desgràcia és veritat?
Hèlena vol creure que a l’endemà es despertarà a Palau,
i que el seu cor és exclusivament de Menelau.
Vol oblidar l’atractiu d’aquell jove gallard,
que havia d’acabar en una guerra travessant el mar.
Hèlena se sent una víctima de la voluntat de les divinitats,
Per què l’havien triat per portar la perdició a aquella ciutat?
Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec

La fugida d’Eneas en l’art

He escollit de l’Eneida de Virgili i d’ Ab Urbe Condita de Tit Livi, l’episodi en el qual el troià Eneas, fill d’Anquises i de Venus, fuig de Troia, un cop destruïda i saquejada, portant el seu pare a les espatlles i el seu fill Ascani.

Eneas portant el seu pare Anquises a les espatlles

A més dels exemples que jo he inclòs en el meu muntatge d’aquesta escena, també trobem representacions en gemmes  i pintures pompeianes, a vegades en forma de caricatura (com les d’Herculà). Si en trobeu imatges, no dubteu de deixar l’enllaç en un comentari i de comentar per què aquest episodi de la fugida ha tingut tanta pervivència en l’art.

Lina Velasco Sandoval

2n  Batxillerat Llatí